Solé i Sabaté, Josep Maria

Revistes Catalanes amb Accés Obert

No m’és fàcil dir quin és el llibre que més m’ha in-
fluenciat. Entro a la universitat el 1968, coincidint 
amb una primera massificació estudiantil marca-
da per l'accés de joves de classe mitjana i, encara 
que menys, alguns fills de pagesos i d'obrers més 
o menys qualificats. 
Tot això en ple sidral d’activisme estudiantil, amb 
un tens teatre de fons a causa de les accions d’ETA. 
Hi havia un antifranquisme polític notori, però amb 
una oposició social que si bé era la que duia la ini-
ciativa política a Catalunya, tenia poca força a nivell 
estatal, a excepció del País Basc, Madrid i algun lloc 
més. Encara vivíem de l’enlluernament del «desar-
rollisme». La televisió, el 600 i moltes hores extra. 
On molts sectors provinents de l’emigració rural 
vers zones urbanes i industrials encara no havien 
començat a reivindicar les mínimes prestacions 
socials que poc després serien el gresol de la seva 
creixent oposició al règim.
Entre els que estàvem més polititzats a la univer-
sitat —que ni molt menys érem la majoria malgrat 
el que sovint s’afirma— hi havia un estímul continu-
at per part de tots els companys més inquiets i dís-
cols. Semblava que ho havíem de llegir tot. Des del 
que ens arribava amb curioses edicions d'Amèrica 
Llatina fins al que podíem fer-nos portar de frança. 
Els llibres de butxaca ens cremaven als dits i ens 
enrogien els ulls de tan delit de llegir.
S’ha de tenir en compte que ja s’havia superat 
l’etapa de postguerra amb professors inqualifica-
bles per la seva ignorància, per la seva barra, o per 
les dues coses alhora. Havien començat a aparèixer 
nous professors sota l’influx, la docència i la recerca 
de Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar o l’eco del treball 
de ferran Soldevila. Les seves eren unes classes pu-
nyents i actives, amb més ànim de preparar-nos per 
a ser futurs historiadors que no, com ara és el més 
comú, llicenciats en història. Però les assignatures 
tocaven molt de biaix el segle XX, menys la Repúbli-
ca i molt rarament la Guerra Civil. Tampoc hi havia 
massa recerca sobre el període i la poca bibliografia 
existent era d'uns hispanistes que van fer una tasca 
impagable. Els primers que em vénen a la memòria 
són Heribert R. Southworth, Gabriel Jackson, Pierre 
Broué, Émilie Temine, Hugh Thomas o el mateix Vilar.
L’estudi de la guerra a Catalunya amb tota la seva 
complexitat, seducció i contradicció no la profun-
ditzàvem. Encara no disposàvem d’una bibliografia 
prou sòlida i rigorosa i els que més preguntàvem 
fèiem treballs de tota mena, devoràvem la premsa 
de l'època a la Casa de l’Ardiaca i escoltàvem els 
testimonis del coronel frederic Escofet, de Josep 
Peirats, de Manuel Cruells, de Pere Pagès «Víctor 
Alba» o de Diego Camacho «Abel Paz». Però tot això 
no era apreciat pels pocs professors que s’atrevien 
a explicar l’època de la contesa. Per ells, tot era el 
fruit lògic del predomini abassegador del PSuC en 
els medis universitaris més crítics. Allà on es partia 
de la raó històrica, del camí correcte, del que havia 
d’haver passat i no va ocórrer. Adoctrinaven, més 
que no ensenyaven, en el plantejament comunista 
i republicà. Tot el que s’apartava d’aquesta manera 
d’entendre la guerra era mirat amb una certa con-
descendència d’intel·lectual, amb un no amagat 
elitisme ideològic. 
Incerta Glòria,
de Joan Sales
Jo
se
p 
M
ar
ia
 S
ol
é 
i S
ab
at
é
C
at
ed
rà
ti
c 
d’
H
is
tò
ri
a 
C
on
te
m
po
rà
ni
a 
de
 la
 u
AB
Jo
se
pM
ar
ia
.S
ol
e@
ua
b.
ca
t
TR
IB
U
T
140 · EINES 12  ESTIu 2010
Per tot això, Incerta Glòria de Joan Sa-
les, em va produir l’efecte d’una bomba. 
En aquesta obra, de la qual mai sabies 
quina seria la versió definitiva, apareixia 
de veritat la guerra que havia viscut el 
meu pare com a soldat de la Quinta del 
Biberó o la que m’explicava la mare quan 
molt tendra veia passar per l’estació de 
tren de Lleida els Aguiluchos de la fAI. 
Hi sentia el ressò, que m'embadalia, del 
front d’Aragó o de la Batalla de l’Ebre 
que parlaven els pagesos, ahir soldats, 
tot voltant l’estufa del cafè del meu poble, 
Miralcamp. Hi trobava la guerra i la revo-
lució, l’amor i l’odi, la creació i la destruc-
ció. El front i la rereguarda. Els ideals i les 
misèries més abjectes. L’èpica i la tragè-
dia, el drama i el sainet. L'heroisme i la 
lleialtat, la traïció i la covardia. un retrat 
sublim de la Catalunya en guerra en què 
es cremaren infinitat d’il·lusions i espe-
rances. On es perfilava com s'aprofundia 
una fossa entre els mateixos catalans. 
Amb l'obra de Sales un grup de jo-
ves historiadors vam començar a voler 
sortir de falses veritats establertes del 
nostre passat i començarem a veure 
que gairebé tot estava per conèixer, per 
investigar, per abastir un món que In-
certa Glòria insinuava i en el fons, ens 
reptava a seguir. Aquest és el llibre del 
que com a historiador, a nivell personal 
i íntim, més en sóc deutor. o
Joan Sales 
Si Incerta Glòria retrata la guerra, la vida 
de Joan Sales reflexa la generació que la 
va viure. Educat en un ambient catalanis-
ta, la fascinació inicial pel marxisme es va 
diluint per la creixent influència del PCE en 
el comunisme català. Coneix el front a la Co-
lumna Durruti, la Columna Macià-Companys 
i com a comandant de l'Exèrcit Republicà; i 
la repressió amb les purgues estalinistes 
i l'exili de la derrota. Passà per París, Hai-
tí i Mèxic, on aprèn l'ofici d'editor —amb la 
revista Quaderns de l'Exili i la publicació de 
nombrosos clàssics catalans que conrea un 
cop torna a Barcelona el 1948. ferran Sol-
devila, Mercè Rodoreda, Llorenç Vilallonga 
o Màrius Torres són alguns dels autors que 
publica mentre impulsa una carrera literària 
que culmina amb Incerta Glòria. 
Incerta Glòria
(seguit de El Vent de la Nit)
Club Editor. Barcelona, 1999
«The uncertain glory of an april day... Tot 
devot de Shakespeare coneix aquestes pa-
raules —i si jo hagués de resumir la meva 
novel·la en una sola ratlla, no ho faria pas 
d'altra manera». Així comença Joan Sales la 
«Confessió de l'autor» amb què inicia Incerta 
Glòria, una de les novel·les més lloades de la 
literatura catalana del segle XX. Guanyadora 
del Joanot Martorell (1955), el Ramon Llull 
(1968) i el Ciutat de Barcelona (1970), la ver-
sió definitiva no arriba fins el 1971, després 
de quatre edicions a través de les quals, de 
forma progressiva, Sales anava saltant la 
censura. I és que Incerta Glòria no és una 
obra banal. Ens parla de la Guerra des del 
punt de vista dels vençuts sense paliatius. 
Els que es van trobar entre la revolta i la re-
volució. Sense maniqueismes. Amb la com-
plexitat i les contradiccions que de forma 
indissociable acompanyen tota aventura 
humana. 
L'obra de Sales ens va induir a un grup de joves historiadors 
a sortir de falses veritats del nostre passat i començarem 
a veure que gairebé tot estava per conèixer
«
ESTIu 2010  EINES 12 · 141 


Incerta Glòria, de Joan Sales

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert