Jou i Mirabent, Lluís

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Llengua i Us
El contingut essencial
de la Llei
El català com a
llengua pròpia
de Catalunya
4
Auto r Lluís Jou i Mirabent
El repte de la Llei 1/1998, de 7 de ge-
ner, de política lingüística
El 30 de desembre de 1997 el Parlament de Catalunya va aprovar amb el vot
favorable de més del vuitanta per cent dels diputats la Llei de política lingüísti-
ca, que va ser promulgada pel president de la Generalitat el 7 de gener, publica-
da al DOGC en versió cata lana, caste llana i aranesa el dia 9 del mateix mes i que
va entrar en vigor al cap de vin t dies .
La Llei 1/l998, de 7 de gener, de política lingüística, consolida la política que el
Govern de la Generalitat havia realitzat en aplicació de la Llei de normalització
lingüística de 1983 en els camps de l'Administració, l'ensenyament i els mitjans
de comunicació institucionals, millora la regulació de diversos aspectes de l'ú s
oficial (no taries, registres públics, documentació mercantil, Administració de
justícia) i, finalment, estableix un marc per al foment de l'ús del català en sec-
tors fins ara orfes de regulació legal específica, com són el món socioeconòmic,
els mitjans de comunicació privats i determinades indústries culturals. Tamb é
ordena al Govern de la Generalitat l'adopció d 'un seguit de mesures de foment
de la llengua catalana en diferents àmbits.
La Llei de 1983 procurava en essència el desenvolupament del punt 3 de l'ar-
ticle 3 de l'Estatut d'autonomia. Aquest punt disposa que «la Generalitat garan-
tirà l'ús normal i oficial d'ambdós idiomes, prendrà les mesures necessàries per
tal d'assegurar llur coneixement i crearà les condicions que permetin d 'arribar a
llur igualtat plena quant als drets i deures dels citudans de Catalunya». La Llei
de 1998 té un abas t més ample i pretén desenvolupar l'article 3 de l'Estatut en la
seva totalitat. Per això, a més d'establir les mesures que abans he esmentat, en el
seu capítol preliminar formula els conceptes de llengua pròpia (que resulta de
l'apartat 1 de l'article 3 de l'Estatut ) i de llengua oficial i, per tant, de doble
oficialitat, que resu lten de l'apartat 2 del mateix article estatutari.
L'article 2.1 de la Llei qualifica el català com a llengua pròpia de Cata lunya. El
preàmbul aclareix el referent simbòlic d'aquesta declaració quan diu que «la
llengua cata lana és un element fonamental de la formació i la personalitat na-
cional de Catalunya», «la veu original» amb la qual la comun itat lingüística
catalana «ha fet al llarg dels segles una valuosa contribució a la cultura univer-
sal» i «el testimoni de fidelitat del poble català en vers la seva terra i la seva
cultura específica».
Del fet que el català sigui la llengua pròpia de Catalunya, la Llei de política
lingüística n'extreu conseqüències jurídiques per als referents col -lectius, com
són les institucions pròpies, el territori, la cultura i la societat, i que, a més ,
donen coherència interna al text legal.
Per això el català, com a llengua pròpia, és la llengua de totes les in stitucions
de Catalunya, i en especial de l'Administració de la Generalitat, de l'Administra-
ció local i de les corporacions pú bliques, de ls mitj ans de comunicació institu-
cio nals i de l'ens enyament. Són els àmbits en què la Llei estableix l'ús normal,
és a di r, general i habitual del català.
Des del punt de vista territorial, el català és, a més de la llengua de les adminis-
tracions terr itorials catalanes (Generalita t i corporacions locals) i la de la toponí-
mia, la llengua en la qua l la societat tendeix a desenvolupar tota l'act ivitat i, per
tant, la llengua preferentment emprada per les alt res institucions de Cata lunya
(nota riat, registres, Administració de l'Estat , confessions religioses, ins titucions
est rictament privades amb interès públic, sindicats...) i també, en general, per
les empreses i entitats que ofereixen serveis al públic en el terr itori de Cata lunya .
La Llei garan teix que en aquests àmbits s'usarà almenys el català.
El concepte de llengua pròpia inc ideix també en la socie ta t (per això, la Llei
estableix a l'art icle 2.3 un mandat a les in st itucions per raó del qual han de
promocionar-ne el coneixement i fomenta r-ne l'ús entre els ciutada ns) i també
en els mitjans de comunicació escrits, les emissores de ràdio i de televisió, la pro-
ducció edito rial, les arts de l'espectacle, la cançó, la cinema tografia i en general la
difusió de la cultura, la informàtica, l'enginyeria lingü ística, la publicitat, les acti-
vita ts laborals, les professionals, les esportives, les associatives i les lúdiques.
Si el concepte de llengua pròpia es fonamen ta en el pr in cipi de la territorialitat
i té un refere nt cla rament col- lectiu, el concepte de llengua oficial, aplica t al
cata là i al castellà (in dissociable, per tant, de la idea de la dobl e ofic ialita t per
imperatiu de l'Estat ut), té el seu fonament en el princ ipi de la personalitat. Ga-
ranteix als ciuta dans i ciu tadanes els drets subjectius, que só n proclamats explí-
cit amen t, a aprendre les dues llengües i a pod er usar-les lliurement en totes les
seves activita ts públiques i privades amb plena va lide sa i eficàcia jurídica. És el
que afirma l'art icle 3.2 de la Llei : «Els actes jur íd ics fet s en qualsevol de les dues
llengües oficia ls tenen , pel que fa a la llengua, plena va lidesa i eficàcia».
Les conse qüències de la declaració d 'ofic ialita t són, d 'una banda, que les admi-
nistracions públiqu es actuen normalment en llengua oficial i no en cap altra i que
tots els actes jurídics realitzats en qu alsevol de les llengües oficials tenen plena
validesa sense necessitat de traducció per exigir-ne jud icialment o extrajudicial-
me nt el compliment. D'aquesta ma nera, l'oficialit at del cata là i del castellà s'in-
sereix en l'àmbit normatiu atribuint al ciutadà el dret individual d'elecció entre les
dues i establin t la impossibilitat d'al-legat desconeixement de cap de les du es.
La Llei de polít ica lin gü ística és una nova fita en el procés de recuperació de la
presència amb dignitat de la llengua catalana en to ts els àmbits de la societa t.
No és n i un tren cam ent amb la política que des de fa vin t anys aplica el Govern
de la Generalita t n i un tornar a començar. Hi ha novetat en la Llei però con ti-
nuïtat en la política. Continuïtat en els ob jectius i novetat en els inst rumen ts.
Els ob jectius, ara més explicitats, continue n essent els de fer possibl e que tot-
hom a Cata lunya conegui les dues llengües oficials i pugui elegir lliurement la
que vo l usar en to ts els àm bits i pe rme tre que tota l'activita t soc ial es desenvolu-
pi en català, la llengu a pròpia de l país, en condic ions de no subordinació lin-
güí stica . És a dir, que to thom conegui el cata là i el castellà pe rò que el català
em bolca lli el paisatge i la vida pública de Cata lunya.
Les dues llengües
oficials
Continuïtat i canvi
5
6La necessitat
de coordinació
Un repte per a tots
Un cop ha entra t en vigor el text legislatiu caldrà fer un seguit d 'actu acions
per tal de divulgar-ne el contingut, desplegar-lo amb l'e labo ració de no rmes
reglamentàries i ap licar-lo, am b la realització de les polítiques i les act uacions
concretes necessàries per tal que les seves disposicions siguin plenament efica-
ces per estendre l'ús del català a tots els àm bits.
L'impu ls i el seguiment de l'apli cació de la nova Llei exigeix del Govern i
l'Administració de la Gene ralitat un esforç de coo rdinació en l'apli cació de la
seva política lingüística de man era qu e, tot garantint una única direcció, l'apli-
cació sigui sectorialitzada i impliqui profundament tots els departaments i òr-
gans que en depenen afecta ts per raó de la matèria.
La volun tat de coordinació va qu edar clarament explici tada una setmana des-
prés de l'entrada en vigor de la Llei amb l'aprovació pel Govern del Decret 36/
1998, de 4 de febrer, de mesures per a l'aplicació de la Llei 1/1998, de 7 de gener,
de política lingüística. El Decret significa alhora la renovació, l'e levació de rang
i la refosa del con tingut dels decrets 396/1983, de 8 de setembre, de creació de la
Comissió per a la Norma lització Lingüística, 397/1983, del mateix 8 de setem-
bre, d'assig nació a la Direcció Gene ral de Política Lingüística de les funcions
relatives al seguiment i la impulsió de l'apli cació de la Llei 7/1983, de 18 d'abril,
i 41/1986, de 13 de febrer, de creació d 'òrgans auxiliars de la Comissió per a la
Normalització Lingüística i de la Direcció General de Política Lingüística.
D'u na banda, el Decret ha encarregat la coordinació del procés d'apli cació de
la Llei a la Comissió Tècni ca de Política Lingüística, formada pels conse llers de la
Presidència i de Cultura , els secretaris gene rals de tots els departaments i el di-
rector general de Política Lingüís tica . Hi actua de secretari el presiden t del Con-
sell Tècnic, és a dir, el secretari del Govern. D'altra banda, ha at ribuït a la Direc-
ció General de Política Lingüística, a més de les competències que li corresponen
segons el Decret 173/1 991, de 30 de juliol, qu e en regula també l'estructura, les
de donar supor t tècnic a tots els departam ents de la Generalitat, elaborar els
instru ments de plan ificació lingüística gene ral que preveu l'a rticle 39.1 de la
Llei, fer el seguiment de l'aplicació de la política lingüística, preparar l' in forme
al Parlament que preve u l'a rticle 39.3 de la Llei, vetllar per l'ús correc te de la
llengua catalana, en especial de la terminologia i els llenguatges d'especialitat,
per part de tots els departaments de la Gene ralitat, d'acord amb la normativa de
l'Institu t d' Estudis Cata lans i dirigir i coo rdinar la Xarxa Tècn ica de Polít ica
Lingüística.
Finalme nt, el Decret 36/1998, de 4 de febrer, redefineix les funcions de la
Xarxa Tècn ica i de la Comissió Assessora de Llenguatge Administra tiu (CALA), i
dó na un a especial transcendència a l'ús correcte del català segons la normat iva
de l'IEC i a la difusió, a través de l'Administració, de la term inologia elaborada
pel TERMCAT i dels llenguatges d 'especialitat. D'aques ta ma nera s'aprofita el
potencia l de l'Admini stració no només per fer políti qu es d'extensió de l'ús del
català, sinó tam bé per contribuir a la compleció i al manteniment de la qua litat
de la llengua.
La Llei 1/1998, de 7 de gene r, representa un rept e extraordinari per al Govern de
la Generalita t. Li dóna mo lts més instruments d' intervenció sobre la llengua
que la de 1983, perq uè amplia els destinataris de la norma, que ja no són només
les adm inistracion s, els funcio na ris o la comunitat educativa, sinó molts alt res
agents socials, des dels botiguers a les grans empreses de serveis, des dels titul ars
de les emissores de radiodifusió als distribuïdors de productes cinematogràfics.
També és un repte per a tots els qui t reballem en relació amb la polít ica i la
planifi cació lingüística i, molt en especial, per als qui ho fem en el marc de
l'Administració de la Generalitat o d'organi smes consorciats. El Decret 36/1998,
de 4 de febrer, fa exp lícit aquest repte, que forçarà els tècnics als qual s s'adreça
preferentment la revista LLENGUA I ús a un impor tant canvi d'hàbits.
En aqu est sentit, l'article 39 de la Llei, dedicat a les mesures de planificació,
permet un comentar i especia l perquè preveu que el Govern s'ha de dotar d 'ins-
truments de plan ificació general consistents en programes periodificat s i qu e ha
d'informar cada an y el Parlame nt de les actuacions de política lingüística i dels
resultats obtinguts.
L'elaboració del Pla general aprovat el 1995 va ser durant més de tres anys el
princ ipal objectiu de la Direcció Genera l de Política Lingüística. Després es va
conve rtir en el nucli bàsic del seu treball. Molt es de les seves propostes han estat
incorporades a la Llei de polít ica lingüística. Moltes de les experiències adquiri-
des en la seva elaboració o el seu seguiment són i seran de gran interès en aques-
ta no va etapa. Caldrà fer un esforç d'adaptació a un marc normatiu qu e, tot
mantenint els objectius genera ls de la política lingüística del Govern, n 'altera
els instruments i els destinataris.
L'aprovació de la Llei comporta la necessitat de redefinir l'estru ctura i el con-
cepte mateix del Pla gene ral de norm alització lingüísti ca de 1995 . Aquell Pla va
ser concebut com un sistema d'objectius i de mesures a llarg termini per tal de
superar el marc de la Llei de 1983. Per això incidia en alguns secto rs o àmbits,
com són el socioeconòmic, el de les institucions sanitàries i social s o el d'alguns
co l-legis profession als als qu als la Llei nom és es referia amb caràcter general.
Ara, la Llei de 1998 esdevé l'eix cen tral de les actuacions de política lingüística
qu e el Govern i els agen ts socials implicats han de complir per imperatiu legal i
no per simple acord de volun tats. D'aquesta manera la Llei és la base d'una
planificació lingüística establerta democràticam ent pel Parlament. Si el Pla ge-
neral aprovat el 1995 explicitava la voluntat del Govern d' avançar en matèria de
política lingüística més enllà de la Llei de 1983, la Llei de 1998 és un mandat
legal que obliga a actuar. Els no us instruments de planificació seran comple-
mentaris i no substituto ris de la Llei. Han de complementar-la, facilitar-ne l'apli-
cació i preveure'n el seguiment.
L'aplicació de la nova Llei planteja, per tant, un nou en torn de treball per
avançar en la genera lització del cone ixement complet i l'ú s normal de la llen -
gua catalana en tots els àmbits. Aquest és un objectiu co l-lectiu tendent a enfor-
tir la identitat nacional i a assegura r la imprescindible cohesió social del poble
català. Per assolir-lo és necessària la implicació de totes les institucion s i tots els
agents socials i és fon amental la motivació i la il-lusi ó de tots aquells qu e tenen
responsabilitats polítiques o tècniques en el dissen y, l'aplicació o el seguiment
dels resultats de la política lingüística, als qu als demano precisament això, im-
plicació, mot ivació i il-lusi ó.
•
7


El repte de la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert