Jobs, Steve

Revistes Catalanes amb Accés Obert

FI
N
ES
TR
A
La vida de Steve Jobs (1955-2011) és 
una història de superació personal. De 
caure i tornar-se a aixecar. La història 
d'un noi de vint anys que sense estudis 
universitaris és capaç d'inventar amb 
Steve Wozniak el primer Mac al garatge 
de casa els seus pares. Aquest és l'ini-
ci de la història que Jobs va descriure a 
la cerimònia de graduació dels estudi-
ants de la Stanford University del 2005. 
La personificació del somni americà 
que només ha pogut estroncar la mort 
prematura d'una de les ments que ha 
revolucionat la societat amb les seves 
creacions.
Discurs de Steve Jobs a la Stanford University
Palo Alto, 12 de juny de 2005
«Em sento honorat de ser aquí avui 
amb vosaltres, en aquesta cerimònia de 
graduació en una de les millors universi-
tats del món. Jo mai no m'he graduat. La 
veritat, mai no he estat tan a prop d'una 
graduació universitària com en aquest 
moment.
Avui m'agradaria explicar-vos tres 
anècdotes de la meva vida. No són gran 
cosa. Tres anècdotes, simplement. La 
primera té a veure amb connectar punts.
Em vaig retirar del Reed College als 
sis mesos, però vaig continuar anant-hi, 
d'una manera intermitent, divuit mesos 
més abans d'abandonar els estudis. Per 
què els vaig deixar? La cosa ve d'abans 
que jo nasqués. La meva mare biològi-
ca era una jove universitària, fadrina, 
que va donar-me en adopció. Ella creia 
fermament que m'havia d'adoptar gent 
graduada. Per tant, va apanyar-ho tot 
perquè, tot just nascut, m'adoptessin 
un advocat i la seva dona. Però a l'últim 
minut, quan vaig néixer, se'n van desdir, 
perquè volien una nena. D'aquesta ma-
nera, els meus pares, que eren a la llista 
d'espera, van rebre una trucada de nit: 
«Tenim un nen no desitjat, el volen?». I 
van respondre: «És clar!»
Quan la meva mare biològica es va as-
sabentar que ma mare no tenia títol 
universitari i que el meu pare ni tan 
solament tenia el graduat escolar es 
va negar a signar els papers d'adopció 
definitius. Però va canviar de parer, 
al cap d'uns mesos, quan els pares li 
van prometre que algun dia hi aniria, 
a la universitat. I als disset anys vaig 
anar a la universitat. Innocent, en vaig 
triar una de tan cara com Stanford i 
tots els estalvis dels meus pares, de 
classe obrera, se'n van anar en la ma-
trícula. Sis mesos després jo no havia 
estat capaç d'apreciar el valor del seu 
esforç. No tenia idea de què volia fer 
a la vida i tampoc no sabia si la uni-
versitat m'ajudaria a esbrinar-ho. I jo 
allà, despenent tots els diners que els 
pares havien estalviat durant tota la 
vida. Vaig decidir retirar-me i confiar 
que tot anés bé. Aquell moment va ser 
aterridor, però mirant enrere és una 
de les millors decisions que hagi pres 
mai. Vaig deixar les classes obligatò-
ries, que no m'interessaven, i vaig co-
mençar a assistir irregularment a les 
que em semblaven interessants.
No tot va ser romàntic. No tenia lloc 
on dormir, i dormia a terra de les cel-
les dels amics, portava ampolles de 
La Fundació Josep Irla agraeix a Vilaweb haver-nos 
cedit de forma desinteressada la traducció del dis-
curs de Steve Jobs a la Stanford university, que va 
publicar al seu portal digital, el 6 d'octubre de 2011, 
l’endemà de la mort del creador d’Apple.
TARDOR 2011  EINES 16 · 123 
Heu de confiar en alguna cosa, la que sigui.  
Mai no he abandonat aquesta perspectiva  
i és la que ha marcat la diferència en la meva vida
»
Coca-Cola als dipòsits per poder com-
prar menjar i feia onze quilòmetres, tra-
vessant la ciutat cada diumenge de nit, 
per aconseguir un bon àpat la setmana 
al temple dels Hare Krishna. M'encan-
tava. La majoria de coses amb què vaig 
ensopegar, seguint la meva curiositat 
i intuïció, van resultar després inesti-
mables. Per exemple, en aquell temps 
Reed College potser oferia la millor ins-
trucció en cal·ligrafia del país. Tots els 
cartells, totes les etiquetes de tots els 
calaixos del campus eren bellament es-
crits en cal·ligrafia a mà. Com que havia 
abandonat el curs i no havia d'assistir a 
les classes normals, vaig apuntar-me a 
una classe de cal·ligrafia. Vaig aprendre 
què eren la pòlissa serif i la sans serif, 
la variació espacial entre combinacions 
de lletres diverses, què fa que la gran ti-
pografia sigui allò que és. Era una cosa 
artísticament bella, històrica, com la ci-
ència no aconsegueix de capturar-la, i la 
vaig trobar fascinant.
A priori, res de tot això no tenia una 
aplicació pràctica en la meva vida. Però 
deu anys després, quan dissenyava el 
primer ordinador Macintosh, tot va tenir 
sentit per a mi. El Mac va ser el primer or-
dinador amb una bella tipografia. Si mai 
no hagués assistit a aquest únic curs 
universitari, el Mac mai no hauria tingut 
gaires pòlisses proporcionalment espa-
iades. I com que Windows no va fer sinó 
copiar Mac, probablement tampoc cap 
PC no en tindria cap. Si mai no hagués 
deixat la universitat, mai no hauria as-
sistit a aquestes classes de cal·ligrafia, 
i els ordinadors personals no tindrien la 
meravellosa tipografia que ara tenen. 
Naturalment, que era impossible de con-
nectar punts mirant cap al futur quan jo 
era a la universitat. I nogensmenys és 
ben bé això que va passar, mirat retros-
pectivament al cap de deu anys.
Hi insisteixo, no es poden connectar 
els punts mirant cap al futur, només es 
poden connectar   mirant cap al passat. 
Per tant, heu de confiar que els punts, 
d'alguna manera, es connectaran en el 
vostre futur. Heu de confiar en alguna 
cosa, la que sigui. Mai no he abandonat 
aquesta perspectiva i és la que ha mar-
cat la diferència en la meva vida.
La segona història té a veure amb 
l'amor i la pèrdua. Vaig ser afortunat 
perquè vaig descobrir aviat què volia fer 
a la vida. Woz i jo vam començar Apple 
al garatge dels meus pares, quan tenia 
vint anys. Vam treballar de valent, i al 
cap de deu anys Apple havia crescut, a 
partir de nosaltres dos, fins a esdevenir 
una companyia amb més de quatre mil 
treballadors i amb un moviment de dos 
mil milions de dòlars. Havíem presentat 
la nostra creació més grandiosa, el Ma-
cintosh, un any abans i jo acabava de fer 
els trenta.
I aleshores em van despatxar. Com et 
poden despatxar d'una companyia que 
has fundat tu? Bé, amb el creixement 
d'Apple vam contractar una persona que 
em va semblar que tenia molt de talent 
per a dirigir la companyia amb mi. Els 
primers anys les coses van anar bé. No 
obstant això, la nostra visió de futur va 
començar a bifurcar-se i finalment vam 
tenir una topada. Quan això va passar, 
la direcció li va donar la raó. D'aquesta 
manera als trenta anys era fora d'Apple. 
Havia perdut allò que havia estat el cen-
tre de tota la meva vida adulta. Va ser de-
vastador. Durant uns quants mesos no 
vaig saber ben bé què fer. Em semblava 
que havia decebut la generació d'em-
presaris anterior, que havia deixat caure 
el relleu en el moment de passar-me'l. 
Em vaig trobar amb David Packard i Bob 
Noyce i vaig provar de disculpar-me per 
haver-ho engegat tot a rodar tan estre-
pitosament. Va ser un fracàs públic ab-
solut; tant, que vaig pensar fins i tot a 
deixar Silicon Valley. Però, molt a poc a 
poc, vaig començar a entendre alguna 
cosa. Que encara estimava allò que feia. 
El daltabaix d'Apple no m'havia fet can-
viar, en això, ni un mil·límetre. M'havien 
foragitat, però continuava enamorat. I 
vaig tornar a començar.
Llavors no ho vaig entendre, però 
l'acomiadament d'Apple va ser la millor 
cosa que podia haver-me passat. La fei-
xuguesa de l'èxit va ser substituïda per 
la il·luminació de tornar a ser un princi-
piant. Això em va alliberar i vaig entrar 
124 · EINES 16  TARDOR 2011
L'acomiadament d'Apple va ser la millor cosa que podia 
haver-me passat. La feixuguesa de l'èxit va ser substituïda 
per la il·luminació de tornar a ser un principiant
«
en una de les etapes més creatives de la 
meva vida. Durant els cinc anys següents 
vaig fundar una companyia anomenada 
NexT, una altra empresa anomenada Pi-
xar, i em vaig enamorar d'una dona sor-
prenent que va esdevenir la meva muller. 
Pixar va continuar i va crear el primer 
film animat per ordinador del món, ‘Toy 
Story’, i ara és l'estudi d'animació de més 
èxit del món. En un capgirament dels 
fets, Apple va comprar NexT, vaig tornar 
a Apple i la tecnologia que desenvolupà-
vem a NexT és el cor de l'actual renaixe-
ment d'Apple.
Amb Laurene tenim una meravellosa 
família. Estic molt segur que res d'ai-
xò no hauria passat si no m'haguessin 
despatxat d'Apple. Va ser una medecina 
amarga, però crec que el pacient la ne-
cessitava. A vegades la vida et clava un 
cop de mall al cap. No perdeu la fe. Estic 
convençut que l'única cosa que em va 
permetre de continuar va ser que jo es-
timava les coses que feia. Heu de trobar 
què estimeu. I això tant val en la feina 
com en l'amor. La feina omplirà una gran 
part de la vostra vida, i l'única manera de 
sentir-se'n realment satisfet és de fer 
allò que creieu que és una gran feina. I 
l'única manera de fer una gran feina és 
d'estimar-la. Si encara no l'heu trobada, 
continueu cercant. No us atureu. Igual 
que amb les coses del cor, prou que ho 
sabreu, quan l'haureu trobada. I igual 
que qualsevol relació important, millo-
rarà amb el pas dels anys. Continueu 
cercant, doncs. I no us atureu.
La tercera història és sobre la mort. 
Quan tenia disset anys vaig llegir una 
cita que deia, si fa no fa: «Si vius cada dia 
com si fos l'últim, és molt probable que 
algun dia facis allò que toca». Em va im-
pressionar i aquests últims trenta-tres 
anys, quan em miro al mirall cada matí, 
em demano: «Si avui fos l'últim dia de la 
meva vida, faria això que sóc a punt de 
fer?» I sempre que la resposta ha estat 
que no uns quants dies seguits, sé que 
necessito canviar alguna cosa.
Recordar que em moriré aviat és l'ei-
na més important que he trobat per a 
prendre les grans decisions de la meva 
vida. Perquè gairebé totes les expectati-
ves externes, tot l'orgull, tota la por de la 
vergonya o del fracàs..., tot desapareix a 
les portes de la mort, i no resta sinó allò 
que és realment important. Recordar 
que moriràs és la millor manera que sé 
de no caure en el parany de pensar que 
tens res a perdre. Ja vas nu. No hi ha cap 
raó per a no seguir al teu cor.
Fa gairebé un any em van diagnosticar 
càncer. Em van fer un escànner a les 7.30 
del matí, i s'hi veia clarament un tumor 
al pàncrees. Ni sabia què era el pàncre-
es! Els metges em van dir que era molt 
probable que fos una mena de càncer 
inguarible i que segurament la vida no 
m'allargaria més de sis mesos. El metge 
em va aconsellar que me n'anés a casa i 
arreglés les coses, que és el codi mè-
dic per a preparar-te a morir. Significa 
que has de provar de dir als teus fills 
en pocs mesos què pensaves dir-los 
durant els deu anys vinents. Significa 
assegurar-te que ho tens tot resolt, 
perquè la família s'ho trobi tot tan fà-
cil com sigui possible. Significa aco-
miadar-te.
Vaig viure amb aquesta diagnosi 
tot el dia. A la tarda em van fer una 
biòpsia: em van ficar un endoscopi 
coll avall, a través de l'estómac i dels 
intestins, van punxar amb una agulla 
el pàncrees i van treure unes poques 
cèl·lules del tumor. M'havien sedat, 
però la meva dona, que era allà, em 
va explicar que, quan van examinar 
les cèl·lules al microscopi, els met-
ges van començar a plorar perquè van 
descobrir que era una forma molt rara 
de càncer pancreàtic, que es podia 
guarir amb cirurgia. Em van operar 
i ara estic bé. Mai no he estat tan a 
prop de la mort i espero que així sigui 
unes quantes dècades més.
Com que he viscut aquesta experi-
ència, puc parlar de la mort amb una 
mica més de certesa que quan era un 
simple concepte intel·lectual: Nin-
gú no es vol morir. Ni la gent que vol 
anar al cel es vol morir per anar-hi. La 
mort és el destí que tots compartim. 
Ningú no se n'escapa. I és com ha de 
ser, perquè la mort és molt probable 
TARDOR 2011  EINES 16 · 125 
A vegades la vida et clava un cop de mall al cap. No perdeu la fe. 
Estic convençut que l'única cosa que em va permetre  
de continuar va ser que jo estimava les coses que feia
»
que sigui la millor invenció de la vida. 
És la seva agent de canvi. Elimina allò 
que és vell per deixar pas a allò que és 
nou. Ara mateix, vosaltres sou la nove-
tat, però algun dia, no gaire llunyà, se-
reu els vells. I sereu eliminats. Em sap 
greu de ser tan tràgic, però és així. La 
vostra vida és limitada, no la malgas-
teu, doncs, vivint per altri. No us deixeu 
lligar pels dogmes, no visqueu dels pen-
saments d'altri. No deixeu que la fressa 
de les opinions d'altri apagui la vostra 
veu interior. I cosa més important en-
cara, tingueu el valor de seguir el vostre 
cor i la vostra intuïció, perquè d'alguna 
manera ja sabeu allò que realment vo-
leu arribar a ser. La resta és secundària.
Quan era jove hi havia una curiosa 
publicació, The Whole Earth Catalogue, 
una de les bíblies de la meva generació. 
Va ser ideada per un individu, l'Steward 
Brand, no gaire lluny d'aquí, a Menlo 
Park, i hi va posar un toc poètic. Era a 
final dels seixanta, abans dels ordina-
dors personals i de l'edició amb micro-
ordinadors. S'editava amb màquines 
d'escriure, tisores i càmera Polaroid. 
Era com una mena de Google amb co-
bertes de cartolina, trenta-cinc anys 
abans que aparegués Google. Era ide-
alista i ple de bells recursos i de grans 
conceptes. Steward i el seu equip en 
van publicar uns quants números de 
The Whole Earth Catalogue i després, 
quan ja feia el curs normal, en van pu-
blicar l'últim número. Era a mitjan anys 
setanta; jo tenia la vostra edat. A la 
contraportada de l'última edició, hi ha-
via una fotografia d'una carretera enmig 
del camp a primera hora del matí. El peu 
de foto deia: «Continueu tenint gana. 
Continueu essent esbojarrats». Va ser 
el seu missatge de comiat. Sempre he 
volgut ser així. I ara que sou a punt de 
graduar-vos, de començar de nou, és 
això que us desitjo: Continueu tenint 
gana. Continueu essent esbojarrats.
Moltes gràcies a tots».  
126 · EINES 16  TARDOR 2011


Discurs de Steve Jobs a la Stanford University

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert