Padullés, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

363
La plaça del Diamant és una de les grans
obres de la literatura catalana de tots els
temps. És la novel·la que resumeix millor la
història de Catalunya del s.XX perquè abraça
diversos períodes: de les darreries dels anys
20 fins a la postguerra. El nus gordià del
proppassat segle (amb la II República o la
Guerra Civil) es troba relatat en aquesta
magna obra, tots en gran mesura hi quedem
reflectits puix el nostre present és producte
de les cendres d’aquest passat, poèticament
escrit per Mercè Rodoreda, si bé d’una forma
angoixant; a fi de comptes Natàlia-Colometa
(la seva protagonista) viu uns temps de
pobresa, especialment per a les classes treba-
lladores, a la qual ella pertany.
Intentar fer una adaptació dramàtica
d’una novel·la d’aquestes característiques és
una tasca difícil, a voltes impossible, a causa
de l’estil del llibre escrit en pretèrit o en
monòlegs interiors. Si bé Joan Ollé va pren-
dre la forma del monòleg interior per fer una
bona adaptació teatral el 2004, Josep Maria
Benet i Jornet ha preferit donar una visió
més extravertida d’aquesta història més aviat
introvertida. El seu adaptador teatral ens
comenta en el programa de mà que ha volgut
reflectir la «mirada» de la protagonista.
Expressió que aquest cronista no acaba d’en-
tendre perquè, de mirades, n’hi ha de molta
diversa naturalesa i en canvi no ho especifica.
Aquest muntatge teatral l’hem d’analit-
zar des de dos punts de vista: com a especta-
cle i com a dramatúrgia. I molt especialment
des del segon element esmentat, ja que és on
es troben en gran mesura molts dels errors
que, a parer nostre, ha patit aquesta adapta-
ció estrenada al Teatre Nacional de Catalun-
ya el 4 de novembre de 2007 sota direcció de
Toni Casares.
Començarem per la dramatúrgia de
Benet i Jornet. Aquest autor ha dividit el
muntatge en les tres edats de la seva protago-
nista, que coincideixen amb tres èpoques
La plaça del Diamant
Xavier Padullés
La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda. Adaptació teatral de Josep Maria Benet i Jornet.
Direcció: Toni Casares. Repartiment: Sílvia Bel, Anna Sahun, Marc Martínez, David Bagés,
Ernest Villegas, Imma Colomer, Mercè Arànega, Carles Martínez, Joan Farreras / Martí Malla,
Queralt Farreras / Georgina Avellaneda, Paula Blanco, Marc Homs, Mònica Aybar, Míriam Ale-
many, Quimet Pla, Carles Cruces, Manel Bartomeus, Miquel Bordoy, Mar Monton, Alejandro
Navarro, Conxita Sesé, Oriol González, Leandre Lopes, Vicente Llorente, Miquel Àngel Maes-
tro, Blai Navarro, Marc Oró. Escenografia: Jordi Roig. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació:
Albert Faura. Música original: Òscar Roig. So: Pepe Bel. Vídeo: Miquel Àngel Raió. Moviment:
Montse Sànchez. Caracterització: Toni Santos. Teatre Nacional de Catalunya, del 13 de
novembre de 2007 al 20 de gener de 2008.
365
bre la protagonista perd el seu nom a favor
de Colometa, nom imposat pel seu marit afi-
cionat a criar coloms. Aquesta manca d’au-
toconfiança per part de la protagonista pro-
dueix que les seves relacions interpersonals
siguin inestables, provocant actes autoperju-
dicials com el suïcidi (que intenta realitzar
durant la Guerra Civil). És per tant, una per-
sona amb un trastorn depressiu. Rodoreda
però, té la capacitat de transcendir aquesta
problemàtica fins a unes alçades mítiques,
simbòliques on el que queda reflectit no és
solament la castració psicològica d’una per-
sona, sinó també d’un temps i d’un país, ja
en un pla històric. D’aquesta manera, la
repressió psicològica esdevé opressió
sociològica i per extensió de gènere, ítem
constant en l’obra de l’autora.
A La plaça del Diamant trobem la dificul-
tat per construir una pròpia identitat pel
simple fet de ser dona. Natàlia, i d’aquí
també el seu quadre depressiu, és una perso-
na que ha d’actuar quasi com un autòmat,
primer en viure sotmesa al rigor dels pares i
finalment a la dels marits o els fills, quedant
anul·lada per en Quimet, el seu primer
espòs, personatge que la sotmetrà a un pro-
cés progressiu de submissió, a través d’un
subtil maltractament psicològic. La vida d’a-
questa dona serà doncs rutinària. La mono-
tonia de la vida diària, el dolor i repulsió
davant el sexe, la dominació del mascle, tot
serà acceptat sense cap dramatisme, amb una
total resignació, si bé en el decurs del llibre
anirà prenent consciència d’aquesta realitat,
d’aquí que finalment recuperi el nom de
Natàlia. Colometa, és l’encarnació de la
situació d’opressió de la dona; molt poques
van saber prendre el camí del feminisme,
com la miliciana Julieta, amiga d’ella i afuse-
llada pels franquistes.
Dona, opressió i repressió són algunes de
les claus dins d’una estètica de la recepció
per tal de voler copsar l’esperit d’aquest text.
El problema de l’adaptació de Benet i Jornet
és que no sobrepassa la superfície de l’obra,
no arriba fins a les arrels. Des del punt de
vista psicològic la construcció dels personat-
ges és prima, no tenen profunditat: Quimet
és presentat com un tòtil quan en realitat és
més manipulador del que sembla i a la Colo-
meta de Benet i Jornet li falta corporeïtat. En
no tenir densitat dramàtica en quasi cap
moment ens arriba la sensació d’angoixa,
depressió i repulsió que sent ella pel seu
marit, els fills i el món que l’envolta. En la
novel·la, és una pobra dona, cansada de
viure, sense il·lusions ni esperances, que es
deixa portar però que és conscient o intueix
que quelcom greu li passa (a diferència de les
heroïnes de les telesèries). Per tant, la dialèc-
tica entre Quim i Natàlia està mal resolta
perquè resulta anecdòtica, de la mateixa
manera que els personatges, que recorden
més la vacuïtat dels protagonistes de les nos-
tres telesèries que els personatges de l’alta
literatura a la qual pertany aquesta obra.
Sociològicament Benet i Jornet cau en el cos-
tumisme en la primera part i en el sainet en
la tercera, és només en la segona part on
Rodoreda més s’imposa sobre Benet i Jornet,
probablement per la fortor de les dures esce-
nes provocades per la Guerra Civil.
Per totes aquestes raons qui subscriu
aquesta crítica no està d’acord amb l’adapta-
ció realitzada per Benet i Jornet: psicològica-
ment ha construït uns personatges i unes
relacions més pròximes a les telesèries que al
llibre original; sociològicament ha obviat
totes les relacions de lluita de classe que apa-
reixen al llibre: la repulsió que sentia Colo-
meta quan feia de minyona de neteja a casa
d’uns mesquins burgesos de la part alta de
Barcelona. Sobre el tema de gènere, ha que-
ESCENARIS / I. Catalunya
364
claus de la història de Catalunya: República,
Guerra Civil i Postguerra. Fins aquí Benet i
Jornet ha mantingut la lògica estructural del
llibre i en gran mesura ha sabut mantenir
aquells moments més importants i claus de
la novel·la. Ara bé a partir d’aquí trobem
derives en relació a l’original, en la manera
de construir els personatges (especialment
Colometa) i les situacions que els envolten,
cosa que fa perdre versemblança a allò relatat
per caure en un desfici melodramàtic a vol-
tes sainetesc, on la direcció no ha ajudat.
Són aquestes derives les que produeixen
que aquesta adaptació quedi excessivament
allunyada de l’original en no haver sabut
copsar l’esperit de la novel·la. Només s’ha
quedat amb la seva superfície epidèrmica,
amb les anècdotes més contundents tot fent
un retrat més fotogràfic que psicològic de
l’obra. Retrat fotogràfic que avui en dia poc
sentit té de fer-se en haver-hi altres mitjans
com el cinema més fidedignes per assolir-ho.
Els errors que aquest cronista considera que
ha patit aquesta adaptació es podrien
deconstruir, com a mínim, des d’un punt de
vista psicològic, sociològic i de gènere.
La novel·la està escrita des del punt de
vista de Natàlia-Colometa. La traducció del
món que l’envolta amb tots els seus succes-
sos terribles serà la realitzada mitjançant la
seva mirada. El seu punt de vista d’oprimida,
a voltes per pur masoquisme malaltís, palesa
una manera de fer i de ser del nostre país.
Per tant, tot element històric quedarà condi-
cionat a la seva mirada sempre trista i pessi-
mista. Si ens atenim al llibre de Joaquim
Poch (Dona i psicoanàlisi a l’obra de Mercè
Rodoreda, edició PPU, 1987), aquest autor
arriba a la conclusió que Natàlia pateix uns
trastorns de la seva identitat, com és el fet
que subordina les seves necessitats a les de
les persones que suposadament les recolzen,
cosa que la condueix a una pèrdua d’identi-
tat, tant és així que a la primera part del lli-
ESCENARIS / I. Catalunya
n La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Direcció: Toni Casares. Intèrpret: Sílvia Bel. 
Teatre Nacional de Catalunya, del 13 de novembre de 2007 al 20 de gener de 2008.
(David Ruano)
366
dat poc reflectida la pressió ambiental de la
Natàlia. És com si Benet i Jornet, en comptes
d’aproximar-se al món de Mercè Rodoreda,
hagués fet el camí invers, portar la Colometa
a les seves cròniques teatrals a l’estil de
«Quan la ràdio parlava de Franco». Estètica-
ment ha patit d’un excessiu costumisme en
detriment d’un realisme simbolista, al qual
Jornet no ha volgut jugar, quan és clau en la
novel·la, per exemple en la paraula Colome-
ta, símbol de l’alienació de la persona en
qüestió.
La direcció tampoc ha ajudat a polir els
defectes textuals. Creiem que Toni Casares,
com a director de la Sala Beckett, domina
millor les distàncies curtes que el pla general
com succeeix en aquest cas, una gran pro-
ducció teatral amb 26 actors i músics en
escena, tot un luxe. Els diversos peròs que
podríem posar en el seu treball es troben en
certs errors en el càsting i especialment en la
direcció d’actors, per exemple hi havia
moments on actors joves feien de vells en
unes escenes gens creïbles, poc dignes per a
un Teatre Nacional que s’hi presti. Els movi-
ments de masses són pobres i els actors es
queden per sota de les seves possibilitats:
resolutives Mercè Arànega i Imma Colomer
a més de David Bagés; només correcte Sílvia
Bel en el paper de Colometa, per sota del seu
treball a El ventall de Lady Windermere, i defi-
cient Marc Martínez, que en cap moment
matisa el personatge d’en Quimet. Si la dra-
matúrgia es queda molt per sota de les possi-
bilitats que brindava la novel·la, interpretati-
vament Sílvia Bel i Marc Martínez no ens fan
oblidar l’altra parella Colometa-Quimet, Síl-
via Munt i Lluís Homar, del film homònim
de Francesc Betriu. Malgrat tot, a nivell de
direcció podem destacar algunes emotives
escenes com la de l’afusellament de Julieta i
escenes de la segona part, massa poc per a un
espectacle de més de tres hores de durada.
Totes aquestes deficiències de direcció,
interpretació i dramatúrgia sembla com si les
haguessin volgut tapar amb uns decorats
ostentosos, mòbils i en tot moment especta-
culars. Bon treball de l’escenògraf Jordi Roig.
De la resta d’elements de la nòmina teatral
destaquem la il·luminació d’Albert Faura; un
encert la projecció en vídeo de coloms o
d’ombres al ball (a càrrec de Miquel Àngel
Raió) i en menor grau de Mercè Paloma en
el vestuari: en els períodes de major misèria
col·lectiva, com durant la guerra, els vestits
no reflectien la pobresa de l’època; si volem
fer realisme fotogràfic hem de ser conse-
qüents fins al final. Aquest és un muntatge
que entra més per la vista que per l’oïda,
sobretot tenint en compte l’espectacularitat
de l’escenografia deus ex machina que, amb
l’intent de tapar errors estructurals de dra-
matúrgia i direcció, acabava marejant amb
tant moviment de decorats, però això no és
responsabilitat de l’escenògraf. És una llàsti-
ma que Toni Casares no hagués volgut arris-
car des del punt de vista de la posada en
escena, tal i com ho va fer Calixto Bieito amb
Un dia de Mercè Rodoreda, l’any 1993, tots
haguéssim sortit guanyant.
Dins de la teoria de la comunicació, tea-
tralment en aquest país s’està creant un con-
fusionisme general on s’acaben rebaixant
grans obres d’art del nostre patrimoni al
nivell de les telesèries. Qui conegui l’obra de
Rodoreda sortirà defraudat en veure aquesta
versió i qui no la conegui, avorrit o amb una
idea equívoca del que és la novel·la, flac favor
per als adolescents vinguts d’escoles que
omplen nit rere nit el teatre. Queden per
sobre altres adaptacions com la cinematogrà-
fica o el muntatge de teatre de Joan Ollé
sobre la mateixa obra. Aquest muntatge, a
diferència de la novel·la, no mostra la pro-
blemàtica i les contradiccions morals, políti-
ques i socials d’un període determinat de la
nostra història.


La plaça del Diamant

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert