Pagès i Paretas, Montserrat

Revistes Catalanes amb Accés Obert

UNA TALLA ROMÀNICA 
DEL BAIX LLOBREGAT 
AL MNAC 
MONTSERRAT PAGÈS I PARETAS 
DOCTORA EN HISTÒRIA DE L'ART I CONSERVADORA AL DEPARTAMENT D'ART ROMÀNIC DEL MNAC 
Una talla romànica de gran qualitat procedent del Baix 
Llobregat, la marededéu de Sant Joan Despí, ha ingres-
sat recentment al Museu Nacional d'Art de Catalunya 
mitjançant el dipòsit que han efectuat els seus propie-
taris, els senyors Joan i Josep Calders, formalitzat el 2003. 
Des del mes de maig d'enguany (2006), un cop ha estat 
restaurada la imatge, s'ha incorporat a l'exposició per-
manent de la sala de romànic del Museu, on figura al 
costat d'altres marededéus notables, en una gran vitrina 
de l'àmbit dedicat a la imatgeria romànica, on s'exposen 
també, entre altres obres, les famoses talles procedents 
de la vall de Boi i la cèlebre Majestat Batlló, obres 
mestres del Museu. 
La marededéu de Sant Joan Despí, una de les poques 
talles d'època romànica de la comarca que ens ha 
pervingut, respon al tipus d'imatge de devoció més 
popular i característica de les representacions maria-
nes d'Occident entre els segles XI i XIII. Des de la més 
humil de les capelles i parròquies fins a la més presti-
giosa basílica catedralícia o monàstica, fos quina fos la 
seva dedicació, a la Verge, al Salvador o a qualsevol 
dels sants de culte a l'Església occidental, hi havia una 
imatge com aquesta de la Verge asseguda amb el Nen 
a la falda. Per contra, l'Orient grec i bizantí no ha 
conegut mai una imatge d'aquest tipus, és a dir, de 
punt rodó, de tres dimensions. En aquesta imatge de 
devoció, la Verge s'assimila al tron de l'Infant, a la Seu 
de la Saviesa cantada en les lletanies, el setial del 
Verb encarnat. En posició rígidament frontal i força 
hieràtica, Maria es presenta asseguda, en un escam-
bell 0 més freqüentment en un tron sostingut per qua-
tre columnes, que simbolitza la Jerusalem celestial, i 
de vegades porta corona, tallada o laborada en el 
mateix bloc de fusta. Amb la mà esquerra, la Mare 
subjecta l'Infant, assegut a la seva falda, també en 
rígida posició frontal. Jesús, en aquest tipus d'imatge, 
beneeix amb la mà dreta i amb l'esquerra sol mostrar 
el llibre de la vida. En altres exemplars conservats en 
lloc del llibre sosté una bola, símbol de sobirania here-
tat del món antic. De vegades també Maria sosté, 
amb la mà dreta, una bola, i altres cops, una poma, 
emblema seu com a nova Eva. En obres més tardanes 
pot dur també una flor de lis. És interessant d'observar 
que en les marededéus romàniques més antigues, 
com en la de Sant Joan Despí, no hi ha relació entre 
Mare i Fill, i això respon a la seva significació com a 
Seu de la Saviesa, l'expressió més concisa del dogma 
de l'Encarnació.' 
La talla es conservava fins fa pocs anys en una masia del 
Camí del Mig, del terme i parròquia de Sant Joan Despí, 
on als anys vuitanta vaig tenir ocasió d'estudiar-la gràcies 
a la gentilesa de la família Calders i de la historiadora de 
l'art santjoanenca Montserrat Duran.^  Segons els seus 
propietaris, la tenien des de feia generacions i tot i que 
la seva procedència era local, no van saber concretar-me 
de quina de les esglésies del poble provenia. Per 
l'aspecte ennegrit que presentava la imatge abans de la 
seva restauració i perquè li mancava la part inferior, així 
com un tros del cap de la Verge, resultava molt evident 
0) ILENE H. FORSYTH. The Throne of Wisdom. Wood sculp-
tures of the Madonna in Romanesque France, Princeton 
University Press, 1972. Vegeu també M. PAGÈS. "Els orígens 
de les marededéus romàniques", a l'obra citada a la nota 4, 
p. 35-45, 
0 MONTSERRAT PAGÈS I PARETAS. Art Romànic i Feudalisme 
al Baix Llobregat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 
Biblioteca Abat Òliba, núm. 108. Barcelona, 1990, p. 608-
618. 
Materials del Baix Llobregat,12. 2006 (65-69) 
que va ser rescatada del foc, que les parts que hi falten 
devien ser devorades per les flames en algun acte 
bèl·lic, de guerra o revolució, deis molts que visqué el 
país entre els segles XIX i XX. Si no hagués estat per 
aquest gest valent dels seus avantpassats, no ens 
hauria pervingut. 
La marededéu de Sant Joan Despí és, com hem dit, 
una talla de gran qualitat, que en l'actualitat fa 60 cm 
d'alçada, però que en origen, amb la base que ara li 
falta, havia de ser més alta; d'amplada fa 24 cm i de 
gruixària només en fa 20. En posició estrictament 
frontal, Maria es presenta asseguda amb el Nen 
assegut sobre el genoll esquerre. Com és habitual. 
Mare i Fill estan en posició frontal i força hieràtica. Una 
i altre són tallats en un sol bloc de fusta d'àlber (po-
pulus alba) i només els braços de l'Infant i l'avantbraç 
dret de la Verge, que no es conserven, eren peces 
tallades a part i subjectades per mitjà de tiges. Tots 
dos vesteixen túnica talar de color vermell i mantell 
blau, colors que són habituals de la seva iconografia i 
que la restauració actual ha permès de recuperar en 
part, perquè abans tot just s'intuïen. En canvi, no s'ha 
pogut recuperar el color original de les carnacions i el 
que mostren correspon a la tercera capa de policro-
mia. Més avall ens hi tornarem a referir. La factura de 
la imatge denota una mestria notable, sobretot en el 
tractament del rostre de la Verge, lleugerament ovalat 
i afinat, amb les galtes planes i llises però plenes, el 
mento enfonsat i els llavis prims, una mica sortint el 
de dalt. El nas, recte i molt fi, enllaça amb el sortint 
de les celles, arquejades amb un lleu apuntament, 
sobre uns ulls grans i sortits, que la policromia original 
al seu temps devia fer ressaltar encara més. Té la part 
posterior del cap feta malbé, com s'observa en les 
fotografies laterals, i el rostre va í.aver de ser fixat 
perquè presentava un tall, o esquerda lateral, molt net 
en la seva part esquerra i més irregularment trencat a 
la dreta. El mantell que duu sobre la túnica, cenyit al 
cap per una mena de diadema o cinta, li cobreix 
també els cabells. Els plecs d'aquest mantell formen 
diverses V als braços i a les cames, per sota dels 
66 Materials del Baix Llobregat,12. 2006 (65-69) 
•r - • ' -H to 
''"* ^ ^ ^ ' 
-^. / ' 
* " .. 
*^#sí> 
* 
^ p ^ .í. -
» 1 \ 
(i 
genolls, i entre cama i cama els plecs de la túnica 
baixen rectes. Aquesta té l'escot arrodonit entorn del 
coll. No es conserven els peus de la Verge, tal com 
s'ha dit abans, però per un petit sortint a baix, a la 
dreta, es pot deduir on començaven. Amb la mà 
dreta, força gran, la Mare subjecta l'Infant i sembla 
protegir-lo. Aquest té també la part superior del cap 
feta malbé, que en part pot ser per la fixació d'una 
corona en època posterior, i en gran part també per 
l'acció de xilòfags. El cabell li mig cobreix les orelles i 
pel darrere és tallat recte. Les faccions de la cara 
denoten el mateix ofici que les de Maria, per bé que 
l'Infant té el rostre més arrodonit. Els plecs de la roba 
també dibuixen V sota els genolls i són rectes a la 
part central, com és habitual. Té els peus separats. A 
la part posterior de l'escultura hi ha un gran queixal 
buidat en forma de rectangle que, contràriament al 
que havíem suggerit fa anys, no pot ser un recoriuitori 
antic perquè, excessivament gran, sembla més aviat 
un buidat d'època moderna per poder subjectar o 
ancorar d'alguna manera la imatge. 
Com hem dit, abans de la seva restauració, la talla pre-
sentava un aspecte molt enneght, i també brillant, qua-
litat aquesta causada per intervencions tardanes que 
pretenien unificar-ne l'aparença. El suport, és a dir, la 
fusta, presentava un estat força precari al moment de 
l'ingrés al Museu, perquè, a més d'haver estat en part 
cremada i danyada pel foc, evidenciava l'atac de 
xilòfags. La restauració ha estat efectuada als tallers del 
MNAC per Anna Carreras i Tarragó, quant a la part de 
l'anàlisi de les capes de policromia, neteja i reintegració 
pictòrica, i, pel que fa a la fixació de les fractures del 
suport i la fabricació d'una base i sistema de subjecció o 
ancoratge, per Pere de Llobet i Vicenç Martí. Aquesta 
restauració ha permès de comprovar la fractura del ros-
tre de la Verge, en tres nivells de trencament, que s'han 
tancat, adherit i fixat, en una operació molt delicada. En 
netejar les parts ennegrides i la brutícia de la talla, i en 
eliminar els estucs posteriors, s'hi ha pogut comprovar, 
per mitjà de cales d'inspecció, que hi havia diverses 
capes de policromia superposades, de les quals tres són 
antigues, i, com hem dit, s'ha consolidat i recuperat en 
part la capa romànica original de les túniques i mantells, 
però no de les carnacions, perquè de les originals 
només n'hi havia vestigis mínims, testimonials, en un 
parell de punts: a la mà i a l'angle de l'ull esquerre de la 
Verge. El color de carnació que s'hi ha deixat correspon. 
Materials del Baix Llobregat, 12.2006 (65-69) 
com hem dit, a la tercera capa de policromia. D'altra 
banda, com que li faltava la base, s'ha hagut de fabricar 
un sistema d'ancoratge o subjecció a fi de poder exposar 
l'escultura en la posició correcta. 
Pel que fa als pigments originals, la seva anàlisi ha 
revelat que, a més dels locals, com l'hematites (òxid 
de ferro) per al vermell, n' hi havia d'importació, com 
l'atzurita (carbonat bàsic de coure) per al blau, i el 
cinabri (sulfur de mercuri), també per al vermell. 
Aquests dos pigments, molt apreciats a l'època però 
utilitzats rarament perquè era més fàcil i de menys 
cost emprar-ne de locals, ens permet deduir no sola-
ment que la tècnica de policromat de la imatge de 
Sant Joan Despí era força elaborada i que el seu autor 
coneixia les receptes que recomanaven els trac-
tadistes medievals per donar més relleu i consistència 
als colors, sinó també el valor, l'alt preu que tenia. Tot 
això ens confirma que hauria estat confeccionada en 
un taller posseïdor d'una cultura tècnica i teòrica nota-
bles, qüestió sobre la qual tornarem. Abans hem d'in-
cidir en aspectes formals i històrics. 
Com ja havíem assenyalat anteriorment, la imatge 
presenta una semblança notable amb la marededéu 
de Matadars, del segle XII i també exposada al MNAC.^  
També té un cert parentiu amb la marededéu de 
Montserrat" i, així mateix, amb la marededéu del 
Tresor de la catedral de Barcelona,^ conservada avui a 
l'Arxiu Capitular, totes dues de finals del Xli, comença-
ments del XIII. Aquestes tres talles, però, semblen 
més tardanes que la imatge de Sant Joan Despí, tant 
per la dolça expressivitat de la de Matadars, que 
l'allunya de la rigidesa formal i atemporal de la sant-
joanenca, més primitiva, com per la presència de vels 
i corones en les de Montserrat i de la catedral de 
(^ ) PAGÈS. Art Romànic, p. 616. Sobre la Mare de Déu de 
Matadars, vegeu text de C. LLARÀS, a Catalunya romànica, 
vol. XI. Barcelona, 1984, p. 332-334. 
C) C. LLARÀS. Catalui.p romànica, vol. XI, 1984, p. 313-
316.Vegeu, sobretot, F.X. ALTÉS, J. CAMPS, J. DE C. LAPLANA 
i M. PAGÈS. La imatge de la Mare de Déu de Montserrat, 
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003. 
C) J.CAMPS. "La imatge de la Mare de Déu de Montserrat 
com a talla en fusta de l'època romànica", dins l'obra citada 
a la nota anterior, p. 47-61. Sobre la Mare de Déu del Tresor 
de la Catedral vegeu a més text de C. CLUSELLAS a Catalunya 
romànica, vol, XX. Barcelona, 1992, p. 175-176. 
Barcelona, que indueixen a una datació més tardana, 
per contrast amb la del Baix Llobregat, la simplicitat 
de la qual, en principi, remetria a uns orígens més 
antics i a una datació lleugerament anterior. Una altra 
talla amb què també presenta una certa similitud, i 
que també llueix corona i una vestimenta més elabo-
rada, és la marededéu de Sant Cugat del Vallès, data-
da el 1218 per una inscripció que hi havia al recondi-
tori de les relíquies.* Per tot plegat, pensaríem que la 
talla santjoanenca podria datar-se a finals del segle 
XII. És molt interessant, d'altra banda, que els models 
més afins siguin també els més pròxims geogràfica-
ment. I és interessant sobretot la relació amb la 
imatge de la catedral de Barcelona, com veurem. 
Al poble de Sant Joan Despí hi ha dues esglésies 
antigues, la parròquia dedicada a Sant Joan Baptista, 
de què després parlarem, i la capella de Santa Maria 
del Bonviatge, la fundació de la qual s'atribueix a un 
benefici instituït el 1250, on és documentat que el 
1262 s'hi venerava la Mare de Déu del Bonviatge. És 
que aquesta ha de ser la nostra imatge? Com veurem, 
no necessàriament. En primer lloc, entre els segles XII 
i XIII, com hem dit, totes les esglésies, fos quina fos la 
seva dedicació, tenien la seva marededéu romànica. 
Segonament, la imatge, que s'ha de datar a finals del 
XII i que com a molt tardana seria anterior al 1218, és 
més antiga que la capella, o sigui que, en tot cas, 
provindria d'una destinació anterior. I en tercer lloc, a 
Sant Joan Despí es conserva el cap d'una altra mare-
dedéu, també servada des de temps immemorial en 
una masia, que ben probablement sigui la que es ve-
nerava a la capella del Bonviatge, perquè per estil s'ha 
de datar a mitjan segle XIII, és a dir, a l'època de la 
fundació de la capella. Del fet que només se'n con-
servi el cap, serrat pel coll, es pot deduir que el cos 
devia estar en un estat tan malmès que no permetia 
la subjecció de la imatge, és a dir, que ben probable-
ment també en aquest cas el que resta de la talla 
devia haver estat rescatat del foc' 
C) Sobre la talla vegeu el text de DOMÈNEC FERRAN, a 
Catalunya romànica, vol. XVIil, 1991, p. 184-185, i sobre les 
relíquies i inscnpció el d'ANTONI PLAOEVALL a la mateixa 
obra, p. 185-186. 
(') Sobre aquesta altra talla, el cap d'una altra marededéu 
de Sant Joan Despí, vegeu també l'obra i les pàgines citades 
a la nota 2. 
68 Materials del Baix Llobregat,12. 2006 (6S-69) 
Per tot plegat, el més versemblant és que la talla que 
ens ocupa provingui de la parròquia de Sant Joan 
Baptista, que és documentada des del 1002. El 1010 
el bisbe Aeci de Barcelona la donà a la comunitat de 
canonges de la catedral de Barcelona, canònica a la 
qual fou confirmada el 1012. D'altra banda, els comtes 
Ramon Berenguer i Almodis tenien béns a Sant Joan, 
que en part adquiriren el 1066 i el 1068, la delimitació 
dels quals, molt àmplia, coincideix amb els termes 
parroquials. Aquests béns, el 1081, els empenyoraren 
al bisbe Umbert de Cervelló per mil mancusos d'or 
que havien de destinar a la construcció d'un antepen-
di d'or per a l'altar de la Santa Creu de la catedral. 
Aquesta sola dada ja revela que aleshores aquestes 
terres devien ser molt riques i preuades. Els Castellví, 
grans magnats territorials, també hi tenien béns, que 
empenyoraren a canvi d'argent fi, i n'hi tenia també el 
priorat de Sant Genis de Rocafort, segurament per 
donació dels Castellví. I el monestir de Sant Cugat hi 
tenia un alou.' 
Aquest context històric demostra que a la parròquia de 
Sant Joan hi havia prou riquesa per adquirir una imatge 
com aquesta de notable valor i també permet d'inferir 
els seus comanditaris, probablement els canonges de 
la catedral de Barcelona o bé els clergues, de la 
mateixa església. Arribats en aquest punt podem pre-
guntar-nos on devia fabricar-se la imatge. La sem-
blança amb altres talles notables, com la de 
Montserrat, la de Matadars i, sobretot, la de ia canòni-
ca catedralícia barcelonina, així com el fet històric de la 
dependència d'aquesta canònica, permet d'inferir que 
ben probablement devia manufacturar-se en un dels 
tallers que treballaven per a la catedral de Barcelona i 
la seva comunitat de canonges. La qualitat notable de 
la imatge fa ben versemblant aquesta hipòtesi. 
Pel que fa a les altres talles romàniques conservades 
al Baix Llobregat, hem d'esmentar la marededéu de la 
Llet de l'antic monestir de Sant Ponç de Corbera, del 
segle XIII, pròxima al gòtic, i la de Sant Pau del Prat 
de Llobregat, del segle XIII, també a la cruïlla entre 
dos estils. Aquesta talla, a la mort dels antics 
masovers del mas de Sant Pau, ha de pervenir a 
l'Ajuntament del Prat. Finalment, la darrera és aque-
lla marededéu de Sant Joan Despí, ja esmentada, de 
la qual només es conserva el cap, que probablement 
sigui la del Bonviatge, per les raons que abans hem 
adduït. Seria de desitjar que també aquesta talla 
pervingués en algun museu o institució pública. En 
aquest sentit, el gest dels senyors Calders, de diposi-
tar la talla al MNAC, hauria de ser seguit i imitat. Seria 
una manera de garantir la conservació en les millors 
condicions possibles d'aquestes altres imatges 
romàniques i, alhora, de fer-les accessibles a la 
col·lectivitat i als estudiosos i, en definitiva, inserir-les, 
amb indicació de procedència, en la història de l'art 
català. 
C) Vegeu PAGÈS. op. c/f., p. 610-612. 
Materials del Baix Llobregat, 12.2006 (65-69) 


Una talla romànica del Baix Llobregat al MNAC

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert