Battaner, Paz

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revista Tècnica de Política Lingüística
Número 47 (2010) 
Llengua i Ús  (2010, 47) “Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)” <http://www.gencat.cat/llengua>
Ressenya
105
iLlengua
ús
Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: 
Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)
La publicació d’una Nueva gramática de la lengua española (NGLE) acadèmica, després de 
78 anys des de la darrera (GRAE, 1931), amb la participació i el consens de les 22 acadèmies 
de llengua espanyola associades, és una novetat singular que hauria de marcar els estudis i 
l’ensenyament d’aquesta llengua a partir del 2009. També és una publicació d’interès per a les 
altres llengües romàniques, tenint en compte la teoria gramatical sota la qual aquesta obra ha 
estat concebuda, i la dimensió i el detall de la descripció lingüística que presenta. De fet, la NGLE 
queda adscrita entre les darreres gramàtiques redactades de les llengües modernes, i, amb tot, 
presenta característiques d’una gramàtica de corporació acadèmica: composició unitària de la 
teoria que l’anima, tradició i prudència en la terminologia emprada –malgrat algunes novetats 
inexcusables– i absència total de bibliografia de referència. És admirable la direcció amb què s’ha 
fet aquesta obra; el treball conjunt de la nòmina de persones que hi han col·laborat i intervingut; 
i la unitat i cohesió que, tanmateix, presenta.
La NGLE es presenta amb una organització cíclica que la fa didàctica. En el pròleg es defineixen els 
objectius i els supòsits de política lingüística des dels quals ha estat concebuda.
El primer capítol és una presentació de la teoria gramatical a la qual respon i és de lectura 
obligatòria; s’hi troba l’organització de l’exposició de tota l’obra. Responent a l’organització 
tradicional, es presenten la Morfologia flexiva (gènere, nombre i flexió verbal) i la Morfologia de 
la formació de paraules, la derivativa i la compositiva. Es passa després a la Sintaxi, que adopta 
tres grans apartats. Al primer, on es tracten les categories i els grups sintàctics dels quals aquestes 
són el nucli, s’hi troben algunes de les novetats que poden sobtar més, com el grup adverbial, 
els diferents grups conjuntius o els grups exclamatius; juntament amb les categories s’estudien 
les locucions respectives. Alguns d’aquests capítols reben una atenció similar a la posada en els 
capítols de l’adjectiu o de l’article, i això és tota una novetat en les gramàtiques. El segon apartat 
de la Sintaxi correspon a les funcions oracionals, que es presenten amb la denominació tradicional 
de subjecte, complement directe, complement indirecte, complement de règim preposicional, atribut 
i les seves diferents classes, adjunts –nom que reben a la NGLE els complements circumstancials– 
i finalment –i és una altra innovació– les funcions informatives de tema, rema, tòpic i focus. El 
tercer i últim apartat de la Sintaxi tracta de les construccions sintàctiques fonamentals: les oracions 
quant a la diàtesi del verb; la modalitat oracional marcada, és a dir, els enunciats imperatius, 
interrogatius i exclamatius; la subordinació substantiva i la de relatiu; i les diverses construccions de 
la subordinació adverbial. Tanca l’exposició la negació, un tema pel qual ha tingut sempre interès 
l’acadèmic ponent, Ignacio Bosque.
L’atenció als verbs és present en gairebé tots el capítols: a més del sis que s’hi dediquen com a 
categoria gramatical, hi ha un altre capítol sobre flexió verbal en la Morfologia, s’hi dedica gran 
part del capítol sobre l’atribut i és el centre del capítol 41, “Oraciones activas, pasivas, impersonales 
y medias”, de l’última part de la Sintaxi. 
Dades bàsiques
Real academia española; asociación de 
academias de la lengua española.
Nueva gramática de la lengua 
española. Vol. I, Morfología y
Sintaxis I; Vol. II, Sintaxis II,
Madrid, Espasa Libros,
2009, 3885 pàgines.
Autora de la ressenya
Paz Battaner
Universitat Pompeu Fabra 
106
Llengua i Ús  (2010, 47) “Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)” <http://www.gencat.cat/llengua>
Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)
iLlengua
ús
Un dels grans encerts de l’obra és l’opció de presentar exemples senzills inventats pels redactors, 
que posen de relleu el fenomen analitzat amb subratllats gràfics i que fan l’exposició més fàcil de 
seguir; després, si es considera pertinent, es documenta l’ús amb dades de corpus en expressions 
que poden resultar més complexes.
L’estructura dels capítols, amb petites variants, es manté al llarg de l’obra: definició o puntualització 
del tema de què es tracta, criteris pels quals s’analitza o es descriu el tema,  classificació específica 
que els criteris provoquen i descripció ordenada i minuciosa segons la classificació establerta. Els 
quaranta capítols s’organitzen internament en subcapítols, també numerats, i aquests en epígrafs 
encapçalats per lletres. L’estructura cíclica, propedèutica, es manté metòdicament en aquests tres 
nivells assenyalats: capítols, subcapítols i epígrafs. En els subcapítols es van descrivint els trets 
comuns i regulars, i els idiosincràtics; no es considera cap”excepció” pròpiament, atès que en 
aquesta gramàtica no hi ha”regles”; les irregularitats o excepcions s’amaguen sota”particularitats” 
morfològiques o sintàctiques. També en els epígrafs es mostren característiques pròpies dels 
diversos nivells de llengua o de les vuit grans zones lingüístiques en què es divideix la gran extensió 
geogràfica de la llengua castellana: Xile, Río de la Plata, àrea andina, Carib continental, Mèxic i 
Centreamèrica, les Antilles, els Estats Units i Filipines, i finalment Espanya, la variant lingüística que 
es denomina “espanyol europeu”. No es posa atenció a varietats locals, les quals donarien pas a 
qüestions dialectals que presentarien molts desequilibris i incoherències per la manca d’informació 
homogènia, com encara passa al diccionari acadèmic malgrat les contínues revisions. S’observen 
en la redacció del text alguns signes que apunten a trobar una llengua no distanciada de cap de les 
riberes de l’Atlàntic, com és l’ús de l’expressió solapamientos y traslapes per als fenòmens lingüístics 
que es superposen en un mateix segment o element.
La descripció té en compte sempre la semàntica. En el pròleg es declara que un objectiu pedagògic 
de la NGLE és fer observar la llengua i, efectivament, el contrast semàntic entre dues expressions, 
els matisos diferents que s’observen entre construccions semblants, les alternances que la llengua 
mostra per dir enunciats amb el mateix sentit, etc., són objecte continu d’atenció. Veiem, per 
exemple, tota la part de les formes no personals del verb descrites, tant en relació amb la seva 
capacitat semàntica en funció del tipus de verb, com per les diferents construccions sintàctiques en 
què es troben l’infinitiu, el participi i el gerundi. Es busca la comprensió, i l’anàlisi és el mètode per 
mostrar-la, atès que la Gramàtica és ”una manera de analizar” (NGLE 33.4e, p. 2548) més que”un 
arte de hablar” (GRAE 1931, p. 7); es posa atenció sempre a com s’interpreta una expressió. 
Els elements o segments nuls donen solució a les el·lipsis i faciliten la interpretació i l’anàlisi. Hi 
ha principalment en la Sintaxi cert enfocament psicolingüístic. Això explica el tipus d’anàlisis 
raonades que es fan; mai no es presenten aquestes anàlisis simbolitzades o formalitzades: no hi 
ha cap diagrama en tota l’obra. Hi ha, en canvi, taules i llistes de paraules i de construccions que 
resumeixen fenòmens que es presenten amb variacions, com –per posar-ne alguns exemples– una 
llista de productes tecnològics denominats amb adjectius substantivats (13.7i, p. 947), una taula 
sobre els usos del pretèrit indefinit [pretérito perfecto compuesto] (23.8p, p. 1735), una taula de 
formes que són participis i adjectius (27.10, p. 2100), etc. Llistes i taules que seran molt útils per 
a diferents finalitats; per exemple, per elaborar exercicis específics per a estudiants i aprenents de 
la llengua.
La NGLE ofereix principalment una interpretació del sistema lingüístic de l’espanyol actual i de la 
seva funcionalitat, i s’atura amb molt d’interès en qüestions concretes a l’entorn de paraules que 
són vistes sota el seu valor predicatiu i que, per tant, imposen una certa sintaxi.  Se’n trobaran 
exemples arreu de les quatre mil pàgines que té. És el cas de la recopilació dels inductors de mode, 
que s’allarga unes vuitanta pàgines (25.2 – 25.14); es posa atenció a casos que són del lèxic i que 
no poden ser oferts com a generalitats. En l’estudi dels temps verbals, en relació amb l’aspecte 
lèxic, es detallen casos i casos, com els verbs d’acció que presenten construccions d’estat i que, 
107
Llengua i Ús  (2010, 47) “Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)” <http://www.gencat.cat/llengua>
Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)
iLlengua
ús
com a tals, no admeten el pretèrit perfet [pretérito simple]: Los abetos se levantaban / *levantaron 
majestuosos, etc. El text de la part de Sintaxi està ple de casos semblants, raó per la qual a vegades, 
al final dels capítols, prenen un cert aire de casuística.
El grau d’idealització amb què es descriu qualsevol llengua és un punt important en gramàtica que 
no es pot defugir en un tractat com aquest. Malgrat la presència de dades orals en alguns punts i 
l’atenció a fenòmens que es poden concebre com a iguals, però que presenten varietats distanciades 
–com és el cas de les diferents solucions per a les segones persones de les formes verbals–, el castellà 
es concep a la NGLE principalment com a llengua impresa, amb el valor etimològic de grammatica. 
En general, l’espanyol es mostra com una llengua sense fissures importants. La presentació en 
societat de la NGLE que es va fer a Madrid, sota l’eslògan publicitari “El español de todos”, que 
mostrava un dels objectius actuals de la RAE, té un punt de realitat si entenem per “español de 
todos” la modalitat de llengua que ha rebut i rep atenció lingüística. Això es reconeix, per exemple, 
en la nòmina de textos citats, la qual ocupa al voltant de vuitanta pàgines i en la qual es troben des 
d’autors reconeguts clàssics –amb predomini de contemporanis– fins a llibres científics, acadèmics, 
de costums, material periodístic de tota mena, guies de prevenció, informes econòmics i socials, 
materials del CREA (Corpus de referència de l’espanyol actual) orals i miscel·lanis, etc.; aquests 
gèneres textuals han estat extrets de tots els països on es parla castellà. Per tenir dades de les 
varietats reals de l’espanyol s’haurà d’esperar la fonètica i la fonologia, que sortiran en un altre 
volum, amb registres fònics en un DVD. La llengua que s’arriba a escriure sempre ofereix un grau 
d’estilització, que és per antonomàsia l’objecte gramatical.
Quan les teories gramaticals actuals presenten explicacions diferents del mateix fenomen s’exposen 
en aquesta obra sumàriament atribuint a morfòlegs, sintactistes, gramàtics en general, les dues 
o més posicions presentades; i després s’opta per una, sense cap argument en contra de les que 
s’han deixat de banda. Per això l’ús freqüent de “se postula” en la redacció, que evita la tria teòrica 
de l’enfocament.
Aquest estil allunya la redacció de la NGLE dels estils propis dels estudis lingüístics de recerca i 
universitaris, com ara la gramàtica italiana, GGIC (1988-1995), la GDLE (1999) o la GCC (2002), 
en les quals les posicions teòriques dels autors i les referències bibliogràfiques són sempre presents 
en l’exposició. La NGLE ofereix un estil pausat, una redacció molt acurada, sense imposicions, com 
la d’un informe en el qual s’exposessin les qüestions i les complicacions, però on no s’indiquessin 
taxativament les solucions.
El mateix estil s’aplica a les qüestions de norma, que queda caracteritzada com a policèntrica. Es 
recomana, s’aconsella, s’assenyala la poca estima que hi ha envers alguna construcció; en poques 
ocasions s’argumenta a favor d’una, tot dient que és més inclusiva, per exemple. Principalment 
això es constata en les qüestions morfològiques: es proscriuen els plurals tipus cacahueses, 
s’accepta ceutís, no es recomanen els plurals llatins en –a, es recomana castellanitzar els plurals dels 
anglicismes monosíl·labs com pin-es, fan-es, seguint la pauta patrimonial pan-es, et sic de ceteris. 
S’assenyalen els fenòmens considerats desaconsellables, no apreciats –per qui?. A la NGLE no es diu 
normalment qui aprecia o no aprecia, “no són apreciats” per una col·lectivitat sense caracteritzar. 
El Pròleg de la Gramática de la lengua castellana d’Andrés Bello (1847) assenyalava molt clarament 
qui eren els referents de la norma: els ciutadans cultes d’Amèrica i Espanya. La correcció política 
actual impedeix determinar-ho. Però de vegades també la llengua culta surt com a referent en la 
NGLE, com quan, tractant construccions transitives de verbs intransitius, es diu d’un ús transitiu 
del verb aflorar: “Se trata de una tendencia que no se ha consolidado en la lengua culta, por lo 
que no se recomienda” (NGLE, 34.6i, p. 2624). En general, però, les apreciacions sobre norma són 
laxes i impersonals: s’aconsella, se suggereix, es prefereix.
108
Llengua i Ús  (2010, 47) “Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)” <http://www.gencat.cat/llengua>
Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)
iLlengua
ús
Mereix una atenció especial,  com a excepció, un punt normatiu de gran actualitat. En el primer 
capítol de la Morfologia, la NGLE tracta la forma masculina per als genèrics dels dos gèneres 
gramaticals quan els referents són sexuats. Aquesta qüestió s’argumenta amb diferents justificacions 
decididament en contra de l’opció de marcar el gènere femení en els escrits. Possiblement és la 
posició normativa més forta i valenta de tot el tractat gramatical (2.2a i 2.2b, p. 85). Poques 
vegades més és tan taxativa i dedica tants arguments a una qüestió de norma. En el Pròleg es 
remet la prescripció al Diccionario panhispánico de dudas, que soluciona les qüestions puntualment 
i que, consultable en xarxa, pot anar augmentant a poc a poc.
De moment, la concepció unitària i innovadora, el detall en la descripció i l’orientació lexicista de 
la NGLE l’adrecen a ser consultada exclusivament per especialistes, que amb seguretat l’afrontaran 
per seccions, pel seu alt grau de detall. Molt probablement aquesta edició representarà un 
magatzem de temes, problemes i dades que atrauran l’atenció dels gramàtics futurs. El magatzem 
és ben assortit i està molt ben organitzat. Fóra bo que, atesa l’autoria col·lectiva i corporativa amb 
què es presenta l’obra, es poguessin tenir, en suport informàtic i amb enllaços, totes les referències 
que s’hi empren. El caràcter cíclic i ben jerarquitzat, amb moltes remissions que l’exposició adopta, 
la fa una obra molt adequada per a una presentació en hipertext; així, els abundants detalls que 
hi ha apareixerien quan s’hi arribés, en un ordre jeràrquic de dalt a baix, i no abans d’haver llegit 
d’on depenen o on s’inscriuen, com permet la presentació de qualsevol text escrit si se’n fullegen 
les pàgines.
Caldrà esperar a veure com serà la versió compendiada i divulgativa, i fins i tot l’essencial prevista, 
per jutjar la influència de la NGLE en l’ensenyament de la llengua castellana. Quan aquesta 
influència arribi, que molt probablement arribarà per la coherència de plantejament gramatical 
que l’obra ofereix i l’autoritat que es concedeix a la Real Academia Española –almenys a Espanya–, 
tornarà l’atenció per les qüestions d’anàlisi gramatical i no tant per qüestions de discurs com ara 
passa en l’ensenyament de la llengua; es farà més bottom up i no tant top down en l’enfocament de 
la reflexió lingüística; es prestarà més atenció al lèxic i al vocabulari. El diccionari està molt present 
en aquesta gramàtica i serveix de límit i de contrast continu per marcar l’extensió que pren la 
descripció gramatical; se l’invoca molt sovint com a límit de la descripció.
La historiografia lingüística tindrà un ampli camp d’exploració per recórrer el camí que han 
transitat diverses versions gramaticals de la llengua espanyola amb el segell o, almenys, el patrocini 
de la RAE en els últims vuitanta anys: la GRAE 1931; l’Esbozo, en el qual van intervenir Salvador 
Fernández Ramírez i Samuel Gili i Gaya; la GLE d’Emilio Alarcos Llorach; la GDLE coordinada por 
Violeta Demonte i pel mateix acadèmic ponent de la NGLE, Ignacio Bosque. L’increment de les 
dades detectades, tractades i interrelacionades en la NGLE és una de les seves fites: no només 
reflecteix el gran desenvolupament de la Lingüística, en concret, dels estudis gramaticals de la 
llengua castellana des de mitjan segle XX; a més d’incrementar les dades s’hi mostren amb una 
nova traça conceptual, canvi que no és habitual en obres d’aquesta mena. Passaran molts anys 
abans de tenir un altre monument gramatical com la NGLE per a aquesta llengua.
Bello, Andrés; TRujillo, Ramón (ed.). Gramática de la lengua castellana destinada al uso de los 
americanos. Madrid: Arco Libros, 1988.
[Esbozo] Real academia española (comisión de gRamática). Esbozo de una nueva gramática de la lengua 
española. Madrid: Espasa-Calpe, 1973.
[GCC] LLoRet, M. Rosa; MascaRó, Joan; PéRez, Manuel; Solà, Joan (dir). Gramàtica del català 
contemporani. Barcelona: Empúries, 2002. 3 v.
109
Llengua i Ús  (2010, 47) “Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)” <http://www.gencat.cat/llengua>
Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)
iLlengua
ús
[GDLE]Bosque, Ignacio; Demonte, Violeta (coord.). Gramática descriptiva de la lengua española. 
Madrid: Espasa. 3 v.
[GGIC] Renzi, Lorenzo; Salvi, Giampaolo: CaRdinaletti, Anna (ed.). Grande grammatica italiana di 
consultazione. Bolonya: Il Mulino, 1988-1991-1995. 3 v.
[GLE] AlaRcos lloRach, Emilio, Gramática de la lengua española. Madrid: Espasa-Calpe, 1994.
[GRAE 1931] Real academia española. Gramática de la lengua española. Madrid: Espasa-Calpe, 1931.
g


REAL ACADEMIA ESPAÑOLA; ASOCIACIÓN DE ACADEMIAS DE LA LENGUA ESPAÑOLA. Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA; ASOCIACIÓN DE ACADEMIAS DE LA LENGUA ESPAÑOLA. Nueva gramática de la lengua española (Vol. 1: Morfología y Sintaxis I. Vol. 2: Sintaxis II)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert