Comeron, Lluís Josep

Revistes Catalanes amb Accés Obert

CENTRE D’ESTUDIS ARGENTONINS JAUME CLAVELL 25
iuen –i és cert– que 
els amics no es bus-
quen: es troben. Jo 
vaig trobar l’En-
ric Serras, fa prop de cinquanta 
anys, durant un sopar a la casa 
que ell tenia llogada al carrer 
Gran d’Òrrius. Ens coneixíem 
–tots dos érem de Matarò quan a 
Mataró tothom es coneixia– però 
no ens havíem tractat. Bon dia o 
bona tarda, i prou.
Aquella nit vam xerrar molt. 
De tot. I, com diuen al fi nal de 
“Casablanca”,  aquell va ser l’inici 
d’una bona amistat. Una amistat 
que després, al llarg dels anys i de 
repetits veïnatges, es va anar apro-
fundint a través del més civilitzat 
dels procediments: la conversa. 
Prenent la fresca, compartint 
taula, passejant,  contemplant les 
estrelles o, simplement, no fent 
res sinó parlant no importava 
de què. Qualsevol lloc i qualse-
vol pretext –i encara que no n’hi 
hagués, també– era bo per fer-la 
petar.
L’Enric era un bon conver-
sador, cosa que no vol dir que 
enraonés massa o en va. Ho 
feia quan tenia coses per dir i 
creia que havia de dir-les, tant si 
fossin importants –o ho sembles-
sin– com  banals –o  també ho 
semblessin–. Amb calma, repo-
sadament, o posant-hi uns grans 
de passió –tampoc massa– quan 
l’ocasió ho mereixia. Fins i tot 
quan tenia raons per exaltar-se, 
si bé la seva mirada, la seva veu 
i la seva actitud adquirien un aire 
contundent i sever, no perdia mai 
els estreps. Pot dir algú haver-lo 
vist agressiu en alguna oportuni-
tat?  Ho dubto. 
Les converses amb ell eren 
sempre sucoses, fos quin fos el 
tema. Des de política –el sentit 
comú era el seu peu de rei– a 
especulacions sobre extraterres-
tres; des de cinema a cultura del 
vi;  des de fenòmens fantàstics a 
prosaics fets quotidians; des de 
literatura a tècnica aeronàutica; 
des de pintura a l’esport (pot 
semblar inversemblant però ell 
va ser qui em va ensenyar a jugar 
a tennis!)... Tot despertava el seu 
interès. I el ventall d’assumptes en 
què semblava sentir-se com peix a 
l’aigua era molt extens. Només, 
potser, hi havia  un tema  que 
semblava incomodar-lo: parlar 
d’ell mateix.
Ens enteníem ell i jo. Sent dife-
rents, congeniàvem, ens aveníem. 
Quantes estones compartides! 
Com a bon conversador, –i  no és 
cap paradoxa– sabia administrar 
amb intel·ligència i sensibilitat 
els silencis. Xerrar amb ell era una 
aventura, a més d’enriquidora, 
sorprenent. Entre d’altres raons, 
pels enigmàtics parèntesis que 
obria en les converses, farcint-les 
d’imprevistos silencis. Però no 
hi feia res. Amistat de ben pocs 
quirats  és la que s’esfi lagarsa amb 
els silencis, que no els tolera ni els 
respecta. Dos bons amics, quan 
estan junts i conversen, no troben 
mai cap mena d’incomoditat en 
els silencis; no els neguitegen ni 
es creuen obligats a fer angunio-
sos esforços per trencar-los. Ho 
fan els que no són amics de debò, 
els que  els entenen com una situ-
ació molesta i carregosa, en lloc 
de considerar-los una manera més 
–i potser la millor– de guarnir les 
converses.
Em queia bé l’Enric. Molt. 
Amb el seu tarannà tranquil, 
reposat, amic dels amics, activista 
de projectes, sempre disposat a 
col·laborar en el que fos; arrelat 
fortament al seu temps i amb 
l’esperit empeltat amb enyoran-
ces de temps passats. Alquimista 
de licors esperitosos,  savi en l’art 
de conjuminar menjars i salses, 
incansable caminant d’indrets 
solitaris... Irònic, sorneguer, 
matisant astutament les paraules 
per, de retruc, potenciar les que 
no deia... Amb una llum especial 
en la mirada –en ocasions inqui-
etant–, de somriure fàcil, discret 
D
D
O
SS
IE
R
LLUIS JOSEP COMERON
l’amic enric
CENTRE D’ESTUDIS ARGENTONINS JAUME CLAVELL26
Olla Benigna va 
ser un club gastro-
nòmic que va ini-
ciar-se en l’àmbit 
de la família Serras. Quan encara 
no tenia nom s’organitzaven uns 
sopars, a les postres dels quals es 
divulgaven receptes casolanes de 
cuina, per instruir el personal. 
Però aquesta intenció va tenir poc 
futur. 
L’Olla Benigna com a club no 
va pretendre altra cosa que l’oci, 
sense cap mena de compromís 
social, ni polític, ni cultural. No 
tot a la vida ha de ser transcen-
dental. Amb el pretext de sopar va 
anar acollint una quantitat ingent 
de comensals fi ns arribar a un punt 
que molts no es coneixien entre 
ells: cadascú podia portar amics i 
aquests uns altres, provocant ver-
daderes difi cultats d’espai. Va ser 
un autèntic cultiu d’amistats.
Per a ser fi dels als inicis fun-
dacionals hem d’anar a la llar del 
senyor Jaume Colomer, on tres 
gendres i ell mateix, iniciats per 
l’Enric organitzaven uns dinars 
amb pretensions de cuina selecta, 
en què la família femenina hi era 
convidada. Va ser batejat amb el 
nom d’AFIC (Associació Familiar 
i Cultural). Hom pot deduir que 
l’adjectiu cultural era més aviat 
pompós. Aquests àpats s’expan-
diren i entraren altres cuines ami-
cals. Així s’amplià amb la família 
Subirà (íntima de la Colomer). 
S’estrenaren cuines i fogons, 
i menjadors, amb ambicions 
memorables en què l’Enric Serras 
era la veu decisòria. L’AFIC va 
créixer, com hem dit, en un ambi-
ent purament casolà i d’amics 
íntims. Amb el temps aquells tecs, 
on els cuiners érem uns mers afi -
cionats (jo mateix no en vaig saber 
mai), agafaren més volada iniciant 
una altra ambició, promoguda 
per l’Enric, consistent en sortir 
del clan domèstic per iniciar una 
manera de fer amics més àmplia 
al voltant d’una taula. D’aquí 
va néixer el que aviat seria l’Olla 
Benigna.
L’Olla va crear un agradós 
ambient fruit de la discreció, 
l’amabilitat i la cordialitat, sense 
cap mena de compromís, molt 
propi al caràcter de l’Enric. Uns 
artistes convidats meus en queda-
ren sorpresos: 
-“Com us ho heu fet per acon-
seguir aquesta fraternitat?
- No ho sé. Però si ho pregun-
teu a l’Enric Serras, que n’és fun-
dador, tampoc ho sap”. 
Aquest era el seu misteri.
L’Enric va creure oportú que 
havia d’incorporar un responsable 
de relacions públiques i protocol i va 
proposar-ho a Lluís Terri, l’actiu 
promotor cultural i artista expert 
en relacions humanes. Amb la 
seva incorporació, la  divulgació 
de l’Olla es va estendre més enllà 
de l’ambient local. Es va decidir 
en el gest, ponderat en el to, 
planer sempre en el tracte... i 
amb un curiós i lleuger balan-
ceig del cos, quan estava dem-
peus, recolzant-se ara en una 
cama, ara en l’altra...
Gran tipus, l’Enric. N’era 
més del que semblava. Mai va ser 
un individu estàndard ...  Prepa-
rat per dir sempre la penúltima 
paraula, silenciava la darrera com 
si volgués acabar les seves con-
verses amb punts suspensius... 
enclaustrant-se, abans d’acabar, 
en sí mateix, sense obrir-se del 
tot. Timidesa?  Potser sí.
Sempre vaig apreciar i res-
pectar l’Enric i vull creure que 
l’afecte era recíproc. Vol dir 
això que el coneixia bé? Que el 
coneixia del tot? A fons? Segu-
rament, no. Tenia, crec, un 
punt de complexitat inassequi-
ble. Sempre vaig pensar - i ho 
continuo pensant - que en tot 
moment va conservar dintre seu 
un replec que no volia  compar-
tir. Un cau, dins d’ell mateix, 
per a ell sol. Un íntim refugi 
cuirassat contra tota mirada 
aliena. Potser això el mostrava, 
malgrat la seva porositat a tot el 
que l’envoltava,  en un solitari 
que no volia –o no podia– com-
partir del tot la seva més recòn-
dita solitud. Tal vegada era 
aquest hermetisme el que el feia 
aparèixer, a estones, una mica 
distant. Alguns no l’entenien. 
D’altres l’hi  retreien. D’altres, 
ni se n’adonaven.
Entranyable personatge, 
l’Enric. Personatge que, pel que 
fos, potser no va fruitar tot el 
que podia esperar-se  de la rica 
saba que l’animava per dins. I 
que tampoc va ser valorat com 
es mereixia.
En tinc un gran record de 
l’Enric. I encara sospito que, 
precisament en el racó que ens 
ocultava,  hi niava el millor d’ell 
mateix
Adéu, amic Enric.
l’enric serras i 
 “l’olla benigna”
D
O
S
S
IE
R
MANUEL CUSACHS I XIVILLÉ
L


L'amic Enric

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert