Peralta Gilabert, Rosa

Revistes Catalanes amb Accés Obert

15
Quan es va començar a gestar aquest mo-
nogràfic Ricard Salvat encara era entre 
nosaltres. De fet, va ser ell qui va tenir 
la iniciativa de fer-lo, perquè l’assumpte 
de l’estètica de la representació teatral 
de sempre l’havia preocupat.1 N’havia 
d’escriure la introducció, que malaura-
dament hem hagut de suplir amb altres 
paraules. Hem d’agrair, en aquest sentit, 
la col·laboració inestimable de na Carme 
Tierz i, també, de Iago Pericot que en-
capçala aquest monogràfic d’escenògrafs 
catalans contemporanis. 
La idea, en un principi, era d’entrevis-
tar-ne solament els més joves i va anar 
evolucionant fins a incloure’n unes quan-
tes generacions. Som el que som pels que 
ens han precedit i, en el cas de l’esceno-
grafia contemporània a Catalunya, és un 
fet prou notori. 
Entrevistes a 
escenògrafs catalans 
contemporanis
Rosa Peralta Gilabert
A Ricard Salvat, que va dedicar tota la 
seva vida al teatre
Venim d’una època en què tot era més fàcil perquè 
tot estava per fer, i aconseguir la normalitat era el 
nostre objectiu, però a partir d’ara què hem de 
fer?
Lluís Homar, «Fem cruixir l’espai», I Simposi 
Internacional sobre teatre català contemporani, 
Diputació de Barcelona, 
Institut del Teatre, 2005, p. 261.
MONOGRÀFIC / Escenògrafs catalans contemporanis
16
Els escenògrafs entrevistats en aquest 
monogràfic d’Assaig de Teatre estan de 
plena actualitat en l’escena catalana, si és 
que es pot emprar aquesta expressió per 
referir-nos-en, ja que, habitualment, són 
els directors i els actors els qui ocupen 
l’atenció de la crítica i del públic. Alguns 
encara són prou joves, però ja tenen una 
sòlida trajectòria professional, com Paco 
Azorín, Max Glaenzel i Estel Cristià o Bi-
biana Puigdefàbregas; alguns altres por-
ten unes quantes dècades dedicant-s’hi i 
ens continuen sorprenent amb les seves 
propostes, com Alfons Flores, Llorenç 
Corbella o Pep Duran. Entre els uns i els 
altres, cal situar, a nivell generacional, 
Jon Berrondo. També, hem entrevistat 
Isidre Prunés, que encara acumula més 
dècades de fer escenogra fies i figurins per 
a l’escena catalana, abans amb la Montse 
Amenós i ara en solitari. I, per últim, hem 
incorporat la Nina Pawlowsky, que per la 
seva contribució al disseny de vestuari i 
de barrets i, també, a l’escenografia, podia 
servir de pont entre aquestes entrevistes 
i unes de properes que ens agradaria de 
dedicar solament als dissenyadors de ves-
tuari. 
I, per últim, hem pogut comptar amb 
Iago Pericot, el més veterà de tots, que a 
més a més de ser  un testimoni de primera 
mà de l’evolució del teatre a Catalunya és 
un creador en actiu que, de tant en tant, 
ens sorprèn amb noves propostes escèni-
ques.
 El fet que es mantinguin en actiu ha es-
tat un dels criteris fonamentals a l’hora de 
triar, així com la seva proximitat als di-
rectors i a les directores més actuals. S’ha 
buscat la professionalitat, és a dir, l’esce-
nògraf que viu del teatre i no les interven-
cions estrella d’un artista conegut, que 
sense dubte tenen interès i poden apor-
tar-nos molt, sobretot als escenògrafs, pel 
que poden tenir de provocació. Però, el 
que fa canviar i evolucionar l’estètica de 
l’escena, i a vegades molt més que l’estè-
tica, és el treball constant dels escenògrafs 
temporada rere temporada. 
Hi ha més professionals de l‘espai a 
l’escena catalana i que no hi són, evident-
ment, en aquest monogràfic. No dona-
rem noms per no haver de córrer el risc 
d’oblidar algú, encara que sí que direm 
que, per una banda, hi ha un problema 
d’espai físic de la revista i de necessitat 
de síntesi, i, per altra, el fet que no a tots 
els escenògrafs els agrada parlar del que 
fan, perquè volen que sigui la seva obra la 
que parli per ells. Opinió, aquesta darre-
ra, tan respectable com la de l’escenògraf 
que teoritza sobre la seva obra. Tampoc 
no hi hem inclòs, deliberadament, els 
escenògrafs que ja van ser entrevistats al 
volum dels números 33 i 34 d’Assaig de 
Teatre (juliol-setembre, 2002),2 com Joa-
quim Roy —també de plena actualitat—, 
Frederic Amat o Ivars. La intenció ha es-
tat de continuïtat amb aquelles primeres 
entrevistes, amb preguntes similars però 
adaptades a cada perfil. 
L’espai monogràfic que ara tornem a 
dedicar a l’escenografia catalana continua 
els treballs publicats en el volum dels nú-
meros 26 i 27, amb un article sobre Antoni 
Clavé;3 el número 28, en què Ricard Sal-
vat ja feia una primera i profunda reflexió 
sobre la qüestió escenogràfica catalana,4 
i el volum ja esmentat corresponent als 
números 33 i 34 d’Assaig de Teatre.
Tots els entrevistats tenen excel·lents 
dissenys d’espais escènics —i us n’oferim 
algunes il·lustracions que ho acrediten. 
Ells saben que a nivell d’idees i de pro-
MONOGRÀFIC / Escenògrafs catalans contemporanis
17
NOTES
1. Ricard Salvat coneixia els dos llibres que he publicat sobre els escenògrafs de l’exili repu-
blicà: Manuel Fontanals, escenógrafo. Teatro, cine y exilio (Fundamentos, Monográficos RE-
SAD, Madrid, 2007 [Vegeu, també, «L’actualització d’una memòria: el Manuel Fontanals 
de Rosa Peralta», de Maryse Badiou, Assaig de Teatre, n. 70, gener 2009, pp.198-201]) i El 
teatro del exilio de Gori Muñoz (Filmoteca de València, Ediciones de la Filmoteca, Instituto 
Valenciano de Cinematografía Ricardo Muñoz Suay, 2002). Per aquest motiu, quan vaig 
oferir-me a col·laborar amb ell, va proposar-me de fer aquest monogràfic.
2. «Escenògrafs catalans», Assaig de Teatre, n. 33 i 34, AIET, Barcelona, juliol-setembre 
2002, pp. 134-231. Incloïa els següents treballs: «La fortuna de Maurici Vilomara», de Jordi 
Ribera i Bergós (pp. 139-166); «Teatrografia de Frederic Amat», d’Amor Marsé Taltavull 
(pp. 167-184); «Teatrografia de Joquim Roy», de Bàrbara Siquier i Toni Vidal (pp. 185-
206); i, «Teatrografia de Ramon B. Ivars», també de B. Siquier i T. Vidal (pp. 207-231).
3. salvaT, Ricard i coll, August, “4. Clave, escenògraf finalment recuperat”, dins «Les set 
màscares del dau», Assaig de Teatre, n. 26-27, AIET, Barcelona, març-juny 2001, pp. 294-
306.
4. salvaT, Ricard, «La molt controvertida situació de l’escenografia a Catalunya», Assaig de 
Teatre, n. 28, AIET, Barcelona, juliol-setembre 2001, pp. 141-157.
postes estem a l’alçada d’Europa, encara 
que no en mitjans. 
Tanmateix, l’escenografia no passa pel 
seu millor moment al nostre país: ha per-
dut glamur, ha perdut consideració, el 
nom dels escenògrafs no es destaca, els crí-
tics rarament es fixen en la seva aportació 
i no passen del comentari breu —«correc-
ta…, estupenda escenografia de». 
A qui hem de responsabilitzar d’aques-
ta situació? Als crítics? Al públic, que creu 
que tot surt del no res i no pensa que hi 
ha un equip de persones en lletra petita: 
il·luminadors, especialistes de so, coreò-
grafs, dissenyadors de vestuari o escenò-
grafs, que al voltant d’un director i d’uns 
actors, de protagonisme gairebé indis-
cutible, fan la seva i gens menyspreable 
aportació a l’espectacle? Al director, que 
no valora prou la seva tasca? Als produc-
tors, que cada vegada els paguen menys? 
Als mateixos escenògrafs, que no han sa-
but reclamar el seu paper i els seus drets? 
I, per acabar aquesta petita introducció, 
donem veu a qui realment n’és protago-
nista, la paraula dels escenògrafs, i fem 
atenció a la qüestió que Lluís Homar ens 
planteja a l’inici d’aquest article, una pre-
gunta adreçada a tota la comunitat teatral 
i que també es pot dirigir als escenògrafs. 


Entrevistes a escenògrafs catalans contemporanis

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert