Romeu, Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

•.•V-' . 
JAUME BOLOIX i CANELA 
Dibuix do Joaep M." Riba i Marsal 
Jaume Boloix i Canela 
DE les diverses formes emprades en crítica literària per a judicar un autor, dues especialment són fructíferes i donen sempre bons resultats. Una seria aquella que considera l'obra en funció de l'autor, ¿s a dir que mira l'home per 
damunt d'altra cosa i, fíxant-se en ell, explica els fntits de la seva 
producció: així, l'obra d'un artista no és més que un mirall, indiscuti-
blement el més pur, que reflecteix la manera d'ésser personal de l'autoir 
i les circumstàncies de la seva existència. Un tipus de crítica així no 
sempre és prou pietosa ni pot cenyir-se als límits de l'objectivitat més 
estricta, perquè la feblesa dels homes és gran i el crític e voltes no massa 
comprensiu. L'altra forma usada és la de la simple consideració de 
l'obra prescindint, en certa manera, de l'autor. Molts defectes podríem 
assenyalar també al darrer procediment, el principal dels quals fóra el 
fet d'enfrontar»no8 amb una producció que no sempre és comprensible 
per ella sola, tota vegada que més enllà de l'obra hi ha una sensibilitat 
determinada i especial, i una manera específica i intransferible de 
comprendre les coses eternes, com són: Déu, el món, l'amor, l'amistat, 
la virtut i tantes i tantes altres concepcions que són i han estat sempre 
cares als homes de tots els temps. 
De Jaume Boloix i Canela, un home de la nostra edat poques coses 
podria dir-ne referents a la seva anècdota vital, al que podríem anomenar 
la seva biografia. Tot el que sabem d'ell ho hem recollit de la gent gran 
que va conèixer-lo, i a través de les notícies disperses i fraccionaries, 
sempre molt breus, aparegudes en llocs molt diversos. Coneixem 
Boloix per la seva obra, a través del batec humà dels seus versos, de la 
preocupació una mica dolorosa, una mica distant i nostàlgica de la seva 
poesia. I potser és millor que sigui així, que el poeta ens quedi com 
emparat rera la seva obra, perquè llavors la seva figura ens agafa una 
imprecisió que ens l'engrandeix i ens el fa més alt. Estimem el poeta 
per l'home que endevinem en la seva poesia. 
3a 
Nasqué al carrer del Clos el dia 28 de març de 1866, i estudià al 
Col·legi dels PP. Escolapis. Fou un temperament somniador i sofridor, 
preocupat per problemes que prenien en ell una magnitud molt més 
colpidora i més profunda del que acostuma la majoria dels homes. 
El prologuista d'una de les seves obres-el recull de VOLADÜHIBS, aparegut 
a Barcelona^ el 1903, i editat per Subirana i Germans, editorial on 
treballà molt de temps com a corrector-assenyala els tres punts essen» 
cials en què, segons Adolf Alegret, el prologuista esmentat, es polaritzava 
la producció poètica de Boloix: la Fe, la Pàtria i l'Amor,-alamanera 
dels íloralistes—, tot indicant els trets més característics de la seva 
personalitat humana, judicada a través d'un prisma comprensiu i amb 
ima bona amistat i bonhomia. 
En plena adolescència, potser mogut pel seu temperament franca-
ment místic o per pressions de persones que tenien ascendent damunt 
d'ell, surt de Catalunya per emprendre estudis superiors. I a Castella, 
a Santo Domingo de la Calzada, ingressa al Seminari. Aq&ests estudis, 
no sabem ben bé per què, són interromputs i torna a Catalunya, uns deu 
anys després d'haver-ne sortit. A Igualada troba morta la primera dona 
que estimà; així ens ho diu en la seva poesia, AL PEU DB SA FOSSA-
A LA BONA MBMÒBIA DB MON PBiMBR AMOR, escríta B Igualada mateix el 
1891. D'aquest poema són els versos següents, redactats en primera 
persona: 
Sortí de Catalunya, 
no sens deixar-hi el cor que sempre hi nia, 
dient-tes-Mai t''allunya 
qui estima molt, aimia; 
Déu sap perquè ho permet, beneit sial 
Adéu, adéu ma bella, 
te deixo amb sentiment i greu recança; 
la terra de Castella 
n'és terra d'enyorança, 
quant més si el cor somnia una esperança!-
Foren de captiveri roren ae captiven 
iquells penosos anys, hermosa nina, 
mut sempre mon psalteri, 
34 
FettreUa mattuina -
m'enviava raigt de llum montterratina. 
Un català de mena 
amb Ueons ieatteUt sempre s'enyora, 
no el lliga cap cadena 
al cor que s'enamora, 
•adéu, Castella^ adéu, que un àngel plora. -
Inspiració o deliri 
m'ha fet pastar ¿eix camp de morts la porta; 
l'àngel del cementiri, 
qui els tristos actmhorta, 
m'ha dit:-Resa, l'aimant: ta bella és morta.-
Aquest poema és tal vegada el més important de tota l'obra de 
Boloix en el que conté d'autobiografia sincera i apassionada: un amor 
gairebé portat en secret, nascut a la infantesa, dbans de sortir cap a 
Castella, i present durant els deu anys de la seva estada lora de 
Catalunya; Tenyorament del seu país i de Vaimia com una obsessió' que 
finalment no pot resistir; la tomada a Igualada amb el pensament fit en 
aquella noia estimada des de criatura, i el xoc de tr<^ar*la morta. 
M poema éa excepcional dintre la lírica de Boloix: poques vegades més 
trobarem la corda amorosa en la lira del nostre poeta» i quan aJ^ii* 
rwra vegada apareix ens sona més com una ficció que eom una realkat o 
una necessitat veritable sentida molt fMregonament. 
Sembla que aqueata dissoít produí en el nostre poeto un wntiment 
de desengany molt intens, sentiment que ja no deixarà més en tota la 
seva vida i que anireu observant en moltes de lés seves obres. I no 
volem dir amb aquestes paraules que f<6u únicament aquest fet el que el 
contrista, sinó que indubtablement degueren existir»ne d'altres que les 
m^eixes circumstàncies de la vida fan cauce damunt un bome i que 
poden ésser decisives en una naturalesa sensible i apassionada. Altres 
desventures, doncs, anaren acusant el seu caràcter taciturn, malenconiós 
i tot ple de tristesa, que justifiquen aquell posat meditatiu, una mica 
esquerp^ aquells passeigs solitaris per Tarragona i aquell aire de gravetat 
36 
i de profund dolor interior^ que :havien cridat l'atenció del prologuista 
de YoiADUBins, després gran amic seu. Així, per exemple, la mort d'un 
fill seu, el desconsol per la qual. exposa en el següent poema: 
Lo nin, tot malaltis, 
enyora el paradís, 
ta vera pàtria. 
Foreta del bressol 
no hi canta el rossinyol, 
pobreta marel 
Ha vist per sa disort 
que l'àngel de la mort 
branda la dalla; 
té por que el vulga Déu, 
i agonitzant l'ajeu 
sobre sa falda; 
i pregones diferències temperamentals entre ell i la seva esposa, a qui 
va' dirigit, no obstant, el poema que hem copiat. 
Hem dit que són pràcticament inexistents els poemes amorosos en 
l'obra de Boloix. En canvi, les composicions que canten l'alecte al 
propi país hi figuren amb molta profusió. Li és llar Igualada, i li és 
pàtria iguaknent Tarragona i Barcelona, les ciutats on visqué més temps. 
Perí» Castella, esceaari del seu primer fracàs important, sempre serà per 
ell una terra d'eryrorança. Aquesta corda poètica, pulsada per un poeta 
de tanta vehemència, sona exacerbada i violenta, i no canta, sovint, 
l'amor comprensiu del paisatge, de la llum, la tradició i el sentit de la 
vàlua del seu poble, sinó que descendeix a l'agra crítica i a l'atac 
extemporani. 
Hi ha quelcom de desagradable en aquest aspecte de la lírica de 
Boloix i Canela, un no sé què d'excessivament apassionat, una mena 
d'amargor massa punyent i dura, que no acaben de convèncer un lector 
que cerqui en la lírica un missatge purament poètic, desintoxicat, i, per 
altre costat, autènticament humà, i fruit del problema essencial i únic de 
cada poeta. Pels dos aspectes, amorós i patriòtic, abans esmentats, no 
tindríem un concepte tan alt de l'obra del poeta igualadí com el que 
tenim ara. Perquè Boloix i Canela, dintre aquell terme discret d« figura 
36 
de segon ordre en qUè voluntítlñament'eS'sitita^ és un poeta anbable, 
fàcil, agradable, deliciosament musical en els seus moments més reeixits, 
amb ressonàncies populars escampades per la seva poesia plena de 
diminutius i de tendreses, de noms d'ocells i de flors camperoles. 
El mestratge ingent de Mn.Ginto influí d'una manera decisiva damunt 
d'ell; i precisamient quan segueix el Mestre és quan ée més interessant i 
apreciable. Us dóna la sensació la lectura dels poemes de cuny verda-
guerià escrits per Boloix, com si el gran poeta català li hagués indicat 
una pauta sobreentesa, un mòdul, una poètica a seguir que, mentre el 
poeta igualadí hi restava fidel, donava resultats immillorables. 
I tot això ho veiem d'una manera molt especial en la corda religiosa 
del nostre Boloix, naturalesa essenoialmeat mística i dalerosa d'una 
pàtria celestial lluny del traüt de la vida humana, refugi de la seva soledat, 
consol de la seva ànima massa sotraguejada i incompresa. Podríem citar 
una bona colla de poemes religiosos, molts d'ells plens d'un misticisme 
de bona llei, la majoria en català i alguns finíe i tot en castellà-anotem 
que l'obra de Boloix en aquesta llengua flaqueja molt-, però ens 
cenyirem només a un poema, L'ASSUMPTA, premiat a Manlleu el 1890. 
Indiscutiblement, és el millor poema de tota la creació dèl poeta igualadí. 
Boloix i Canela era devotíssim del Sagrat Cor de lesús i d'una 
manera especial de la Verge. En L'ASSUMPTA s'iospira .d'una manera 
eonstant en el GÏLNTIO DELS CÀNTIGS, de Salomó, que coneixia perfectament, 
i fa dl paral·lel bíblic entre l'Espòs i l'Esposa. Conserva el to amorós i 
apassionat de Salom^S, i diríeu que tota la vena eròtica, en la més pwra 
de les accepcions, del nostre poeta es lliura aquí ajmbt ota lainteositait de 
què es capaç. El motlle poètic, li dóna Verdaguer, al qual segueix 
fidelment. 
Hi ha en el poema, de tant en tant, encerts d'autèntic poeta, com 
aquests petits fragments del Cant VII: 
com ix lo sol reiplaadent 
d'un núvol d'ala negrota. 
I com cerva de Bether 
que sent la font que sanglota, 
se tira, amb la fletxa al pit, 
rost avall, on l'aigua corre. 
m 
o com «queatp comparació que trobem en el Cant Y: 
com let bromes a trenc d'auba. 
Hi ha moments d'una gran delicadesa lírica: 
Ai, la sento al mig del corl 
Ai, que defalUda em deixat 
Conforteu-me amb dolços fruits; 
entre flors gronxeu-me. 
D'altres, d'una perfecta musicalitat: 
Ressona el cant d'amor de serra en serra 
i calla l'arpa dolça d'Israel; 
h cel mira la terra, 
la terra mira el cel. 
Usa ela diminutius sempre amb justeaa i una gran propietat. Alguns 
d'aquests s6n francament deliciosos, com «Gojadet»~el mot tan car 
a Verdaguer—, «Aimadeta», «reclinadeta»; ela veiem en versoa com: 
«d'aquells Uabieta en flor» o aqueat altre: «hi té aon niuet la colometa.» 
L'aire popular dels versos hi és a cada moment, i aquest és un dels 
detalla en què veiem méa clara la influència de Verdaguer damunt el 
noMre poeta. Serveixin d'exemple els versoa següents: 
- Divina n'és la fletxa, 
diví lo Fletxador; 
la Uaga n'és tan fonda 
que em dóna vida i mort; 
la voladora fletxa, 
la tinc clavada al cor, 
la hi tinc tan clavadeta, 
que no en pot moure, no. 
Divina n'és la fletxa, 
diví lo Fletxador. 
Aquesta és la visié una mica a distímcia i jin bon xic personal que 
tenim del nostre poeta igualadí. Dintre les seves limitacions i entre els 
defectes de la seva època que havia de lluitar amb un llenguatge encara 
en plena formació i no establert per regles gramaticals solides, Boloix i 
Canela, com altr«8 poetes interessants d'aquells anys, aporta la seva 
extraordinària bona voluntat, i molta cosa més encara, a la formació 
d'una cultura i d'una poesia lírica esplendoroses que segueixen la seva 
marxa ascendent i un camí de perfecció admirable. La consideració de 
l'obra de poetes així, ens obliga a pensar en el que som i en el que els 
devem, i en el que hauríem estat si ells no haguessin recreat tota una 
lírica i un idioma agònic de tants anys. 
Per acabar aquestes notes, qui sap si massa subjectives, a l'entorn 
de Jaume Boloix, vull fer remarcar l'amor que sempre portà a la ciutat 
que li feu de bressol, i com, malgrat la distància que li'n separava, es 
recordà d'ella i va estar present en totes les manifestacions que repre-
sentaven un progrés per la ciutat. En aquest aspecte, assenyalaríem eh 
poemes: A IGUALADA, amb motiu d'haver-se inaugurat el ferrocarril; AL 
CBIST D'IGUALADA; el pròleg a la HISTÒRLA D'IGUALADA, de Mn. Segura; els 
poemes fets a la nostra ciutat i alguns premis obtinguts en Certàmens 
celebrats en la mateixa. I d'una manera molt especial els que dedicà, 
sense altra pretensió literària que l'evocació, l'afecte i el record personal, 
a certs indrets de la ciutat que es barregen amb la vida íntima i en el 
somni del poeta; en aquest aspecte, el que compongué inspirant-se en 
la popular Font de la Carota, és un model de tendresa i de dicció 
planera i senzilla. 
És bell poder evocar la modesta glòria d'un poeta nostre en els 
moments de l'impuls cultural i poètic que Igualada viu en els 
nostres dies. 
JOSEP ROMEU 
Doctor en Lletres 
NOTES BIOGRÀFIQUES.—Jaume Boloix i Canela nasqué a Igualada el 28 de 
març de 1866. Morí a Barcelona el 21 de gener de 1921. Estudià al Col·legi delsPP. 
Escolapis. Adolescent, amb l'intent de fer estudis superiors, passà uns deu anys fora de 
Catalunya. Col·laborà en diversos periòdics i revistes catalans. Fundà la revista catòlica 
LA CMD M CATALUNYA, de vida efímera. Era soci de mèrit de la Reial i Pontifícia 
Acadèmia bibliogràfico-Mariana de Lleida; Cavaller de la Santa Casa de Loreto, i gaudia 
l'honor de Fill adoptiu de Tarragona. Fou corrector de la casa editorial Subirana 
39 
Germans, de Barcelona, i als últims anys de la seva vida, funcionari de l'Ajontament de 
Barcelona.—En anys snccessias, concorregué a diversos certàmens literaris a Barcelona, 
Sant Martí de Provençals, Gràcia, Valls, Lleida, Tarragona, Olot, Manresa, Girona, 
Falset, Igualada, La Bisbal, Manlleu, Ripoll, etc., obtenint premis en tots ells. Cal 
esmentar, d'aquests premis, el que obtingué en els Jocs Florals de Barcelona l'any 1898, 
ofert pel Cardenal Cassanyes, i un altre ofert pel Bisbe de Tarragona. Prologà i corregí 
la HuTÒBiA D'IGUALADA, de Mn. Segura. 
Poc després de la seva mort, el Centre de Sant Josep Oriol de Barcelona i el Centre 
Catòlic d'Obrers d'Igualada, li dedicaren sengles vetllades necrològiques. — L'Eco 
D'IODALADA inserí un article a la memòria del nostre poeta, el 29 de gener de 1921. 
BIBUOGRAFU DE JAUME BOLOIX i CANELA.-Los DOLOBS DB MABIA, Ueida, 
Impremta Mariana, 1889.-L'A88VMI>TA, Poema, Vic, R. Anglada, 1891.-LA MADBI, 
Poemita, Tarragona, F. Aris, 1891.—Los BBSOS, i LA BBIBALLA D'BN BOQUICA, vegeu 
Aiociaeión Literaria de Gerona — Certamen 1897 i 1898. - VoLAonuBs, Barcelona, 
Sbbirana i Germans, 1903. Vegeu, a més, poesies seves a POBSIBS LLOBSIAOBS BN BLS IOCS 
FLOBALS DB CBAOIA, Barcelona, 1913. POBSIBS LLORUADBS BN BLS JOCS FLOBALS DB LA 
BoNANovA, Mataré, 1913. QUINTO CamaNABio DB NVBBTBA SBÍÍOBA DB LA PIBDAD, Igualada, 
Poncell. 1920.—CoLOQOios EUCABÍSTICOS (traducció), Barcelona, 1921.—POBSIBS, 2 Vols., 
Igualada, Poncell, 1927, recull de tota la seva producció poòtíca catalana i castellana. 
Agraïm molt sincerament al Sr. Gabriel Castellà la valuosa ajuda que ens ha 
prestat per la redacció d'aquestes notícies. 
40 


Jaume Boloix i Canela

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert