Boix-Fuster, Emili

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Llengua i Ús
Revista Tècnica de Política Lingüística ISSN: 2013-052X53
Ressenya 4.4
2n
2013
SEMESTRE
Emili Boix-Fuster 
Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Universitat de Barcelona
Kremnitz, Georg (dir.)
Histoire sociale des langues 
de France.
Rennes: Presses Universitai-
res de Rennes, 2013. 906 p.
ISBN: 978-2-7535-2723-2 
Histoire sociale des langues de France
Llengua i Ús 53 Ressenya 4.4 Histoire sociale des langues de France 1
Ja fa anys, es va publicar la monumental i nacionalista 
(21 volums!) Histoire de la langue française des origines 
à nos jours, de Ferdinand Brunot (1860-1938).1 Ara ens 
trobem amb una altra obra colossal sobre tot el repertori 
lingüístic tant a l’Hexàgon com als DOM-TOM francesos 
(denominació amb què es coneixen les dependències 
d’ultramar franceses). Colossal no sols per les dimensions 
(70 capítols, dels quals set redactats per Georg Kremnitz, 
quatre per Klaus Bochmann, tres per Christian Lagarde i 
tres per Philippe Martel, 906 pàgines, 196 sigles…), sinó 
sobretot per l’ambició. El col·lectiu que ha impulsat el vo-
lum —coneguts i reconeguts professors com ara Carmen 
Alén Garabato, Klaus Bochmann, Henri Boyer, Philippe 
Martel, entre altres— ha volgut confegir una història mul-
tifocal sobre totes les llengües a França, tant en llurs as-
pectes comunicatius com en llurs aspectes demarcatius. 
Com afirma Kremnitz en el capítol introductori, aquest 
col·lectiu ha volgut desenvolupar la intuïció del mateix de 
Saussure per a qui la llengua és «un fait social»: «renovar 
una mica la mirada sobre certs fenòmens de comunicació 
a França i simultàniament obrir noves perspectives» (p. 
37), tant metodològiques com teòriques. L’obra vol evi-
tar el nacionalisme implícit o explícit, que ha caracteritzat 
tantes històries de la llengua, començant per la de Brunot.
Kremnitz indica, amb més raó que un sant, que l’època 
d’extensió de l’escolarització a França coincideix terri-
blement amb l’esclat màxim del nacionalisme homoge-
neïtzador: els mestres, per exemple, eren els «hussards» 
de la República. Aquest nacionalisme del segle xix, estès 
desgraciadament arreu, percep l’individu com a monolin-
güe i no pot acceptar ni tolerar altres llengües a la nació.
I no hi hagut encara cap veritable reparació de tant lingüi-
cidi: «Els progressos institucionals es mesuren en centí-
metres, mentre que, d’altra banda, les pèrdues en valor 
de comunicació de les altres llengües es compten més 
aviat en quilòmetres» (p. 25). Més endavant el mateix ca-
tedràtic vienès, a la nota 2 de la mateixa pàgina, insinua 
una autocensura: usa el terme llengües autòctones en 
lloc de llengües regionals, però a la nota esmentada as-
senyala que s’hauria estimat més emprar el terme polític 
de llengües dominades.
En una primera part («Questions générales») es presenten 
aspectes teòrics de la història social de les llengües. En 
són exemples temes com «la noció de llengua», «els mer-
cats lingüístics de Pierre Bourdieu», «l’invent dels patois», 
«la història de l’hegemonia del francès», «l’economia de 
les llengües», «els conceptes de francofonia»… S’obser-
va que les llengües dominades han estat mantingudes 
com a «cordó sanitari» contra els revolucionaris francesos 
de torn (contra els portadors de la guillotina o del ména-
ge à trois) al País Basc, a Bretanya i a Alsàcia. Destaca 
el capítol sobre «la història del dret lingüístic a França», 
de Jean Marie Woehrling, perquè és un al·legat duríssim 
contra la hipocresia, la rigidesa, la reglamentació i la in-
tolerància (creixents!) dels poders francesos, que sempre 
han confós el que és equal amb el que és same, que sem-
pre o gairebé sempre han confós progrés amb homoge-
neïtzació i que no han pogut ratificar la Carta europea de 
les llengües regionals o minoritàries. També crida l’aten-
ció la història lingüística de les esglésies de França, que 
suggereix la necessitat d’endegar una recerca semblant a 
l’espai lingüístic català. No s’entén, per exemple, el des-
fasament entre la castellanització en terres valencianes i 
la castellanització a Catalunya, sense tenir en compte els 
diferents capteniments lingüístics de les seves esglésies.
La segona part («Les langues de la France») presenta 
quatre grans temes. En primer lloc, «l’evolució de l’es-
————————————
1.  Brunot, Ferdinand. Histoire de la langue française des origines à nos jours. París: Armand Colin, 1966.
Llengua i Ús 53 Ressenya 4.4 Histoire sociale des langues de France 2
pai comunicatiu a França des de l’edat mitjana». En segon 
lloc, una presentació de les diferents llengües de la França 
metropolitana: dialecte i alemany a Alsàcia, el fràncic de 
Mosel·la, el basc, el bretó, el català, el cors, el flamenc, el 
francoprovençal, el lígur, l’occità, les llengües d’oïl. En ter-
cer lloc, un recorregut per les llengües de la França metro-
politana no territorials: jiddisch, judeocastellà, romaní, àrab 
magrebí, tamazic i armeni occidental. El lígur és una nove-
tat perquè és gairebé del tot desconegut en la bibliografia 
anterior; sembla una varietat entre les varietats genoveses 
(la Ligúria entorn de Gènova) i l’occità. Finalment s’obre 
alguna finestra d’esperança envers l’occità, la gran llengua 
dominada de França, a molta distància de les altres: ara, 
que pràcticament tothom s’ha francesitzat profundament 
a Occitània, l’occità ja no seria un obstacle per al progrés 
social, perquè tothom ja sap francès —i anglès— (p. 530). 
El quart tema és la llengua de signes francesa. Una vega-
da més, sobresurt la singularitat del cas alsacià, a causa 
de la seva història turmentada entre el món germànic i el 
món francès. En el mapa que obre aquesta segona part 
(un mapa oficial francès!) s’escapen tres errors, importants 
en un llibre paradigmàtic com és aquest. En primer lloc no 
s’assenyalen les Valadas Occitanas (Valls Occitanes) ja a 
Itàlia, orientades cap al Piemont. Ben al contrari, sembla 
erròniament que als límits sud-orientals de l’Hexàgon no 
s’hi parlés occità. En segon lloc, s’indica també errònia-
ment que el límit entre català i occità és un límit entre llen-
gua romànica i no romànica. Finalment no s’assenyala que 
el lígur es parla a Bonifacio, a l’extrem sud de Còrsega, 
contràriament a la informació que proporciona el capítol 
sobre el sorprenent lígur.
En una tercera part («Les langues des départements et 
territoires d’outre-mer») s’analitzen les llengües dels de-
partaments i territoris d’ultramar (DOM-TOM, en l’acrò-
nim comunament usat a França), des dels criolls de base 
francesa fins a la llengua dels canacs a Nova Caledònia.
Finalment, la quarta part («Les langues d’immigration») 
descriu l’evolució i la situació de vint-i-dues llengües d’im-
migració, entre les quals hi ha l’alemany, l’anglès, el ca-
talà (ara com a llengua portada per immigrants, no com a 
llengua dominada autòctona), el castellà, el grec, l’italià, el 
polonès, el portuguès, el romanès, el rus, el serbocroat, el 
turc, l’ucraïnès, les llengües africanes, el crioll de Maurici, 
el malgaix, el crioll d’Haití, l’arameu, el persa, el tàmil i 
les llengües xineses. Les diferències entre aquests grups 
lingüístics són evidentment abismals. Mentre, per exem-
ple, les poblacions xineses a França mantenen molt bé i 
amb molta flexibilitat i adaptació la llengua d’origen, com 
a conseqüència dels fenòmens creixents de globalització, 
els immigrants catalanòfons a la Catalunya del Nord han 
donat un cert alè a una llengua agònica. Podem remarcar 
que, en analitzar els immigrants catalans a la Catalunya 
del Nord, Lagarde destaca que la penetració del català ha 
estat deguda sobretot no tant pels mateixos immigrants 
sinó pel prestigi de Barcelona. La frontera seria, en un bell 
joc de paraules, tant «coupure» [‘tall’] com «couture» [‘cos-
tura’, ‘cosit’] (p. 764). La pregunta que el lector es planteja 
aleshores és la següent: després del període de creixença 
(1985-2008), amb l’actual crisi a la Catalunya espanyola, 
ha perdut el català tot poder d’atracció al Rosselló?
En conclusió, l’obra té unes dimensions gairebé enciclo-
pèdiques (una tradició que, em sembla, és característica 
de l’acadèmia germànica) i proporciona als lectors una vi-
sió social actualitzada de la història lingüística de França. 
Un tret és evident, cru i dur: França —sigui corona, sigui 
república— ha anorreat i assimilat les llengües que no 
fossin el francès. A França sembla que «se sospita que 
les llengües són un cavall de Troia d’un projecte polític 
inquietant» (p. 336). El contacte de llengües és percebut 
sobretot com una amenaça o com un conflicte. Quan veig 
el cartell de l’Institut Français de Barcelona convidant a 
aprendre el francès amb l’eslògan «Be différent: Appre-
nez le français», no puc deixar de pensar que França és 
Llengua i Ús 53 Ressenya 4.4 Histoire sociale des langues de France 3
precisament l’antimodel de la defensa de la diversitat lin-
güística, encara que a vegades, com en aquest cartell, 
s’ompli la boca invocant-la retòricament, intentant defen-
sar-se del domini de l’anglès arreu del món, amb l’escut 
de la Francofonia. Aquest volum testimonia aquesta llarga 
i persistent política lingüicida francesa. Fins i tot quan hi 
hagut normatives franceses favorables a la diversitat lin-
güística, aquesta ha «restat lletra morta» (p. 295), o no 
s’han mantingut les promeses (p. 293) o no s’han traduït 
en accions concretes (p. 323). És significatiu que, quan 
es llegeix qui ha contribuït econòmicament a l’edició del 
volum, sobta veure que ha hagut de ser el mateix Govern 
català —escanyat de deutes pertot arreu— qui ha subvin-
gut en part al volum. Així Kremnitz, l’ànima de la iniciativa 
del llibre, fa constar en la introducció que va gastar bona 
part del Premi Ramon Llull, que li atorgà amb bon criteri 
el Govern català, en l’edició del volum.
Falten algunes dades cabdals, de manera transversal, en 
molts capítols del llibre: per exemple, les referides a la 
transmissió lingüística intergeneracional. Què sabem so-
bre la llengua parlada amb els fills a les famílies? Com s’ha 
produït l’abandó, sobretot després de les debacles (un 
vell gal·licisme) de la primera i segona guerres mundials? 
Aquesta absència de dades no és imputable als autors del 
volum. En aquest tema, França, un país amb una impres-
sionant tradició de recollida estadística de dades socials, 
ha optat per ignorar la informació lingüística sobre els seus 
ciutadans. Manquen dades de demolingüística, dades so-
bre la militarització i els seus efectes lingüístics, dades de 
psicologia social… Una vegada més, topem amb l’assimi-
lacionisme francès, que sembla imitar aquella frase caste-
llana que diu: «Desprecia cuanto ignora».
Aquest volum proporciona moltes idees aplicables a la 
recerca dels països de llengua catalana, des de la des-
cripció de la diversitat immensa i dinàmica dels grups im-
migrants, fins a l’anàlisi dels usos i ideologies lingüístics 
dels grups religiosos, passant per l’economia de la llen-
gua o l’anàlisi sociolingüística de ciutats com Tolosa, Lió 
o París. L’enhorabona a la iniciativa! Quina llàstima que 
la diversitat que descriuen els autors ha estat negada, i 
continua estant negada ara mateix, per la pràctica política 
quotidiana de la República Francesa.
El llibre, així mateix, aporta bones referències bibliogrà-
fiques tant del món francòfon com germànic, cosa salu-
dable en un món acadèmic cada dia més monopolitzat 
pels anglosaxons, els que tallen el bacallà. Podem apren-
dre molt de l’experiència francesa, i els francesos poden 
aprendre, si volen, de la nostra. Aquesta gran obra ho fa 
possible. I és que una part dels catalans som/són fran-
cesos que hem/han conegut de primera mà els efectes 
terribles, possiblement irrecuperables, de la tasca france-
sitzadora secular. Els citoyens de Perpinyà, per exemple, 
han interioritzat que el català, per a avançar socialment, 
fa més nosa que servei. La història social de les llen-
gües de França és també, en una petita part, en un racó 
sud-oriental i marginal de l’Hexàgon, la nostra història.


KREMNITZ, Georg (dir.). "Histoire sociale des langues de France"

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert