Heidepriem Olazábal, Helena

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Llengua i Ús
Revista Tècnica de Política Lingüística 57
Ressenya 4. 2
2015
SEMESTRE
Elena Heidepriem Olazábal
Direcció General de Política Lingüística
Pradilla, Miquel Àngel. La catalanofonia: 
Una comunitat del segle XXI a la recerca de 
la normalitat lingüística
Citació recomanada:
Heidepriem Olazábal, Elena. «pradilla, Miquel 
Àngel. La catalanofonia: Una comunitat del 
segle XXI a la recerca de la normalitat lingüís-
tica». Llengua i Ús: Revista Tècnica de Política 
Lingüística [en línia] [Barcelona: Generalitat 
de Catalunya. Departament de Cultura. Di-
recció General de Política Lingüística], núm. 
57 (2n semestre 2015), p. 107-110. <http://
www.raco.cat/index.php/LlenguaUs/article/
view/300834>
ISSN: 2013-052X
http://gencat.cat/llengua/liu
2n
Llengua i Ús 57 Ressenya 4.2 Pradilla, Miquel Àngel. La catalanofonia: Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística 108
El primer que cal destacar del darrer llibre de Miquel Àn-
gel Pradillla és l’ús, ja en el títol de l’obra, d’una termi-
nologia fonamental i bàsica per als sociolingüistes, però 
que no sempre ha estat abordada, precisada i aplicada 
amb els mateixos paràmetres. En aquest sentit, Pradilla 
té la deferència d’especificar els conceptes que utilitza 
i les raons que el porten a prendre partit per un o un al-
tre. Un terme clau, que de vegades ha estat interpretat 
com a sinònim de normalització o de normativització lin-
güístiques, és el de normalitat lingüística. Per normali-
tat lingüística Pradilla entén un context en què l’ús de la 
llengua catalana és preeminent tant en les comunicacions 
públiques com en les privades intergrupals, i actua com 
a eina de cohesió social. Pel que fa al terme comunitat 
lingüística, Pradilla fa referència a tres definicions clàs-
siques: les de Heinz Kloss, John Gumperz i William La-
bov respectivament. Heinz Kloss1 defineix la comunitat 
lingüística com el conjunt de persones que tenen com a 
llengua materna un sistema lingüístic determinat en les 
seves varietats dialectals, sociolectals, etc. Al seu torn, 
Gumperz2 utilitza el terme comunitat de parla o speech 
community per referir-se a un grup social, que pot ser 
monolingüe o multilingüe, lligat per la freqüència d’es-
tructures d’interacció social. Segons Labov,3 la comuni-
tat lingüística es defineix per la seva participació en un 
conjunt de normes d’ús social compartides que s’han de 
seguir. Com comenta Isidor Marí en el pròleg de l’obra, 
per a Pradilla el factor decisiu és la continuïtat d’interco-
municació col·lectiva basada en un mateix codi lingüístic, 
que ha perdurat i es projecta en el futur malgrat les ad-
versitats. L’autor especifica que la comunitat lingüística 
catalana ocupa un territori on la llengua catalana es troba 
en concurrència amb altres llengües més poderoses, i el 
seu repte és aconseguir que la centralitat comunicativa 
l’ocupi la llengua històrica i territorial, és a dir, la llengua 
pròpia. El terme planificació lingüística també admet di-
verses interpretacions i aplicacions més àmplies o restric-
tives. Pradilla adopta la definició que en fa Robert L. Coo-
per,4 ja que la considera més adient per a la seva aplicació 
al cas català que la de Heinz Kloss, atès que focalitza 
l’atenció en l’adquisició, l’estructura i la codificació de la 
llengua. Per aquesta raó, la obra de Pradilla s’estructu-
ra en funció dels tres àmbits fonamentals d’influència de 
l’activitat planificadora definits per Cooper: l’àmbit de la 
gestió normativa i la dinàmica estandarditzadora (planifi-
cació formal), l’àmbit de l’acció institucional i social sobre 
els usos lingüístics (planificació funcional) i l’àmbit dels 
models lingüístics (planificació de l’adquisició). El terme 
innovador d’aquesta obra i del pensament de Pradilla és 
el de catalanofonia. Pradilla l’usa per tractar la comunitat 
de llengua catalana en tota la seva complexitat, de la ma-
teixa manera que s’aplica el terme francofonia a la comu-
nitat de llengua francesa. Diferencia d’aquesta manera la 
catalanística, centrada sobretot en temes lingüístics i lite-
raris, de la catalanofonia, que focalitza en l’anàlisi socio-
lingüística de l’estat de la llengua catalana en el conjunt 
dels territoris en què es parla. L’autor destaca la impor-
tància de l’àmbit comunicatiu i la necessitat d’assolir un 
Pradilla, Miquel Àngel. La catalanofonia. Una comunitat 
del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística.
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2015.
(Biblioteca de Dialectologia i Sociolingüística; 20).
ISBN 978-84-9965-254-2.
————————————
1.  Kloss, Heinz. “On some Terminological problems in Interlungual Sociolinguistics”. A: International Journal of the Sociology of Language [ Berlin: Walter de Gruyter] núm. 57 (1986), p. 91-106.
2.  Dil, Anwaer S. (selec). Language in social groups: essays by John Gumperz. Stanford: Stanford University Press, 1971.
3. labov, William. Sociolinguistic p   atterns. Philadelphia: Pennsylavinia University Press, 1972. 
4.  Cooper, Robert L. Language planning and social change. Cambridge: Cambridge University Press, 1989.
Llengua i Ús 57 Ressenya 4.2 Pradilla, Miquel Àngel. La catalanofonia: Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística 109
espai i unes condicions de comunicació de ple domini de 
la llengua catalana que vagi més enllà de les qüestions 
identitàries i aconsegueixi una política lingüística comuna 
adreçada fonamentalment a la comunicació. També con-
sidera fonamental que se situï més enllà de les diferents 
polítiques lingüístiques aplicades fins ara pels diferents 
governs dels territoris de parla catalana.
El primer capítol, dedicat a la planificació formal o del 
corpus lingüístic, pren el procés històric de codificació 
de la llengua catalana com a punt de partida per  exa-
minar i interpretar una sèrie d’iniciatives planificadores 
preses en territoris de fora de Catalunya: fonamental-
ment l’elaboració i posterior sanció de les Normes orto-
gràfiques de Castelló, la relativament recent creació de 
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i de l’Acadèmia Ara-
gonesa del Català com a autoritats lingüístiques en els 
seus territoris respectius. Per a Pradilla, aquesta prolife-
ració actual de centres codificadors per a una mateixa 
llengua no ajuda gens —ans al contrari— la necessària 
convergència lingüística, que exigeix una llengua que ha 
de garantir la unitat des de la diversitat, si el que es pretén 
és la normalitat, entesa com la situació en què l’ús de la 
llengua catalana és preeminent tant en les comunicacions 
públiques com en les privades intergrupals, i actua com 
a eina de cohesió social. Pradilla insisteix en què si es 
vol aconseguir una normalitat de la llengua en el sentit 
esmentat, cal defugir dels models identitaris locals per 
arribar a una identificació amb el model unitari en benefici 
de la comunicació en l’àmbit de tots els territoris de parla 
catalana. Per això, a part de les actuacions d’impuls dels 
processos de normalització lingüística protagonitzats des 
dels poders públics, és molt important arribar a crear una 
consciència unitarista per part dels parlants, que perce-
bin la comunitat lingüística com una responsabilitat activa 
de tots els seus usuaris. En definitiva, cercar de trobar 
una consciència col·lectiva per rehabilitar la llengua basa-
da en uns interessos compartits, despolititzada i desiden-
titzada per als parlants, i una acció dels poders públics 
allunyada dels marcs polítics i jurídics passats.
En el segon capítol, dedicat a la planificació funcio-
nal i la intervenció sobre els usos lingüístics, l’autor 
examina les polítiques lingüístiques dutes a terme a Ca-
talunya, el País Valencià i les Illes Balears. Els diferents 
estatus legals de la llengua a cadascun d’aquests terri-
toris condicionen, juntament amb les ideologies políti-
ques i altres factors, la política lingüística institucional. 
Pradilla ens parla de l’existència i la necessitat de dues 
menes de planificació lingüístiques: una des de dalt (o 
institucional) i una des de baix (protagonitzada per la 
societat civil). La seva anàlisi no es limita, com tantes 
d’altres existents, a repassar les actuacions de foment 
—o no— institucional, sinó que, les contrasta amb les 
visions i actuacions de la societat civil, representada per 
les organitzacions lingüisticoculturals d’aquests terri-
toris. Destaca el fet que en elles els segments socials 
més militants titllen de tímids o immobilistes els proces-
sos de normalització lingüística endegats pels poders 
públics, i els de caire més neoliberal els els consideren 
massa intervencionistes i alhora discriminatoris de la 
llengua castellana.
La conflictivitat que es viu actualment en l’àmbit educa-
tiu en bona part del territori catalanòfon, i el paper relle-
vant de l’ensenyament de la llengua en la formulació de 
polítiques lingüístiques destinades a modificar actituds i 
comportaments, porten l’autor a dedicar un capítol sen-
cer, del total dels quatre que configuren l’obra, als models 
educatius, és a dir, a la planificació de l’adquisició. Per 
avançar en el camí de la normalitat que planteja Pradilla, 
l’escola, com a creadora d’usuaris de la llengua, cons-
titueix un element clau d’atracció lingüística, ja que, a 
banda de proveir competències, és un potent focus de 
creació d’adhesions emocionals, és a dir, un motor de 
generació d’actituds positives cap a la llengua. Per a Pra-
dilla, el model lingüístic educatiu ideal és aquell model 
multilingüe, al servei d’una societat políglota, en què el 
català és la llengua de comunicació intergrupal, és a dir, 
la llengua de cohesió social. En aquest capítol s’analitzen 
els models lingüístics i la seva evolució en els tres terri-
Llengua i Ús 57 Ressenya 4.2 Pradilla, Miquel Àngel. La catalanofonia: Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística 110
toris esmentats i a la Franja. El fil conductor és una anàli-
si cronològica crítica de les actuacions en aquest àmbit 
dutes a terme pels diferents governs d’aquests territoris.
En el quart capítol, dedicat a l’evolució de la comunitat 
lingüística, s’ofereix una fotografia de la situació socio-
lingüística a Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià 
i Andorra.  Demolingüísticament parlant, Pradilla treballa 
amb dades provinents de les enquestes d’usos lingüístics 
dutes a terme a tots els territoris entre els anys 2003 i 
2004, però també amb algunes de més recents, fruit d’al-
tres anàlisis territorialitzades. Abans, però, d’afrontar la 
situació a cadascun dels territoris, avalua l’impacte so-
ciolingüístic de la crisi econòmica actual que els afecta, 
com a la resta del món, de la qual es deriva l’arribada 
d’una onada migratòria multilingüe.
La darrera part del llibre, «Corol·lari», resumeix de manera 
succinta les principals idees exposades i reflexiona sobre 
l’estat de la llengua catalana, per territoris i en tot el con-
junt, i sobre el camí que té encara per recórrer la catala-
nofonia per arribar a assolir la normalitat, en el sentit de 
fer del català la llengua de cohesió social als territoris de 
parla catalana.


PRADILLA, Miquel Àngel. La catalanofonia: Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat lingüística

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert