Corral, Anna

Lladó, Ramon

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA POESIA DELS ÀTICS O UNA DANSA MACABRA 
 
Ramon Lladó  
Anna Corral 
Universitat Autònoma de Barcelona 
 
 
 
A les llargues passejades, arriba un instant en què la ciutat se’ns 
desdibuixa, com el llibre que hem deixat moltes vegades a canvi de la 
son. Aleshores mirem cap als dalts dels edificis i ens apareix 
l’arreplegada visual dels àtics barcelonins, aquests barrets d’ala curta 
calats sense gràcia a les cornises. 
Marginats de tot cànon arquitectònic, a aquesta creació 
barcelonina dels àtics només els queda la citació involuntària, el lapsus 
obscè, la punyent absència de sentit; una excepció lingüística erigida, 
és el cas de dir-ho, en regla. La petita burgesia barcelonina i les restes 
de la menestralia es van inventar els àtics, amb la complicitat dels 
mestres d’obra i de certs promotors que no podien fer servir el picot per 
aterrar encara més illes de l’Eixample. Com que ja no llegien versos, 
van conformar-se amb aquesta poesia purament teòrica, aèria i 
subliminar (gens sublim, per tant). Van fer-se un esglaó precari per 
tocar una engruna de cel. 
Criticar els àtics per estètica, un cop fets, es va convertir en una 
actitud tan supèrflua i pedant com lloar-ne les dubtoses virtuts 
utilitàries. Així van continuar la seva proliferació sota els terrats fins que 
ja ningú no hi parava atenció. Els puristes i els esperits més repatanis 
ja no en feien cabal. A poc a poc van esdevenir menys perceptibles a la 
mirada rigorosa. 
Avui han superat la prova del temps, per bé que no pas el judici, i 
encara són allà on han estat sempre. No es pot dir simplement que 
siguin lletjos. Són tan sols una incongruència, una excrescència, com 
una frase inconsistent, com un estirabot que no ve a tomb. Han 
renunciat a la seva vida exterior, l’aparença, l’únic motiu que els hauria 
pogut justificar. S’ha desdibuixat la seva lletjor i s’han fet discrets 
gairebé fins al silenci. Com que no tenien cap element, no ja tècnic o 
formal sinó tan sols morfològic, que els caracteritzés, han acabat, per 
força, en un gran anonimat serial. Ningú no els celebra, ningú no els 
denigra. Enmig d’una ciutat fatigada per la novetat fins al terror, on 
totes les variants del frisson nouveau havien estat assajades, els àtics 
només podien aportar la casolana absència de designis, el grau sota 
zero de la invenció. Desmenjats, rònecs, mancats d’estil o de 
LA POESIA DELS ÀTICS O UNA DANSA MACABRA 
DOLETIANA 2 TRADUÏR LA CIUTAT 2 
gramàtica, tendeixen a la desaparició perceptiva, la totxana glacial i 
rectilínia, sense punts de fuga, sense espai. 
 
Tanmateix, l’Àtic, aquell esglaó precari fet per tocar una engruna 
de cel, construcció incongruent titllada de grau sota zero de la invenció i 
manifestació d’una propensió a la poesia de diumenge a la tarda, és una 
zona intermediària, un espai pretesament, o il·lusòriament, suspès, a 
mig camí entre el cel i la terra.   
En aquest espai intermediari, i des del doble esguard que la 
terrassa de l’àtic ens permet, un home, atrapat a l’entrada dels inferns, 
subjecte a la matèria tel·lúrica per aquells rotunds i ineludibles 
fonaments de ciment, abaixa, quasi forçadament, els ulls cap a la 
ciutat, passatge sotmès a un brogit ofegat. La nit se li presenta 
portadora d’una carnalitat salvatge, sàdica i despietada, sagnant quasi. 
Cossos embriagats, buidats sota uns llençols humits de fragàncies 
diverses. Alguns sota el llum fred d’uns fluorescents, d’altres escalfats 
per la flama acollidora d’una espelma o simplement en la foscor més 
absoluta, la carn es precipita a nits de disbauxa, de plaers 
inconfessables i desigs ignominiosos, de delectança i turment. Mortals 
encadenats a un cos sever, esclavitzats, com deia Baudelaire,” sous le 
fouet du plaisir, ce bourreau sans merci”. 
La pesantor d’aquesta visió, massa tangible i reveladora de les 
nostres misèries i condició, semblen dissuadir l’home de l’àtic de 
perseverar en la contemplació, gairebé obscena, d’aquest quadre. 
Instintivament, tanca els ulls i gira el cap com qui no vol saber. En 
aquest moviment involuntari, l’home tanca la boca, s’empassa la saliva i 
percep, no sense enuig, un cert regust amarg, un bri de fel. 
 
Darrere aquests pavellons agraonats, perimètriques tanques en 
l’altura, hi ha vida pròpia. En una fotografia familiar del poeta Agustí 
Bartra veiem una d’aquestes terrasses d’àtic de finals dels anys 
seixanta, posant discretament al costat de l’Anna Murià, amb una 
jardinera que treu el nas per un angle de l’enquadrament. A la mirada 
d’en Bartra, dictada per la instantània, hi reconeixem la dignitat de 
l’orgull humiliat que expressava tanta gent que va tornar de l’exili. En 
milers de fotografies privades anònimes hi deu sortir un decorat 
semblant, en què es posa en valor sobretot el racó de terrassa 
supernumerària que encarnaven àtics i sobreàtics. Traçaven un ampli 
ressalt que sobresortia de la façana. I s’hi podia posar una taula amb 
cadires, torretes, parterres i tota mena de parament de confort mitjà. 
La jardineria sofisticada no s’havia desenvolupat tant com en els 
nostres dies. Afegien, doncs, un espai  modest però considerable, 
contradient l’exigüitat dels pisos. 
LA POESIA DELS ÀTICS O UNA DANSA MACABRA 
DOLETIANA 2 TRADUÏR LA CIUTAT 3 
 
Però l’àtic és també la “il·lusió” en la possibilitat d’un altre 
esguard. I l’home deixa caure el cap enrera, abandonant-se a una visió 
prometedora, deposant suaument el seu cos, prest a enlairar-se. I en la 
contemplació del cel intangible, acluca els ulls amb el propòsit de copsar 
profundament aquell instant complex i poètic, ara sí sublim (gens 
subliminar, però). Una respiració pausada, una inspiració guaridora, un 
aroma blanc. 
 
L’origen de la paraula àtic o, més ben dit, la seva aplicació a 
aquests habitatges sobrevinguts al caliu de l’especulació urbana, es 
perd en la fantasia etimològica o en un bosc inextricable d’hipòtesis més 
o menys enraonades. És una més de tantes denominacions imprecises 
que l’ús social unànime ha acabat sancionant sense greus discussions. A 
orelles no avesades pot sonar com un tecnicisme. Fins i tot, en el 
súmum de la ignorància, pot evocar un terme de l’argot arquitectònic. 
Per a un cert bon sentit ingenu, el terme es referiria a l’alçada. Atticus 
voldria dir doncs, en llatí, elevat. Aquesta derivació semàntica s’hauria 
fet espontàniament a partir del gentil·lici atticus, referit a la regió de 
l’Àtica i, per extensió, a Atenes. Però l’ampliació de sentit, fantasiosa i, 
per tant, molt barcelonina, s’ha fet, més presumiblement, a partir d’una 
altra accepció d’atticus, l’accepció gramatical o literària. L’estil àtic 
designa l’estil refinat tant en l’oratòria com en la retòrica textual i que, 
per metonímia, evoca l’elevació, el cim. 
Però si deixem la retòrica i tornem a les dimensions tangibles, a 
la solidesa de les coses mesocràtiques, tot i que tampoc no sigui ben 
bé, en aquest cas, tocar de peus a terra, un immoble esvelt i de 
proporcions airoses no tindria necessitat de ser incrementat amb un 
àtic. I aquí comença la paradoxa barcelonina i la seva propensió a la 
poesia de diumenge a la tarda, ni que sigui en la forma d’un 
materialisme degradat, sobre el qual ironitzava Llorenç Villalonga. 
 
Continuant amb aquell bon sentit ingenu, el terme àtic revesteix 
aquí tot el seu sentit etimològic, elevat, que ens recorda els versos de 
Baudelaire en el seu conegut poema Élévation. Però això, possiblement, 
no és res més que pura metafísica de biblioteca. 
Acompanyant l’home de l’àtic en el seu vol, ens adonem alhora 
que ell mateix que el viatge és efímer. Fins i tot, en la vivència d’aquell 
instant d’un temps aturat, en l’elevació de l’esperit més enllà i ben lluny 
d’aquells “miasmes morbides” que deia Baudelaire, en el viatge “vers 
les champs lumineux et sereins”, l’home no aconsegueix 
desempallegar-se totalment d’aquell insistent regust de fel. Així que 
finalment s’incorpora, la mirada perduda i els braços caiguts. Però, en el 
LA POESIA DELS ÀTICS O UNA DANSA MACABRA 
DOLETIANA 2 TRADUÏR LA CIUTAT 4 
seu esguard no apreciem cap orgull humiliat, ni tan sols desesperança, 
més aviat cansament, una resignació passatgera, encara que només 
sigui durant uns instants. 
La visió prometedora s’esfondra precipici avall. No podia ser d’una 
altra manera. El terme “il·lusió” és en si mateix prou revelador: “error 
dels sentits o de l’esperit que fa prendre per realitat l’aparença” o 
encara “esperança sense fonament real”. 
Amb aquest moviment constant, amb un esguard proveït d’una 
doble mirada i en aquell espai suspès, a mig camí del cel i de la terra, 
neix una dansa macabra, un ritme vertiginós, infernal, diabòlic, que tot 
enastant l’home l’afaiçona. 
 
La ingenuïtat cruel i el materialisme rebaixat s’amistancen en 
l’estètica dels àtics, híbrids de plataforma aèria i de transatlàntic 
encallat. La ciutat s’ha tret la màscara, s’ha tornat tota ella un immens 
acusatiu i ha abonat, en conseqüència, la seva quota de falsificació. 
Però observar els àtics, quan l’escrutament exterior ja no dóna 
més de sí, també ens fa girar per un moment cap als interiors 
imaginats. Una passarel·la, una figura que ens fa inaugurar en la 
consciència, la modalitat del viatge interior, o totalment interioritzat. 
Desxifrar històries, escenaris del present, que es tornen miralls del 
passat. El gamberrisme constructiu de la Barcelona llampant deixa nus 
els espais interiors, i continua l’arquitectura amb una llei nova. 
En negar-se explícitament a citar, Mallarmé deia la màgia de la 
sinestèsia i de la metonímia. La brisa marina era un so: “Fuir, là-bas, 
fuir”. Iniciar la travessa, prendre el tren de nit, obrir la llibreta i 
començar a prendre notes. I després, tornar del viatge, tancar el 
quadern i enroscar la ploma. 
 
Però ja n’hi ha prou de tanta poesia de diumenge a la tarda. 
L’home de l’àtic es resguarda dins la seva cova i un cop en el llit 
intentarà oblidar-se de tota  aquella pesantor que l’existència li infligeix, 
de nou, amb la il·lusió enganyosa que els seus sentits li ofereixen, un 
cop més a través del seu cos, del plaer, allà on tot és, com deia 
Baudelaire, “... ordre et beauté, Luxe, calme et volupté”. 
 
Tanquem els ulls i baixem de l’àtic. Ens queda el consol de 
continuar explorant, recórrer una distància, reexplorar una fesomia que 
potser hem reconegut, com si tornéssim al llibre que hem deixat per 
uns instants. 
 
I jo també tanco els ulls, deixo enrere l’àtic i m’endinso en el 
bullici de la ciutat buscant algun cafè, d’aquells d’abans, on poder 
LA POESIA DELS ÀTICS O UNA DANSA MACABRA 
DOLETIANA 2 TRADUÏR LA CIUTAT 5 
arrecerar-me. Potser em trobaré o coneixeré algú que, com jo, vulgui 
parlar de la poesia de cada instant i de l’instant en la poesia per acabar 
oblidant aquella força centrípeta que ens subjecta a la terra, per acabar 
enlairant-nos “Par delà le soleil, par delà les éthers, Par delà les confins 
de sphères étoilées...”. 


La Poesia dels àtics o una dansa macabra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert