Baños, Josep Eladi

Guardiola, Elena

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Sense amnèsia
Eponímia mèdica catalana. El cistòtom de Canivell
Elena Guardiola, Josep-Eladi Baños
Departament de Ciències Experimentals i de la Salut. Facultat de Ciències de la Salut i de la Vida. Universitat Pompeu Fabra. Barcelona.
Correspondència: Dra. Elena Guardiola
Barcelona
Tel. 934 956 724
Fax 934 956 875
Adreça electrònica: elena.guardiola@bayerhealthcare.com
Annals de Medicina 2010; 93: 80-83.
80
L’epònim
“Cistòtom de Canivell. Instrument emprat per tallar o fer
incisions a la bufeta urinària, en la litotomia lateral (en la
qual es practica una incisió del perineu a un costat de la
línia mediana). Semblant al bisturí, aquest instrument fou
modificat per Canivell i s’utilitzava sobretot per extraure
pedres enquistades al coll”1-3.
Francesc Canivell i de Vila, l’home
Francesc Canivell i de Vila va néixer a Barcelona el 5
d’abril de 1721. La seva família era originària de Ripoll.
El seu pare, Josep Canivell, era canoner i la seva mare,
Àngela Vila, era filla d’un forner2. Va estudiar gramàtica
i es traslladà a França, on va rebre la seva primera forma-
ció científica; en tornar, va estudiar a la Universitat de
Cervera, que feia poc s’acabava de crear4,5. Amb només
20 anys ja era segon ajudant de cirurgià a l’exèrcit d’Itàlia
i participà en les batalles de Campo Santo, a Bolonya, en
la retirada de l’arsenal al Piamonte, en els setges de diver-
sos castells (Demon, Coni) i en la batalla de Madonna del
Olmo3. També participà en la batalla de Plasencia i en
l’atac a Montalvan, on fou nomenat encarregat de
l’hospital de sang, passant llavors a primer ajudant2,3.
De retorn a Espanya, amb 22 anys, fou nomenat cirurgià
major del regiment d’Astúries2,3,6,7.
El 20 de setembre de 1749, Pere Virgili el cridà per ser
bibliotecari del Real Colegio de Cirugía de Cadis, que
s’acabava de constituir2,3. Probablement jugà un paper
important en aquesta designació que Canivell parlava bé
el francès i l’italià, a més dels seus coneixements de cirur-
gia. El nomenament oficial fou el 3 de novembre de 1749.
Uns dies abans, el 29 d’octubre, es casà amb Feliciana
Beau, amb qui tingué 12 fills. Durant 5 anys no es dedicà
a la pràctica quirúrgica i aprofità la seva tasca a la biblio-
teca per estudiar i ampliar coneixements3. A partir de
1750, el seu germà Ignasi es feu càrrec de la càtedra de
Osteología y Vendajes, també a Cadis. El 1755, quan
aquest va morir, Francesc Canivell fou nomenat ajudant
de cirurgià major i heretà la càtedra que deixava vacant el
seu germà, que ocupà fins que fou nomenat cirurgià
major de l’Armada2. Acompanyà, com a metge, a Jorge
Juan en la seva Comisión al Marroc el 1767. S’embarcà
amb l’esquadra d’Andrés Reggio, quan aquest portà a
Espanya la Princesa d’Astúries3,5.
Exercí, amb molt d’èxit, a Cadis, essent molt famós
com a litotomista. Ameller3 –Ametller a L’Enci-
clopèdia8–, deixeble de Canivell, encarregat del Elogio
Póstumo (Figura 1) no dubta a afirmar: “como lo acredi-
tó muchas veces en los acontecimientos impensados, que
le sobrevinieron en el acto de una de las grandes opera-
ciones que tiene la Cirugía, de aquella operacion por la
qual el diestro profesor liberta de los dolores mas acer-
bos al miserable doliente con la extracción de la piedra
del fondo de la vejiga /.../ todos confiesan que no le han
igualado en el cateterismo, ó en el metodo de sondar
para la Litotomia”. Canivell fou un dels primers a practi-
car la simfisiotomia subcutània en el nostre país2,4. Fou
també bon obstetra i oftalmòleg3,9.
També participà, amb l’Armada, en les campanyes de
Veracruz i de L’Havana3,5 i en una expedició a Algèria3.
Canivell fou vice-presidente (càrrec que equivalia al
de director) del Real Colegio de Cirugía de Cadis de
1769 a 17772. En aquest període destacà perquè fou un
magnífic administrador i per la tasca que desenvolupà per
aconseguir el reconeixement dels estudiants d’aquest
Colegio, que des de 1771 portaren uniforme, i per obtenir
un major nombre de nomenaments de cirurgians de
l’Armada. Estimulà la docència i impulsà les Juntas
Literarias, de caràcter setmanal3.
Quan, el 1776, va morir Pere Virgili, sorprenentment,
Canivell no fou nomenat director (ho fou Manuel Oromí,
antic deixeble de Canivell). A més “por una equivocación
Annals Medicina 93-2.qxd:Annals Medicina 93-1.qxd  16/4/10  08:44  Página 80
involuntaria que tuvo (Canivell) en la propuesta de dos
ayudantes fue suspendido de empleo el 27 de diciembre de
1776 hasta el 4 de octubre de 1779”2,3. Canivell, llavors,
s’embarcà en l’esquadra de Lluís de Còrdova a la guerra
contra Anglaterra i reorganitzà els hospitals de Brest2,3,7.
Mesos després, però, aconseguí resposta favorable a
les seves reclamacions (“hasta que el dia 4 de Octubre de
79 mando el Rey, que se bolbiese á entregar a sus
empleos”3) i fou restituït en els càrrecs, començant així la
segona etapa de gestió al capdavant del Colegio, que fina-
litzaria amb la seva jubilació voluntària el 12 de maig de
1789. En aquests anys va reforçar el currículum dels estu-
diants, tant en les àrees mèdiques com en les quirúrgi-
ques. Fou Canivell qui, amb José Selvaresa, aconseguí el
reconeixement de la unificació pràctica de la medicina i
la cirurgia en els sanitaris de l’Armada10. Gràcies a ell es
promulgaren unes polèmiques Ordenanzas, el 1791, que
reconeixien aquesta unió entre medicina i cirurgia2,10,11.
Entre altres fites, obtingué, el 4 de febrer de 1789, el per-
mís per crear un Montepío per a vídues i orfes dels cirur-
gians de l’Armada (“un socorro á sus necesidades, y un
medio para costear su instrucción”3).
Amic de Gimbernat, fou aquest insigne metge —a qui
dedicàrem el primer dels articles d’aquesta sèrie12— qui
presentà Canivell al Rei (“Ahí tiene vuestra Magestad al
famoso Canivell”3).
El 1795 fou nomenat cirurgià de cambra reial honora-
ri2,4,7. Uns anys abans, el 10 de juny de 1790, el Rei li
havia concedit el privilegi de noblesa del Principat de
Catalunya (“gracia de la superior nobleza del Principa-
do de Cataluña para sí, sus hijos, y sucesores, perpetua-
mente”3)2,5,9. Va ser soci de la Regia Sociedad de Sevilla,
de la Real Sociedad Vascongada de Amigos del País i de
la Real Academia Médica Matritense3.
Publicà Tratado de vendages y apósitos para el uso de
los Reales Colegios de Cirugía (Barcelona, 1763)13
(Figura 2), obra de la qual se’n van fer nou edicions més,
l’última el 18212 i que Canivell va escriure per encàrrec
de P. Virgili. Va tardar cinc anys en preparar-la i revisar
81
ELENA GUARDIOLA, JOSEP-ELADI BAÑOS - EPONÍMIA MÈDICA CATALANA. EL CISTÒTOM DE CANIVELL
FIGURA 1.Portada de Elogio póstumo de Don Francisco de Canivell y
de Vila3, escrit pel seu deixeble i amic,C. F.Ameller (1798)
FIGURA 2.Portada de la principal obra escrita per F.Canivell (Tratado
de vendages, y apósitos para el uso de los reales colegios de
cirugía)13, publicada a Barcelona l’any 1763
Annals Medicina 93-2.qxd:Annals Medicina 93-1.qxd  16/4/10  08:44  Página 81
tota la literatura que s’havia publicat fins llavors sobre
aquest tema. Aquesta obra es convertí en llibre de text en
gairebé tots els col·legis de cirurgia d’Espanya durant la
Il·lustració2.
La seva segona gran obra no veié la llum fins el 1789.
Aquell any publicà Tratado de las heridas de armas de
fuego, dispuesto para el uso de los alumnos del Real
Colegio de Cirugía de Cádiz (Cadis, 1789)14, especial-
ment redactat per tal que fos llibre de text a Cadis. Fou
una obra molt meticulosa i detallada. Tot i això, no es va
reeditar com l’anterior2.
Les dues obres foren molt apreciades a la seva època i es
considera que foren molt importants en l’inici de
l’ensenyament de la cirurgia moderna a la península ibèrica7.
Va morir a Barcelona el 4 de març de 17973,4,6.
El cistòtom de Canivell
Canivell va destacar com a litotomista en la seva
pràctica com a cirurgià. Practicà centenars de litotomies i
sembla que, fins i tot, molts estrangers, de tota Europa,
acudien a ell perquè els operés2. Va simplificar la tècnica
i en va escurçar el temps d’execució.
Va adquirir especial rellevància el seu cistòtom (cis-
thotomo de Canivell o “lancef” de Canivell)1, sobretot en
els casos en què hi havia pedres enquistades al coll. La
innovació tècnica de Canivell era un dels elements inte-
grants de l’anomenat “aparato lateral” per fer aquesta
intervenció2.
Durant la seva estada a l’hospital de Brest, Ameller3
senyala que “sus anfiteatros lo recibieron con entusias-
mo, especialmente quando manifestó en el cadaver el
metodo suyo particular de extraer la piedra de la vejiga,
perfeccionando el de Lancéf, y que celebraron por su
seguridad, y prontitud”. El seu deixeble, i gendre,
Francisco Villaverde en el Tratado de las operaciones de
cirugía, fent referència a aquest aparell, diu5,15: “El Sr.
D. Francisco Canibel, cirujano mayor de la armada, y
vice-presidente de este real Colegio, convencido de la
excelencia del aparato lateral que practicaba felizmente
según el método que antecede, aprovechándose de los
inventos del célebre Lecat, y de las reflexiones de
Pouteau, habiendo visto operar en Génova al profesor
Lancef /.../ adoptó el siguiente método, que practica con
indecible felicidad, simplificando el aparato lateral”.
Aquest mètode es feu servir durant molts anys. Així
ho testimonien diversos autors. López de Ochoa16, el
1849, en fa esment i diu: “Canivel, que después de haber
servido de un modo sobresaliente en los ejércitos y en las
campañas de Italia, y hecho conocer su nombre por todo
el orbe, efectuó una corrección importante en el método
de practicar la estracción de la piedra de la vejiga por el
aparato lateral que lleva su nombre”. Hernández
Morejon6 (1852) escriu: “Fué Canivell diestrísimo y afor-
tunado en las operaciones de la litotomía, y de tacto muy
fino para conocer la existencia de la piedra en la vejiga
/.../ La correción que hizo al método que entonces se
empleaba para practicar la estracción de los cálculos
vesicales, por el aparato lateral que lleva su nombre, es un
gran paso dado hácia la perfección de este dificil proce-
dimiento, pues que por ella se simplifica el número de
instrumentos, se asegura el resultado y se economizan al
enfermo muchos momentos de dolor”. De la Plata17, gaire-
bé un segle més tard, el 1882, recull aquesta informació i
escriu: “Morejon dice que Canivell fué afortunado en la
litotomía, y que todavía lleva su nombre el método que
para verificarla se denomina aparato lateral, siendo su
invento un gran paso para el éxito de la operación”.
El cistòtom de Canivell fou modificat, posterior-
ment, per Antonio de San German i Tort (1755-1833),
metge militar català que fou catedràtic del Col·legi de
Barcelona1. En el seu Tratado elemental de afectos
esternos y operaciones de cirugía (1822) San German18
descriu així l’esmentat aparell lateral: “El aparato late-
ral es lo que se llama grande aparato lateralizado, bien
que en el día se ha reducido mucho el número de ins-
trumentos. Los instrumentos de que nos servimos son: el
catéter sulcado, el uretrotomo, el cisthotomo, un con-
ductor, las tenazas y la cuchara. El cisthotomo puede
variar: hay casos en que se corta entrando, como con el
cisthotomo de Canivel, llamado vulgarmente lancef; y
otros en quienes se corta saliendo, como con el de Fray
Cosme”, i quan explica amb detall la intervenció espe-
cifica: “Hecho esto se quita el catéter, opérese por cual-
quier metodo: pero si se opéra por el de Lancef perfec-
cionado por Canivel, queda ya abierta la vejiga, y se
derrama el instrumento quitando la làmina cortante y
dejando adentro el conducto dilatador. Este conductor
es el que dá mayor ventaja al método de Canivel sobre
el de Fray Cosme”. Per concloure el capítol De las pie-
dras de la vejiga urinaria, San German recapitula i
escriu: “En los casos de piedra enquistada en el cuello
de la vejiga es forzoso entrar cortando, y por ello es pre-
ferible en ellos el de Canivel; pero en los casos de pie-
dra libre es mejor cortar saliendo, y en estos es preferi-
ble el de Fray Cosme. El lancef perfeccionado por
Canivel debe tener el pico menos largo y el clavito que
sirve de ege ha de estar fijo á la hoja cortante y no á la
branca izquierda del dilatador”.
82
ANNALS DE MEDICINA - VOL. 93, NÚM. 2 2010
Annals Medicina 93-2.qxd:Annals Medicina 93-1.qxd  16/4/10  08:44  Página 82
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1. Martín-Laborda Bergasa F. Aportación de la medicina militar de
Madrid a la urología española (desde 1841 a 1936). Tesis doctoral.
Madrid: Facultad de Medicina, Universidad Complutense; 2003.
p. 68.
2. Olagüe de Ros G. La obra quirúrgica de Francisco Canivell y Vila
(1721-1797). Dynamis: Acta Hisp Med Sci Hist Illus. 1984;4:151-73.
3. Ameller CF. Elogio póstumo de Don Francisco de Canivell y de
Vila, Cirujano Honorario de Cámara de S. M. Mayor de la Real
Armada, Vice-Presidente del Real Colegio de Cirugía de Cádiz,
Socio de la Real Academia Médica Matritense, Honorario de la de
Sevilla, y de la Real Sociedad Bascongada. Cádiz: por D. Manuel
Ximenez Carreño; 1798.
4. Francesc Canivell i de Vila. L’Enciclopèdia. Disponible a:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0014360. Con-
sulta el 29 de març de 2010.
5. Orozco Acuaviva A. Francisco Canivell y la “Asamblea Amistosa
Literaria” de Jorge Juan. Medicina e Historia. 1989;(27):1-16.
6. Hernández Morejon A. Historia bibliográfica de la medicina española.
Volum 7. Madrid: Imprenta de José Rodríguez; 1852. p. 420-2.
7. Calbet i Camarasa JM, Corbella i Corbella J. Diccionari Biogràfic de
Metges Catalans. Primer Volum. Barcelona: Fundació Salvador Vives
Casajuana. Seminari Pere Mata. Universitat de Barcelona; 1981. p. 109-10.
8. Carles Francesc Ametller i Clot. L’Enciclopèdia. Disponible a:
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0003537.
Consulta el 29 de març de 2010.
9. Sampedro A, Barbón JJ. Apósitos oftálmicos en el Tratado de Ven-
dajes y Apósitos de Canivell, 1763. Arch Soc Esp Oftalmol.
2009;84:367-8.
10. Astrain Gallart M. El Real Tribunal del Protomedicato y la profe-
sión quirúrgica española en el siglo XVIII. Dynamis: Acta Hisp
Med Sci Hist Illus. 1996;16:135-50.
11. Romero Tenorio M, Solano Castro D, Ledó Cepero MJ, Romero de
Soto R, Valencia Vergara O, García Vázquez A, et al. La urología
preilustrada. De la urología del Real Colegio de Cádiz a la de la
Veneranda Tertulia. Arch Esp Urol. 2007;60:902-8.
12. Baños JE, Guardiola E. Eponímia mèdica catalana: el lligament de
Gimbernat. Annals de Medicina 1999;82:220-2.
13. Canivell F. Tratado de vendages, y apósitos para el uso de los rea-
les colegios de cirugía, ilustrado con diez láminas, en que se
manifiestan los apósitos necesarios á cada operacion, tanto sepa-
rados, como aplicados con sus correspondientes vendages para la
mas facil inteligencia de los principiantes. Barcelona: Imprenta de
Teresa Piferrer viuda; 1763.
14. Canivell y Vila F. Tratado de las heridas de arma de fuego, dis-
puesto para el uso de los alumnos del Real Colegio de Cirugia de
Cádiz. Cádiz: Manuel Ximénez Carreño; 1789.
15. Villaverde F. Tratado de las operaciones de cirujía, dispuesto para
el uso de los Reales Colegios. Cádiz: Imprenta de la Casa de Mise-
ricordia; 1788. Citat a 5.
16. López de Ochoa J. Sobre el Colegio de Medicina y Cirugía en
Cádiz. Gaceta Médica. 1849;5:198-9.
17. De la Plata y Marcos M. Coleccion bio-bibliográfica de escritores
mé́dicos españoles. Madrid: Impr de A. Gómez Fuentenebro; 1882.
p. 153.
18. de San-Germán A. Tratado elemental de afectos esternos y opera-
ciones de cirugía compuestos para la enseñanza de los discípulos.
Volum 1. Barcelona: Imprenta de Narcisa Dorca; 1822. p. 141-2.
83
ELENA GUARDIOLA, JOSEP-ELADI BAÑOS - EPONÍMIA MÈDICA CATALANA. EL CISTÒTOM DE CANIVELL
Annals Medicina 93-2.qxd:Annals Medicina 93-1.qxd  16/4/10  08:44  Página 83


Eponímia Mèdica Catalana. El Cistòtom de Canivell

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert