Rovira i Anglada, Josep M.

Revistes Catalanes amb Accés Obert

L'APOTECARIA GIBERT DE TORREDEMBARRA^ 
Autor: Josep M. Rovira i Anglada 
' És traducció de la comunicació presentada a les -I 
Jornades d'Història de la Farmàcia Catalana- (Sitges, 
23-24 d'octubre de 1993) i publicada al Butlletí de 
la Societat d'Amics de la Història i de la Ciència 
Farmacèutica Catalana (n° 7, Desembre de 1994) 

La imatge de l'antiga apotecaria Gibert de la localitat tarragonina de 
Torredembarra, és potser de les més conegudes i de les poques que es 
conserven, més o menys íntegres, del nostre passat històric. Extreta del seu 
emplaçament original, fou traslladada al «Museo de Historia de la Farmàcia 
Hispana», on actualment encara podem admirar-la. 
En veure-la la reconeixerem fàcilment. Sovint s'ha utilitzat, reproduint-
la amb finalitat decorativa o alegòrica de la farmàcia antiga i moderna, 
perquè sens dubte el seu aspecte, la qualitat de l'ornamentació i la rica 
policromia li donen un gran atractiu. 
Contràriament, poc o gairebé res sabem de la seva història. No s'ha 
aprofundit en les seves arrels. Es sap, això sí, que el nom «Apotecaria de 
Gibert» el va obtenir per una família d'apotecaris, originaris de la localitat, 
que en van ser propietaris i hi van exercir tan notable art durant generacions 
i anys. 
Quants anys? Quants Gibert apotecaris van estar al front de l'establiment? 
Això no s'ha estudiat fins ara. 
Torredembarra és una vila situada a la vora de la Mediterrània de la que 
podem tenir una idea, del seu perfil urbà, en el segle XVIII gràcies a uns 
gravats que es conserven i que corresponen a uns plànols elaborats el 1646 
per Sebastià de Pontault, enginyer francès, que els va dibuixar en dues 
projeccions, com podem veure. En una es pot apreciar la imatge frontal 
emmurallada. En l'altra la distribució urbana de la vila. Ambdós plànols es 
van realitzar amb finalitat militar, ja que en aquesta època es vivia la guerra 
civil entre el Principat de Catalunya i la Corona Espanyola. L'existència 
d'aquest document gràfic ens permet, fins i tot, assenyalar la ubicació de 
l'apotecaria en el centre urbà. 
Com era l'ambient d'aquesta població? 
A principis del segle XVIII Torredembarra ocupava el segon o tercer 
lloc, per cens d'habitants, en l'àmbit comarcal. L'augment de població era 
continu, i el 1787, segons el cens nacional ordenat pel ministre José Moiïino 
Comte de Floridablanca, donava una població de 1.903 habitants. Les 
principals activitats econòmiques eren l'agricultura, la pesca i principalment 
el comerç que expendia fins a les índies. 
Prenguem com a última dada aquesta de 1787, en la qual un comerç en 
alça i tres apotecaries obertes, conformaven el panorama que va trobar 
Antoni Gibert i Roig, primer apotecari de la dinastia, amb el seu títol recent 
obtingut. El nostre personatge havia nascut en aquesta població, el dia 1 
d'octubre de 1762 i era fill de Josep Gibert i Mascaró i la seva esposa Maria 
Roig i Mata. El pare era un acreditat comerciant, dedicat entre d'altres 
mercaderies a vins i alcohols, activitats que més tard heretaria el seu fill 
gran Joan. Antoni potser per la seva condició de cabaler, o potser per falta 
de vocació per a la vida mercantil, no va tenir possibilitats en el negoci 
familiar. Què el va induir a triar la farmàcia com a professió? En realitat 
tenia antecedents familiars, encara que no fossin carnals, ja que la germana 
de la seva mare, Teresa, estava casada amb Pere Hivern i Huguet, apotecari 
establert a la vila. No descartarem la possibilitat d'un altre factor que va 
poder influir en el jove Antoni. La seva amistat amb Josep Aleu i Padrines, 
fill de Miquel Aleu, també apotecari de Torredembarra. El cert és que Josep 
Aleu, seguint, aquest sí, la tradició familiar, es va traslladar a Barcelona per 
realitzar les pràctiques, que va efectuar a l'apotecaria de Josep Ignasi Mollar 
Roig, situada al carrer del Born. Antoni Gibert li segueix les passes i poc 
temps després, el 24 de gener de 1785 i fins el 29 de març de 1786, realitza 
també les pràctiques en aquesta apotecaria, juntament amb Josep Aleu. Hi 
cabria també la possibilitat d'un cert parentiu (cosins potser) entre la mare 
d'Antoni i l'apotecari Mollar, ja que ambdós duien el cognom Roig, si bé 
podria ser una coincidència, ja que és un cognom força comú a Catalunya. 
Obtingué el títol d'apotecari expedit pel «Real Tribunal de Protomedicato» el 
3 de maig de 1787. 
Aquest mateix any un altre fet marca la seva vida. Es casa amb Teresa 
Cisneros i Hivern. 
S'ha dit anteriorment que en aquesta època hi havia tres apotecaries 
obertes a Torredembarra. Pels censos i visites del Protomedicat sabem que 
els seus titulars eren Josep Fuster, Pere Hivern i Miquel Aleu, aquests dos ja 
mencionats. Ja hem dit també que era nebot, però també fillol, de Teresa 
Roig, esposa de Pere Hivern, sense fills i essent ambdós alhora padrins de 
Teresa Cisneros, esposa d'Antoni Gibert. Donats els llaços de padrinatge 
per ambdues parts, i no tenint descendents, van designar hereus dels seus 
béns a Antoni i Teresa, inclosa l'apotecaria instal·lada al que llavors era el 
carrer de l'Abadia. El matrimoni li aporta a Antoni l'apotecaria, de la que 
segons sembla pren possessió encara en vida de Pere Hivern, que no va 
morir fins el 21 de setembre de 1796. El 1788 Gibert modifica la ubicació 
sense canviar de casa, obrint una nova entrada a la façana posterior, situada 
al carrer paral·lel al de l'Abadia, conegut llavors i ara per carrer Major. 
Reforma el seu interior donant-li l'aspecte i distribució que , amb molt 
poques variacions, ha subsistit fins als nostres dies. 
Del transcurs de la seva vida, pels fets coneguts, cal deduir que va 
transcórrer sense grans alteracions, exceptuant les derivades de les guerres 
i daltabaixos polítics, dels que fou escenari la vila, i que l'afectarien a ell, 
com a personatge notable, per la seva condició d'apotecari. 
Del seu únic matrimoni va tenir vviit fills, dels quals només cinc (dos 
homes i tres dones) van arribar a l'edat adulta, i només un, Joan, va continuar 
la professió del seu pare. Va morir el l6 de maig de 1831. 
El va succeir el seu fill Joan Gibert i Cisneros, que havia nascut el dia l6 
de novembre de 1791. Es va casar en dues ocasions, la primera amb Rosa 
Cabré, que li donà una filla, i en segones núpcies amb iVIagdalena Soler, 
amb la que va tenir quatre fills barons, dels que només un fou apotecari i 
continuador de la línia familiar. Poques dades documentades s'han pogut 
aconseguir del transcurs de la seva vida, però dues són interessants. Va 
deixar la primera imatge d'un Gibert, gràcies a una fotografia realitzada 
possiblement cap el 1860. Com anècdota l'altra dada que fa referència a la 
seva aplicació com alumne. En una acta corresponent al curs 1816-1817 del 
«Real Colegio de Farmàcia de San Victoriano», de Barcelona, consta Joan 
Gibert com alumne dels cursos d'Història Natural, Física-Química, Farmàcia 
experimental i Matèria Farmacèutica. En aquesta última fou qualificat amb 
una F, que indicava, segons aclareix el propi document, una de les dues 
circumstàncies següents: no haver-se presentat a l'examen o. la manca 
d'assistència amb aprofitament. Va morir el dia l6 de gener de 1872, a 
l'avançada edat de 81 anys. 
Joan Gibert i Soler, el seu fill gran i continuador, va néixer el dia 25 de 
setembre de 1827, i es va fer càrrec de l'apotecaria a la mort del seu pare. A 
aquest tercer titular, de les seves vivències i contactes amb l'ambient de la 
ciutat durant l'època d'estudiant, li quedaria un fort atractiu per Barcelona, 
que iniciava la seva expansió industrial i urbana. A Barcelona i amb una 
barcelonina es va casar el 1857, i d'aquest únic matrimoni amb Ramona 
Casals i Fochs van néixer quatre fills, dos homes i dues dones, dels que va 
tenir la satisfacció, en un principi, de veure que ambdós nois, Joan i Antoni, 
van triar la professió de farmacèutic. El gran atractiu que li causava la ciutat 
comtal, en la que es començava a gestar el gran esdeveniment de l'Exposició 
Universal de 1888, i sense obviar raons matrimonials, el van decidir a afincar-
s'hi, sense deixar Torredembarra ni l'apotecaria dels seus avantpassats, i a 
instal·lar-hi una nova farmàcia. Va triar la zona moderna més luxosa, i en el 
n° 2 del Passeig de Gràcia, llavors dels Camps Elisis, l'any 1879 obria les 
seves portes la farmàcia, ja no apotecaria, de Gibert. L'interès i cura que va 
posar en la seva instal·lació es demostren en el fet que va triar un arquitecte 
per a la decoració interior, cosa insòlita en aquella època. Però la dada que 
més ressalta és que l'arquitecte que va fer l'encàrrec, recent acabats els 
estudis, s'anomenava Antoni Gaudí, c 
L'aspecte de la nova farmàcia no obeeix al model de disseny que 
immortalitzaria l'autor. En realitat es va projectar en el més pur estil alfonsí, 
molt de moda en aquella època. 
Va fer compatibles les dues farmàcies, potser amb la idea, que per la 
nostra part és simple suposició, de poder dotar ambdós fills d'establiment 
propi. Si fos així la seva il·lusió s'hauria vist frustrada per l'actitud d'ambdós 
en la seva activitat professional. 
Hi ha indicis per creure que aquesta farmàcia la va tancar, sense 
traspassar-la, el propi Joan Gibert, poc abans de la seva mort que va ser el 
29 de gener de 1889, ja que fou desmuntada i bona part d'ella, al menys les 
prestatgeries i taulells, es va traslladar a una farmàcia del carrer de la Mercè. 
El més gran dels seus fills, Joan Gibert i Casals, havia nascut a 
Torredembarra el 23 de juny de 1858, va estudiar i es va llicenciar a la 
Universitat de Barcelona, expedint-li el títol de farmacèutic el 19 de juny de 
1889. La seva biografia no ve al cas, ja que des del començament es va 
desvincular de l'apotecaria familiar. Però de manera breu mencionarem la 
seva activitat professional, que es va caracteritzar per una franca inestabilitat, 
ja que va tenir, però no va conservar, nou farmàcies, successivament, de les 
que hi ha constància registral de set, i que va anar deixant al mateix ritme. 
El germà d'aquest, Antoni Gibert i Casals, va néixer també en el si de la 
família, el 27 de setembre de 1867. Va estudiar a la mateixa Universitat i 
obtingué el títol de llicenciat en Farmàcia el 3 de setembre de 1890, i consta 
que es col·legià al Col·legi de Tarragona el 1902. Es va casar en dues ocasions. 
La primera el 1892 amb Mercè Castells i Duran, amb qui va tenir sis fills, tres 
nois i tres noies. Fruit del seu segon matrimoni, el 1905, amb Josepa Sangrà 
i Garcia, foren quatre fills més, tres homes i una dona. Continuà al davant 
de l'establiment familiar a Torredembarra, fins que el 1903, i potser també 
insatisfet per les limitacions que comportava el medi rural on exercia, o 
amb ànsies d'emular al seu pare i germà, es trasllada a Barcelona i obre una 
farmàcia al llavors Passeig del Triomf, n'* 26, de l'industrial barri del Poblenou, 
10 
el 1903, però això no va significar el seu assentament definitiu. L'any 1906, 
tres anys després d'obrir la farmàcia de Barcelona, i potser pensant en 
situar-s'hi definitivament, tanca l'apotecaria de Torredembarra. Però no fou 
així. Aquesta vegada abandona l'exercici de la farmàcia, al qual ja no tornaria, 
i el 1911 obté una plaça de "Inspector de Pesas y Medidas», a la província de 
Lleida, on trasllada la residència, i on neixen part dels seus fills. La farmàcia 
de Barcelona es mantingué oberta i segons sembla la va cedir juntament 
amb el títol per una, diguem-ne, compensació econòmica de «quaranta 
duros», duescentes pessetes al mes. 
Va continuar en aquesta situació fins a la jubilació en el càrrec, que es 
devia produir cap el 1932, retornant a Torredembarra, on residí ocupant la 
casa pairal, i on mor el 26 de gener de 1953- Una fotografia ens mostra el 
seu aspecte, cap a l'any 1914, quan comptava aproximadament l'edat de 
quaranta cinc anys. 
Dels vuit fills que van arribar a adults, no n'hi hagué cap que sentís 
vocació per la farmàcia, i així queda truncada una tradició familiar mantinguda 
per quatre generacions durant més de l65 anys. 
En produir-se el tancament de l'apotecaria objecte d'aquest estudi 
preliminar, va quedar en el seu lloc tot el mobiliari i utillatge que hi havia a 
les dependències, essent escenari durant anys de jocs infantils i fins i tot 
utilitzades com a magatzem. Tot el que hi havia d'antic o valuós es va anar 
deteriorant o destruint per la seva fragilitat. Fotografies dels primers anys 
quaranta mostren l'estat en què va arribar. Continuà així fins que el 1947, i 
amb això tornem al començament, el Prof. Folch Andreu, que en coneixia 
l'existència, entra en contacte amb Antoni Gibert, arriben a un acord i 
l'adquireix per al llavors incipient museu. Es desconeix la quantia exacta 
del preu estipulat per no haver-hi constància documental. Segons la part 
venedora seria de 10.000 i segons els actuals dipositaris de 18.000 pessetes, 
de les de l'època. Però hi havia alguna cosa irremeiable. La desaparició de 
la ceràmica, les peces de vidre, morters, balances, llibres, etc. Els pots que 
es mostren a la fotografia són dos dels quatre únics que es coneixen. Són 
de manufactura netament catalana, del tipus denominat de Banyoles, i la 
seva producció es situa a l'últim terç del segle XVIII, coincidint amb l'època 
en la que Antoni Gibert i Roig va reformar l'apotecaria. De la resta d'elements 
que no es van malmetre, es creu que per circumstàncies una mica complexes 
van anar a parar, i potser encara hi són, part a Filadèlfia i part a Boston, ja 
que van ser venuts amb anterioritat. El vell i gran morter de marbre, la 
imatge original de San Pere, del segle XVIII, llibres, receptaris, tot està 
dispers entre els darrers descendents. 
Quan es procedí a la instal·lació a l'actual emplaçament, es va haver de 
modificar una mica l'estnictura, per condicionament de l'espai disponible i 
per l'estat de conservació de certes parts. Per evitar el trist buit que oferien 
les lleixes s'hi va col·locar una col·lecció de pots i ampolles procedents 
d'una antiga apotecaria de Puigcerdà. En això va prevaler un criteri molt 
encertat ja que les característiques i la qualitat d'aquesta ceràmica concorden 
molt amb les originals. Es va instal·lar una altra imatge de Sant Pere. S'hi 
col·locà amb finalitat decorativa un gran morter de ferro, procedent d'una 
apotecaria monàstica. 
Tot això amb el desig de retornar-li l'antic esplendor, i a fe, com deien 
abans, que s'ha aconseguit. 
BIBUOGRAFIA 
-Jordi Gonzàlez,R., Apotecaris i farmacèutics catalans. Onomàstica (S.XIV-
XIX) (en curs) 
- Carreras Candi,F.-Morera i Llauradó,E., Geografia General de Catalunya 
(Província de Tarragona). Barcelona, 1912 
- Bargalló Valls,J., Els Senyors de Torredembarra (Recull de Treballs). 
Torredembarra, 1984 
- IglesiasJ., Estadístiques de la població de Catalunya al primer vicenni del 
segle XVIII. Barcelona, 1974 
- Recasens ComesJ.M., El corregimiento de Tarragona en el ultimo cuarto 
del siglo XVIII. Aspectos económicos y político-sociales. Tarragona, 1963 
- Iglesias J., Cens del Comte de Floridablanca. Barcelona, 1969 
- Folch Jou,G., Museo de la Farmàcia Hispana. Madrid, s/f 
- L'autor agraeix molt especialment la col·laboració de D.Manuel Canals i 
Gibert, nét de l'últim titular, sense el qual part d'aquesta informació 
difícilment s'hauria obtingut. 
12 


L'apotecaria Gibert de Torredembarra

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert