Andreu Rovira, Pilar

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FEDRA, SEGLES D'ESPERA PER UN AMOR 
CORRESPOST 
Pilar Andreu Rovira 
Fedro. Director: José Carlos Plaza. Versió:Juan M ayo rga. Repartiment: Ana Belén (Fedra), Chema 
Muñoz (Teseo), Fran Perea (Hipólito), Daniel Esparza (Acamante) , Alicia Hermida (Enone) i Javier 
Ruiz de Alegría (Terámenes). Teatre Grec, I d'agost de 2007. 
Després d'estrenar-se al Festival de Teatro Clásico de Mérida, la Fedro de José Carlos Plaza 
i Juan Mayorga va establir-se durant uns dies al Grec. Després es va representar al Teatro de 
Bellas Artes de Madrid flns al 29 d'octubre. 
La historia de Fedra és la d'una dona engabiada en si mateixa per una forta passió. La metxa 
de la passió és encesa per Afrodita; la gabia representa el venciment d'uns prejudicis i d'una 
moral que no permeten I'acompliment d'un amor mal vist per la societat. La víctima s'hi pot 
mirar de refugiar; pero la seva veritat és tan gran que si en reprimeix la manifestació pot acabar 
esclatant.lnsonoritzar I'explosió d'un desig indecorós o fer que I'ona expansiva arribi als del seu 
entorn, aquesta és la qüestió. En uns casos per iniciativa propia i en d'altres per incentivació, 
Fedra acostuma a declarar-se al seu flllastre Hipolit; i sacrifica la reputació en va, perque aquest 
fet només endarrereix la mort anunciada d'antuvi. Depenent de les versions escrites sobre 
aquest mite, Fedra se su'icida en silenci per causa d'un amor que la sobrepassa i que sap que no 
pot aconseguir (Espriu, versió de Villalonga); per despit, en veure's vilment rebutjada (Eurípides); 
per desconsol i sentiment de culpa, després de constatar la tragica fI a que ha arrossegat Hipolit 
per les seves calúmnies (Seneca), etc. I és que, un cop la filia del Sol s'ha avingut a parlar; només 
I'acusació d'un intent de violació pot fer valer la seva innocencia davant deis ulls del seu marit 
i rei d'Atenes, Teseu. 
La 3 I a edició del Festival Grec de Barcelona va ser clausurada el 5 d'agost de 2007 amb 
la Fedra escrita pel dramaturg Juan Mayorga i dirigida per José Carlos Plaza. El text és d'una 
gran be Ilesa i engloba i adapta les peces d'Eurípides, Seneca i Racine. A gran s trets, de la versió 
grega en plasma el conflicte que es produeix entre I'amor (representat per Afrodita i Fedra) i la 
castedat (simbolitzada per Ártemis i Hipolit); de la versió romana, la clara inadaptació deis dos 
protagonistes en els mons on estan immersos i el desenllac;: de morts consecutives; i, de la versió 
francesa, el problema successori que es podria originar si Teseu, I'home a qui Fedra deu tanto fos 
mort. Mayorga dibuixa una reina carregada de remordiments a causa de desitjar la mort del seu 
marit, pero aquesta és I'única solució que ella veu del seu problema. Fedra és víctima del poder 
d'Eros, i així es manifesta dalt de I'escenari amb el vestit que duu, blanc i cobert amb una capa de 
tons céllids: el mantell de I'amor que ha caigut damunt de la seva innocencia. Pero Hipolit Ilueix 
207 
Cartell de robra Fedra, versió de Juan Mayorga. Direcció: 
José Carlos Plaza. Interprets: Ana Belén, Chema Muñoz, Fran 
Perea, Daniel Esparza, Alicia Hermida i Javier Ruiz de Alegría. 
Festival de Teatro Clásico de Mérida. Teatro Romano, 
juliol del 2007. 
el blanc més impecable per la seva puresa i castedat, no en va és I'heroi trezenc que segons una 
tradició miHenaria s'homenatja amb un floc de cabells per part de les noies que estan a punt 
de casar-se. Per altra banda, Teseu apareix a escena després de burlar la mort en les batalles 
on ha estat lIuitant; porta un vestit de tons fosco s i lIuents pie de tires i aixo, sumat a un rostre 
paHid, una melena escabel lada i una veu d'ultratomba, fa que sigui vist com un espectre. Tots els 
personatges es mouen per un espai escenic nu i polivalent, que tan sois té I'ornamentació d'una 
208 
paret vermella (el color de I'amor) que es contraposa al negre del terra (el color de la mort) i 
d'un lIit, un modul que s'al<;:a quan les escenes es desenvolupen a la cambra de la reina. La paret 
on es retallen els personatges és plena de marques suaus que s'entrecreuen amb I'excepció 
d'un gran solc que la travessa en diagonal d'una punta a I'altra i que simbolitza una gran ferida. 
Aquesta escletxa és el tra<;: que marca una fletxa de ca<;:ador que fereix de mort la seva presa, 
pero també és el recorregut de les sagetes de Cupido; és I'esgarrapada que deixen les urpes 
d'una fera, pero també és la ferida oberta en Enone, qui ho fa tot per Fedra perque I'estima com 
una filia i només n'acaba rebent ingratituds; és el dolor per I'absencia d'un pare, marit i rei que 
tots donen per mort; és el patiment per una mare i reina atacada per una malaltia que ningú no 
sap guarir; és I'anima que s'esquin<;:a per les angúnies de dur un secret feixuc; és la desesperació 
de qui perd la dona i perd el fill per un engany; és el senyal inconfusible de la que sega vides. 
Tots els personatges que surten a escena són ferits i, com més difícil és el moment viscut, més 
s'acosten a aquesta escletxa, com si els absorbís. Fedra n'és I'exemple més ciar: cap al final de 
I'obra s'enganxa a la paret amb el cap decantat, els ulls closos i els bra<;:os al<;:ats, i es deixa travessar, 
imperterritament, per la colossal ferida, que esdevé el símbol del seu patiment extremo Principi i 
fi de I'obra combreguen amb el punyal que descansa entre les seves mans i, més tard, al fons del 
seu pit. Dona, estrangera i vinculada a un lIinatge condemnat a viure amors impossibles, Fedra no 
fa cas de les advertencies cantades des del cel per la seva mare Pasifae, que concebé el monstre 
Minotaure com a fruit de les seves relacions extramatrimonials, i deixara que es repeteixi per 
darrer cop el somni d'una fletxa que amb un sol vol Ilevava la vida a dues feres. 
Ana Belén, Fran Perea, Alicia Hermida i els altres actors interpreten el complex text de Fedro 
amb bona tecnica i sense gaires vaciHacions pero sen se posar la mateixa cura en el traspuament 
d'emocions. No obstant aixo, es produís en major o menor grau la catarsi entre les pedres del 
teatre grec, és interessant el gir que presenta aquesta nova versió del mite de Fedra: la clara insi-
nuació que I'amor és correspost, almenys de sentiment. L.:Hipolit de Mayorga, com molts d'altres, 
és fortament temptat a I'habitació de la madrastra, i esta a punt de deixar-se endur per I'impuls 
del moment, pero és al desenlla<;: de I'obra, quan el cos de I'heroi apareix mutilat i desfigurat, 
que Fedra sap lIegir en els seus ulls el sentiment que li volia ocultar, i el més que hipotetic incest 
és segellat amb un petó. Aquest és un gran guany per a una hero'ina sabotejada durant segles 
per una societat poc oberta de mires. El mateix Eurípides va escriure dues versions diferents 
sobre aquest tema i només se'n conserva la segona, Hipolit portador de lo corono. Amb la primera 
versió, Hipolit velot, es va aixecar massa rebombori per una reina sen se pudor que mostrava 
el que sentia al seu fi I lastre, i crítiques com la d'Aristofanes, qui va titilar la madrastra de dona 
pública, van funcionar com a censura i van fer necessaria I'escriptura d'una segona versió. Per 
altra banda, Racine va eliminar la possibilitat d'aquest amor creant el personatge d'Arícia, una 
cosina enemistada de Teseu que és capa<;: d'enamorar el jove que odia totes les dones. En canvi, 
Lo tempesto de Cao Yu, funciona com una mena de balsam per a Fedra, tot i que en aquest 
cas el jove Hipolit no en té prou amb la seva madrastra i juga a dues bandes. Hipolit sempre 
es recordara com un heroi cast, viu exemple de la deessa Ártemis, pero I'escrit de Mayorga 
és deis pocs on la reina atenenca apareix com a I'única dona capa<;: de tor<;:ar la seva misogínia. 
Tal vegada s'haura aconseguit abans, pero el fet és que Fedra ha hagut de sofrir segles d'espera 
perque el seu amor fos feli<;:ment correspost. 
209 


Fedra, segles d'espera per un amor correspost

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert