Gibert Pujol, Miquel M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

73
Recull de Treballs · 15 (2014) © Centre d’Estudis Sinibald de Mas
Romà Comamala (1921-2000) 
Un escriptor massa desconegut 
Miquel M. Gibert Pujol
Doctor en Filologia Catalana
Universitat Pompeu Fabra 
1.-
A primers de 1990 la revista Serra d’Or em va proposar una col·laboració 
bimestral a les seves pàgines sobre qüestions de teatre català. Vaig decidir 
de parlar-hi sobretot del teatre i dels autors del país. L’opció no era 
arbitrària sinó que responia al desig de contribuir, tan modestament com 
es vulgui, és clar, a donar a conèixer una tradició tinguda en compte molt 
parcialment. Per aquest motiu, vaig dedicar una part important d’aquells 
articles a dramaturgs que, malgrat haver escrit un conjunt d’obres notables, 
havien caigut en l’oblit o no eren, al meu entendre, prou valorats. 
74
Recull de Treballs · 15 (2014) Miquel M. Gibert Pujol
No cal dir que, considerant tot 
això, mossèn Romà Comamala 
(Barcelona, 1921-Vilabella, 2000), 
havia de tenir un lloc destacat 
en aquelles col·laboracions i en 
conseqüència, li vaig dedicar el 
segon article de la sèrie. Abans, 
li havia enviat alguna carta 
comentant-li, com a simple lector, 
algun dels volums de teatre que 
havia anat publicant des de finals 
dels anys setanta. Sempre m’havia 
contestat amb correcció i amb 
cordialitat, però la nostra relació 
no havia passat de ser escadussera 
i només epistolar. Però llavors, a 
l’hora de preparar el text per a Serra 
d’Or, li vaig enviar una carta en què 
li demanava diversos aclariments 
que, sens dubte, me n’havien de 
facilitar la redacció. 
Ell em va respondre de seguida i amb una gran precisió i, al mateix 
temps, em va convidar a visitar-lo a Vilabella. Així doncs, un dissabte de 
primers de juliol del noranta, la meva dona i jo vam fer cap a la rectoria, on 
Romà Comamala, acompanyat de la senyora Josefina Rull, la majordona, 
sempre tan atenta, ens va rebre amb una educació exquisida i una mica 
cerimoniosa. Després, ens va mostrar detingudament la casa, el pati i la 
col·lecció de pintura religiosa que havia reunit al segon pis, i ens va parlar 
dels projectes literaris i artístics que tenia. Ens en vam acomiadar oferint-li 
casa nostra a Barcelona...
Al cap de pocs dies ens va tornar la visita, i des d’aleshores i durant 
nou anys, va visitar-nos amb una certa regularitat. Sovint es quedava a 
dinar, i així, a la sobretaula, podíem parlar tranquil·lament una bona estona. 
D’aquesta manera vam anar coneixent amb un cert detall els esforços que 
feia per tirar endavant la Fundació Comamala destinada a salvaguardar la 
col·lecció pictòrica que havia reunit, la il·lusió que posava en els espectacles 
folklòrics de l’estiu al pati de la rectoria, la tenacitat amb què escrivia textos 
75
Recull de Treballs · 15 (2014) Miquel M. Gibert Pujol
dramàtics, novel·les, contes... Gairebé a cada visita em portava una obra i em 
demanava que la llegís i la hi comentés. Jo procurava fer-ho amb puntualitat 
i tan bé com sabia. Això li agradava molt perquè, literàriament, se sentia 
defraudat i de vegades fins i tot angoixat per l’escassíssim reconeixement 
que havia obtingut el seu treball. D’altra banda, era freqüent que, en lliurar-
me una peça nova, em digués que aquella seria l’última. Però l’anunci no 
es feia mai realitat, i quan tornava al cap d’uns mesos, em duia una altra 
obra que, aquella sí, havia de ser la darrera... Fins a l’últim any de vida no 
va deixar d’escriure. 
2.-
Romà Comamala es considerava, per damunt de tot, un poeta tràgic. 
Certament ho era, encara que l’expressió avui pugui resultar anacrònica. 
A partir d’aquesta idea de tragèdia i poesia, l’escriptor sempre va tenir el 
teatre, la literatura dramàtica, com la manifestació estètica més adequada 
a la seva sensibilitat. Les primeres peces que va escriure daten de l’època 
d’estudiant de Belles Arts, tot i que no en va editar cap fins a finals de la 
dècada dels cinquanta: Jeremies a Tafnis (1958) i Judit (1959). Després de 
divuit anys sense publicar teatre, Comamala va donar a conèixer en divuit 
anys més, entre 1977 i 1995: cinc volums de Variacions sobre mites grecs, tres 
de Peces breus, dos de Peces mínimes, un de titulat Rumb a Paititi i altres 
peces i el recull Teatre. Ha deixat inèdits un volum de Peces breus, dos de 
Peces mínimes i un nombre considerable d’altres obres d’èpoques diferents. 
En conjunt, la seva literatura dramàtica arriba a una norantena de textos 
de llargada diversa. 
L’escriptor usa molt freqüentment, en el seu teatre, arguments bíblics, 
mitològics, llegendaris o històrics per donar una visió profundament 
tràgica de l’existència humana d’acord amb conceptes que procedeixen 
de l’esteticisme de finals del segle XIX. Hi resulta recurrent la figura de 
l’artista que només aconsegueix plenament la bellesa redemptora al preu de 
morir per una forma o altra d’art. De vegades, aquesta bellesa s’hi confon 
amb l’amor i llavors és per aquest sentiment, profundament idealitzat, que 
l’individu es lliura a la mort. La impossibilitat de la felicitat humana s’hi 
fa evident i l’esperança d’aconseguir-la cal situar-la, si de cas, en l’eternitat 
de la contemplació divina. Només en Déu es fonen amor, bellesa i veritat 
i, per tant, la condició terrenal de l’home és radicalment tràgica, com ho 
demostra l’obra dels pares fundadors de la gran tradició literària occidental 
76
Recull de Treballs · 15 (2014) Miquel M. Gibert Pujol
que eren, per a Romà Comamala, els 
autors tràgics grecs. D’altra part, el conjunt 
de la producció teatral de l’autor –que, 
juntament amb l’autobiografia El perfil 
d’una flama, és la part més atractiva de la 
seva labor literària– no es pot entendre 
bé si no se la posa en relació, encara, amb 
una antiga polèmica dramatúrgica molt 
interessant que va ocupar diversos sectors 
de la intel·lectualitat catalana entre la fi 
del segle XIX i els primers anys del XX: en 
realitat, una llarga i àmplia reflexió sobre la 
necessitat d’un teatre poètic a Catalunya, 
que va quedar molt ben especificada i 
resumida, sobretot, a l’enquesta que la 
revista Teatralia va presentar a les seves 
pàgines entre el 1908 i el 1909. 
La necessitat d’aquesta mena de literatura teatral hi va ser defensada 
tant per autors vinculats al modernisme com al llavors naixent noucentisme, 
i amb el pas dels anys es van aconseguir aportacions notables de Joan 
Maragall, Ramon Vinyes, Ambrosi Carrion i altres, però no es va assolir 
un model de gran acceptació popular, amb estrenes regulars i de llarga 
trajectòria, fins a l’aparició de la figura de Josep M. de Sagarra com a 
dramaturg el 1918 i al seguit d’obres representades fins al 1961, any de la 
seva mort. Al meu entendre, la literatura escènica de Romà Comamala és 
un resultat tardà d’aquella reflexió, però que demana ser estudiat a fons, 
perquè si bé proposa un tipus de teatre poètic –no necessàriament en vers–, 
s’allunya de manera clara del teatre poètic sagarrià, es vincula reiteradament 
a determinats postulats estètics –classicistes i decadentistes alhora (cal 
estudiar necessàriament les influències en Comamala de D’Annunzio, 
Maeterlinck i el prerafaelisme)– i incorpora elements filosòfics i dramàtics 
posteriors que el relacionen amb el denominat existencialisme cristià de 
Gabriel Marcel, amb les experiències teatrals de Paul Claudel i, potser, amb 
l’anàlisi teològica de la bellesa d’Urs Von Balthasar.
L’aïllament personal de l’autor, l’anacronisme real o suposat de les seves 
peces, la nul·la projecció escènica de la seva poesia dramàtica –com ell 
77
Recull de Treballs · 15 (2014) Miquel M. Gibert Pujol
mateix l’anomenava– i l’evolució 
del teatre del país durant els anys 
seixanta, setanta i vuitanta del 
segle passat en van fer impossible 
l’arribada a l’escenari, la pedra de 
toc de qualsevol tipus de literatura 
teatral. En definitiva, la figura i 
l’obra de Comamala van esdevenir 
realment insòlites.
Un esperit molt semblant al de 
la literatura dramàtica de l’autor 
–una unitat conceptual i emotiva 
indubtable– es manifesta en la seva 
poesia, inèdita amb l’excepció de 
Poemes d’Adam (1967). Es tracta 
d’uns poemaris arravatadament 
lírics, de vegades narratius i 
al·legòrics, apassionats, i que potser 
culminen amb Foc invisible, una 
obra revisada un any escàs abans de 
la seva mort. A part de l’esmentat, 
quatre llibres més recullen la seva 
labor poètica.
La narrativa, no publicada, potser és la part més desigual de la producció 
de Romà Comamala. Consta de dos llibres de relats –Els contes del senyor 
Calvet i Vil·la Paulina i altres relats– i dues novel·les –Lo senyor de la Barquera 
i Confiteor. Però cal afegir-hi El perfil d’una flama, l’excel·lent autobiografia 
publicada el 2007 i en la qual em centraré en l’apartat següent d’aquest 
article perquè, ara com ara, és l’obra de Comamala que el lector té més a 
l’abast. 
Paradoxalment, dos llibres de divulgació historico cultural, Iniciació 
a Catalunya (1975) i El Pi de les Tres Branques (1977), li van donar més 
notorietat, en l’inici de la transició política a la democràcia, que una obra 
creativa tan extensa com la que acabo de ressenyar aquí.
78
Recull de Treballs · 15 (2014) Miquel M. Gibert Pujol
3.-
Sens dubte, el lector trobarà en les memòries de mossèn Comamala 
la millor prosa de l’autor. És clar que pot pensar, aquest lector hipotètic, 
que això no vol dir gran cosa si no té a l’abast altres textos narratius de 
l’escriptor que li permetin saber amb precisió de quin nivell qualitatiu cal 
partir. Per tranquil·litzar-lo, li puc assegurar que, considerat en ell mateix 
i comparant-lo amb els llibres de memòries de més anomenada, el volum 
que té a les mans és una obra important, sempre atractiva i amb moments 
esplèndids. 
Es tracta d’unes memòries escrites en una prosa fluida, elegant i amena. 
Són tres virtuts estilístiques de primera categoria que faciliten l’accés del 
lector al món de l’autor, un món molt personal, amb molts replecs, que avui 
ja és passat, però d’un gran valor moral perquè les qüestions que planteja 
són permanents i presentades amb una llibertat no gens freqüent en un 
sacerdot. D’altra banda, Romà Comamala va trobar la manera, eficaçment 
literària, d’acostar-hi tant el lector amb una preparació cultural sòlida com 
el lector de coneixements més limitats.
Com a conseqüència del que acabo de dir, cal remarcar que El perfil 
d’una flama admet diverses lectures, que podríem resumir en dues: una de 
més superficial, simplement informativa i que busca, per damunt de tot, un 
entreteniment amè —i que no s’ha de menystenir perquè l’objectiu és ben 
lícit, tant humanament com literàriament—, i una altra de més profunda, 
on els interrogants i els dilemes culturals, socials i morals passen a primer 
terme a partir de la gran força suggeridora del text.
Com ja indicava el títol original, El perfil d’una flama és el primer 
volum d’una sèrie d’un o dos més que, en conjunt, havia de constituir 
l’autobiografia de Romà Comamala. Però la realitat no és aquesta, perquè 
l’autor no va deixar cap més llibre de memòries. Ara bé, això no lleva interès 
al volum de què disposem: la personalitat i el món de Romà Comamala 
ja hi apareixen sencers, presentats amb una llibertat no gaire freqüent en 
un sacerdot, encara que sigui en un concentrat literari que el lector atent 
sabrà interpretar sense gaires dificultats. En la tradició literària catalana, 
uns antecedents il·lustres de Comamala, en aquest aspecte, són Josep M. 
de Sagarra i Agustí Calvet, “Gaziel”, autors d’unes Memòries i de Tots els 
camins duen a Roma, respectivament, textos que només abasten la infantesa 
79
Recull de Treballs · 15 (2014) Miquel M. Gibert Pujol
i la joventut de cada escriptor; unes 
memòries, en el cas de Sagarra, que 
tampoc no van ser completades per 
l’altre volum que n’havia promès 
l’autor, però que són, malgrat 
tot, un dels textos més atractius i 
interessants de la literatura catalana 
de tots els temps.
Hi ha una altra qüestió, estruc-
tural, que vincula l’autobiografia 
de Romà Comamala amb les 
Memòries de J. M. de Sagarra: en 
ambdues obres, els autors respectius 
es remunten als orígens coneguts de 
la tradició familiar per tal d’explicar 
la seva realitat personal i social. 
Encara més: la capacitat evocadora 
que demostren l’un i l’altre esdevé 
especialment brillant quan es 
remunten al passat que no van viure, però al qual han accedit a través de 
la memòria familiar, oral o escrita, i a través, també, de la seva habilitat per 
refer una època -en realitat, èpoques diverses- amb elements dispersos o 
incomplets i deixar-ne una pintura convincent per al lector d’avui.
Al costat del valor literari, indubtable al meu entendre, el text de 
Comamala té també un valor històric més que remarcable. 
En els primers capítols del llibre, el lector hi trobarà, molt ben reflectida, 
la vida d’un sector de l’alta burgesia catalana dels anys vint i trenta del segle 
passat a través de l’experiència de la família Valls, propietària de la Banca 
Valls, a la qual pertanyia la mare de l’autor. Es tractava d’una família de la 
gran burgesia financera, pròxima al catalanisme de la Lliga Regionalista, 
i en la qual convivien els interessos monetaris amb els artístics. A partir 
d’aquesta circumstància, pren un gran relleu en El perfil d’una flama la figura 
de Nolasc Valls, pintor format a Roma, oncle de Romà Comamala i guia 
humà i estètic de l’autor. Estic convençut que sense la influència del pintor 
Valls la personalitat de Comamala hauria estat, en bona part, diferent. 
80
Recull de Treballs · 15 (2014)
Des d’aquest punt de vista, la seva autobiografia fa recordar, de vegades, 
Els Buddenbrook, de Thomas Mann, especialment quan l’autor barceloní 
comença a emmirallar la davallada econòmica de la família materna, de 
la qual la fallida de la Banca Valls, com a conseqüència de l’enfonsament 
borsari de 1929, és la prova irrebatible. La gràcia literària de Comamala 
el du a aproximar-se a aquest món, complex i refinat de la seva infantesa, 
amb un recurs doble: de vegades s’hi acosta amb els ulls de l’infant que va 
ser; d’altres, amb la perspectiva d’home madur i la distància que li donen 
els anys passats. Amb una gran delicadesa passa d’un enfocament a un 
altre i aconsegueix crear un veritable joc de miralls que torna la lectura 
fascinadora.
Romà Comamala arriba a la màxima intensitat dramàtica –però 
amb una gran economia de mitjans–, amb pàgines que impressionen 
profundament, com les dedicades a la mort del germà, Víctor Comamala, 
en els capítols en què reflecteix les experiències de la Guerra Civil i els 
primers anys de la postguerra. A les pàgines de la seves memòries, hi 
perviuen amb una intensitat extraordinària la Barcelona bombardejada i 
afamada de 1938, la ciutat atemorida, desconcertada i, al mateix temps, 
travessada d’una estranya alegria, que rep les forces franquistes el gener 
de 1939; les relacions humanes que l’autor, aleshores joveníssim, estableix 
amb el món de l’art —la dansa, l’escenografia i el teatre, la música— durant 
els primers anys quaranta... En aquest període, la figura de la mare -una 
dona molt culta, trasbalsada durant molts anys per la mort del fill gran- 
ocupa el primer pla de l’atenció de l’escriptor, que en fa un retrat ple de 
matisos, magnífic.
Els capítols en què l’autor recull l’impacte de la crisi moral que el 
du a descobrir la plenitud de la fe religiosa i, després, a optar per la vida 
monàstica abunden en suggeriments i reflexions que, tanmateix, gairebé 
mai no se’ns fan explícits, perquè Comamala no suspèn la narració per 
presentar al lector disquisicions més o menys pertinents sinó que, com a 
creador de raça que va ser, acompanya el text narratiu d’un subtext profund 
i atractiu. L’autor de El perfil d’una flama hi aconsegueix dibuixar molt 
bé l’inici de la tensió que dominarà la seva vida adulta: les possibilitats i 
les impossibilitats de conciliació entre vida religiosa, sacerdotal i esperit 
d’artista.
La visió tràgica de l’existència que Romà Comamala desenvolupa 
Miquel M. Gibert Pujol
81
Recull de Treballs · 15 (2014)
àmpliament en el teatre i la poesia, el lector la pot trobar molt ben 
condensada a l’autobiografia, i a més en podrà veure les causes i les primeres 
manifestacions, que mai no seran posades en dubte per l’evolució de l’autor. 
En aquest aspecte, cal subratllar la seva habilitat expressiva per implicar 
íntimament el lector en l’experiència personal, complexa, a la vegada 
lluminosa i ombrívola, que el convida a compartir.
Miquel M. Gibert Pujol


Romà Comamala (1921-2000). Un escriptor massa desconegut

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert