Padullés, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

DE SíRIAAL MARRoe 
Xavier Padullés 
El dijous 24 de novembre de 2005, a la Carpa Teatre Auditori Felip Pedrell, vam tenir 
I'oportunitat de veure Hijrot-Antigon, una versió arab del classic de Sofocles. Antígono, i amb aixo 
no descobrirem res, ha estat una de les obres de la qual més versions s'han fet al lIarg de la 
historia i en especial al segle xx. En aquest cas, la Companyia del Teatre Nacional de Síria ens ha 
ofert una visió personal realitzada per una de les figures més important d'aquell país,jihad Saad, 
dramaturg, director; escenograf i actor (en el paper d'Hemon) en aquesta producció. 
Dramatúrgicamentjihad Saad ha fet una tria entre els personatges principals de I'obra original 
investint-Ios, pero, d'una textualitat propia. En aquest muntatge, la dialectica gira a I'entorn d'una 
dubitativa Antígona, la qual es traba en tensió enmig de les tiranies de Creont i les aparicions 
fantasmagoriques d'Edip i Polinices, personatges vinguts del més enlla que la impulsen envers 
la Iluita per la lIibertat en contra del dictador. En un moment determinat es diu: «Antígona, no 
diguis sí i prou i no giris la cara a qui no veu com ets tu realment. .. Sigues com una fletxa darrere 
els teus objectius, que no surti de la teya boca ni una paraula si no esta carregada de justícia.» 
A partir d'aquí, trobarem diversos nivells de lectura: un primer nivell, un crit a la concordia i a 
la pau; un segon nivell, un aHegat en contra de I'opressió de les dones, i, en darrer terme, un 
cant a I'emancipació del poble a la recerca de la Ilibertat, simbolitzat en aquest cas en la figura 
de la protagonista. 
El muntatge esta ambientat en un desert, per la qual cosa és obvi que I'acció no se situa a 
Grecia o a Europa, sinó que com es pot imaginar s'ubica en una regió arabo Som, pel que hem 
explicat, davant d'una obra política mostrada en clau metaforica per evitar possiblement la 
censura del país. 
A Síria, com en altres paisos arabs, els diferents governs han acabat en dictadures després 
d'excessos violents que han desembocat en guerres o revoltes. I és que els Creonts del món 
arab també tenen noms i cognoms com Bashar AI-Assad, I'actual mandatari de Síria i successor 
del seu pare, Hafez AI-Assad, tots dos dictadors. Aquests individus han estat, valent-se sovint 
d'una manipulada religió islamica i del suport occidental, els causants de I'empobriment de la 
societat,ja sigui a través de I'opressió als ciutadans o bé, per posar-ne un exemple, de les guerres 
constants (com el conflicte deis Alts del Golan entre Síria i Israel) que només beneficien, com 
tot conflicte armat, unes poques oligarquies. L'Antígona de jihad Saad s'aixeca aHegoricament 
en contra d'aquestes injustícies per demanar pau i Ilibertat, I'única manera per la qual aquests 
po bies algun dia podran tornar a ser prospers. 
De la mateixa manera que el dolor determina I'existencia deis personatges d'aquesta obra, 
també succeeix el mate ix amb la segona obra que es va oferir aquell jorn, Arroqso Al Akhiro o 
L'último donso, espectacle marroquí dirigit i escrit per Driss Roukhe. El text tracta la situació límit 
135 
Hijrat-Antigon, de Jihad Saad. Carpa del Teatre Auditori Felip Pedrell, 24 de novembre de 2005 
(Lessy) 
en que viuen diversos personatges: un ballarí frustrat a causa d'haver-se de retirar prematurament 
del món de la dansa per un accident, i la seva dona, marcada per un passat incert. Odi, gelosia i 
marginació dominen un text que mostra subliminarment el desmembrament d'un país, peró el 
dramaturg no es resigna a aquesta situació, sinó que aposta per I'entesa final entre els diversos 
personatges, rúnica manera solidaria de fer front als problemes entre els humans. 
El dolor, ja sigui en clau dramatica o cómica, és molt present en I'escena arab, almenys en 
quasi totes les obres que vam poder veure en aquest festival. El dolor pot arribar a ser paralitzant, 
peró el patiment que hem observat en aquest teatre és diferent, és el dolor d'un poble o de 
diversos po bies que no es volen resignar al pobre destí que Occident i les oligarquies locals els 
han reservat, sinó que volen lIuitar per emancipar-se en tots els fronts, ja sigui aconseguint una 
societat més laica o una major igualtat de genere. És el dolor que comporta tota lIuita d'un poble 
que creix i que cerca nous camins, ja oblidats a Occident, els camins de la lIibertat i la justícia. És, 
per tant, un dolor reparador en que el teatre pot tenir un rol molt important. 
Aquest do lor all iberador, perque reconeixent les própies nafres pot comenc;:ar el procés 
de guariment, avanc;:a en direcció contraria al teatre occidental. La nostra escena, en gran part 
dominada per una postmodernitat indolora, ha acabat per inocular als espectadors I'asepsia 
social, sempre próxima a Un món feli<;, d'Aldous Huxley. El dolor a Occident és una qüestió tabú. 
El Prozac ha guanyat la batalla a Plató. El teatre, fora de rares excepcions, ha acabat essent una 
136 
consecuCló de tot plegat. ha perdut la vltalltat primera, perque ha delxat de somniar que un altre 
món és possible, element generador del millor del teatre europeu alllarg de la seva historia, des 
d'Esquil flns a Bertolt Brecht. Amagant el dolor real per les coses hem perdut el discurs de la 
raó crítica, i pel camí ens hem acabat buidant de les nostres essencies. La Ili~ó que ens donen 
aquests creadors, mal dits del Tercer Món, és la necessitat de recuperar el dolor per tornar a 
sel" humans i poder humanitzar la incolora escena occidental. 
Arraqsa Al Akhira, de Driss Roukhe. Teatre Auditori Felip 
Pedrell, 24 de novembre de 2005. 
(Lessy) 
137 


De Síria al Marroc

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert