Fontana, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

EN RECONEIXEMENT DE 
MARÍA CARMEN GARCÍA-NIETO 
JOSEP F O N T A N A 
Historiador 
(Conferència pronunciada en la presentació del llibre El moviment obrer (1939- 1978) 
CENTRE DlESTUDS 
OOMAfOLS 
DB_6aiXLLCefe3AT 
Hi ha un poema de Pablo Neruda, el que obre les Odas 
elementales, que em va impressionar fortament quan el 
vaig llegir. Es titula El hombre invisible i parla de com 
se senten d'excepcionals els poetes i la seva gent, per 
dir-nos, seguidament, que el! vol ésser, per contra, un 
"home invisible" sense ombres misterioses ni 
tenebres, que va pel carrer i comparteix les vides dels 
altres i els escolta, per tal de compondre amb el que 
veu i amb el que sent "el canto del hombre invisible / 
que canta con todos los hombres". La major part de la 
gent que he conegut al món de la política o de la 
cultura no tenien pas la vocació d'homes i dones 
invisibles (Neruda tampoc, en podeu estar segurs). 
Ben al contrari, la majoria criden i es remouen perquè 
no ens oblidem que són allí. En la meva vida, però, he 
conegut també un petit nombre d'homes i de dones 
invisibles que vivien per fer la seva feina calladament 
i per transmetre'ns les veus dels altres. És una mena de 
gent que són capaços de fer coses admirables, d'arri-
bar fms i tot al sacrifici, sense ni tan sols adonar-se que 
s'estiguin sacrificant. O que, com un vell historiador 
que jo estimava molt, poden escriure les seves 
memòries sense dir res d'ells mateixos i mencionant 
solament aquella gent de qui poden parlar bé. 
Una d'aquestes persones excepcionals ha estat Mari'a 
Carmen García-Nieto. La vaig conèixer fa molts anys 
i vaig aprendre molt aviat a valorar-la en termes de la 
seva esplèndida qualitat humana. Nascuda en una 
família de diners, conservadora i catòlica, vivia una 
vida modesta, sense fer d'això una virtut, i es va 
lliurar per complet a la lluita per millorar la sort dels 
altres, sense pensar que estigués fent res excepcional, 
fidel als seus principis -mai per exemple va deixar 
d'ésser cristiana- i fent-ho tot amb la més absoluta 
naturalitat, com si el camí que seguia fos el sol camí 
existent. 
Mari'a Carmen tenia una rara virtut que he trobat en 
molt poques persones. Una virtut per a la qual no 
tenim nom, perquè el que possiblement li 
correspondria l'hem transformat en un mot de burla i 
de menyspreu. Si no fos així jo us diria que Maria 
Carmen era una persona innocent, que no vol dir babau 
i crèdula, com s'acostuma a entendre quan quali-
fiquem algú d'innocent, sinó transparent i sense malí-
Articles 
M. Carmen García-Nieto. 
1928-1997. 
Materials del Baix Llobregat 97 
Articles 
eia: que deia el que pensava i sentia, sense cap mena de 
doble intenció amagada. Però en tenia moltes més de 
virtuts, a més d'aquesta de la netedat moral que he 
anomenat innocència. Tenia, com a dona invisible, una 
generosa manca de preocupació pel seu món i per la 
seva obra. Quan et parlava dels seus projectes i del que 
volia fer, era pràcticament sempre per referir-se a 
tasques col·lectives: parlava dels seus deixebles, de les 
seves "dones" -aquelles amb les quals treballava per 
arreplegar els seus testimonis-, dels seus companys en 
alguna de les tasques en què estava implicada. 
Necessitava sentir-se formant part d'un projecte 
col·lectiu i, per això, un cop jubilada de la universitat, 
quan ja potser li hauria resultat més còmode de venir a 
viure a Barcelona, prop de la seva família, li costava de 
deixar els projectes que la lligaven a Madrid i només 
es va decidir a tomar quan la mort del seu germà -un 
altre personatge singular i difícilment repetible- la va 
dur a incorporar-se a les tasques que aquest havia estat 
realitzant a la Fundació Utopia. 
La darrera vegada que vaig parlar amb ella, per telèfon, 
vaig tenir una mostra més de la seva forma, tan pla-
nera i natural, d'esvair-se com a persona davant del 
que pensava que eren les seves obligacions. Havíem 
quedat que faria una sessió sobre mètodes d'història 
oral en un curs per a professors d'ensenyament 
secundari que s'organitza des de bastants anys en 
col·laboració amb el nostre institut, i un parell de 
setmanes abans de la data fixada em va telefonar des 
de la clínica, on moriria pocs dies més tard, per dir-me 
compungida: "No saps el greu que em sap que no 
podré venir aquest dia a fer la sessió de seminari 
perquè estic ingressada en una clínica." I li vaig haver 
de demanar què li passava perquè me'n parlés, 
senzillament i sense donar-hi importància. El que la 
preocupava era el compromís que no podria complir. 
Els homes i les dones invisibles no deixen gaire rastre 
escrit a les cròniques del seu temps. No els donen 
premis ni medalles en vida i, quan moren, els diaris no 
els dediquen les grans necrològics que publiquen per 
qualsevol patum irrellevant. Recentment he volgut 
recuperar el nom d'un professor de la Normal de 
Palència, afusellat el 1936, a trenta-tres anys d'edat, 
pel delicte d'haver escrit llibres per a nens on es 
parlava de la solidaritat de la gent humil i no 
s'exalçaven els reis i les guerres. Viuen encara avui la 
seva vídua i unes filles que es van dedicar, com el pare, 
a l'ensenyament, i que no pensaven que algú anés a 
recuperar el nom oblidat d'aquest home invisible per 
parlar-ne en un llibre, en un temps en què l'habitual 
són els estudis que es dediquen a l'impossible intent de 
netejar el record d'alguns dels inspiradors intel·lec-
tuals d'aquesta i de tantes altres morts, de tants 
assassinats de mestres. Demòcrates pòstums com 
Pedró Sainz Rodríguez o com el Pemàn que va 
amargar un dia de la meva infantesa: aquell en què els 
escolapis ens van obligar als nois de la meva i altres 
classes a anar, formats pel carrer, a sentir la llauna d'El 
divino impaciente, infligida a la força a un grup 
d'indefensos i terrenals impacients. 
Les cròniques del temps no parlaran gaire, o potser 
gens, dels homes i les dones invisibles. Però els qui 
hem tingut la fortuna de conèixer-ne alguns restarem 
marcats tota la vida pel seu record, pel neguit de saber-
nos incapaços d'arribar a ésser tan generosament invisi-
bles com ells, però obligats a intentar-ho, en una o altra 
ocasió, per la força del seu exemple. Perquè no és 
possible d'oblidar mai una persona com Maria Carmen 
García-Nieto, de la qual, si algú em demanava que li 
digués quina opinió en tinc, em faria contestar-li sim-
plement el que alguns pensaran que és poca cosa, però 
que representa el punt més alt de la meva escala de va-
lors; Ha estat una de les millors persones que he conegut. 
98 Materials del Baix Llobregat 


En reconeixement de Maria Carmen Garcia Nieto

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert