Argenter, Joan A. (Joan Albert)

Revistes Catalanes amb Accés Obert

28
, \ <; <;C\<;OIï""C"t
i Tcnninotogia
Autor Joan A. Argenter Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans
Homenatge a Pompeu Fabra
El text que reproduïm tot seguit correspon a la sessió inaugural del Simposi Pompeu
Fabra, organitzat per l'Institut d'Estudis Catalans, els dies 26 i 27 de novembre de
1998, amb motiu de l'homenatge a Pompeu Fabra en el 50 aniversari de la seva mort.
En la reproducció del text només s'han omès el paràgraf inicial i final, de salutació i
invitació al treball.
Sovint s'ha dit que Fabra és un dels pocs catalans d'aquest segle que va acomplir
l'objectiu que s'havia proposat -en això se li ha afegit ara el seu deixeble Coro-
mines- i que, a més, tractant-se en el seu cas d'un objectiu d'interès públic, en
va saber aconseguir l'acceptació general. Si això és veritat, no ho és pas menys
que ell es lliurà a l'obra d'unificació ortogràfica, gramatical i lèxica del català
literari modern, a l'obra de restauració lingüística i modernització funcional de
la llengua comuna, amb la disciplina i el rigor de l'estudiós, amb el seny de qui
s'entenia compromès en una empresa cívica -el sentit de la qual estava més en
el consens social que en els avals del coneixement expert o en la fermesa de les
conviccions pròpies-, amb la indefinible però reconeixedora virtut acadèmica
del bon gust -tan enaltida per uns com potser injustament trivialitzada per
d'altres- i, en fi, amb la passió del patriota -per dir-ho amb el mot que ell
mateix s'hauria aplicat sense sentir el rubor dels pseudocosmopolites ni fer-ne els
escarafalls que en fan els postmoderns.
Disciplina i rigor han de presidir també la nostra reflexió entorn de la figura i
l'obra d'una personalitat fundacional, d 'aquelles cridades a perdurar en la cons-
ciència històrica de la col-lectívitat. Figura i obra, volem arribar a comprendre-les
millor a la llum de llur context històric, dels objectius de política cultural i de
reconstrucció nacional que perseguien, dels paradigmes lingüístics del moment i
de l'evolució posterior de les discip lines lingüístiques, del context polític i cientí-
fic internacional i de l'aportació d'altres experiències similars de restauració o de
codificació lingüístiques. Amb aquesta finalitat hem reunit no solament especia-
listes en filologia catalana sinó també especialistes que ens parlaran de la teoria
de la planificació lingüística o ens en reportaran l'aplicació a altres casos particu-
lars, adés de llengües tingudes per universals adés de llengües anomenades
euroburocràticament «d 'ús restringit».
No haig d'estendre'm ara i aquí en una descripció ni en una explicació de
l'obra de codificació del català empresa per Pompeu Fabra des d'aquesta mateixa
institució. Altres persones molt qualificades ho faran tot seguit. Els qui m'han
escoltat en altres avinenteses saben, però, que sovint m'agrada remarcar que aques-
ta obra, per molt gran que n'hagués estat la perfecció intrínseca o per molta
l'astúcia persuasiva que hi hagués posat l'autor, no hauria reeixit si no s'hagues-
sin donat certes condicions prèvies i necessàries -tals com la voluntat de
pervivència popular al llarg dels segles obscurs, amb la fidelitat a la llengua que
aquesta voluntat nodria- ni altres condicions simultànies o consegüen ts i igual -
ment necessàries -com la decisió amb qu è les institucions polítiques, adminis-
tratives i acadèmiques emergents del prim er ter ç d 'aquest segle contribuïren a
implantar-la. Ben cert, la codificació d'una llengua és, estrictament parlant, in -
dependent d'aquests factors , però una codificació socialment reeixida no podria
haver-se produït mai sen se aquests factors. Per aquesta mateixa raó, quan aquests
van perdre vigència per causa d 'una maltempsada històrica de mal record, aviat
es féu palès que hom havia ferit greume nt l'èxit de l'empresa, de fet va amenaçar-
la de mort i en tot cas en provocà una reculada d 'abast impredictible. És, doncs,
de justícia qu e reconeguem el caràcter col-Iect íu i instituciona l -en un mot,
na cional- que aquella ob ra tingué, i qu e en tengue m que això no fa decréixer en
absolut l'esforç i el mèrit de Fabra, ans ben al contrari dota la seva figura d'una
dimensió que ultrapassa els límits de qualsevol mera consideració filològica pro-
fessional.
També és clar qu e Fabra no partia del no-res. El català havia estat una llengua
escrita i fortament unificada en els temps en qu è, diuen les cròniques, els peixo s
de la Mediterrània duien les quatre barres al llom. Una història tortuosa, però,
en s n'havia estroncat la tradició. Tot i així , el català havia estat una llengua con-
reada també en els segles de la decadència literària . Hi havia hagut, a més, la
Renaixença i, més en cara, la figura cabda l de Verdaguer. Tanmateix, la manca
d'unes institucions fort es i comunes n 'havia diversificat i fragm entat els usos allí
on la llengua no ha via en trat ja en un greu procés de decl ivi i recessió. Paradoxal-
ment -o, potser no: la cosa era previsible- , els esforços de recuperació de la
llengua escrita l'havien menada a una situació que hom sol qualificar ja
t òpicament, però amb encert, de desgavell, i -cosa més greu- en algunes con-
trades del país i entre alguns sectors de la comunitat el català, ras i curt, es batia
en retirada davant l'em bat d'altres llengües poderoses. La malaltia s'havia covat
al bell cim de l'imperi, s' havia estès al llarg de l'edat moderna i feia de mal augu-
rar l'efecte de la recent Revolució Industrial.
Arribats en aquest punt, la intervenció de Fabra esdevingué providencial i els
seus efectes han perdurat fin s ara, malgrat circumstàncies tan adverses com la
més amunt insinuada , i res no els ha de capgirar. No vull avançar resultats d'aquest
Simposi, però tinc la convi cció profunda que la solidesa de l'obra fabriana resis-
teix l'examen més minuciós, tot i les diferències de criteri amb què avui podríem
abordar-la amb els elements qu e ens ofereixen, d'una banda, el desenvolupa-
ment de la lingüística i de la planificació lingüística, d'una altra banda, el cone i-
xement de la nostra reali tat social actual, i, d 'una altra banda encara, les necessi-
tats que les noves tecnologies de la in formació han creat ja i continuaran crean t
en el futur immediat a la nostra comun itat .
Convé, doncs, destriar el qu e és la consideració crítica de l'obra de Fabra en el
seu context històric i les necessitats també crítiques de la llengua catalana i de la
comunitat catalanoparlant en el moment present. Atacar aquests problemes sen-
se temença, però també sense arbitrarieta t, amb el seny que demana la conjumi-
nació de la doble responsabilitat -pròpia dels pobles vius- de mantenir la cons-
ciència de continuïtat h istòr ica i d 'adaptar-se en sems a una realitat canviant, és
un dels objectius que en s hem de fixar com a prioritaris, i entenc que és el millor
tribut que podem oferir a la memòria del mestre recordat.
La figura i el nom de Pompeu Fabra, talment com la seva obra, no són patrimo-
ni de cap grup ni de cap ins titució, sinó de la comunitat catalanoparlan t . No-
gensmenys, la Secció Filològica de l' lEC la sen t també ben seva, i no podria ser
altrament. Aquesta és una de les raons per les qu als ha convocat aquest Simposi,
29
30
amb el desig de contribuir així a homenatjar-ne la memòria. Però aquesta matei-
xa Secció Filològica sap que allò que se n 'espera no és tan t que sigui capaç de
vetllar per la bona memòria o la conservació del model de català literari que la
codificació fabriana afaiçonà i el moviment noucentista difongué -tot i que no
fóra gens bo que renunciés a fer-ho-, sinó que sigui capaç d'escometre els reptes
de futur que s'obren davant la llengua catalana considerada globalment. Aquests
reptes són d'ordre funcional , social i tecnològic (i, una vegada més, polític): l'ela-
boració funcional de la llengua per a les múltiples necessitats comunicatives,
expressives i afectives dels seus usuari s, la coh esió social i territorial de la comu-
nitat catalanoparlant i el desenvolupament i l'est andardització dels recurso s lin-
güístics que demanen les noves tecnologies. Òbviament, la Secció Filològica de
l'IEC no és la sola responsable de subvenir a aquestes necessitats, però n'ha de ser
capdavantera si vol ser digna successora d'aquella que Pompeu Fabra integrà i
presid í. D'aquí que hàgim inclòs en l'ordre del dia d'aquestes jornades una refle-
xió sobre la vigència de la codificació fabriana i el sentit actual i la projecció de
futur de la institució normativa. No és pas la manifestació d'una crisi d'identitat,
sinó l'expressió de la ferma voluntat de cercar la millor manera de servir la col-
lectivitat, amb el concurs i la concertació d'altres institucions i d 'altres investiga-
dors i del conjunt dels professionals de la llengua.
La qüestió a què acabo d'al -Iudir no és pas un mer exercici in tel-Iectual o una
preocupació de lletraferits. És, entre altr es coses, la qüestió de l'autoritat lingüís-
tica, que pot suscitar la indiferència, el rebuig o la passió, però que és un element
cohesionador i estructurador de l'activitat públi ca en les societats modernes. De
fet, poca gent el qües tiona seriosament, però alguns en plantegen la reub icació o
en reivindiquen la redistribució. D'altres cerquen directament d'instrumentalitzar-
lo per fragmentar la comunitat. Són coses delicades, i no hi hauria d'haver lloc
per a la beneiteria, la trivialització ni el mercadeig polític. Cal ser tan prudents a
l'hora de conservar i administrar el patrimoni acumulat amb l'esforç i el seny
dels qui ens van precedir com lúcids i arriscats a l'hora d'invertir-ne els interes-
sos.
Pompeu Fabra fou un home de ciència i de consen s. Fóra de doldre que el seu
nom servís per a justificar posicions fonamentalistes o per a introduir la dissen-
sió. A aquelles persones -que són moltes, dins i fora de l'IEC- que venerem la
persona de Fabra per allò que fou, per allò que féu i per allò que significà , i que
n'admirem l'obra, els diria que tot això és compatible amb l'assumpció del risc i
la incertesa que representa plantejar-se no allò que ell féu sinó allò que ell faria
en les actuals circumstàncies.
Al llarg de les sessions els especialistes van parlarde la [ormacio lingüística de Fabra i
de la seva contribució a la fonètica històrica catalana; de les polèmiques que eventual-
ment van suscitar lesseves propostes i de la institucionalització de la seva obra; de les
seves relacions amb les Illes i el País Valencià; de la interacció fructífera entreelgramà-
tic i els escriptors;de l'aportació delsdiversos parlars a la llengua literària comuna; dels
elements conceptuals que ens han de permetre interpretar l'obra fabriana com a part
d'un procés global de planificació lingüística i dels elements de comparació que ens
forneixenaltres processos de codificació; del passat, el present i el futur d'aquesta acti-
vitat, i de les persones i institucions que n'han estat i en són agents principals en
diverses circumstàncies particulars, tant lingüístiques com culturals i polítiques.
•


Homenatge a Pompeu Fabra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert