Izquierdo, Daniel

Temps d’Educació

Revistes Catalanes amb Accés Obert

279
Reﬂ exions Bibliogràﬁ ques
Quan la pedagogia esdevé paraula*
 Daniel Izquierdo
«Els pensaments dipositats en un paper», ens diu Schopenhauer1 en un 
passatge meravellós dels seus escrits literaris, «no són més que la trepitjada 
d’un caminant per la sorra. Veiem bé el camí que ha pres; però, per conèixer
allò que ell ha vist durant el camí, ens hem de servir dels seus propis ulls».
Dels seus propis ulls (m’atreveixo a profanar les paraules del mestre) i de la 
seva manera de mirar. Els ulls, com les paraules escrites en un diccionari, 
no custodien signiﬁ cats inherents. Necessiten, com la llum en el Gènesi,
la tàcita presència d’un subjecte creador. Un subjecte capaç d’injectar, 
en la semàntica invisible del món, la semàntica insondable de la vida.  La 
vida: «nen que hem de bressolar ﬁ ns que es dormi». La vida: «viatger que 
arrossega la capa per esborrar les passes». Nen, viatger. La vida... 
El llibre que ens ocupa, El deliri de les paraules, l’últim dels publicats pel 
professor Fernando Bárcena (Bilbao, 1957) és, en darrera instància, un intent 
poètic d’aplanar la distància oberta entre el nadó de la carta volteriana i 
l’avesat viatger (qui sap si també resignat) de la boutade d’Aragon. Un espai 
on la intuïció de l’oblidat Longino2 (retòric grec del segle III, responsable de 
la insubmissió de Zenobia, reina de Palmira, davant Roma) recupera el seu 
sentit originari tot agermanant, en el tub d’assaig del temps i la paraula, dos 
esperits (dos ecosistemes) tan singulars i dispars com ara els de Martin 
Heidegger3 i Rudyard Kipling;4 com ara els de Hannah Arendt i Roberto 
Juarroz. Perquè, deixem-ho clar d’entrada, el llibre que Bárcena ha escrit, 
(*)  Reﬂ exió bibliogràﬁ ca a propòsit de BARCENA, F.F El delirio de las palabras: ensayo para una poética del 
comienzo. Barcelona: Herder, 2004.
(1) SCHOPENHAUER, A. Escritos literarios. Madrid: Lipari Ediciones, 1995, p. 54.
(2)  Longino: “l’autèntica poesia és la que aconsegueix fer vibrar l’ànima... (?)”  Tindrà aleshores, el dolor, transfons 
poètic? El mateix autor, en un llibre anterior [BÀRCENA, F. La esﬁ nge muda: el aprendizaje del dolor después 
de Auschwitz. Barcelona: Anthropos, 2001] s’atura a reﬂ exionar sobre l’essència tràgica del dolor, i  partint 
d’un dels símbols més punyents del silenci contemporani (Hurbinek, el nen que Primo Levi va immortalitzar 
mort) ens ofereix una autèntica dissecció, encara que no ho sembli, de l’esperit poètic. Retornant a Longino: 
«no sé si l’autèntica poesia fa vibrar o no l’ànima, però sé que el dolor si que ho aconsegueix». Per incidir en 
aquesta idea, valgui l’últim llibre de poesia de la malaguenya Chantal Maillard. En aquest llibre, dolor i poesia, 
es donen la mà. MAILLARD, C. Matar a Platón. Barcelona: Tusquets, 2004, p. 19: “trata de una mujer que es 
aplastada por el impacto de un sonido... ”.
(3)  HEIDEGGER, M. Arte y poesía. Breviarios FCE. Madrid: FCE, 1995, p. 139: “Estar en la presencia de los dioses y 
ser tocado por la esencia de las cosas”.
(4)  KIPLING, R. Poemas. Madrid: Visor 1993, p. 122: “Si puedes hablar con multitudes (l’essència de les coses) y 
mantener tu virtud/ o pasear con reyes (en presència dels déus) y no perder el sentido común... ”
280
Temps d’Educació, 29, 2005
agermana. Agermana el lector amb el llenguatge; el silenci amb el magma 
latent de l’expressió. Transforma el deliri en artesà psíquic de la imaginació
i atorga, a les seves mans,5 absolutament i lliurement predisposades a
resomniar l’existència en qualsevol de les seves dimensions, el privilegi 
d’incidir plàsticament en el temps ﬁ ns a l’extrem d’arribar a materialitzar-
se en un inici, en un naixement. Naixement (aproﬁ to per dir-ho) llegit amb 
una mirada netament zambraniana en què poesia i ﬁ losoﬁ a trenquen (com 
ho van fer algunes de les pàgines més signiﬁ catives de la nostra estimada 
malaguenya) l’ancestral bicèfala cognitiva que anava separant, en la 
cambra6 secreta on Dante ubicava l’esperit de la vida, l’univers platònic de 
l’homèric, l’univers de Popper del de Paul Celan. La vida...
Llamp de llum entre l’obscuritat de la partida i l’obscuritat de l’anada,7 la 
vida, justament la vida (des del vessant inaugural) és, sobrevolant omnipresent 
l’estil i el seu rerefons, l’encarregada de vertebrar, sota el paraigua de la seva 
inexorable idiosincràsia possibilista, l’argument d’un llibre consagrat des 
del títol mateix, al poder delirant de les paraules. Delirant, perquè defensa 
una relació medul·larment oberta amb l’idioma; un vincle amb els signiﬁ cats 
inequívocament creacional. Recuperant (en la distància poemàtica d’una
hipotètica hagiologia laïcista) el missatge insondable amb què Sant Joan 
comença el seu Evangeli, Bárcena ens ofereix (en el que em sembla un 
dels majors mèrits del llibre) una autèntica apologia de la paraula genital: la 
paraula dels poetes. La paraula que omple la llengua que no parla (que no 
habita) ningú;8 la llengua que, contradictòriament i sense que ens n’adonem,
ens parla i habita... Mes no descuidem la magnitud, si més no sentimental, 
que aquesta presa de partit comporta i pensem (en la veu alta del silenci) què
suposa capﬁ car-se en les estructures de la paraula poètica, de quina classe 
són les lluites que aquesta manté amb la realitat... La realitat... 
Fernando Bárcena no aixeca, ni tan sols per un instant, la visió de la 
realitat. Aquest és un altre dels alts cims (per utilitzar el símil nerudià) de 
l’assaig. Un dels culpables directes de l’eﬁ ciència general del seu discurs. 
(5) Quan faig referència a “les seves mans” em refereixo, en un abús juganer del llenguatge, a les mans del deliri.
(6)  ALIGHIERI, D.; CAVALCANTI, G. La vida nueva./ Rimas. Madrid: Siruela, 2004, p. 35: “Digo en verdad que en 
aquel momento, el espíritu de la vida, que habita en la secretísima cámara del corazón, comenzó a latir tan 
fuertemente, que se advertía de forma violenta en las menores pulsaciones...”.
(7) “Entre dos obscuridades un relámpago” A: ALEIXANDRE, V. Historia del corazón (1954). A: Poesías Completas.
Madrid: Visor, 2001, p. 755. 
(8) BÁRCENA, F. Op. Cit., 2004, p. 153: “Como bien sabía el poeta Paul Celan, la poesía da testimonio de lo 
inexpresable conceptualmente, y su forma expresiva es la de una lengua de nadie”. Justament perquè és
una llengua de ningú ofereix la possibilitat d’expressar qualsevol idea, qualsevol sentiment (si és que els 
sentiments no són idees). La frase em sembla d’una potencialitat indescriptible. Personalment, m’agrada (i al 
temps m’horroritza) la idea d’una llengua deshabitada. Quan, coses de l’atzar, els meus ulls cauen sobre una 
pàgina de Celan, no puc deixar de recordar la reﬂ exió de Bárcena, de somriure... Quan una persona torna al 
cadàver quevedià de la seva terra deshabitada, “Entré en mi casa; vi que, amancillada/ de anciana habitación
era despojos;/ mi báculo, más corvo y menos fuerte;/ vencida de la edad sentí mi espada./ Y no hallé cosa 
en que poner los ojos/ que no fuese recuerdo de la muerte” el fa néixer de nou, li dóna nova vida: la vida 
que embasta el teixit de la memòria ﬁ ltrada pel sedàs del sentiment. Això mateix fan, sovint, els poetes. Això
mateix, fa sovint, la seva paraula genital... 
281
Reﬂ exions Bibliogràﬁ ques
Llegint-lo, en cap moment es perd l’horitzó del món quotidià. En cap 
moment, les ombres macrodiscursives de la contemporaneïtat, desdibuixen 
la seva aclaparadora consistència. Ben just al contrari. Malgrat que sigui 
per reacció, l’emfatitzen. Com el torrent d’aigua9 ressuscitaria el silenci si 
s’aturés de cop. 
(....)
«Me gusta imaginar el mundo como una vivienda familiar en que cada
cosa, sin siquiera pensar en ello, se adapta a lo demás, y donde cada uno 
vive para placer y alegría de los otros precisamente porque así le nace del 
corazón...».10 El llibre de Bárcena, s’acosta molt a aquest sospir adreçat a 
Berlamí, però introdueix un matís cabdal: el seu Hiperió no és tant un jove 
romàntic visceralment enamorat de l’amor, com un adult (del nostre segon 
mil·lenni) enamorat de la miríada d’oportunitats que li reporta la infància
com a estat. Un adult poèticament, ﬁ losòﬁ cament i conscientment infant. 
Un infant, poèticament, ﬁ losòﬁ cament i conscientment, adult... 
Sortim, sortim per una breu estona de la possible lectura hiperionitzada i 
agafem, lliures de pudor, la mà lluent de Katherine Mansﬁ eld, «yo quiero llegar 
a ser lo que soy, una niña de luz»; la mà musical del sublim Beethoven: «no
hay nada tan bello como acercarse a la Divinidad y derramar sus rayos sobre 
la raza humana...» Amb quin motiu? Amb un tan sols: detectar la que per a 
mi representa la cimera màxima del llibre: la reivindicació poètica i vitalista 
de la poiesis grega, de l’home autopoietic. Amb un llenguatge equidistant 
entre el sentit iconoclasta del Sant de Betsaida «En el principi hi era ja el 
Verb i el Verb estava en Déu, i el Verb era Déu» i el sentit intersubjectual de 
la raó poètica «Aunque hablemos una sola lengua, en realidad cada palabra 
que pronunciamos la pronunciamos “en presencia de” todas las lenguas 
del mundo».11 Bárcena, ha teixit una confortable cosmogonia de la infància,
en què l’esmentada reinterpretació de l’autopoiesi aristotèlica, centrifuga 
l’existència humana al mateix temps que culmina, de passada, la humanització
de la divinitat en la paraula, la divinització dels humans en la poesia. 
Recolzant-se en sis pilars fonamentals: a) la pròpia infància, infància com 
a repte, com a promesa, com a sentit; b) l’aprenentatge del començament,
com a sui generis camí de Damasc en la recerca personal d’experiències
vitals; c) la respiració de les paraules, entenent per respiració el bioritme 
que les lliga amb els signiﬁ cats dins del macrosistema de la imaginació, de 
la reﬂ exió, de la conquesta creativa; d) les arrels poètiques de la mirada en 
el sentit pessoà,12 «porque soy del tamaño de lo que veo y no del tamaño
de mi estatura», e) la gestualitat corporal com a idioma simbòlic en el regne 
(9) “Las dos grandes metáforas”. A: ORTEGA Y GASSET, J. Ensayos escogidos. Madrid: Alfaguara , 1997, p. 81: “Los
que habitan junto a una catarata no suelen oír su estruendo, y, en cambio, si acaso cesa el torrente, perciben
lo que menos pudiera creerse: el silencio”.
(10) HÖLDERLIN, F. Hiperión o el eremita en Grecia. Madrid: Hiperión, 1998, p. 86.
(11) BARCENA, F. Op. cit. 2004.
(12) PESSOA, F. Libro del desasosiego. Barcelona: Acantilado, 2004.
282
Temps d’Educació, 29, 2005
interseccional13 de la cultura, la societat i la ciència i f) la passió de ser, com
a forma embellida de guanyar-li la partida al dimoni interior (recordem Zweig) 
i reaﬁ rmar-nos. Fernando Bárcena ens regala una veritable excusa per 
indagar en nosaltres mateixos i, alhora, en el món circumdant. Un món ple 
d’anversos i reversos similar a l’epíleg amb què (a la manera de l’aforística
nietzscheana) fa quadrar un balanç somniat per Hölderlin, dos segles abans. 
I és que Bárcena, alliberat d’ancestrals dicotomies disciplinàries, parapetat 
en la mirada zambraniana, realimenta i actualitza la sospita holderliniana
«L’home és un Déu quan somnia  (quan exerceix de poeta?) i un vagabund 
quan reﬂ exiona», sense donar-li l’esquena a l’home reﬂ exiu. 
De fet, si impulsats per les seves meditacions (fet gens complicat, a 
causa del seu tarannà pedagògic) prenem la decisió d’errar per les avingudes 
intel·lectuals que, metòdicament i subtilment va obrint, en el pandemònium
de la vida diària, amb ﬁ  bisturí ﬁ losòﬁ c, ens adonarem de ﬁ ns a quin 
punt, quan ens invita a pensar el deliri! (el deliri de les paraules), està fent 
pedagogia, està cercant la mirada directa de l’home reﬂ exiu. L’home que el 
romanticisme semblava condemnar al patiment, com si la seva existència
qüestionés els vincles humans amb l’instint més biològicament vital. 
El delirio de las palabras: ensayo para una poética del comienzo, és,
com el títol mateix aﬁ rma, un intent d’aventurar una poètica dels inicis. Què
és poètic? Què entenem per inicis? són dubtes difícils d’emmarcar. Bárcena 
ho intenta i francament, ho aconsegueix. Tant és així, que les seves paraules 
arriben a tenir la força mediúmica que Paz14 atorgava a la poesia quan, en 
una d’aquelles sublimacions pròpies de qui respira per la ferida, la rescatava 
del prosaisme quotidià per posar-la enmig de la força sagrada i la llibertat 
humana, transformada en fonament de la comunitat...
«Donde hay cielo hay frescura para dos/ Para dos: por eso te hice
venir...».15 Just a la fusta! Efectivament, Paul Celan té (tenia i tindrà) raó.
On hi ha cel (inicis, els demà, paraules, sentiments, idees, etc.) hi ha frescor 
per a dues persones, encara que aquestes dues persones siguin milions. Si 
hi ha cel, hi ha motiu per cridar a l’altre. Bárcena, com Celan, cerca el cel 
que tota terra amaga i incardina en aquesta (en el pragmatisme del discurs 
imperant) el seu espai, el seu espai que també fa nostre. Amb l’eina quasi 
invencible de la passió i una exposició forjada, pam a pam en la saviesa que 
dóna la intuïció quan s’ajunta amb la necessitat comunicativa, Bárcena ens 
brinda un aliatge d’una seducció indescriptible (el nascut de la pedagogia i 
(13) BARCENA, F. Op. cit. 2004. p. 199: “El cuerpo es un lugar plural, un lugar de intersección y cruce de signiﬁ caciones 
sociales, culturales y cientíﬁ cas... Hablan los discursos que se pronuncian sobre el cuerpo, pero no el cuerpo 
mismo”.
(14) MUNÁRRIZ, J. A: HÖLDERLIN, F. Op. Cit., 1998, p. 15: “La palabra poética es mediación entre lo sagrado y los 
hombres y así es el verdadero fundamento de la comunidad. Poesía e historia, lenguaje y sociedad, la poesía
como punto de intersección entre el poder divino y la libertad humana... ”.
(15) “Donde hay cielo” en “De umbral en umbral” A: CELAN, P. Obras completas. Madrid: Trotta, 2002, p. 89.
283
Reﬂ exions Bibliogràﬁ ques
la literatura) convidant-nos a reescriure la infància, les relacions subjectuals, 
el llenguatge, el pensament, la mirada, etc. En deﬁ nitiva, la vida. 
Si Claudio Magris,16 ja per concloure, ens deia que l’adolescència era, 
per allò de les preguntes a què sembla estar lligada, l’edat ﬁ losòﬁ cament 
més pura, llegint El delirio de las palabras de Bárcena es pot accedir (per 
la porta gran: la literariopedagògica) a l’instant biològic, biogràﬁ c, en què
aquesta metamorfosi transcendental pren cos per néixer. Encara que fos 
per detenir aquest viatge indescriptible en l’instant, sovint oblidat, del punt 
de partida, la lectura del llibre valdria la pena. Bárcena recupera el sentit real 
de la utopia, la raó somniadora de la infància.
El protagonista del Diari d’un malalt d’Azorín,17 ens parla de la vida (la 
seva vida) en aquests termes deplorables, «Hoy siento más que nunca la 
eterna y anonadante tristeza de vivir... Y pienso. Pienso en la inanidad de 
la lucha; en lo fugaz de la gloria; en lo pueril de lo que nuestros abuelos 
llamaban “fama póstuma”... Dentro de cuatro, de seis, de diez mil años, de 
quinientos mil años, qué será de Homero, de Shakespeare, de Cervantes? 
Dentro de mil millones de siglos, existirá el tiempo? Se acabará el tiempo. 
El tiempo no es eterno...». Semblarà demagògic i ﬁ ns i tot afalagadorament 
simplista, però si el malalt azorinià hagués escrit el diari desprès d’haver
llegit el llibre de Fernando Bárcena, el to pessimista de les seves paraules 
hauria canviat de color. Així com certes lents de contacte modiﬁ quen, des de 
la invisibilitat, el color dels ulls que les porten; les paraules de l’autor bilbaí
modiﬁ quen, com no podria ser d’una altra manera, el color de la lectura, el 
color del pensament que alberga el lector. No sé, francament, si el temps 
és o no és etern; com tampoc sé, si algú sentirà una revolució en el cor en 
sentir parlar dins de quatre, sis, deu mil anys, d’Odisseu, Ítaca, Lisandre, 
Macbeth, Alonso Quijano i Aldonza Lorenzo... No ho sé... En tot cas, si el 
temps no és etern, tampoc ho ha de ser la tristor. Bárcena ho sap. Per això,
entre altres moltes raons, ha escrit aquest llibre i li ha pres a la bellesa un 
tros del seu estat més pur...
«El recuerdo es la patria de los barcos hundidos.
Hay trozos de mi vida que habitan bajo el agua:
burbujas de lo amado, jirones de lo habido... »
Travesía del olvido
Laura Campmany
(16) “La geometría de la renuncia”. A: MAGRIS, C. (1998) Ítaca y más allá. Madrid: Huerga y Fierro, 1998, p. 
215: “La adolescencia es la verdadera edad ﬁ losóﬁ ca, la edad en que uno se pregunta sobre el mundo y 
obstinadamente se intenta comprenderlo y clasiﬁ carlo, paseando y discutiendo con los compañeros bajo los 
pórticos de la escuela o delante del portón de casa, así como Sócrates buscaba el signiﬁ cado del amor o de 
la justicia discurriendo con los amigos bajo la sombra de un plátano...”.
(17) [AZORÍN] MARTÍNEZ RUIZ, J. Diario de un enfermo. Madrid: Biblioteca Nueva, 2000, pp. 156 i 159.


Quan la pedagogia esdevé paraula

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert