Terribas, Núria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

El 2006, els parlamentaris catalans es debatien en el dilema 
sobre quina expressió, dret a morir dignament o a viure amb 
dignitat el procés de la mort, havia de recollir el nou Estatut, 
tot justifi cant en la defensa d’un o altre format ideologies o di-
ferents maneres d’entendre de què estem parlant. I aquí rau el 
problema! Què entenem per mort digna? M’atreviria a dir que 
bona part de la ciutadania acceptaria que és una qüestió indi-
vidual i personal, que cadascú ha de defi nir-ho des dels seus 
valors i creences i sense pretendre imposar idees preconcebu-
des. Moltes persones, en el seu fur intern, han pensat com vol-
drien que fos la seva mort, sigui per experiències viscudes en 
familiars o amics, o per reﬂ exions al voltant d’un cas aliè vist 
al cinema, a la literatura o als mitjans de comunicació. El que 
sembla clar és que no es pot construir un concepte de «dig-
nitat» en el morir que sigui vàlid universalment, i per tant cal 
acceptar la diversitat de maneres de pensar en aquest punt.
Ara bé, el que és inevitable és que tota comunitat humana míni-
mament organitzada es regeixi per unes normes d’obligat com-
pliment si no es vol caure en l’anarquia i el caos, i en el tema de la 
mort, històricament hi ha hagut presa de posició dels legisladors 
en determinar què és legalment acceptable i què no al fi nal de la 
vida. Des del nostre context constitucional, el primer debat al vol-
tant del tema és si la vida, com a dret fonamental i valor suprem, 
és «disponible» pel propi subjecte. I així, ens trobem que el suïci-
di no és una conducta que la llei sancioni, i en canvi castiga l’ajuda 
al suïcidi, sense distincions sobre quan la decisió d’acabar amb la 
pròpia vida és lúcida i respon a una voluntat ferma de la persona 
o bé respon a una patologia mental. Més encara, castiga aquelles 
accions que porten a provocar intencionadament la mort d’un altre, 
quan aquest ho demana explícitament per acabar amb un patiment 
insuportable que li produeix una malaltia terminal o irreversible. És 
aquí quan parlem d’eutanàsia, concepte que alguns han equiparat 
Morir dignament o dret 
a viure amb dignitat 
el procés de mort
N
úr
ia
 T
er
ri
ba
s  
D
ir
ec
to
ra
 d
e 
l’I
ns
ti
tu
t B
or
ja
 d
e 
B
io
èt
ic
a 
de
 la
 u
R
L 
nt
er
ri
ba
s@
ib
b.
hs
jd
bc
n.
or
g 
R
EP
TE
S
10 · EINES 15  ESTIu 2011
a «mort digna», quan realment no hi ha 
cap element que permeti fer aquesta 
assimilació. Ni la mort provocada per un 
acte eutanàsic ha de ser forçosament 
digna, ni la mort per causa natural o per 
malaltia sense forçar el procés ha de ser 
necessàriament «indigna». La dignitat en 
el procés de morir és un valor i percepció 
que només l'interessat pot copsar plena-
ment, i que pot ser vista de manera molt 
diferent pels que estan al seu entorn. Per 
això crec que és molt difícil fer judicis de 
valor sobre aquestes qüestions, i en canvi 
s’acostumen a fer de manera alegre i poc 
meditada.
Cal dir, però, que en tot procés de ma-
laltia que porta a un final amb la mort 
del subjecte, hi ha tota una seqüència de 
processos i presa de decisions en què la 
persona i el seu concepte de dignitat ha 
de tenir-hi un protagonisme fonamental. 
De fet, el nostre marc legal referent als 
drets del pacient, recull de manera ex-
plícita aquest protagonisme i reconeix 
com a dret de la persona en plenes facul-
tats, en exercici de la seva autonomia, el 
poder decidir entre les opcions que se li 
puguin oferir, i també el dret a rebutjar un 
tractament o proposta, malgrat aques-
ta pugui tenir una transcendència vital 
—per exemple, mesures de suport vital 
com la respiració artificial, la nutrició i la 
hidratació, la diàlisi... Aquest rebuig no 
el podem interpretar com una voluntat 
suïcida, ni tampoc el respecte a aquest 
rebuig per part dels professionals o els 
familiars com una ajuda al suïcidi ni com 
una «eutanàsia passiva», tal com errò-
niament de vegades s’esmenta. Tampoc 
aquella demanda que pugui fer la per-
sona de tractaments sedants per evitar 
el patiment final, malgrat puguin escur-
çar lleument el temps de supervivència, 
es poden titllar d’«eutanàsia indirecta», 
com tan sovint llegim o sentim, sempre 
que s’apliquin amb correctes criteris tèc-
nics i amb ple coneixement del pacient i 
dels familiars.
Tot i així, tots aquests conceptes no es-
tan clars per a tothom i sovint se’n fa un 
ús demagògic i desinformat. De forma 
recurrent sorgeixen casos en els mitjans 
de comunicació als quals se'ls dóna un 
ampli ressò mediàtic, que tornen el debat 
en primer pla, i que haurien de servir per 
anar fent pedagogia. Recordem el mític 
cas de Ramon Sampedro, o més recent-
ment el d’Inmaculada Echevarría, que 
varen omplir pàgines de diaris i minuts 
d’informatius. Pot la societat censurar o 
condemnar aquestes actituds en base a 
una determinat concepte del «valor vida» 
o en nom d’una determinada ideologia o 
creença? La realitat és que ho fa, a través 
de la llei, marcant uns criteris que, si es 
traspassen, la sanció o el càstig seran in-
evitables. El cas de Sampedro està cas-
tigat al Codi Penal perquè es considera 
«ajuda al suïcidi»; el cas d’Echevarría és 
acceptat com a legal perquè forma part 
del dret del pacient a rebutjar el tracta-
ment.
Avui per avui, en l'àmbit polític no sem-
bla ser prioritari anar més enllà del que 
permet la llei, com seria fer el pas de 
despenalitzar l’eutanàsia, tal com han 
fet països del nostre entorn com Holan-
da, Bèlgica o Luxemburg. La por al «pen-
dent relliscós», en no poder establir els 
controls adequats i a que se’n faci un mal 
ús ha frenat un canvi legislatiu que certs 
col·lectius i segurament bona part de la 
societat demanen: el poder tenir ajut d’un 
tercer quan arriba aquell moment en què 
la persona, amb consciència individual, 
decideix deixar aquest món per evitar un 
patiment. Considero que la societat té la 
maduresa suficient per afrontar-ho. No 
així part de la classe política.   
Malgrat que la societat té la maduresa suficient 
per afrontar-ho, no sembla ser prioritari despenalitzar 
l’eutanàsia com han fet Holanda, Bèlgica o Luxemburg
«
ESTIu 2011  EINES 15 · 11 


Morir dignament o dret a viure amb dignitat el procés de mort

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert