Ragué-Àrias, Maria Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

EL SOMRIURE DE L'ELEFANT 
Maria-Josep Ragué-Arias 
Somriure d'e/efont. Autor i director: Pau Miró. Actors: Joan Anguera, Anna Alarcón, Roger Coma 
i Kirsten Tinglen. Biblioteca de Catalunya, del 30 de juny al 21 de juliol de 2006, Festival de 
Barcelona Grec. 
A Pau Miró (1974) el vam coneixer com a autor al Festival de Sitges del 2004 amb Plou o 
Borcelono, comedia de parelles i de violencia a la qual no vam saber veure I'interes, pero que 
quan després es va estrenar a la Sala Beckett va tenir bones crítiques i ha estat traduida a cinc 
lIengües. Abans, al desaparegut Malic, I'any 2000, hi va estrenar Lo poesio deis ossossins, obra sobre 
la violencia de les parelles que ens va semblar més pro pera. Enguany ha estrenat a l'Espai Lliure 
Boles i ombres, un western contemporani, tal com diu el subtítol, en que també el tema principal 
és la violencia. En el dossier per a la crítica s'inclogué un text de I'autor anomenat «Sobre la 
escritura teatral» en que parla d'escriure «contra el públio> i del «receptor implícit». En veure 
I'obra, vaig saber que Pau Miró ni escrivia contra mi ni jo era el seu receptor implícit, tot i que 
I'ambigüitat de la proposta, entre la violencia i la tendresa i una certa dosi d'intriga que manté 
I'interes del relat, té una certa consistencia. 
No ens ha interessat gens Somriure d'elefont, obra que juga basicament amb I'interes del 
teatre com a centre de la vida, I'envelliment i I'abandó de les iHusions, i el relleu generacional. 
Pero a part de la interpretació de Jaume Anguera, el vell que ja ha perdut I'esperanc;:a i I'interes 
pel seu teatre, no hi trobem gairebé cap més aHicient. 
Som en un asil on viu el protagonista i on el visita el jove interessat per la seva obra teatral. 
S'hi insinua una relació tal vegada sexual. S'hi mostra el desinteres del vell per la vida, I'interes 
pel whisky. Assistim a la companyia que li fan les xerrades, buides, que manté amb les dues in-
fermeres. Hi veiem I'interes del jove perque el vell li signi I'autorització per representar la seva 
obra. El jove marxa, el vell s'hi queda, interessat només per les plantes de la seva habitació. Se 
sent música de violí de Kirsten Tinkler, una de les infermeres; poesia molt buscada; moviments 
de titelles per part de les dues infermeres. El jove no tornara a visitar el vell. Pero amb els anys, 
el jove es convertira en la imatge del vell. 
El teatre? La vellesa? El relleu generacional? No s'hi fa cap tractament profund deis temes, ni 
tampoc hi trobem cap estructura dramatica solida. I no obstant aixó, hi ha clarament un toc de 
pretensió en I'espectacle que ens diu que alguna cosa no funciona. Potser som nosaltres com 
a espectadors? Tal vegada. 
333 


El Somriure de l'elefant

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert