Muñoz, Gustau

Revistes Catalanes amb Accés Obert

184 | EINES ESTIU 2008
Emili Gómez Nadal: diaris i records
Antonio Gómez Andrés i Francesc Pérez Moragón (eds.). 
Publicacions de la Universitat de València. València, 2008
Emili Gómez Nadal (1907-1993) és 
una referència poc coneguda en el 
context més ampli de la nostra cul-
tura, però fou realment un dels intel-
lectuals valencians més importants 
del segle XX.
La seua trajectòria resulta paradigmàtica, i fins a cert 
punt representativa de les apories, esperances i frustra-
cions d’una època que ens ha marcat profundament. Va-
lencianista de primera hora, molt actiu en la transició de 
la Dictadura a la Segona República, participà en iniciati-
ves culturals i publicacions —com Acció Valenciana o El 
Camí— i formà part de l’Agrupació Valencianista Republi-
cana. Estudiant brillant d’història, es doctorà i inicià una 
prometedora carrera com a professor de la Universitat de 
València. Les tensions de la dècada 1930 determinaren 
una radicalització del seu compromís, un acostament al 
marxisme que culminaria amb la incorporació al PCE el 
1936. Sempre mantingué un discurs nacional convincent, 
conscient de la unitat de la llengua i cultura catalanes, re-
sultat d’un procés històric i expressió de lligams més pro-
funds que calia potenciar. Amic de Josep Renau, donà el 
to valencianista a la important revista antifeixista animada 
Nueva Cultura. Durant la guerra civil exercí diversos càr-
recs, passà a Barcelona i finalment marxà a l’exili. Va ro-
mandre a París durant l’ocupació nazi i, de fet, encapçalà 
l’organització del PCE a la zona de França ocupada pels 
alemanys cooperant amb la resistència. El compromís fou 
ferm i profund. I certament perillós. Gómez Nadal no tor-
nà mai del seu exili. Després de l’alliberament s’apartà de 
l’acció política, tot i que va mantenir la militància. És sa-
but que els qui retornaven dels camps de concentració o 
havien participat en la resistència tingueren diversos pro-
blemes, arran de la recuperació del control de l’organit-
zació pels dirigents que havien romàs a l’URSS o a l’exili 
americà. Es retirà a un segon pla, i quan es jubilà el 1969 
es traslladà a un petit poblet occità, Valencio d’Agen, on 
mor el 1993.
El 1972, estimulat pel seu amic Manuel Sanchis Guar-
ner, publicà El País Valencià i els altres on modulava les 
posicions fusterianes recollides al manifest inaugural del 
nou valencianisme —Nosaltres els valencians. Gómez Na-
dal es mantenia informat del que passava al País Valen-
cià. El seu interès apassionat pel País i pel conjunt de les 
terres catalanes, la unitat social i humana —que ell en deia 
l’ètnia— no va defallir mai. 
Les seues impressions, anàlisis, estats d’ànim i algunes 
claus sobre el seu tarannà són ara accessibles amb la pu-
blicació dels dietaris que va escriure entre 1977-1988. 
N’havia escrit des de la dècada de 1940, però es van 
perdre quan va morir. Si s’haguessin conservat, serien 
Gustau Muñoz | gustau.munoz@uv.es
Director tècnic de Publicacions Periòdiques de la Universitat de València, cap de redacció de ‘L’Espill’
li produeix fort impacte emocional. Les raons? L’edat, els 
problemes personals, els fets irreversibles de la vida... Tan-
mateix, hi ha alguna cosa més. Gómez Nadal és un analis-
ta perspicaç, fi i irònic, sec i tallant, de les terribles realitats 
del segle XX. S’ha allunyat del comunisme com a ideolo-
gia. Sense fer grans demostracions públiques, d’una ma-
nera molt diferent de Jorge Semprún. La lectura que fa del 
llibre d’aquest —Autobiografia de Federico Sánchez— i les 
reflexions derivades —les que fa, per exemple, al seu fill—, 
són del tot eloqüents. qui coneix una mica les arestes i im-
plicacions d’un compromís polític com el de Gómez Nadal, 
sap la dificultat i les conseqüències de tot tipus de l’allu-
nyament. No volia ser recuperat en nom d’un «marxisme va-
lencianista» en el qual ja no creia, tot i que no volia decebre 
o desanimar els qui, en la nova conjuntura, hi creien. Havia 
retornat ideològicament als seus orígens d’una esquerra 
laica, republicana, de contingut probablement socialdemò-
crata. Una vegada més s’avançava al seu temps. |
els dietaris en català més extensos, i plens d’interès polí-
tic, del segle XX. La lectura del llibre és instructiva i esfe-
reïdora. Té un caire documental, amb una extensa intro-
ducció del promotor de l’obra, Francesc Pérez Moragón, i 
una de tipus personal del fill de Gómez Nadal. Conté l’en-
trevista que li van fer el 1980 Pérez Moragón i Manuel Az-
nar Soler, de la qual se’n coneixia un fragment publicat a 
la revista Trellat. Permet un acostament ampli a la perso-
nalitat humana i intel·lectual, la qual cosa fa possible cop-
sar la importància de Gómez Nadal.
El nucli central del llibre són els dietaris que coincideixen 
amb la transició. Observa des de lluny les esperances des-
vetllades i les frustracions creixents. S’esvera davant els 
estralls de la mal anomenada «batalla de València», l’alar-
mant escalada d’atacs neofeixistes, d’invectives i provoca-
cions d’una extrema dreta revestida de fals valencianisme, 
l’estímul a un anticatalanisme agressiu i barroer per part 
d’una dreta ben assentada a València. Observa amb sim-
patia, fins i tot amb entusiasme, els avenços de l’esquerra, 
el sorgiment d’una nova i decidida consciència nacional, 
els progressos de la cultura, l’aparició de llibres, autors i 
editorials, fins i tot el pas a posicions nacionals més prope-
res a la seua del PC. Rep cartes i invitacions, però en cap 
cas es planteja tornar ni reprendre cap participació activa 
en una realitat que és la seua —l’única que reconeix pròpia 
després de dècades d’allunyament— i en un procés que 
Gómez Nadal és un analista 
perspicaç, fi i irònic, sec i tallant, 
de les terribles realitats del segle XX


"Emili Gómez Nadal: diaris i record" d'Antoni Gómez Andrés i Francesc Pérez Moragón (eds.)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert