Benassar, Sebastià

Revistes Catalanes amb Accés Obert

 11 
//SALVADOR IBORRA, 
UN POETA MEDIEVAL PER AL SEGLE XXI // 
---------------------------------------------------- 
 
SEBASTIÀ BENASSAR 
UNIVERSITAT POMPEU FABRA 
PORTUGAL 
ballaruga1@gmail.com 
 
/// 
 
La primera vegada que vaig sentir “Tio Canya” i “L’hereu Riera” –en les versions de Al 
Tall- va ser en un autocar que ens traslladava al Port d’Alcúdia a més d’una desena de 
joves escriptors que ens volíem menjar el món i als quals ens acabava de caure del cel 
una meravellosa subvenció per a bens fungibles. Qui cantava les cançons era un al·lot 
jove i magre del País Valencià que llavors tenia 19 anys i que, jo encara no ho sabia, es 
convertiria en el meu millor amic. Es deia Salvador Iborra Mallol, era poeta i aleshores 
vivia en allò que sempre va considerar el seu desterrament: Callosa de Segura un poble 
pràcticament castellanoparlant del sud-oest alacantí. 
 Salvador Iborra (València,1978-Barcelona, 2011) era llavors un poeta quasi 
inèdit. Havia guanyat algun premi de cartes d’amor mentre cursava el batxillerat –havia 
repetit alguns cursos i encara li faltaven dos anys per anar a la Universitat- i també dos 
petits premis que el marcarien: el premi Joan Fuster d’Assaig per a Estudiants de 
Secundària (1995) i sobretot una menció en els premis Solstici de Manises. 
 El primer fou important perquè el començà a dotar d’aquella seguretat en 
l’escriptura de l’assaig a la manera fusteriana –ja sabeu, petites reflexions sobre tot, d’alta 
intensitat, una elucubració del pensament, un plantejament de possibilitats, defugint de 
l’erudició del tractatus, però no defugint de l’erudició del pensament complex- que anà 
abocant a les seves llibretes i posteriorment al seu bloc; mentre que el segon li permeté la 
coneixença del valencià que més admirà en vida: Enric Valor i Vives. 
 El savi de Castalla va seguir amb interès la seva obra inicial i primerenca, ja que 
presidí el jurat que amb posterioritat al 1996 li va donar a Salvador Iborra el primer i el 
segon premi dels guardons de Manises. Valor fou un referent constant en els inicis 
literaris d’Iborra, però sobretot ho fou pels valors ètics i morals i pel compromís amb el 
REVISTA FORMA VOL 05
ISSN 2013-7761 PRIMAVERA ‘12 
 12 
País Valencià, un País Valencià que Iborra estimava amb bogeria. Moltes foren les 
reflexions sobre nacionalisme, independentisme i valors, que sorgiren en aquella primera 
trobada on la literatura tengué també un pes extraordinari. 
 Salvador Iborra mai no va perdre aquella figura de cavaller medieval, de poeta 
companyó d’Ausiàs Marc o de Jordi de Sant Jordi, tot i que en els darrers temps havia 
posat una mica de panxa perquè ja no entrenava amb aquella regularitat i constància dels 
temps antics i sobretot perquè en els darrers temps la seva alimentació –solitària a la casa 
del carrer Palma de Sant Just, al Gòtic, en aquell mateix carrer on l’assassinaren amb 
nocturnitat i traïdoria- havia empitjorat força. Adorava el dolç per sobre totes les coses, 
en qualsevol de les seves varietats, des de la pastisseria industrial més abjecta fins a les 
delícies dels robiols de brossat que la meva mare preparava durant la Setmana Santa. 
Però moltes vegades el seu recurs fàcil era davallar fins al carrer de la Ciutat i demanar i 
emportar-se a casa unes pizzes de la pizzeria san Marino, on es va fer amic del 
propietari, amb qui sovint conversava al carrer mentre es feia una cigarreta. En els 
darrers temps la rutina s’havia instal·lat a la seva vida, i si bé aquest establiment s’havia 
convertit en un dels seus preferits, el del costat, el Thales, amb les seves taules de marbre 
i el seu aire a mig camí entre bar carajillero de tota la vida i pub anglès, s’havia convertit 
en el refugi per a cafès (tocaets) i aigües amb gas. Vull pensar que allà, amb un llibre o 
amb la llibreta que sempre duia a la mà, va obtenir moments de pau, quasi de felicitat. 
 Les llibretes han anat canviant. Al principi foren aquelles Miquelrius amb cinta 
de tela al costat i portada de tapa dura on ell enganxava indefectiblement missatges de 
valencianitat indubtable: ferratines del Bloc d’Estudiants Agermanats; la de “Som gent 
de la Ribera”, la de la Plataforma per la Llengua o la de “Construïm el País Valencià”. Li 
agradaven les que tenien quadrets i escrivia amb ploma estilogràfica. Li agradava 
carregar-la amb tinta i no amb cartutx, perquè en allò també hi havia el ritual, com en el 
fet de fumar, de vegades, en pipa (normalment era un addicte al tabac convencional). La 
pipa li la va regalar en Carlos, un asturià que va conèixer al màster i que també li donà 
algunes lliçons importants sobre com beure correctament el whisky. El Carlos li va anar 
refinant el gust, com també ho féu en Sergi en el vestir. Les llibretes, deia, eren la seva 
finestra al món. Estan plenes del seu pensament, però també, a algunes, hi inclou 
anotacions dels rars privilegiats que hi vàrem poder escriure. I després, centenars de 
texts extrets de les lectures i apuntades amb una lletra petita i ben conformada, 
recomanacions de llibres, fotografies, postals, sobres de cafè, bitllets de metro... tot el 
que ha nodrit la seva geografia sentimental es reflecteix en aquelles pàgines de paper que 
en els darrers temps –potser des del viatge a Liverpool, on va estudiar l’Erasmus- havia 
canviat per les Moleskine, cares, que tant ens agradaven.  Dins el caos era endreçat a més 
no poder, aquelles llibretes eren –són, encara ara- el mapa per guiar-se per un territori 
mental que després es traduïa en els poemes. En la nostra llarga amistat analògica, el 
paper escrit, la lletra menuda, hi juga un paper fonamental i essencial, i en la construcció 
de l’obra són aquestes llibretes i els llibres llegits els que conformen el poeta. 
 L’altra inspiració per a la creació dels poemaris –Un llençol per embrutar (Viena, 
2003); Les entranyes del foc (Ajuntament d’Arenys d’Amunt) i Els cossos oblidats (Onada 
Edicions, 2009) formen el corpus d’obra publicada- foren les dones i l’amor, o el 
desamor. En Salvador Iborra tenia una necessitat molt gran d’estimar, de donar l’amor 
que sentia néixer al seu interior. S’enamorava amb una facilitat acollonant, i aquells 
enamoraments eren llargs, tempestuosos i mai no els oblidava. Podia estar amb noves 
REVISTA FORMA VOL 05
ISSN 2013-7761 PRIMAVERA ‘12 
SEBASTIÀ BENASSAR
 13 
parelles, amb noves dones, perquè era un gran seductor. Emprava la paraula per fascinar, 
i de vegades aquesta mateixa paraula era la que li tancava les portes. S’havia d’estar molt 
segur o molt apassionat per seguir el ritme de la seva conversa sovint d’una alta volada 
intel·lectual, fregant la pedanteria i de vegades entrant-hi de ple. Això hi havia dones que 
ho adoraven i d’altres que ho rebutjaven de totes totes i de vegades eren aquestes 
darreres les que a ell el marcaven. A les seves obres –tres llibres publicats, com tres 
llibres de poemes varen deixar només els malaguanyats Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el 
seu admiradíssim Gabriel Ferrater- hi sura l’ombra de tots aquells noms que ell anava 
anotant minuciosament al seu exemplar de Les dones i els dies, gastat de tant de rellegir.
 La primera vegada que vaig anar a València, pujàrem dalt del Micalet. Va ser des 
d’aquella talaia privilegiada quan em va parlar d’Ausiàs March i de Vicent Andrés 
Estellés amb aquella coneixença íntima i quasi reverencial que es professa pels poetes 
que adores. M’ensenyava València i per a ell València era la d’aquells homes dignes i 
d’honor, amants de les lletres i de les dones i valents. Ell fou totes tres coses. Era estiu i 
ell havia tornat a la fi a la seva ciutat enyorada, la que està compresa entre les Torres de 
Serrans i la de Quart, el barri del Carme, la ciutat Vella, la València catalana, en paraules 
d’Eliseu Climent, un altre dels homes que admirava, i més encara després de l’obertura 
de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània a l’Edifici El Siglo. El dia de la 
inauguració va dir “Xe, quins collons té aquest home de fer això ací, al mig de València, 
tocant-li els ous a la Rita i als blaveros”. 
 Salvador Iborra adorava València. En les llargues nits caminàvem per la ciutat i 
parlàvem de tot, de les dones, del país, del futur. Volia viatjar i per a ell l’estada a 
Liverpool i sobretot els dos anys a Barcelona foren la porta oberta de cap a un camí 
futur que intuïa complicat: acabar fent classes de literatura o de teoria de la literatura en 
una universitat americana. No puc precisar quan em va parlar per primera vegada de 
Derrida, però abans del 2000 ja hi havia cites del pensador en les seves llibretes. Ell i 
Paul de Man foren alguns dels seus autors de capçalera en el món de la crítica literària. 
Certament, adorava aquell ofici i assegurava sempre amb aquella rotunditat absoluta que 
“als diaris no es fa crítica literària” igual que deia que “la poesia catalana presenta alguns 
vicis molt greus i la mediocritat d’alguns dels llibres que es publiquen no és el pitjor”. 
Tot i això, i per guanyar algun caleró, va acabar fent ressenyes al suplement de cultura 
del Diari de Balears. El 2001 havia intentat fer carrera com a periodista al mateix diari, a la 
secció de Crònica Negra, on es va guanyar el sobrenom de Dostoievski per la seva 
minuciositat en les cròniques i de vegades per l’extrema lentitud a l’hora de redactar-les. 
Ja se sap que als poetes no els han anat mai bé ni les presses ni les distàncies llargues. 
 Mallorca va ser durant una etapa llarga el seu refugi, el seu paradís. Hi va viure, la 
va conèixer, la va estimar, hi va estimar, va ser estimat. Davant la tomba de Robert 
Graves, al cementiri de Deià, allà on la mar i el cel es fonen, em va dir una vegada 
“amic” seria un bon epitafi. Tenia massa raó. Al Salvador Iborra el mataren per ser bona 
persona, per ser amic. No el mataren per una bicicleta, l’assassinaren per ser amic i lleial. 
Hauria pogut ser una bicicleta, deu milions d’euros o un bolígraf bic. Ell sempre hauria 
actuat igual, amb un cor i una generositat enorme, i amb el seu elevat sentit de justícia i 
de rectitud. Segur que els qui l’assassinaren no sabien res d’ell, no l’havien llegit mai, com 
els assassins o l’assassí de Pasolini en aquella llarga platja d’Òstia, Segurament no sabien 
res perquè tenien divuit anys i anaven amb ganivets de cuina i navalles per Barcelona 
mentre es dedicaven a robar i a furtar-nos a tots la Barcelona immortal. 
SALVADOR IBORRA, UN POETA MEDIEVAL
REVISTA FORMA VOL 05
ISSN 2013-7761 PRIMAVERA ‘12 
 14 
 Salvador Iborra no va morir sol perquè una veïna argentina li va aguantar la 
mirada i la mà fins al darrer moment en un acte de pietat suprema, mentre al carrer dels 
Lledó, paral·lel a Palma de Sant Just on va trobar la mort, allà on hi havia la impremta 
dels Lledó que serví per imprimir entre moltes altres obres el teatre d’en Pitarra i El Rei 
Micó-micó, de l’Abdó Terrades, alguns vianants sobrevisqueren a sengles intents de 
robatori, vés a saber si fets per adolescents de divuit anys que no llegeixen poetes i que 
duen navalles i ganivets de cuina en lloc de llibretes per anar a escola. 
 En el capítol de proeses del meu amic deu figurar amb lletres d’or el de ser 
l’home que més vegades m’ha despertat. Les seves trucades telefòniques a altes hores de 
la nit per demanar-me consells que mai no seguia s’afegiren en els darrers temps a 
anècdotes memorables com cantar a la matinada l’himne dels EUA a casa amb una 
al·lota, i a sobre fer-ho bé. Ja us he dit que el vaig conèixer cantant,  i aquella nit em vaig 
despertar pensant que s’havien carregat l’Obama i activant totes les neurones del 
periodista per veure què s’havia de fer i com reaccionar a l’esport nacional americà, el tir 
al blanc contra alts càrrecs. Però era simplement l’eufòria d’haver conegut algú especial. 
Després cantaren Lili Marlen, aquella cançó espectral dels soldats que el fascinava quasi 
tant com les aventures de Rommel, l’únic oficial de l’exèrcit nazi a qui vertaderament 
admirava pel seu elevat concepte d’honor a les arenes del Nord d’Àfrica.  
 En Salvador Iborra era una persona molt i molt culta, amb gustos extravagants –
cada matí, abans d’anar a treballar a l’institut es turmentava i em turmentava escoltant 
cançons del Demis Roussos per internet- i amb una forta ètica, un tipus que es pensava 
que era mediocre (i que en algunes ocasions ho va escriure) però que amb el seu talent 
hauria pogut acompanyar amb la major de les dignitats Aragorn i Gandalf en la lluita 
contra els mals que vénen de Mordor. Ara només ens queda el rar privilegi de rellegir-lo. 
I l’obligació de no oblidar-lo. 
REVISTA FORMA VOL 05
ISSN 2013-7761 PRIMAVERA ‘12 
SEBASTIÀ BENASSAR


Salvador Iborra, un poeta medieval per al segle XXI

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert