Hubay, Miklós

Schmied, Andi

Revistes Catalanes amb Accés Obert

49
Homenatge a Ricard
 
 
Miklós Hubay 
hongria
 
 
Traducció d’Andi Schmied
Ens vam conèixer a Florència, en un fes-
tival de teatre que, com una declaració 
d’intencions, no feia servir l’esplendorosa 
paraula «festival», sinó que, amb modès-
tia i professionalitat, es feia dir Ressegna 
del Teatristabili. En aquella època jo ja 
m’havia vist apartat dels cinemes d’Hon-
gria. (Després de la Revolució d’Octubre 
de 1956 hi va haver represàlies que també 
van donar lloc a situacions així.) Durant 
setze anys havia viscut com un perillós 
«evasor del treball»,1 fins que finalment, 
el 1972, els meus amics em van com-
pensar generosament amb una càtedra a 
Florència. Va ser llavors quan el gandul i 
rodaire Ritter, a qui anomenaven al seu 
país el «fora del teatre», va entrar al grup 
dels amics dels organitzadors del Resseg-
na, enriquint així la paleta de colors inter-
nacionals. I aquí va ser on vaig conèixer 
Ricard Salvat, director d’un festival de 
tea tre català a la ciutat costanera de Sit-
ges, no lluny de Barcelona. 
Quan vaig escoltar el seu nom per pri-
mera vegada, immediatament vaig asso-
ciar la paraula Salvat a la Salvació. I des 
de llavors aquesta sensació no va deixar 
de créixer. 
A Itàlia, les companyies de teatre am-
bulants viuen molt bé. La major part del 
temps estan de viatge, de manera que 
molt poques ciutats tenen l’honor de 
tenir una companyia permanent. En la 
reunió de Florència, l’estrella era Giorgio 
Strehler, amb el Piccolo Teatro de Milà. 
El festival concentrava als grans teatres 
italians, però, sempre que podien, con-
vidaven altres teatres de qualsevol país 
d’Europa. I el fet que un excèntric drama-
turg hongarès fes classes a la Universitat 
de Florència, i que hagués estat amisto-
sament inclòs en els circuits de la cultura 
teatral, va fer que, per a les companyies 
hongareses, fos més fàcil venir: el Teatre 
de la Comèdia de Budapest, el Teatre Ma-
dách de Budapest… (El lament del porter, 
Recíproc, El diari d’un boig, Tres nits d’un 
amor.) 
I cada any, sens falta, venia des de 
Catalunya Ricard Salvat, aliat de l’àni-
ma florentina i fundador del Festival de 
Tea tre de Sitges. A més, també era cate-
dràtic d’Arts Escèniques a la Universitat 
de Barcelona, beneït amb un talent lin-
güístic aclaparador. Parlava i llegia en 
totes les grans llengües europees. Era una 
MONOGRÀFIC / Homenatge a Ricard Salvat. I Articles originals
50
positivista. 
Va buscar totes les traduccions angle-
ses, alemanyes, italianes i franceses que 
es podien trobar. L’obra d’Imre Madách 
tractava d’aquella crisi mundial, l’actua-
litat amenaçant de la qual només comen-
çàrem a notar al segle xx. I abans que nin-
gú, nosaltres, fills de nacions petites. 
Salvat, com a patriota català que era, 
el que volia per damunt de tot era que el 
missatge de Madách arribés al seu poble. 
Va convèncer al jove hongarès, el brillant 
Bálazs Déri, perquè traduís, junt amb Jor-
di Parramon La tragèdia l’home al català. 
La traducció es va fer —i això va estar 
molt bé. 
d’aquells directors teatrals que encara es-
tan disposats a llegir una obra de teatre. 
Llegia drames apassionadament, amb 
l’esperança de trobar grans obres inex-
plorades… 
Així, es va trobar amb La tragèdia de 
l’home.2 Potser era recent la nova traduc-
ció a l’espanyol, gràcies a Eva Toth. Ell 
va ser qui va trobar Virgilio Piñera, gran 
poeta cubà, que va ser condemnat a casa 
seva al silenci. Els textos que han tradu-
ït junts, avui formen part dels clàssics de 
la literatura hispana. Salvat no es volia 
creure el que veia, que una tragèdia amb 
tanta universalitat pogués néixer a la se-
gona meitat del segle xix, en plena època 
n Miklos Hubay lliura a Ricard Salvat el Premi Imre Madách (1996). 
 (Arxiu AIET.)
MONOGRÀFIC / Homenatge a Ricard Salvat. I Articles originals
51
Més enllà de la seva pàtria (la petita i la 
gran), també va dirigir obres clàssiques a 
l’Amèrica Llatina. 
A més dels clàssics coneguts, sempre 
anava a la recerca de nous drames, plens 
de conceptes originals per descobrir. A 
ningú no va interessar tant el meu dra-
ma escrit sobre l’ocàs de la vida de Sig-
mund Freud com a Ricard Salvat. Venia 
a Hongria a veure cada nova versió. Fins 
i tot volia presentar a Sitges la versió amb 
Dezsö Garas, Ferenc Bács y Iván Darvas 
com a protagonistes. El va impressionar 
molt l’actuació de Ferenc Kállai en el pa-
per de Cèsar. 
El Ministeri hongarès, sota cap cir-
cumstància, no va deixar que l’obra es 
representés a l’estranger, tot i que Salvat 
s’enfrontés, també, amb les autoritats a 
Hongria. Veia la possibilitat d’un gran 
èxit en el teatre europeu, tant pel tema 
del drama com pel fenomen d’anàlisi de 
les guerres mundials. Potser, precisament 
per això, no ho van permetre. Per contra, 
li van donar via lliure per portar fora la 
meva obra titulada Fa foc, amb direcció 
de László Vámos. 
Salvat sabia, i jo també ho sentia així, 
que la meva obra, pel fet de mostrar una 
problemàtica específicament hongaresa, 
no despertaria molt interès a l’estranger, 
però, tot i així, István Bubik va aconse-
guir guanyar el premi al millor actor del 
Festival. 
El fet d’haver presentat les creacions de 
Gálffy László sobre Arthur Rimbaud amb 
molt d’èxit a Sitges és una altra mostra 
més del seu original i arriscat interès per 
les iniciatives teatrals. 
La notícia de la sobtada mort de Ricard 
ha estat una forta commoció per a mi. Sa-
ber que aquella llar alegre plena de rialles 
Ricard Salvat utilitzava totes les opor-
tunitats per fer conèixer a Catalunya el 
nom de Madách i la seva obra. Tant a Eva 
Toth com a mi, ens va convidar a parlar 
de Madách, de vegades a la Universitat, 
de vegades a la ciutat costanera de Sitges, 
on cada any organitzava un festival a gran 
escala. Potser mai no havia parlat de Ma-
dách davant de tants joves com a l’Aula 
Magna de la Universitat de Barcelona. 
Parlava en italià i ells fingien que entenien 
cada paraula. De vegades, l’empatia pot 
resoldre amb una naturalitat sorprenent 
les dificultats de comprensió. 
Salvat va tractar de conèixer el país de 
Madách i en diverses ocasions va visitar 
Hongria. Una vegada va venir com a es-
pectador als nostres teatres i va visitar els 
jocs del castell de la ciutat hongaresa de 
Gyula3 i va anar «de pelegrinatge» a Doná 
Strehová.4 
Laszlo Ablonczy, quan era director del 
Teatre Nacional, va convidar generosa-
ment Ricard Salvat a dirigir una repre-
sentació de La tragèdia l’home. Amb un 
concepte com el de Pressburger a Roma, 
Salvat també va documentar de forma 
molt visible que La tragèdia, més enllà 
de les lectures tradicionals hongareses, 
ofereix innombrables enfocaments nous 
i més globals. Era normal que el públic 
romà rebés sense cap tipus de judici la 
visió miraculosament verge de Press-
burger. Però per a Salvat era molt més 
difícil: a Budapest havia d’enfrontar-se al 
gust d’un públic educat en una tradició 
de segles. Des del primer moment, el pú-
blic hongarès es va fregar els ulls, quan en 
l’enorme espai del vell Teatre Nacional, 
Déu va aparèixer en tres llocs al mateix 
temps —cosa que teològicament és im-
pecable, ja que Déu són tres personatges. 
MONOGRÀFIC / Homenatge a Ricard Salvat. I Articles originals
52
Salvat es va posar a la cua de la gent que 
esperava per donar el condol. Vam estar 
allà durant hores, fins que, també nosal-
tres, vam fer un pas endavant i vam en-
trar al tanatori. 
D’ell vaig aprendre el xoc necessari. Per 
sobre de la política, fins i tot en aquests 
temps mesquins que ens ha tocat de viu-
re, se sent el vent de la història. 
Quan vaig conèixer Ricard Salvat a 
Florència, encara podria haver estat tot 
d’una altra manera. Sens dubte, en la 
gran política, però es va complir per a no-
saltres el destí del dramaturg: en el món 
del teatre també. 
Ricard Salvat, amb l’afinitat de l’amor 
fraternal del poble català, ha entès, ha es-
timat i ha posat sobre l’escenari les obres 
més altes de l’esperit teatral hongarès. 
Servi el nostre poble la seva memòria 
amb la seva mort, fins que el concepte del 
Teatre Nacional continuï vivint, aquell 
que va néixer amb les nostres revolucions 
d’independència i llibertat.
femenines, on sempre vaig poder sentir-
me a casa, s’ha posat de dol. I dolorós és 
reconèixer que la mort sobtada va fer im-
possible per sempre el seu acariciat desig 
des de feia molt de temps enrere: dirigir 
La tragèdia en català. 
Era un geni en el cel de les brillants es-
trelles de la cultura catalana del segle xx: 
així, un fill orgullós de pertànyer a la gran 
cultura catalana, tantes vegades amena-
çada amb la seva desaparició, va elegir, 
per causes del destí, al poble hongarès. 
D’aquí l’afecte tan especial que li va aga-
far a la ciutat de Gyula, de mida semblant 
a Sitges. 
En una d’aquestes visites, des de la fi-
nestra de la petita habitació que tenia 
llogada a Pest, on l’acollíem com a hoste 
a prop del Teatre de la Comèdia de Bu-
dapest, ens fixàvem en la gentada que 
es congregava a la plaça del Parlament. 
Tots anaven en silenci cap a la vetlla per 
la mort d’un primer ministre hongarès. 
El vent gelat del Danubi bufava. Ricard 
NOTES
1. Durant el socialisme,  el fet de no treballar es considerava un delicte. El terme es refereix 
a aquesta mena de «delinqüents».
2. Az ember tragédiája, poema dramàtic escrit per Imre Madách el 1861, una de les obres 
hongareses més importants. A més de la recerca de l’objectiu de la vida humana, s’hi plan-
tegen les tensions entre individu i societat, home i dona, fe i desil·lusió. El text, en català, 
es pot consultar a Internet a la següent adreça: mek.oszk.hu/00900/00933/html/index.htm. 
(N de l’E.)
3. Nom de la ciutat d'Alsósztregova, que abans del Tractat de Versalles formava part 
d'Hongria. Actualment pertany a Eslovàquia.


Homenatge a Ricard

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert