Martos, Àngels

Revistes Catalanes amb Accés Obert

deBAT a deBAT: la participació dels metges en els centres sanitaris (i 3)
Participació, professionalisme i satisfacció professional
Àngels Martos
Consorci Sanitari de Terrassa.
Correspondència: Dra. Àngels Martos
Hospital de Terrassa
Ctra. Torrebonica, s/n
08227 Terrassa
Tel. 937 00 36 52
Fax. 937 31 09 59
Adreça electrònica: amartos@cst.cat
Annals de Medicina 2008; 91: 120-122.
120
Introducció i consideracions prèvies
El fet que formi part de la Comissió de l’Ordenació de
la Professió del Consell de la Professió Mèdica de
Catalunya, que va elaborar el document sobre La partici-
pació dels metges en la gestió dels centres sanitaris1,
semblaria obligar-me a defensar els esmentats document
i comissió. No penso fer-ho. 
El seu contingut serà jutjat per cadascú segons el seu
particular i legítim punt de vista. El principal valor que té
per a mi aquell text és que és un document de consens.
Això, que fa que cap dels autors pugui subscriure el seu
contingut al cent per cent, té a canvi la virtut que repre-
sentants dels col·legis professionals, els sindicats, l’admi-
nistració sanitària i les patronals del sector varen poder
aprovar un únic document després d’un llarg procés de
debat, no sempre fàcil ni còmode. El consens sempre
resulta un inconvenient per als radicals d’un o altre cos-
tat: per a uns és insuficient i covard, mentre que per a
d’altres és excessiu o innecessari; però només des del
consens es pot construir el futur, almenys un de democrà-
tic i durador.
Diré, doncs, les meves opinions, sense defugir els
punts controvertits. És més arriscat però em sembla el
més oportú.
És necessària la participació dels metges en
la gestió dels centres sanitaris?
Per què es parla tant de la necessitat de participació
dels professionals en la gestió de les organitzacions sanità-
ries on treballen? D’on ens ha vingut aquest “desfici” per
la participació? Si fem un breu apunt històric, tot això ve
més o menys de finals dels anys 80, amb l’expansió de l’a-
nomenada “gestió”. Coincidint amb la situació jeràrquica
dels gerents per sobre del director mèdic es va argumen-
tar, en molts casos, que la gestió dels hospitals no diferia
massa de la d’una empresa qualsevol. Si l’hospital era una
empresa, els metges eren els seus treballadors, i esdeve-
nien així mers empleats, assalariats, treballadors per
compte d’altri, amb un contracte laboral, un horari de tre-
ball i un salari a fi de mes. Tot això va passar en un entorn
de plètora de professionals, situació que va fer possible un
bon nombre d’abusos, fruit de vegades del desconeixe-
ment del “negoci de fer de metge”, de vegades de menys-
tenir els valors de la professió mèdica, de vegades de la
prepotència d’alguns gestors (no cal generalitzar: alguns)
que van creure tenir finalment la paella pel mànec sobre
un col·lectiu que aleshores s’anomenava “la classe mèdi-
ca”. De l’altre costat, també hi va jugar un paper la passi-
vitat dels metges, a alguns dels quals (no cal generalitzar:
alguns) ja els anava bé l’estabilitat contractual de l’hospi-
tal, que aportava, a més, la possibilitat de “fer ciència”, i
que podien compatibilitzar amb la privada a les tardes:
empleats al matí i professionals lliberals a la tarda. 
D’aquesta època neix, penso jo, el “divorci” entre clí-
nics i gestors: els clínics considerant els gestors persones
alienes a la medicina que no tenen ni idea del que és l’as-
sistència, i els gestors considerant els clínics uns malba-
ratadors de recursos. Uns i altres s’han excedit en les
seves desqualificacions dels altres, i uns i altres tenen raó
en alguns aspectes. És cert que alguns gestors han estat
depreciatius en multitud d’ocasions amb el coneixement
mèdic, que s’ha donat per fet (“como el valor, se le supo-
ne”), negant-se a reconèixer la vàlua professional especí-
fica dels metges més reconeguts pels seus companys i
volent-los igualar a tots com a empleats i res més. És
igualment cert que alguns clínics, durant anys i encara
ara, no es volen “contaminar” amb res que tingui a veure
amb la gestió i consideren gairebé “traïdors” els clínics
que es passen al “costat fosc”. 
I en aquest context arriba la “manca” de professionals,
les causes de la qual s’analitzen en el primer document
elaborat per la mateixa comissió del Consell de la
Professió Mèdica2. El cas és que costa trobar metges i
això ha capgirat la situació; hem passat de la selecció a la
seducció, de metges que havien d’acceptar condicions
Annals Medicina 91-3.qxd  2/9/08  10:36  Página 120
desfavorables o no tenien feina a metges que poden triar
quina oferta prefereixen. La primera reivindicació ha
estat laboral; no podia ser d’altra manera donades les cir-
cumstàncies: més salari, menys jornada, millors condi-
cions laborals. Però des de fa molt de temps es detecta un
malestar subjacent, un desencant per la nostra professió,
una gran insatisfacció dels metges envers el seu exercici
professional, que en els casos més greus “crema”
excel·lents professionals (burn-out). El clímax d’aquest
creixent malestar va ser la vaga de la primavera de 2006
on una pancarta a Sabadell va encertar a resumir-ho molt
bé: “Estem fins els fonendos!”. En la meva opinió, el mas-
siu seguiment no va estar motivat només per les reivindi-
cacions laborals concretes, sinó per un profund malestar
instal·lat des de feia massa anys en el cor dels metges. Fer
de metge no és fàcil; fer bé de metge és una feina extra-
ordinàriament complexa, perquè requereix enormes
esforços de temps d’estudi i actualització permanent, de
disponibilitat, de capacitat de prendre decisions amb
informacions incertes, i un llarg etcètera, a més d’un com-
ponent humanitari necessàriament present quan una per-
sona mira d’ajudar una altra en la malaltia. Especialitzar-
se en una línia de treball costa anys i és normal que no es
toleri bé que es menystinguin els coneixement adquirits.
Fer bé de metge no es paga només amb diners, com
demostra el fet que, després de les millores laborals que
van seguir al tancament de l’esmentada vaga, la insatis-
facció entre els metges segueixi creixent. Els elements de
satisfacció professional no estan en el sou i prou, són
altres: l’assoliment professional (“poder atendre els
pacients adequadament”), la participació en les decisions
de l’organització (“ser tingut en compte”) i l’autonomia
(“poder-se organitzar el dia a dia”) (Taula 1). Doncs, bé,
aquests són els privilegis d’un professional i no ho són
d’un assalariat.
Lamentablement, ara correm el risc que alguns met-
ges ho hagin oblidat, instal·lats en el paper d’empleats al
que van ser empesos i captius d’un cert sentiment de
revenja que sembla proclamar imprudentment que ara
són ells els qui “tenen la paella pel mànec”. Aquesta acti-
tud d’alguns –insisteixo, alguns– pot arribar a impedir
que aprofitem una ocasió històrica de recuperar el pro-
fessionalisme mèdic, que és la veritable font de satisfac-
ció professional: els valors de la nostra professió. Un
professional mèdic rep reconeixement per la seva feina,
no només un salari; no es regeix únicament per un con-
tracte laboral, sinó per un contracte social implícit que
estableix que a canvi dels seus valors professionals
(el principi màxim de benefici del pacient, l’autoexigèn-
cia de mantenir actualitzats els seus coneixements, la
disponibilitat, el compromís, etc.), la societat li reconeix
un cert estatus especial i li confereix uns privilegis pro-
fessionals ja referits (Taula 2). Aquest contracte social és
propi de les anomenades professions lliberals i és, al meu
parer, el nucli de la satisfacció de fer de metge: fer una
feina molt especial i rebre un reconeixement especial,
dels pacients i de la societat –aquest no l’hem perdut
mai–, dels directius dels centres sanitaris i de l’adminis-
tració sanitària.
121
ÀNGELS MARTOS - PARTICIPACIÓ, PROFESSIONALISME I SATISFACCIÓ PROFESSIONAL
Satisfacció professional
  Assoliment professional (“feina ben feta”)
  Participació en les decisions de
l'organització (“ser tingut en compte”)   
  Autonomia (“poder-se organitzar el dia a dia”)
  	
   	
 	  
TAULA 1. Elements de satisfacció en l’exercici professional
ProfessionalAssalariat
Drets laborals "Privilegis" professionals
Salari Honoraris + Reconeixement
Contracte laboral "Contracte" social
Deures contractuals Valors professionals 
TAULA 2. Diferències entre un assalariat i un professional
Ara bé, no s’hi val voler la part bona de cada costat:
el millor de ser un empleat i els privilegis de ser un pro-
fessional. Hi ha conceptes que són inseparables: drets i
deures, privilegis i compromís professional, reconeixe-
ment i servei als interessos dels pacients, lideratge i
credibilitat, participació i responsabilitat compartida.
No podem pretendre que se’ns permeti decidir si no
acceptem fer-nos responsables de les decisions que es
preguin.
Així, doncs, penso que la participació dels profes-
sionals és necessària perquè millora la satisfacció dels
professionals i, sobretot, perquè millora els resultats:
millora l’eficiència per la via de la qualitat assistencial.
És, a més, imprescindible per a millorar l’organització
assistencial.
Annals Medicina 91-3.qxd  2/9/08  10:36  Página 121
De quina manera es pot fer real aquesta
participació?
La participació pot ser únicament representativa
(presència de representants dels metges en juntes i comis-
sions) o més pragmàtica, més real, que permeti la des-
centralització de les decisions. Per a poder fer realitat
això últim, les direccions dels centres han de cedir capa-
citat de decisió cap als clínics i els clínics han d’acceptar
implicar-se amb els objectius globals del centre i les
necessitats de la població que atenen. La fórmula que ho
pot fer factible és la d’equips assistencials autònoms
(Taula 3), amb uns objectius acordats amb la direcció, un
pressupost propi i un sistema d’avaluació transparent i
consensuat, que permeti disposar d’indicadors sobre la
qualitat de l’assistència prestada i percebre una retribució,
en part variable, en funció d’aquests resultats. Aquests
equips han d’estar dirigits per un líder clínic amb expe-
riència reconeguda en la patologia en qüestió, però també
amb capacitat per a dirigir equips i de gestió clínica.
visió global i de coordinació entre nivells; per això, aquests
equips hauran de ser, per a algunes malalties, equips inter-
disciplinaris transversals (primària/hospital/sociosanitari). 
Organitzar-se en equips assistencials autònoms és
necessari però no suficient; cal un canvi profund en les
relacions entre les direccions dels centres i els professio-
nals. Les direccions dels centres poden influir en el grau de
compromís dels metges amb la institució. En la mesura que
els facultatius constatin que l’organització s’interessa i es
preocupa per ells, que s’esforça a facilitar-los l’exercici de
la seva professió, a millorar-los les condicions en què l’e-
xerceixen, a oferir-los més oportunitats i a afavorir el seu
progrés professional, s’intensificarà el seu compromís
organitzatiu3. És necessari fer convergir els objectius i
valors de l’organització amb els valors professionals dels
metges per tal de fer possible la seva implicació.
D’altra banda, cal també un debat profund en el si de
la professió mèdica, que hauria de liderar-se des dels
col·legis professionals, que revisi i actualitzi els valors
professionals i promogui el retorn a un compromís social
i professional que extralimita amb molt les obligacions
estrictament laborals i que és, al meu entendre, l’única via
de recuperar la satisfacció en l’exercici de la professió.
És imprescindible que els metges incorporin elements de
gestió clínica a la seva formació i al seu exercici professio-
nal i acceptin corresponsabilitzar-se, un cop consensuats,
dels objectius assistencials de les seves organitzacions.
És responsabilitat de tots superar el “divorci” entre
clínics i gestors, altament perniciós per als interessos dels
pacients i de la sanitat pública, perquè ni és possible la
medicina sense la gestió (l’atenció sanitària és caríssima
i els recursos són limitats i provenen de l’erari públic; han
de ser, doncs, gestionats) ni és possible la tant volguda
eficiència sinó és per la via de la qualitat assistencial
(i per a fer assistència de qualitat cal coneixement mèdic).
El punt de trobada és necessàriament el pacient i les seves
necessitats perquè aquesta és la nostra obligació, la de
tots, i perquè és, a més, l’única sortida raonable.
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES
1. Comissió d’Ordenació de la Professió Mèdica. La participació dels
metges en la gestió dels centres sanitaris. Annals de Medicina.
2008;91:2-9.
2. Comissió d’Ordenació de la Professió Mèdica. La necessitat de metges en
el sistema sanitari català. Causes i solucions. Informe final. Consultable a:
http://www.gencat.net/salut/depsan/units/sanitat/pdf/casfinal2007.pdf.
Accés el 6 de juny de 2008.
3. Peiró Posadas M. Lleialtats contraposades? El compromís dels met-
ges amb l’hospital i amb la professió. Universitat Ramon Rull. Bar-
celona; 2007. Consultable a: http://www.tdx.cat/TDX-0619107-
171120. Accés el 6 de juny de 2008.
122
ANNALS DE MEDICINA - VOL. 91, NÚM. 3 2008
Equips assistencials autònoms
  Objectius acordats amb la direcció 
  Pressupost propi
   Retre comptes periòdicament dels resultats aconseguits
  Retribució complementària lligada als resultats,
per tots els membres de l’equip (variable compartit)
  Normes organitzatives internes, per consens
  Suport administratiu
  Lideratge per un professional amb competència clínica
provada, coneixements d’eines de gestió i capacitat
negociadora.
TAULA 3. Característiques dels equips assistencials autònoms
No estic parlant dels actuals serveis ni dels equips
d’atenció primària –per bé que continuaran existint–;
estic parlant d’equips interdisciplinaris (diferents espe-
cialistes mèdics, infermeres, fisioterapeutes, etc.) que
integrin els diferents professionals necessaris per a aten-
dre pacients amb problemes de salut similars, perquè les
necessitats dels pacients, amb un perfil cada vegada més
de pluripatologies i malalties cròniques, fan necessària la
col·laboració de diferents especialitats i professions.
L’actual organització assistencial requereix moltes hores
de metge i duplica infinitat d’actuacions per manca de
Annals Medicina 91-3.qxd  2/9/08  10:36  Página 122


Participació, professionalisme i satisfacció professional

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert