Heidepriem, Elena

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Revista Tècnica de Política Lingüística
Número 49 (2010) 
Llengua i Ús  (2010, 49) “Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur” <http://www.gencat.cat/llengua>
Ressenya
109
iLlengua
ús
Simposi Internacional sobre el Català al Segle 
XX: balanç de la situació i perspectives de futur
Recull de les comunicacions presentades al Simposi Internacional celebrat a 
l’octubre del 2007 organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans dins el marc dels 
actes commemoratius del centenari de la seva creació. Experts en diferents 
àmbits aprofundeixen en el coneixement i anàlisi de la situació sociolingüística 
als territoris de parla catalana i presenten propostes d’actuació per afrontar els 
reptes que es plantegen al segle XXI.  
El simposi es dividí en cinc sessions i una taula rodona, cadascuna de les quals girava a l’entorn d’un 
bloc temàtic concret o blocs relacionats. 
Primera sessió. Dades demolingüístiques, immigració i ús oficial de la llengua.
El segle XX ha significat per a la història mundial un període de grans transformacions a tots nivells. 
Joaquim Torres1 examina els principals esdeveniments (moviments polítics, guerres, dictadures, 
l’arribada de grans contingents d’immigrants i el naixement dels mitjans de comunicació de gran 
abast) i mostra la seva diferent influència en la vitalitat lingüística del català en els set territoris que 
formen el seu domini lingüístic. La seva anàlisi dels resultats de les enquestes lingüístiques dutes a 
terme en tot l’àmbit català al començament del segle XXI li permeten afirmar que l’element crucial 
per a la supervivència de qualsevol llengua és que aquesta sigui transmesa de pares a fills. La trans-
missió lingüística intergeneracional, juntament amb les normes de tria lingüística que segueixin els 
joves i el grau d’autogovern dels territoris, constitueixen els elements clau a l’hora de predir l’evo-
lució sociolingüística. Segons la combinació d’aquests dos darrers factors, els territoris que millor 
se situen de cara al futur són Catalunya i Andorra, i els que pitjor, l’Alguer i la Catalunya del Nord. 
Torres és optimista i considera que el català és actualment una llengua viva i àmpliament parlada 
i adoptada per nous parlants; a més, en les seves zones més poblades disposa de règims polítics 
que gaudeixen d’un elevat grau d’autogovern, la qual cosa repercuteix de manera positiva en una 
major capacitat d’atracció lingüística i de manteniment del català.
Mentre que Torres aborda el tema de la immigració des de la perspectiva demolingüística, Marí2 
ho fa des de l’àmbit de les actuacions dels poders públics. L’anàlisi dels programes d’integració 
existents a la Comunitat Europea el porten a concloure que el model ideal és aquell que, partint 
————————————
1.  Joaquim Torres. La situació demolingüística als territoris de llengua catalana. P. 11-36.
2.  Isidor Marí. Immigració, inclusió social i integració lingüística. P. 37-47.
Dades bàsiques
F. VallVerdú (coord.). 
Simposi Internacional sobre el Català 
al Segle XX: balanç de la situació i 
perspectives de futur. 
Barcelona: Institut d’Estudis 
Catalans, 2009. 347 p.
ISBN 978-84-92583-27-0
Disponible al Centre de 
Documentació de la Secretaria 
de Política Lingüística
Autora de la ressenya
Elena Heidepriem
Secretaria de Política Lingüística
110
Llengua i Ús  (2010, 49) “Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur” <http://www.gencat.cat/llengua>
Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur
iLlengua
ús
d’un marc europeu comú, permet als diferents poders —comunitari, estatal, regional i local— 
adaptar els programes d’integració a les seves pròpies realitats. Així, d’entre les propostes fetes des 
de la Comissió Europea per a la integració de les persones nouvingudes, considera essencialment 
rellevant aquella que destaca la necessitat que aquestes persones coneguin l’idioma, les instituci-
ons i la història de la societat d’acollida. Adverteix, però, que el compromís no pot ser unilateral, 
ja que, per la seva banda, la societat receptora té la responsabilitat d’acceptar la nova diversitat i 
canalitzar l’acolliment de forma igualitària en termes polítics i socials. En el cas concret dels terri-
toris de parla catalana, Marí reclama una coresponsabilitat en matèria d’integració basada en l’es-
pecificitat lingüística, cultural i nacional de la societat catalana i en el fet de rebre una de les taxes 
d’immigració més altes de tot l’Estat espanyol.
Jaume Vernet3 també tracta el paper de les administracions públiques internacionals, estatals, sub-
estatals i locals, però ho fa des d’un vessant jurídic amb una exposició crítica de les diverses regu-
lacions jurídiques de la llengua catalana en els set territoris on és present. A més, exposa les carac-
terístiques generals del règim jurídic de les llengües i fa especial esment de l’ordenament jurídic 
de l’Estat espanyol, i com aquest afecta les possibilitats de normalització lingüística del català en 
determinats àmbits.
Segona sessió. Recerca i educació.
En l’àmbit de l’educació, el segle XX és testimoni de la convergència d’una universalització de 
l’educació primària amb una progressiva catalanització de l’ensenyament. Aquests factors posi-
tius es contraposen, segons Joan Perera,4 a unes dinàmiques polítiques, econòmiques, tècniques i 
culturals que han impedit que aquest augment del coneixement es traduís de forma automàtica 
en un augment de l’ús social del català. Ja entrats en el segle XXI, els principals problemes que es 
plantegen estan relacionats amb les noves onades migratòries, el qüestionament de la legitimitat 
del procés de catalanització, el multilingüisme i la impossibilitat d’adoptar polítiques comunes 
per al conjunt dels territoris de parla catalana. Pel que fa a l’educació primària, les principals línies 
d’actuació futures per afavorir el manteniment i la millora de la situació del català passen per l’as-
sumpció per part de l’escola de la responsabilitat de proporcionar bons coneixements lingüístics a 
la població i per millorar la formació del professorat.
Comparant amb l’educació primària, a l’educació secundària l’ús del català és força menys estès en 
el conjunt de territoris de parla catalana. Per a Ernest Querol,5 un dels factors decisius d’aquesta da-
vallada es troba, com en el cas de l’ensenyament primari, en el professorat, a més de la nombrosa 
incorporació d’alumnat estranger. Si per a Querol la situació a Catalunya es caracteritza, per una 
banda, pel mite de l’escola com a solució a l’aprenentatge i l’extensió de l’ús del català, i, per l’altra, 
pel contrari del catastrofisme —segons el qual el català anirà desapareixent progressivament—, la 
situació valenciana es caracteritza per la hipocresia i les paradoxes, traduïdes en sabotatge i subs-
titució lingüística, derivades del fet de patir les ambigüitats dels successius governs en el poder. 
En aquest cas són les actuacions polítiques les que, per acció o omissió, impedeixen que el català 
ocupi un lloc pertinent en el sistema educatiu valencià.
————————————
3.  Jaume Vernet. L’ús oficial: administracions públiques i àmbit institucional. P. 49-78.
4.     Joan Perera. L’educació infantil i primària. P. 79-111.
5.  Ernest Querol. L’ús de la llengua catalana a l’educació secundària a Andorra, al País Valencià, a Catalunya i a les Illes Balears. 
P. 113-147..
111
Llengua i Ús  (2010, 49) “Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur” <http://www.gencat.cat/llengua>
Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur
iLlengua
ús
La situació en l’àmbit universitari i de la recerca és examinada per Josep Bricall,6 que n’aporta una 
visió general. La seva comunicació inclou una introducció als models universitaris existents al llarg 
de la història europea i dades sobre els usos lingüístics a les universitats catalanes. Bricall creu que 
els elements que cal tenir en consideració en el món universitari actual són fonamentalment la 
influència de la globalització i la necessitat d’afavorir la mobilitat de professors i estudiants. També 
puntualitza que cal prendre consciència de l’extensió actual i futura de l’ús de l’anglès com a llen-
gua de comunicació científica a Catalunya i arreu.
Tercera sessió. Àmbit dels mitjans de comunicació, la cultura i el món socioeconòmic i associatiu.
En referència als mitjans de comunicació, Josep Gifreu7 fa balanç de l’evolució dels usos i les 
polítiques lingüístiques dels principals mitjans —premsa, ràdio i televisió— i de la revolució 
tecnològica i social d’Internet durant el període comprès entre els anys setanta del segle passat 
i l’actualitat. Parlant en termes de punts forts i punts febles, destaca com a punts forts el paper 
impulsor de les corporacions públiques i el dinamisme de la societat civil en l’expansió de l’ús del 
català en aquests sectors. Per contra, considera com a factors febles la manca de coordinació i 
de polítiques comunes per a tot el territori de parla catalana i el perill que representa l’expansió 
de l’espai mediàtic espanyol.
Amb una prosa amena, però d’alt rigor científic, Francesc Parcerises8 ens condueix per la història 
del llibre i les indústries culturals al llarg del segle XX a Catalunya. Centrat en el món editorial, 
contrasta les iniciatives enfocades a l’èxit comercial —fonamentalment centrades en el mercat 
de parla espanyola— amb aquelles més modestes comercialment, però abocades a la llengua i la 
cultura catalanes. En relació amb el moment actual no és gens optimista, atès que la necessitat 
de llegir ha estat substituïda pel consum de productes per a l’entreteniment, i el llibre i els grans 
autors han perdut la consideració sociocultural de prestigi de què gaudien fins fa poc. Subratlla, 
a més, la dificultat de compaginar la producció de béns culturals amb la rendibilitat econòmica 
necessària que encoratgi el sector privat a dedicar-s’hi. Segons Parcerises, les icones que s’impo-
sen en el món de la cultura estan supeditades al mercantilisme global i als guanys econòmics, i 
no pas a cap mena d’actitud i compromís intel·lectual o de qualitat de les obres. Veu, per tant, 
el perill que els grans editors continuïn adaptant la seva producció a la demanda del mercat i 
l’edició cultural catalana quedi com un fenomen residual.
Si la llengua catalana troba aquests entrebancs en el món editorial, succeeix el mateix als àmbits 
socioeconòmic i associatiu? Joan Solé9 n’examina els usos lingüístics i la seva influència en la situ-
ació sociolingüística dels territoris de parla catalana, centrant-se bàsicament en Catalunya i, en 
menor mesura, en el País Valencià i les Illes Balears. Els resultats de les dades proporcionades per 
diferents estudis impulsats per l’Administració pública catalana al llarg dels darrers vint anys el 
porten a afirmar que en línies generals l’ús del català no és majoritari en l’activitat econòmica, ni 
sembla existir per part de les empreses la necessitat d’augmentar-lo. Però Solé no és pessimista, ja 
que, si bé el procés actual d’internacionalització de l’economia pot dificultar la normalització del 
català en l’àmbit empresarial, per contra pot suposar un nou repte en adoptar com a indicadors de 
qualitat i factors de competitivitat l’adequació al principi de disponibilitat lingüística dels clients i a 
————————————
6.  Josep M. Bricall. L’ensenyament universitari i la recerca. P. 149-154
7.  Josep Gifreu. Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies: balanç de la penetració del català i perspectives. P. 155-174.
8.  Francesc Parcerises. Els llibres i les indústries culturals. P. 175-201. 
9. Joan Solé Camardons. El món socioeconòmic i associatiu. P. 203-228
112
Llengua i Ús  (2010, 49) “Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur” <http://www.gencat.cat/llengua>
Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur
iLlengua
ús
la demanda de competències lingüístiques multilingües en el si de les empreses. Aquesta situació 
contrasta amb la del món associatiu, on la presència del català és majoritària en gairebé tots els 
tipus d’entitats.
Quarta sessió. La normativització del català
Per poder entendre el procés de normativització de qualsevol llengua cal conèixer la història i la 
realitat dels territoris on es parla. Per això, i des de l’òptica de la ciència política, Michel Leiberich10 
fa una contribució teòrica, i en certa mesura utòpica, sobre el paper dels territoris lingüístics i cultu-
rals en la formació dels estats. Repassa les teories nacionalistes europees des del romanticisme fins 
a l’actualitat i construeix paral·lelament un projecte de Països Catalans amb un model que erigeix 
en oposició als estats existents actualment i que l’autor pren com a motor de la construcció d’una 
Europa dels pobles, basada en unitats lingüístiques i culturals.
Joan Martí i Castell11 també considera els processos de normativització de les llengües com el re-
sultat de l’evolució sociopolítica de la voluntat de pertinença a un grup o nació concrets. Seguint 
sempre la línia fabriana —Fabra parla de llengua nacional, convençut del paper fonamental que 
tenen els aspectes ideològics en la consideració de les llengües—, dóna llum a tot un seguit de 
qüestions relacionades amb el cas català, com ara les relacions entre llengua i dialecte —sovint mal 
enteses o considerades contradictòries—, el prestigi i desprestigi de les varietats lingüístiques entre 
els seus propis parlants o la qüestió ideològica que hi ha al darrere de la polèmica unitat/variació. 
Martí destaca especialment la tasca normalitzadora exercida per l’Institut d’Estudis Catalans.
Aquesta tasca també és analitzada per Teresa Cabré,12 que des d’una òptica més concreta i aplicada 
en fa balanç dels apartats corresponents a l’onomàstica, la lexicografia i la terminologia. Cabré 
aporta un marc teòric sobre cadascuna d’aquestes branques i ofereix informació detallada dels 
processos de creació del Nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya i de les dues edicions 
del DIEC, amb especial referència a les seves respectives versions dels anys trenta. En l’àmbit de 
la terminologia, avalua la tasca desenvolupada pel Termcat, únic organisme que no té un referent 
històric anterior. 
Cinquena sessió. El pensament sociolingüístic del segle XX
Amb un estil similar al de Parcerises, Georg Kremnitz13 ens acompanya en un viatge pel món de les 
llengües al llarg del segle XX. Tracta aspectes relacionats amb l’estatus, el prestigi, els processos 
d’alfabetització i la normativització de les llengües, tot emmarcat en la història política convulsa 
del segle XX. La seva exposició dóna llum als perquès dels usos lingüístics en diferents moments 
històrics, la manera com l’accés a l’oficialitat per part d’una llengua es veu condicionat pels es-
deveniments polítics, i el paper fet per les dues guerres mundials i els processos de colonització i 
posterior descolonització i les seves repercussions en les llengües. Pel que fa al català, destaca la 
————————————
10.   Michel Leiberich. Llengua, cultura, nació. Els Països Catalans i l’estat nació. P. 229-245.
11.  Joan Martí i Castell. Normativització (I): l’Institut d’Estudis Catalans, unitat i variació, una qüestió ideològica i política. P. 247-271.
12.  M. Teresa Cabré. Normativització (II): onomàstica, lexicografia, terminologia. P. 273-291.
13.  Georg Kremnitz. El món de les llengües. P. 293-306
113
Llengua i Ús  (2010, 49) “Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur” <http://www.gencat.cat/llengua>
Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur
iLlengua
ús
importància de les iniciatives de les institucions, que afavoriren l’inici d’un procés de normativitza-
ció i de dotació de prestigi a la llengua, i com aquests van contribuir al seu manteniment, malgrat 
les circumstàncies polítiques adverses.
Taula rodona. Els usos interpersonals
El Simposi es va cloure amb una taula rodona sobre els usos lingüístics interpersonals a quatre 
dels set territoris de parla catalana. Hi intervingueren Emili Boix14  per Catalunya, Joan Melià15  per 
les Illes Balears, Brauli Montoya16  pel País Valencià i Joan Peytaví17  per la Catalunya del Nord. Les 
seves aportacions van tenir dos aspectes en comú: d’una banda, el fet d’haver treballat amb dades 
estadístiques resultants d’enquestes elaborades amb les mateixes preguntes o similars, i, de l’altra, 
la seva aportació de propostes per superar la tendència generalitzada, encara que en proporcions 
diverses, de convergència cap a la llengua dominant. Tots coincideixen a considerar necessari 
l’impuls d’estratègies per trencar inèrcies i representacions socials favorables a la convergència 
lingüística vers la llengua dominant, els protagonistes de les quals han de ser les institucions públi-
ques, però també els agents socials, els mitjans de comunicació i el sector educatiu. Donen també 
especial rellevància a les actituds individuals, que en aquest cas poden comportar uns resultats tant 
o més positius que els de les actuacions de la resta d’agents.
Ens trobem, per tant, davant d’una obra que facilita al lector una visió general de la situació socio-
lingüística al conjunt de territoris de parla catalana i li permet conèixer les anàlisis i reflexions dels 
especialistes i la seva visió de futur per a cadascun d’aquests territoris. L’estructura de l’obra permet 
que sigui consultada de forma lineal o per àmbits o territoris concrets. 
g
————————————
14.   Emili Boix. Les normes d’ús interpersonal a la Catalunya de començament del segle XXI. P. 307-314.
15.  Joan Melià. L’ús interpersonal del català a les Illes Balears. P. 315-326. 
16.  Brauli Montoya. L’ús interpersonal del català al País Valencià. P. 327-338. 
17.  Joan Peytaví Deixona. L’ús interpersonal del català a la Catalunya del Nord. P. 339-347.


VALLVERDÚ, F. (coord.). Simposi Internacional sobre el Català al Segle XX: balanç de la situació i perspectives de futur

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert