Padullés, Xavier

Revistes Catalanes amb Accés Obert

LA IMPORTANCIA DE LA NAUSICA 
ENVERSIÓ DE HERMANN BONNíN 
Xavier Padullés 
Nousico és una de les darreres composicions de Joan Maragall. Escrita entre els anys 1908 i 
1910 es destaca com una de les obres encimbellades del teatre simbolista catala. Aquesta dra-
matúrgia va ser introdu'¡'da a casa nostra a les darreries del segle XIX per Santiago Rusiñol amb les 
seves peces decadentistes d'un sol acte com L'olegrio que posso ( 1898) o El jordí obondonot (1900), 
fent Apel'les Mestres també la seva contribució corresponent amb obres de tipus prerafaelita. 
Nousico, pero, és I'obra major d'aquesta estetica modernista, tot i que hi van haver altres gran s 
dramaturgs que van fer magnífiques aportacions, com ara el cas d'Adria Gual o Josep Carner, 
el qual amb la seva exceHent obra postsimbolista El ben cofot i I'oltre (1951) tanca tota aquesta 
etapa dramatúrgica de gran valua poetica i escenica, pero poc o gens representada. Tot i així, és 
una tipologia estetica de les més genu'¡'nes de la nostra dramatúrgia, que dissortadament resta 
en un ingrat oblit, i per aquest raó és encomiable I'esfon;: que ha fet Hermann Bonnín i el seu 
equip de reivindicar aquesta obra major injustament marginada. 
La versió literaria d'aquest muntatge ha anat a carrec de Jordi Coca. La seva tasca ha estat la 
de fer una reducció de versos en els parlaments menys destacats, I'eliminació d'alguns personatges 
menors i sobretot la reelaboració del personatge de Nausica. Deis tres actes de I'obra, en el 
primer és on trobem aquesta relectura de la protagonista, el segon acte té unes modificacions 
mínimes en relació amb I'original i en el tercer és on trobem els canvis més importants en eliminar 
diversos personatges del poble els quals tenien unes repliques menors. Aquests eliminació en 
cap cas no ha alterat el sentit primigeni de I'acte, pel fet de no ser de tipus substancial. Una altra 
practica que Coca ha utilitzat és la de variar, encara que en molt pocs casos, certs parlaments de 
lIoc, i és precisament aquest element que li ha permes de poder fer una interessant lectura del 
personatge de Nausica, fet que és I'aportació més destacable en la seva revisió dramatúrgica. 
Maragall ens presenta una Nausica amb tots els trets de I'adolescent de fa cent anys, o sigui, 
ens presenta una dona passiva a I'espera del marit ignot, aixo sí, mostrada, de forma suggeridora 
pel poeta, amb aquella Iluminositat de musa inspiradora típica deis modernistes o de I'Art Noveau 
coetani. És en el primer soliloqui important d'aquesta adolescent on podem fer aquesta lectura 
de genere aquí precisada: en primer Iloc, la noia ens parla sobre la necessitat d'anar a rentar 
roba al riu (<<abandonades tens les teves robes / sense rentar-les»), i tot seguit parla sobre les 
futures bodes de la seva amiga Dimantia (<<que ja s'acosta el dia de tes bodes, / en que et caldra 
cobrir amb gentilesa / el teu cos virginal, de llene; blanquíssim»), noces que són una projecció 
mental del príncep blau somiat per Nausica i que vindra a ser Ulisses, quan se li aparegui de 
manera fortu'lta a I'escena següent. 
347 
Rentar, virginitat i bodes han estat unes constants de subordinació i de paralisi de la dona en 
relació amb I'home al lIarg de la historia. Amb aquesta analisi no li volem restar ni un mínim de 
merit a la poetica creada per Maragall, perque al capdavall a la Grecia arcaica -robra reviu aquella 
epoca remota- la situació de les dones ja era tal com la mostra el nostre bardo És interessant, 
pero, la revisió que fa Jordi Coca d'aquesta qüestió, en que fent una operació molt senzilla de 
canviar de Iloc un parlament per un altre aconsegueix eliminar aquesta passivitat en el caracter 
de la princesa Nausica. Aixo ho aconsegueix endarrerint el parlament i avan<;:ant un altre en que 
es mostra una princesa molt més activa i predisposada a veure món: «The dit tantes vegades 
que voldria ... / Anar Iluny, anar lIuny a la ventura / I veure moltes altres encontrades / I coneixer 
la gent deis altres po bies / I que em passessen coses molt diverses / ( ... ) / Ai! Dimantia, vivim 
massa quietes, / Vivim massa ignorantes: jo em deleixo, / L.:anima se me'n va pel món». Alterant 
I'ordre deis factors en aquest cas s'ha alterat el producte, o sigui, que Coca ha aconseguit crear 
un personatge principal que ja no representa la passivitat iHuminada simbolista de la dona-musa 
-de femella postergada per la societat-, sinó que ara la mostra com una persona activa i amb 
ganes de veure món abans de maridar-se com a hereva que és del regne deis feacis.Amb aquesta 
feli<;: alteració, Coca, en canviar el caracter de la protagonista, I'ha acabat per actualitzar. 
Aquesta contemporanització en la manera de ser de la princesa és, com ja hem esmentat, 
la major aportació realitzada per Jordi Coca en aquesta revisió que en tot moment ha estat 
respectuosa amb I'original. Al cap i a la fi, qui millor podia fer aquesta relectura era el novel'lista 
a qui es fa referencia, puix que en aquests moments és el dramaturg -en el sentit alemany 
del terme- més important de que disposa el teatre catala. Algunes de les seves revisions més 
destacad es són Antígono (2002) o E/s senyors Borkmon, d'lbsen, presentada recentment a l'Espai 
Escenic Joan Brossa. 
A partir d'aquesta proposta, podem inferir que la voluntat de Hermann Bonnín, el director 
del muntatge, ha estat fer una nova lectura del text i deis diversos elements que constitueixen la 
nomina teatral, tot renunciant a fer una escenificació arqueologica que I'hagués hagut de portar 
a la investigació simbolista efectuada per Adria Gual en el seu moment, estetica modernista, 
excessivament Ilunyana deis gustos contemporanis. És per aquesta raó que era necessaria una 
aproximació a robra des deis criteris actual s tant en la posada en escena com en la interpre-
tació. 
En la direcció d'actors és on trobem la voluntat del director de trencar els esquemes d'una 
obra que tendeix per la seva propia naturalesa estetica cap a un estatisme prototípic deis poemes 
drameltics del 1900. Bonnín ha renunciat a aquest estatisme en favor d'un altre de més realista i 
no tan abstracte. Lluny de les reminiscencies de la rítmica d'Émile Jaeques-Dalcroze, el gest i el 
moviment actorals han estat constru'lts de manera sobriament realista, tant com ho permetia 
una tragedia homerica.Aquest caire realista també el trobem en la prosodia més naturalista que 
lírica de la interpretació efectuada pels actors. D'aquesta manera, Bonnín ha sacrificat part de 
la teoria poetica de Maragall de la paraula viva -el moviment i la veu entesos com una dansa 
rítmica- en favor d'unes maneres -expressió corporal i de dicció- més contemporanies i 
no tan esteticistes. 
Potser per desmarcar-se d'un excessiu realisme, gens procliu en el text, tant en el vestuari 
com en I'escenografia, s'ha decidit jugar amb I'anacronisme historie. Tant és així, que a I'hora de 
348 
plantejar els vestits, Nina Pawlowsky, la dissenyadora, ha barrejat modes del 1900 amb algunes 
de I'antiga Grecia. Amb aquesta proposta s'ha potenciat I'abstracció conceptual de I'obra ori-
ginal. ja que la per;:a, narrada des del punt de vista de Nausica, la d'una noia adolescent, gira a 
I'entorn del seu primer amor platonic, pero fugar;:, la del mític Ulisses; aquests amors idealitzats, 
existents en totes les epoques i en totes les edats, són d'arrel atemporal, com verament ho 
ha sabut remarcar el vestuario Com hem indicat, aquesta atemporalitat també la trobem en la 
posada en escena. Realitzada per lago Pericot, és un deis seus treballs més austers pel fet de 
crear unes tarimes a I'estil deis Ritmus més modestos d'Adolphe Appia. Aquesta construcció 
amb forma de graderia, pero, és I'únic element que enganxa directament amb I'estil simbolista 
paraHel a I'epoca en que Nousico va ser escrita. Malgrat que les solucions d'Appia ja són ce n-
tenaries, considerem que aquesta solució és la més correcta, per poetica i moderna, ja que no 
té sentit la construcció de palaus, camps o ports tal com demanen les acotacions de Maragall. 
Per una altra banda, la monumentalitat escenica la va posar el mateixTeatre Grec amb els seus 
roquissars amb vegetació verda com a teló de fons i les mateixes graderies d'estil grec ato amb 
I'espectacle heHenitzant. 
En relació amb les diverses interpretacions, hem de destacar el punt d'equilibri que ha trobat 
Bonnín entre els joves actors -Silvia Bel, Santi Ricart o la mateixa Nausicaa Bonnín- amb 
d'altres de més veterans com Lluís Soler, Fermí Reixach, Enric Majó o Carme Sansa. Tots ells 
van saber mantenir un to uníson i uniforme, a vegades potser massa, pero sempre amb una 
dicció clara i inteHigible, quelcom que cal agrair. Silvia Bel. en el difícil rol de Nausica, va estar a 
I'altura de les circumstancies, matisant bé el seu personatge, tot mostrant els canvis de caracter 
de les adolescents enamorades. Lluís Soler, en el paper d'Ulisses, el vam trobar correcte pero 
poc arravatat; crec, i aixo ja són opinions personal s, que el seu personatge permetia més jocs 
expressius, des d'actituds epiques fins a d'altres de més romantiques. Enric Majó, fent de rei, és 
qui més abrandat va saber estar, posant-hi I'apassionament que requerien, en la seva justa mesura, 
els bells versos del poeta; la corpulencia en la seva recitació va fer vibrar més d'un espectador: És 
una lIastima que sigui tan difícil poder veure'l a la nostra escena, és un luxe que no ens podem 
permetre de perdre, i més en aquests papers de teatre classic on amb tanta energia i ímpetu 
se sap imposar escenicament. 
En definitiva, el muntatge de Hermann Bonnín té molts encerts. Malgrat tot la lIum, amb una 
utilització al nostre gust massa austera, i la utilització deis micrOfons, han estat, probablement, els 
dos elements que menys ens han engrescat. Coneixent la saviesa teatral de Hermann Bonnín, no 
entenem el perque de la utilització deis microfons. Creiem que la microfonia dilueix I'espectacle 
en viu pel fet de mediatitzar-Io tecnicament. Potser el microfon serveix per sentir millor els 
matisos del vers, pero entorpeix la interpretació feta de viva veu. Més enlla, pero, d'aquestes 
indicacions menors, trobem que el muntatge té una gran importancia historica, ja que hauria de 
servir com a model per a futures posad es en escena d'aquest valuós texto 
Malgrat que Nousico ha estat molt poc representada, si més no té unes poques posades 
en escena destacades, com ara la de I'estrena del Sindicat d'Autors Dramatics Catalans, el 
1912, o la de l'Agrupació Dramatica de Barcelona, el 1956, ara just fa cinquanta anys; aquests 
muntatges, pero, no es varen saber constituir com a model. Les modeliques, aquelles que ser-
veixen per crear una tradició, han estat la dirigida en el seu moment per Adria Gual i I 'actual 
349 
de Hermann Bonnín. Són models perqué la d'en Gual tendia cap a I'estética simbolista d'obra 
d'art total wagneriana i era afí a la teoria literaria maragalliana, i la d'en Bonnín, amb una lectura 
contraposada, ha tendit cap a un to més realista, sobri, auster i menys esteticista. Són dos models 
que es complementen i que servirien per fomentar una tradició si aquest país tingués vol u ntat, 
cosa que dubto, d'assentar el nostre ric i molt sovint ignot patrimonio 
En conclusió, amb la Nousica de Bonnín ens trobem davant d'una operació cultural de gran 
envergadura. Fóra bo, per la importancia d'aquest text i del muntatge, que fos possible veure'l 
programat al Teatre Nacional de Catalunya, que és el lIoc que li pertoca, i només així podríem 
consolidar els nostres grans dramaturgs, i de pas un TNC que en cap moment no ha sabut 
fonamentar una tradició pel fet de no voler separar el gra de la palla. Fins que no es faci aquesta 
tasca, no sabrem mai quins són els nostres classics de debo, i continuarem patint d'una literatura 
dramatii::a poc normalitzada, tot esperant que algú s'atreveixi, com és el cas de Hermann Bonnín, 
a redimir els classics catalan s oblidats entre tanta pseudomodernitat deis nostres mandarins de 
torno 
350 


La importancia de la Nausica en versió de Hermann Bonnín

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert