Sala, Jordi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ELS COSSOS I LA GUERRA 
Jordi Sala 
Professor de Teoria de la Literatura de la Universitat de Girona 
ARTICLE PUBLlCAT AL DIARI DE G/RONA EL 9 O'OCTUBRE DE 2006 
Temps mort, de Joan Solana. Producció: Eironeia Produccions i Temporada Alta. Direcció: Joan 
Solana. Sala La Planeta, 6 i 7 d'octubre. 
A més d'oferir un ventall de muntatges teatral 5 de qualitat, el festival Temporada Alta també 
cobreix la necessitat de projectar la veu de gent de teatre d'un cert nivell del nostre territori 
més próxim, una funció ineludible i que potser a mitja termini donara més bons fruits que no 
esperem. En aquest cas, el Festival ha donat merescudament el testimoni a Joan Solana, dramaturg 
i director banyolí que duu a I'esquena un Ilarg bagatge teatral i que, com a autor dramatic, ha escrit 
textos com Uf/s de bruixo (premi Octubre de Teatre, en la seva primera edició) i I'emocionant 
Edith i Soro (premi Josep Ametller 200 1). Precisament, el món d'Edith i Sara es torna a reproduir 
flns a un cert punt en aquesta darrera obra de Solana, Temps mort, per bé que d'una manera 
substancialment diferent i, sobretot, molt més contextualitzada históricament. 
En efecte, som al setembre del 1992, i en una mena de refugi de guerra (perfecta defl-
nició de I'espai per part de Lluís Nadal i Montse Baeza, i solvent disseny de lIums d'August 
Viladomat) hi conviuen durant un dia i una nit un estol interracial de fugitives del setge 
de Sarajevo, la ciutat tremendament castigada en la més ferotge de la guerra deis Balcans. 
Aquest pretext escenic dóna a Joan Solana i la seva colla d'interprets Ua que, segons que 
informen, el text és fruit de la coHaboració entre les dues parts) la possibilitat de teixir un 
dialeg directe sobre la guerra, o sobre les relacions interculturals que simbolitzen les xicotes, 
o flns i tot sobre les responsabilitats i culpabilitats de cadascú (cadascuna) en I'horror. Lluny 
d'aquesta tria, Solana i companyia han optat per parlar de la guerra, sí, pero gairebé com a 
subtext, practicament d'esquitllentes, i flns i tot han tingut la gosadia de renunciar al bastiment 
d'una trama convencional més o menys explícita per posar en el centre de I'hermeneutica 
de I'obra el pur joc teatral de les relacions entre els cossos (és a dir, les animes) de les noies. 
Si no m'equivoco, més enlla de la guerra, la violencia i I'odi, aquest és I'autentic tema de Temps 
mort: les relacions, les submissions, les fusions de cos i esperit d'uns quants éssers humans tan-
cats en una cel'la que podria ser qualsevol cel'la, flns i tot la cel'la de la vida, i és aleshores que 
ens vénen al cap les obres de Beckett. Temps mort és una obra beckettiana des del principi 
flns al final, perque al capdavall es planteja I'enigma de I'existencia humana de la manera més 
beckettiana possible. Per descomptat, aixo no és menja per a qualsevol paladar: jo I'he hagut de 
155 
veure dues vegades per entendre-Ia, em sembla, plenament. Joan Solana ha apostat fort, molt 
més fort que no sembla a primer cop d'ull. Aquest és un text que potser trigara anys a ser ben 
entes. Per a mi, I'única objecció és la lIargada deis darrers vint-i-cinc minuts, que es podien haver 
redu'lt a deu o quinze. 
Un esment a part es mereixen les actrius, i amb elles la direcció d'actors. Solana s'ha guanyat un 
deu en aquest apartat el treball actoral és esplendid i la definició del moviment escenic, superba. 
Les set actrius estan magnífiques i cinc fulguren com estels en la nit. Per dir-ho d'una manera 
absolutament subjectiva, Mireia Chalamanch (Biljana) ens acarona amb el seu món interior pie 
d'energia i d'expressió tendra; Roser de Castro (Mirza) ens situa bruscament en I'angoixa de 
viure en la ratlla de la bogeria, tot recordant -nos que nosaltres també podem ser cossos violents; 
Laia de Mendoza (Desa) ens fa sentir segurs tot acompanyant-nos en el trajecte vital de I'obra; 
Gloria Cristina Roura (Lada) ens sedueix amb el seu aire i la seva entonació d'hero'l'na d'una 
novel'la romantica del segle XIX; Aina Calpe Uudith) ens encomana la seva enorme vitalitat, tant 
en la joie de vivre com en I'obnubilació fruit de I'excés de vida; Maria Cirici (Zehra) ens conven¡;: 
a cada pas de l'espontane'ltat candorosa que despren cada moviment del seu cos, i Tamara Cunill 
(Asjia) ens fa sempre de suport amb el seu necessari seny afectuós. A mi qui m'ha robat més el 
cor és Aina Cal pe en el paper de la dona sefardita, pero aixo encara és més subjectiu; ja he dit 
que serien definicions del tot subjectives. Enhorabona a I'equip de Temps mort, també perque 
es nota que són, de veritat, un equipo 
156 


Els cossos i la guerra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert