Ressenya de l'obra: Casas-Tost, Helena; Rovira-Esteva, Sara (cur.) Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, 2015. (Biblioteca Tècnica de Política Lingüística; 13) http://gencat.cat/llengua/BTPL/xinesReseña de la obra: Casas-Tost, Helena; Rovira-Esteva, Sara (cur.) Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català [en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, 2015. (Biblioteca Tècnica de Política Lingüística; 13) http://gencat.cat/llengua/BTPL/xine

Salvador i Padrosa, Sever

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Llengua i Ús
Revista Tècnica de Política Lingüística 56
Ressenya 4.1
1r
2015
SEMESTRE
Sever Salvador i Padrosa
Direcció General de Política Lingüística
Del xinès al català: guia de viatge
Citació recomanada:
Salvador i PadroSa, Sever. «Del xinès al català: 
guia de viatge». Llengua i Ús: Revista Tècnica 
de Política Lingüística [Barcelona: Generalitat 
de Catalunya. Departament de Cultura. Di-
recció General de Política Lingüística], núm. 
56, p. 89-92.
ISSN: 2013-052X
http://gencat.cat/llengua/liu
Deth chinés ath catalan: guia de viatge
Del chino al catalán: guía de viaje
From Chinese to Catalan: travel guide
Llengua i Ús 56 Ressenya 4.1 Del xinès al català: guia de viatge 90
Les doctores en traducció per la Universitat Autònoma 
de Barcelona, Helena Casas-Tost i Sara Rovira-Esteva, 
són les impulsores de la Guia d’estil per al tractament 
de mots xinesos en català. Totes dues, juntament amb 
les sinòlogues Sílvia Fustegueres, Xianghong Qu i Mireia 
Vargas-Urpi, són les autores d’una obra que està cridada 
a ser una referència clara en els criteris d’acceptació i 
adaptació al català de les paraules procedents de la llen-
gua xinesa, els anomenats sinismes.
La Guia neix a partir de la constatació de tres fets: a) la 
mundialització actual que comporta un augment de les 
relacions polítiques, econòmiques i culturals entre la Xina 
i Catalunya, b) la presència consolidada de població xi-
nesa al nostre país i c) la constatació que l’adaptació de 
mots xinesos al català ha estat irregular al llarg del temps, 
sense criteris clars, i, de vegades, fins i tot errònia. A par-
tir d’aquestes premisses, les autores es marquen els ob-
jectius següents:
a) Posar a l’abast dels professionals, les institucions 
i el públic en general una obra de referència que 
estableixi uns criteris clars i consensuats de com 
cal tractar els termes i els referents xinesos en un 
text en català per estandarditzar-ne l’ús.
b) Oferir una eina de consulta fàcil, feta des del rigor 
acadèmic, però que sobretot sigui útil a diferents 
perfils d’usuaris com ara acadèmics, bibliotecaris, 
correctors, editors, gestors culturals, lingüistes, 
mediadors interculturals, periodistes, redactors, 
sinòlegs, terminòlegs o traductors i intèrprets.
c) Fixar els termes de les diferents àrees temàtiques 
de la Guia, alhora que es dóna compte de la raó per 
la qual es fan les propostes de fixació.
d) Esdevenir un referent en la manera com cal intro-
duir i tractar els sinismes en català.
Són quatre objectius ambiciosos i, per tant, desitjables, 
pel benefici que poden significar per a la llengua catalana. 
Objectius que a parer nostre les autores aconsegueixen 
amb escreix. Vegem-ne el contingut.
La Guia es divideix en dotze capítols independents. Els 
cinc primers estan dedicats a continguts de caràcter ge-
neral i els set capítols restants, a àmbits temàtics. Al final, 
s’hi inclouen cinc annexos molt útils. Tots els capítols te-
nen una estructura similar: contextualització breu del tema, 
exemples de mal ús, presentació de criteris per tractar els 
referents o mots que corresponen a aquell àmbit concret i 
resum final amb les recomanacions més importants. 
Els dos primers capítols versen sobre la llengua, l’escrip-
tura xinesa i els sistemes de transcripció. S’hi presenta el 
panorama de la diversitat lingüística de la Xina i es remar-
ca la importància del mandarí o geolecte del nord —la va-
riant més parlada—, que és d’on surt el xinès estàndard. 
També es fa referència a la naturalesa dels caràcters xine-
sos i de les variants ortogràfiques en presència: l’escrip-
tura tradicional i la simplificada, a les quals cal afegir el 
pinyin, sistema oficial de transcripció del xinès estàndard 
basat en l’alfabet llatí i auspiciat pel Govern xinès a par-
tir del 1996 i que, en coexistència amb l’escriptura amb 
caràcters, és usat internament en alguns àmbits socials 
concrets, però, sobretot, en la projecció internacional de 
la llengua xinesa. En conseqüència, les autores fan una 
aposta decidida a favor del pinyin com a forma bàsica d’in-
corporació de sinismes al català, tot i fer referència també 
a la pervivència d’altres sistemes anteriors de transcripció, 
com ara el Yale, però sobretot al centenari Wade-Giles, sis-
tema que ha condicionat la promoció del pinyin atesa la 
Casas-TosT, Helena; RoviRa-EsTEva, Sara (cur.)
Guia d’estil per al tractament de mots xinesos en català 
[en línia]. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departa-
ment de Cultura. Direcció General de Política Lingüística, 
2015. (Biblioteca Tècnica de Política Lingüística; 13) http://
gencat.cat/llengua/BTPL/xines [Consulta: 10 abril 2015].
Llengua i Ús 56 Ressenya 4.1 Del xinès al català: guia de viatge 91
tradició i l’arrelament d’algunes formes com ara en topò-
nims i antropònims (a l’annex 3 hi ha una taula molt útil de 
correspondències entre els tres sistemes).
L’aposta decidida pel pinyin comporta que tot el tercer 
capítol estigui dedicat a les regles ortogràfiques oficials 
d’aquest sistema de transcripció i que, en el quart, s’ex-
pliqui el funcionament de la pronunciació del xinès estàn-
dard, variant representada per escrit mitjançant el pinyin. 
En aquest punt, convé que els catalans tinguem present 
que algunes lletres i dígrafs del pinyin no es corresponen 
amb les del català. Cal, doncs, aprendre a quin fonema 
correspon cada grafema. Per exemple, mentre que les 
síl·labes xineses fan i fang sonen igual que fan i fang en 
català, les síl·labes xineses quan i qiang sonen, aproxima-
dament, txüèn i txiang —fonèticament [tɕhɥɛn] i [tɕhjɑŋ]— 
i no pas *[kwan] i *[kjaŋ].
En relació amb la pronunciació, les autores tenen l’en-
cert de presentar-la en dos nivells d’aprofundiment, l’un 
per a usuaris no especialistes i l’altre per a lingüistes o 
usuaris amb coneixements de fonètica. És aquí on tenen 
tota la raó de ser les taules dels annexos 1 i 2. Al primer, 
es mostren les síl·labes del xinès estàndard i la seva re-
presentació en pinyin i, al segon, hi ha la correspondèn-
cia entre els sistemes de transcripció més habituals: el 
pinyin i el Wade-Giles, acompanyats de la corresponent 
transcripció en alfabet fonètic internacional (AFI). La grà-
cia de l’annex 2 rau en el fet que, mitjançant un enllaç, 
accedim al mateix annex en un format interactiu que ens 
permet sentir la pronúncia de totes les síl·labes i, alhora, 
fer cerques, ordenacions i agrupacions. Realment un dels 
encerts d’aquesta Guia.
Com cal incorporar els referents xinesos al català? Al ca-
pítol 5, les autores ens expliquen les quatre maneres com 
s’ha fet: a) directament del pinyin (és el cas de fengshui), 
b) adaptació del xinès estàndard a l’ortografia catalana 
(taitxí), c) adaptació a través d’altres llengües (wok) i d) 
traducció directa (acupuntura). No cal dir que les autores, 
tot i que són conscients que cal sospesar el grau de po-
pularització de determinades grafies, recomanen l’ús de 
la transcripció en pinyin o de la traducció en detriment de 
la forma adaptada. Per exemple, tot i que en pinyin s’es-
criu doufu (fonèticament, [toufu]), accepten la forma tofu 
perquè ja està arrelada i és d’ús estès en català.
Els set capítols restants estan dedicats, com hem dit, a 
àmbits temàtics. El capítol 6, dedicat a l’antroponímia, re-
passa les característiques i l’ús dels noms, dels cognoms, 
de les formes de tractament i dels pseudònims en xinès. 
Al capítol 7, que versa sobre la toponímia i els gentilicis, 
se segueixen les orientacions del Grup d’Experts de les 
Nacions Unides en Noms Geogràfics, que recomanen l’ús 
prioritari de les formes en pinyin, si bé en alguns casos 
s’accepta, per tradició, l’ús de formes dobles, com ara 
Beijing (pinyin) i Pequín (forma tradicional en català, que 
encara té pes). En canvi, en altres casos es desestima la 
forma catalanitzada a causa del poc ús, com ara el cas 
de Xangai, i s’opta per la forma en pinyin Shanghai, fonè-
ticament [           ]. El capítol 8 està dedicat a l’organització 
política i administrativa de la República Popular de Xina 
—incloses les regions administratives especials de Hong 
Kong i Macau— i de Taiwan. El capítol 9 tracta del calen-
dari i de les festes de la cultura xinesa, tant de les tradi-
cionals com de les modernes. S’hi veu clarament la inten-
ció de posar ordre en la multiplicitat de denominacions 
que reben aquestes celebracions. Per exemple, sabem 
que hem de dir Festa dels Fanalets i no pas Festa de les 
Llanternes o Festival dels Fanalets o Festival dels Fanalets 
Xinesos. Al capítol 10, dedicat a les unitats de mesura 
i a la moneda, les autores ens adverteixen que encara 
que oficialment a la Xina es fa servir el sistema mètric, en 
la vida quotidiana estan arrelats els sistemes de mesura 
tradicionals. Per exemple, el li és habitualíssim, com per 
a nosaltres el quilòmetre, però equival a 500 metres i no 
pas a 1 quilòmetre. En aquest capítol, també es fa re-
ferència a les monedes de la Xina continental, de Hong 
Kong, de Taiwan i de Macau. El capítol 11 tracta de les 
abreviatures, les sigles i els acrònims. Hi ha una diversitat 
Llengua i Ús 56 Ressenya 4.1 Del xinès al català: guia de viatge 92
de maneres de resoldre aquesta qüestió depenent de si 
partim d’una forma traduïda al català (PCX, ‘Partit Comu-
nista Xinès’), formes adaptades o transcrites d’una forma 
ja abreujada en xinès (Beida, de Beijing Daxue, ‘Univer-
sitat de Pequín’) o sigles creades en xinès a partir de la 
transcripció en pinyin (HSK, de Hanyu Shuiping Kaoshi, 
‘Examen oficial de xinès’). El capítol 12, que versa sobre 
qüestions ortotipogràfiques del xinès, arrodoneix la Guia. 
En aquest capítol, les autores ens adverteixen de tot allò 
que cal tenir en compte pel que fa a les convencions de 
tipografia i ortografia a l’hora de redactar textos en què 
apareixen sinismes, fragments de text en xinès o referèn-
cies bibliogràfiques d’autors d’origen xinès o taiwanès.
Dels cinc annexos, hem esmentat els tres primers. Ens 
falten els dos darrers. L’annex 4 és una taula que conté 
una cronologia històrica de la Xina continental. S’hi inven-
tarien els 39 períodes històrics compresos entre el segle 
xxi aC fins a l’actualitat.
El darrer annex, el cinquè, mereix una menció a part. Es 
tracta d’un glossari que recull 481 paraules d’origen xinès 
que s’han fet servir més sovint en català els darrers anys. 
Sense ànim d’exhaustivitat, l’objectiu del glossari és es-
tablir recomanacions respecte de totes les paraules que 
ocasionen dubtes o que poden ser útils en el nostre con-
text. Primer apareix el terme escrit en pinyin i, després, en 
caràcters xinesos. Al costat hi ha l’equivalent en català, que 
les autores proposen de fer servir, i —quan cal— s’indica, 
també, la forma desestimada. També s’hi fa constar el ca-
pítol al qual la paraula o el terme pertany i a quina categoria 
correspon de les vint-i-set categories següents: abreviatu-
ra, accident geogràfic, administració, antropònim, ciutat, 
escriptura, espai urbà, ètnia, fauna, festa, gastronomia, 
gentilici, institucions, jocs i esports, llengua, localització, 
locatiu, medicina, moneda, música, país, pensament, polí-
tica, província, unitat de mesura i altres.
Com en el cas de l’annex 2 —i aquest és el segon bon 
encert d’aquesta Guia—, el glossari també es presenta en 
un format interactiu en què mitjançant un cercador es po-
den fer cerques de paraules i termes i seleccionar-los per 
criteris diversos: escriptura en pinyin, en caràcters xine-
sos, formes catalanes, capítols de la Guia a què pertan-
yen i les 27 categories esmentades. Per exemple, si vo-
lem saber com s’escriuen en català les principals ciutats, 
podem agrupar les 44 ciutats que apareixen a la Guia tot 
seleccionant la categoria ciutat.
Aquesta Guia representa una novetat en el panorama 
d’internacionalització de la llengua catalana, que de ben 
segur ajudarà a orientar adequadament tots els usuaris 
que tenen relació directa o indirecta amb la Xina i la llen-
gua xinesa i amb Catalunya i la llengua catalana.
Hem d’agrair, doncs, la feina duta a terme per les auto-
res, sinòlogues vinculades al Grup de Recerca en Tra-
ducció del Xinès al Català i el Castellà (TXICC). Aquest 
Grup, creat el 2007 i constituït per professores de la 
Universitat Autònoma de Barcelona, de la Universitat 
Pompeu Fabra i membres adscrits externs, té per ob-
jectiu promoure la recerca en l’àmbit de la traducció i la 
interpretació entre el xinès i el català. La Guia és un bon 
exemple del necessari intercanvi col·laboratiu que hi ha 
d’haver avui a Catalunya entre la universitat i les institu-
cions públiques. Congratulem-nos-en.


Del chino al catalán: guía de viaje

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert