Riera, Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

PRIMAVERA 2009 EINES | 85
Una altra Europa és possible 
Carles Riera* | carlesriera@ciemen.cat
Una Europa que no hauria de ser
L’expectativa d’un nou ordre internacional i d’un nou equi-
libri geopolític basats en la justícia, la democràcia i la pau 
entre els pobles, encara no assolits des de la caiguda del 
mur de Berlín (1989), quan aquest plantejament va es-
devenir central en els discursos sobre la nova política in-
ternacional, no es veurà satisfeta sense una Europa uni-
da i forta.
La caiguda del mur va certificar el pas a un món multi-
polar, procés que no ha deixat de confirmar-se d’alesho-
res ençà i en què la gran absent és Europa. La incapacitat 
europea per exercir un paper determinant en conflictes 
com els de l’antiga Iugoslàvia o de Palestina demostra 
una feblesa en el terreny internacional que és resultat de 
la seva manca de cohesió i de consistència internes. L’in-
tervencionisme dels Estats Units d’Amèrica (EUA) a la 
Mediterrània i en el si de la pròpia Europa, en funció dels 
seus interessos i sota el pretext de la complicitat i de l’ali-
* Vicepresident del CIEMEN
VISTA PRÈVIA
A diferència d’altres països d’Europa, als Països Ca-
talans difícilment trobem moviments socials i polítics 
antieuropeistes. Ans al contrari. Ens creiem Europa i hi 
volem participar en primera persona. Som conscients 
que és el nostre present i el nostre futur. Però una al-
tra cosa és que aquesta realitat ens convenci. L’Europa 
actual no està al servei dels pobles i les persones que 
la configuren. Per això, aquesta no és la nostra Europa. 
Però lluny de conformar-nos, volem contribuir a trans-
formar-la per construir una Europa més democràtica, 
més social, més cohesionada, més diversa i més so-
lidària.
86 | EINES PRIMAVERA 2009
ança, ocupa el buit que aquesta deixa. En aquest escena-
ri és més determinant el projecte que els EUA tenen per 
a Europa que els que ella té per a si mateixa, condemna-
da, per ara, al seguidisme. El paper dominant de l’atlantis-
me és avui un obstacle per a Europa i un ajornament del 
seu propi projecte.
Podríem dir que en el nou escenari internacional des-
taquen la renovació del paper dels EUA de la mà de Ba-
rack Obama (1961), la força i presència creixents de la 
Xina, l’índia, Rússia, Iran, Sud-àfrica i Brasil, els proces-
sos d’unitat africana i llatinoamericana o, fins i tot, de la 
regió del Pacífic, i les noves aliances entre l’Àsia, l’Àfrica 
i l’Amèrica Llatina, així com la persistent dificultat d’Euro-
pa per construir-se a si mateixa i per jugar un paper sòlid 
i creïble en l’escena internacional.
Cal parar compte, però, en el ritme desigual dels pro-
gressos en la construcció europea segons que es tracti 
d’unes o altres de les seves dimensions. Mentre han avan-
çat considerablement els processos d’articulació a escala 
militar, policial i econòmica, l’articulació política ha experi-
mentat progressos francament menors. Tanmateix, tampoc 
no cal fer-se grans il·lusions pel que fa a la unitat econòmi-
ca, ja que aquesta s’ha demostrat també feble tant en la 
seva capacitat de preveure i prevenir l’actual crisi econòmi-
ca com en la de donar-hi una resposta unitària i eficaç.
Aquests desequilibris i febleses posen de manifest que 
les elits que dirigeixen Europa estan més compromeses 
amb projectes i interessos globals que en la construcció 
d’un escenari específicament europeu. Les classes diri-
gents europees cerquen més assegurar la seva pertinen-
ça a un conglomerat polític, econòmic i militar hegemònic 
a escala mundial, que no pas a un nou projecte europeu 
que pugui contribuir a una governança global veritable-
ment democràtica, justa i multipolar.
Avui, els compromisos i interessos relacionats amb l’at-
lantisme, el sionisme, les transnacionals, el complex militar-
industrial, el control dels epicentres i frontisses de la geo-
política mundial, l’economia financera, el poder mediàtic i el 
control dels recursos estratègics, científics i tècnics, domi-
nen l’agenda d’aquest conglomerat al servei de l’actual mo-
del de desenvolupament i dels seus principals beneficiaris. 
Les elits europees posen els seus esforços més en la parti-
cipació en aquesta agenda a escala mundial que no pas a 
construir-ne una de nova des d’una lògica europeista.
L’altre gran fre al progrés d’un projecte europeu sòlid 
és la pervivència dels estats nació. El nacionalisme dels 
estats i el seu corporativisme són un obstacle permanent 
a la construcció d’una Europa unida i políticament forta. 
La feblesa de les institucions polítiques europees i les 
grans dificultats per a avançar cap a un tractat constitu-
cional europeu, cap a una veritable Constitució europea, 
són dues de les conseqüències d’aquest fre.
Un miratge va recórrer Europa entre les dècades de 
1980 i 1990, amb l’emergència de nous estats fruit de la 
dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Sovièti-
ques (URSS). Aquest miratge va generar dues il·lusions: 
La persistència i la preeminència dels 
actuals estats nació dificulta que Europa 
sigui un contenidor polític cohesionat, 
inclusiu i articulador de la veritable 
diversitat europea
PRIMAVERA 2009 EINES | 87
a) la creença que aquest fenomen facilitaria la sobirania 
de les velles nacions sense estat de l’Europa occiden-
tal, menystenint que la independència d’aquelles na-
cions es veia facilitada per la doctrina dels EUA de 
promoure processos d’autodeterminació amb la con-
dició que aquests augmentessin la seva àrea d’influèn-
cia i que, en les acaballes de l’URSS, contribuïssin a la 
seva descomposició i acceleressin el pas de més ter-
ritoris a l’economia de mercat; 
b) la convicció que aquestes noves nacions sobiranes 
contribuirien a reforçar la Unió Europea (UE). Els fets 
posteriors han desmentit aquesta hipòtesi en força ca-
sos, ja que algunes de les noves nacions europees 
provinents de l’antic bloc de l’est han jugat un paper 
clarament obstaculitzador dels progressos polítics de 
la UE, fins i tot prioritzant les seves aliances amb els 
EUA.
Aquesta manca de consistència de l’Europa política, el 
nacionalisme dels estats, la llunyania i ineficiència de les 
institucions polítiques europees, la inexistència d’una Eu-
ropa social que signifiqui un clar progrés en termes de 
drets democràtics i socials, i el seu feble paper interna-
cional, fan que la ciutadania europea no percebi la UE 
com un projecte potent i important, amb la conseqüència 
d’una pertinença feble, quan no de la indiferència o, fins i 
tot, de l’oposició. La baixa participació en les eleccions al 
Parlament Europeu i la poca expectativa pel que fa a les 
conseqüències dels seus resultats, no només vénen pro-
vocades per la desinformació, sinó també i principalment 
per la manca de consistència i credibilitat del projecte.
La persistència i la preeminència dels actuals estats 
nació dificulta que Europa sigui un contenidor polític 
cohesionat, inclusiu i articulador de la veritable diversi-
tat europea. Desafecció, tendències centrífugues i naci-
onalismes excloents són algunes de les conseqüències 
derivades d’aquesta dificultat. El cas de les llengües n’és 
un bon exemple. Efectivament, per més que s’hagin pro-
duït alguns progressos en matèria de reconeixement i sal-
vaguarda de la diversitat lingüística i que l’article 22 de la 
Carta de Drets Fonamentals de la UE1 reconegui que el 
respecte per la diversitat lingüística és una de les bases 
democràtiques i culturals de la construcció europea, Eu-
ropa està encara molt lluny de reconèixer, protegir i pro-
moure tota la seva gran riquesa lingüística i de convertir 
aquest reconeixement en un factor d’integració dels ciu-
tadans i ciutadanes que pertanyen a comunitats lingüísti-
ques discriminades, malgrat tenir més parlants, com és el 
cas del català, que algunes de les llengües oficials pel fet 
de ser estatals. Malgrat això podem seguir afirmant que 
Europa és un escenari d’oportunitat per a seguir progres-
sant en el reconeixement de les llengües de les nacions 
1 CONSELL EUROPEU, Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea. Niça, 
26 de febrer de 2001.
Europa està lluny de reconèixer, protegir 
i promoure la seva riquesa lingüística 
per fer d’aquest reconeixement un factor 
d’integració dels ciutadans i ciutadanes
88 | EINES PRIMAVERA 2009
sense estat i que aquests progressos faran Europa més 
forta i cohesionada.
Una altra de les conseqüències de la feblesa europea 
és la dificultat per a refundar i reimpulsar les institucions 
mundials multilaterals, com l’ONU. En aquests moments 
la feblesa d’aquestes institucions és, entre d’altres mo-
tius, resultat de la feblesa del bloc europeu i de la seva 
incapacitat per contribuir a fer de l’ONU un veritable sis-
tema democràtic de governança mundial. La transforma-
ció i reforçament de les institucions internacionals neces-
sita també d’una Europa políticament forta.
Aquestes mancances són també paleses si fem refe-
rència als moviments socials i a les organitzacions de la 
societat civil a Europa. Malgrat el miratge que encara sos-
tenim sobre la seva fortalesa i importància, cada dia es 
mostren més desorientats i mancats d’energia, en com-
paració amb els moviments d’altres continents i regions, 
que mostren una capacitat creixent per a influir en les 
agendes nacionals, regionals i globals. La manca d’un 
projecte polític sòlid per a Europa està directament rela-
cionada amb la feblesa i manca de projecte de gran part 
dels seus moviments socials. Paradoxalment, però, la ma-
joria d’aquests moviments es mostren francament antieu-
ropeistes, per la manca d’un projecte social i democràtic 
per a Europa, esdevenint internacionalistes a escala glo-
bal —oblidant l’europea—, o nacionalistes i corporativistes. 
Això genera grans buits i mancances en els seus discur-
sos i marcs de referència.
Una Europa que podria ser
Davant d’aquesta crisi, un nou discurs i un nou projecte 
per a Europa esdevenen reptes necessaris, tant per als 
pobles que en formem part com per a la governança de-
mocràtica mundial.
La resposta a aquests reptes requereix, en primer lloc, 
recuperar i actualitzar els vells valors que fundaren l’ideal 
europeu: humanisme, drets humans, unió en la diversitat, 
tolerància, democràcia, resolució pacífica de conflictes, 
superació de les fronteres, justícia i inclusió social, con-
tribució a la pau mundial i cooperació. En la mesura que 
Europa intenti reprendre aquest camí anirà retrobant allò 
que, en realitat, és el fonament de la identitat de la socie-
tat europea. Una societat que s’ha anat forjant, des de fa 
més de 2000 anys, a partir de valors que l’han empès a 
desenvolupar-se en termes democràtics. 
Estic pensant no tan sols en la tradició que ens ve dels fi-
lòsofs i dels polítics grecs, de les diverses dinàmiques que 
van permetre l’auge de les llibertats en l’anomenat Renaixe-
ment i del trencament de l’Antic Règim, que té un punt àlgid 
en la primacia de la sobirania en l’Home, sinó també en tot 
el procés que gira a l’entorn del que s’ha dit el principi de les 
nacionalitats. Aquest principi, a partir del qual es configura-
ren les formulacions i els continguts dels drets dels pobles, 
han portat a elaborar una doctrina sobre la primacia dels 
pobles per damunt de les estructures que li han servit per 
a organitzar-se, si bé a hores d’ara resta l’assignatura pen-
Un nou discurs i un nou projecte 
per a Europa esdevenen reptes necessaris, 
tant per als pobles que en formem part 
com per a la governança democràtica 
mundial
dent de tants pobles que no han pogut encara accedir so-
biranament a la pròpia organització. Aquest fet ha generat o 
alimentat els conflictes més violents que ha conegut Euro-
pa durant els últims 100 anys: les dues guerres mundials i 
les guerres locals que han tingut moments àlgids en els Bal-
cans. A la vegada, aquests mateixos conflictes han ajudat a 
obrir els ulls dels més interessats en arribar a una pau du-
radora i justa dintre d’Europa, en el sentit que, d’una banda, 
no pot haver-hi pau si hom pretén reduir-la al silenci de les 
armes, i de l’altra, si no es posa damunt la taula de les ne-
gociacions el respecte universal dels drets humans individu-
als i col·lectius. Recordem com aquestes idees ja van aflorar 
en acabar-se les dues guerres mundials que tingueren l’epi-
centre a Europa. Després de la primera, amb els famosos 
catorze punts de Woodrow Wilson (1856–1924), en què el 
dret a l’autodeterminació dels pobles n’era un dels puntals, i 
després de la segona, amb el Pacte Internacional de Drets 
Econòmics, Socials i Culturals2 i el Pacte Internacional dels 
Drets Civils i Polítics3 (1966) de l’ONU complementant la 
Declaració Universal dels Drets Humans4 (1948) on figura 
també el dret a l’autodeterminació com un dels drets fona-
mentals per a construir un món democràtic i just.
2 Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Assemblea Gene-
ral de les Nacions Unides. Nova York, 16 de desembre de 1966.
3 Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Assemblea General de les Naci-
ons Unides. Nova York, 16 de desembre de 1966.
4 Declaració Universal dels Drets Humans. Assemblea General de les Nacions 
Unides. París, 10 de desembre de 1948.
Les nacions sense estat, si arriben a 
articular-se en una plataforma comuna, 
poden ser un dels motors de la nova 
Europa i d’un nou europeisme 
90 | EINES PRIMAVERA 2009
Dintre d’aquesta línia, la construcció d’una Europa soci-
al, en què l’aprofundiment en els drets col·lectius fos també 
un motor per a progressar en el conjunt dels drets humans 
i dels drets socials, facilitaria una nova aliança europeista, 
en la qual podrien confluir nacions sense estat i moviments 
socials compartint l’objectiu de construir una Europa unida, 
democràtica, inclusiva, social i solidària. 
Paradoxalment, en el marc de la construcció d’una 
nova Europa, el dret a l’autodeterminació de les nacions 
sense estat podria esdevenir un antídot dels nacionalis-
mes reaccionaris i excloents d’alguns dels seus estats.
Sens dubte, la construcció i aplicació d’aquesta estratè-
gia requereix l’articulació de diverses iniciatives polítiques: 
aliances, en primer lloc, amb les nacions sense estat més 
consolidades d’Europa, potenciació d’una xarxa amb totes 
les nacions sense estat europees, aliances extensives als 
moviments socials i polítics europeus i a escala global. 
D’aquí, d’aquests plantejaments, n’hauria de néixer un 
nou discurs sobre Europa. En particular ara que es troba 
en via morta el muntatge del discurs que hom vol trans-
metre a través de l’anomenada Constitució Europea5, que 
no arriba a convèncer ben bé a ningú, ni tan sols aquells 
que hi han votat a favor. Es tracta d’un nou discurs que, 
d’entrada, ha de vèncer els prejudicis que planen, preci-
sament, sobre l’entitat de les nacions sense estat, com si 
5 Tractat pel qual s’estableix una Constitució per Europa. Consell Europeu. Roma, 
29 d’octubre de 2004.
En el marc de la construcció d’una nova 
Europa, el dret a l’autodeterminació 
pot esdevenir un antídot dels 
nacionalismes reaccionaris 
i excloents d’alguns dels seus estats
En segon lloc, relacionat amb el que acabo de recordar, 
cal identificar cadascun dels actors que poden aportar un 
nou impuls a la renovació del projecte europeu, en termes 
d’aprofundiment de la pau i dels seus condicionants, com 
són la convivència democràtica i la mateixa construcció de 
la pau mitjançant la defensa dels drets dels pobles. Les 
nacions sense estat d’Europa poden ser actors destacats 
d’aquest procés de refundació i de reforçament d’Europa, 
així com uns dels seus principals beneficiaris. Efectivament, 
les nacions sense estat pateixen —com Europa— les con-
seqüències de la pervivència de les limitacions en l’apli-
cació dels drets dels pobles i les fronteres estatals que 
les fragmenten, marginen i impedeixen el reconeixement i 
exercici d’aquests drets, a la vegada que són una de les 
causes principals de tantes divisions que frenen la cons-
trucció de la UE. En tot cas, les nacions sense estat, siguin 
petites siguin grans, són les capdavanteres en la defensa 
dels drets dels pobles i, sovint, les úniques que en el pano-
rama europeu tenen aquesta defensa com un tema priori-
tari en la seva agenda de reflexió i treball. 
En definitiva, les nacions sense estat, si arriben a articu-
lar-se en una plataforma comuna, poden ser un dels mo-
tors de la nova Europa i d’un nou europeisme. Una Europa 
unida i veritablement democràtica, sense fronteres, en la 
qual tots els pobles tinguin reconeguts els seus drets col-
lectius i, entre ells, el dret a decidir i on les idees bàsiques 
del federalisme i el principi de subsidiarietat prenguin el re-
lleu que haurien de tenir i regulin les relacions polítiques.
PRIMAVERA 2009 EINES | 91
El nou discurs s’ha de basar en la Unió 
en la Diversitat: l’ideal de respectar 
la diversitat com la manera europea 
de viure la unió entre tots els seus 
membres, les persones i els pobles
fossin la pròpia d’uns grups que encarnen els eterns per-
dedors que només es fan veure per a reivindicar utopies 
o futurs fundats en l’anacronisme. El nou discurs se cen-
tra en com encarnar més plenament l’objectiu d’una Eu-
ropa que esdevingui igualment de i per a tothom, objectiu 
expressat en aquella petita frase, adoptada pels matei-
xos estats membres de la UE, que defineix allò que, en 
realitat, hauria de ser la nova Europa: la Unió en la Diver-
sitat. És a dir, la constant aproximació en tots els nivells, 
polítics, socials, econòmics, culturals... a l’ideal de res-
pectar la diversitat existent com la manera europea de 
viure la unió entre tots els seus membres, les persones i 
els pobles. Sense excepció. Ni que sigui, com haurà de 
ser, superant ideologies i organitzacions que impedeixen 
que, en realitat, tothom, individualment i col·lectivament, 
se senti coresponsable, sobiranament coresponsable, de 
la construcció d’una Europa capaç de deixar, definitiva-
ment, enrere les causes que la dividiren i enfrontaren els 
seus membres, els uns contra els altres.
Certament, la proposta d’aquest nou discurs europeu 
pot sonar utòpica. Però és, al meu entendre, la que fa cre-
ïble que una altra Europa és possible. |
Fonts
A CONSELL EUROPEU, Carta dels Drets Fonamentals de la 
Unió Europea. Niça, 26 de febrer de 2001.
A Declaració Universal dels Drets Humans. Assemblea Ge-
neral de les Nacions Unides. París, 10 de desembre de 
1948.
A Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics. Assemblea 
General de les Nacions Unides. Nova York, 16 de desem-
bre de 1966.
A Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Cul-
turals. Assemblea General de les Nacions Unides. Nova 
York, 16 de desembre de 1966.
A Tractat pel qual s’estableix una Constitució per Europa. 
Consell Europeu. Roma, 29 d’octubre de 2004.
+ INFO


Una altra Europa és possible

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert