Quadrada i Damont, Oriol

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ESTUDIS
FULLS/95 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA6
ESTUDIS
El mil·lenari del primer document sobre la
parròquia de Santa Maria és una nova oportunitat
per aprofundir en el significat de la denominació
Civitas Fracta.
Cal fer un recorregut pels documents d’abans
i de després de l’any 1008.
El document més antic és de l’any 949, en temps
dels comtes de Barcelona Borrell i Mir, que és una
compravenda d’una peça de terra, «ipsa terra in
comitatu Barchinonense, in Maritima, in terminio de
Alarona, in villa Valedex». O sigui, una peça de terra
dins la vil·la de Valldeix, que era dins del terme, més
gran, d’Alarona.
És el primer document sobre la Maresma, sobre
Alarona i sobre Valldeix, i va ser trobat pel pare
Fidel Fita entre els documents del monestir de Sant
Llorenç del Munt.
En els meus treballs dels anys 1977 i 1978 a
Cingles i als Quaderns de Prehistòria i d’Arqueo-
logia del Maresme, hi ha les meves referències i
correccions al pare Fita sobre «maretima» i «vale-
deix i, cal no oblidar, com s’ha fet ara fa poc, que
diu «in villa valedex». Alarona era un terme extens
que incloïa, entre d’altres, la vil·la de Valldeix.1
Del 963 és el document de la creació del
senyoriu de Mata a favor de Bonfill per part del comte
Mir, «in pago Barchinonense et in Maritima, in
terminio de Mata et in suas egerencias de terminio
Coincidint amb la commemoració del mil·lenari del primer document que esmenta la
parròquia de Santa Maria, Oriol Quadrada incideix en la interpretació de la denominació Civitas
Fracta, amb la qual va ésser anomenada la parròquia de Santa Maria durant un temps.
MÉS SOBRE LA CIVITAS FRACTA
D’ALARONA
de Argentona, usque in terminio de Torrente Malo
et de terminio de Duos rios usque in ipsa mare...»2
El nou terme de Mata queda ubicat entre els
termes, ja anteriors, de Dosrius, de Torrentbò
(Torrente Malo) i d’Argentona, i es superposa a la
part central de l’antic terme d’Alarona.
Amb aquest document oficial comtal es dóna
per acabat, per part de l’autoritat civil, el reconei-
xement de l’existència del territori o terme de l’antiga
Alarona, l’Iluro dels romans i l’Ilturo dels laietans.
Estem als començaments de la divisió i de la
reacció feudal, amb l’enquadrament dels pagesos
dins els termes dels futurs castells i de les parròquies.
Del 974 és la carta del papa Benet VI dirigida
a l’abat de Sant Pere de Roda, que esmenta un alou
«in villa Larona et in Agello».3
Ara, Alarona ja no és un terme extens que
incloïa vil·les com Valldeix, sinó que és una vil·la,
igual que Valldeix.
Del 989 és el document que descriu la vil·la de
Mata dins el terme de Mata més extens, «in comitatu
Barchinonense, in locum Maritima, in villa de Mata,
vel in suos terminos, et afrontat hec ominia, de oriente
in ipso termino de Lavandarias, de meridie in undas
maris, de occiduo in arenio de Valledex, de circio in
termino de Durios».4
FULLS/95 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA 7
ESTUDIS
El document de l’any 1008, el primer on surt
Civitas Fracta, i del qual commemorem el mil·lenari,
diu «...terras in diversis locis, cultas et eremas, quod
habemus in comitatu Barchinonense, in Maritima, in
terminio de Mata, in apendicio de parrochiam Sancta
Maria, que dicunt Civitas Fracta».
És la permuta de cinc peces de terra propietat
del Bisbat que, segurament, depenien administra-
tivament de la parròquia de Santa Maria i que
estaven ubicades en el terme de Mata i, concreta-
ment, en la vil·la de Mata, en la part central del
terme descrit del senyoriu l’any 963 i en el terme
de la vil·la explicat en el document de l’any 989.
És la primera vegada que surt Civitas Fracta.
Del 1024 és el document que diu «...quad
habebat in Maritima, infra terminos parrochia sancta
marie de Civitate fracta, qui dicitur Alarona».5
O sigui, que «Civitate fracta» és Alarona, el
topònim, ja català, derivat d’Iluro i d’Ilturo i que es
referia al territori que va tenir la seva capital, del
mateix nom, a Burriac i a Cabrera, amb el praesidium
i l’oppidum romà i que va ser traslladada a prop de
mar, entre el Rierot i la Riera. Tot el territori era
Iluro i aquest era un «municipium» o «civitas» en
aquest part de la Laietània romanitzada. És el primer
document que diu que Civitate fracta és Alarona.
Del 1027 al 1031 és el document de la venda
a Guadalt de les franqueses de Sant Vicenç, fet pel
comte i marquès Berenguer Ramon I i per les
comtesses Guisla i Ermessenda, i no pot ser dels
anys 1025 o 1024, ja que Guisla es va casar amb el
comte l’any 1027, segons Pere Benito,6 i el rei
Robert, citat a la datació del document, morí l’any
1031; segons aquest document, diu que les fran-
queses tenen els següents límits pel nord i per llevant:
«...infra terminos parrochie Sancti Sthephani de
ipse collo (Sant Esteve del Coll), stavil cum ipsos
fevos vel franquedas de Sancto Vicencio, quae sunt
infra parrochiam Sancti Iuliani Argentone, sicut
distat ipsa via, que vadit de predicto collo, et pergit
per valle maiore (Vallmajor de Dosrius), et exit ad
Cornudellos, et pervadit per ipsam serram de supra
cireram (Cirera), sive ad ipso puio qui est super
eclesiam sancti Cucuphati qui dicunt Tridillano (Sant
Jaume de Traià), necne super ipsas pinnas et ipsam
Cerdaniolam (turó de Cerdanyola), et sic revertit
per ipso pendicio (turó del Molí de Vent) usque ad
ipso Arinio qui discurrit ante sancte Marie, quem
dicunt de Alerone, et exit usque ad rippam maris...»7
Primera situació del temple de Santa Maria
d’Alarona: emplaçat, vist des del terme de Sant
Vicenç (Burriac) i d’Argentona, a l’altra banda de
l’areny format pels torrents d’en Boada i de la
Pólvora, per la riera de Cirera i la Rambla fins a
la riba del mar.
Traià era del terme de Sant Vicenç (Burriac)
i ho serà fins al 1362, que passà a ser del castell
de Mataró, quan el terme d’aquest castell també
aconseguí avançar fins al torrent de les Canyes,
com explico en el meu treball sobre els límits, als
Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 6,
de l’any 1979. És una delimitació de límits entre
els territoris de Sant Vicenç, Dosrius i Mata, no
pas entre parròquies, ja que part de la de Santa
Maria queda dins el terme de Sant Vicenç, segons
els documents de Sant Oleguer i del llac de Salarn.8
Del 1066 és el document o acta de consagració
del monestir de Sant Marçal del Montseny, on es
citen les seves possessions a Argentona. «Deinde
omne alodium apud Maritima, in loco vocato
Argentona, vel Argenema, ubi cognominator Civitas
fracta, vel Alarona, videlicet, terras et vineas»,9 o
sigui, consideraven Argentona d’Alarona o de
Civitas fracta.
I, del mateix any 1066, hi ha la donació, al
monestir de Sant Cugat, per part de Sicarda, que
diu «est autem predicta onmia in comitatu Barchi-
nonense, in Maritima, in locum que dicunt Valedex,
sive Civitas fracta», i el seu testament que diu
«ipsum alodium quod habeo in Maritima, ..., in locum
qui dicunt Valedex, sivi Civitas fracta».10
Són uns documents que s’han de comparar amb
altres de contemporanis, on surt la denominació Ci-
vitas, referida a les antigues civitates iberoromanes,
com Empúries, Rosselló, Girona, Llívia, Ausona, Roda
de Ter, Manresa, Urgell, Isona, Roda d’Isàvena,
Egara (Terrassa), Olèrdola, Barcelona, etc. Remeto
a la meva comunicació «Civitas. De l’edat antiga a
l’edat mitjana», presentada a les Terceres Jornades
d’Història Medieval del Grup d’Història del Casal,
de l’any 2004, en la qual dono les dates dels docu-
ments que fan referència als territoris anomenats,
encara als voltants de l’any mil, Civitas, com a
demarcacions, successores de les civitates o munici-
pis iberoromans i que vaig treure de l’Onomasticon
Cataloniae de Joan Coromines.11
CIVITAS
Segons Josep M. Pellicer, l’any 1887, a Estu-
dios sobre Iluro, pàgines 36 i 37, «distínguese
civitas de urbs en que esta segunda palabra significa
los edificios constituyentes de la población, civitas
propiamente la reunión de ciudadanos».
ESTUDIS
FULLS/95 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA8
Ferran Soldevila, a la seva Història de Cata-
lunya (1934), a la pàgina 14, escriu «Roma reconeix
les comarques, fixa les tribus, els populi i prepara
així l’eclosió dels comtats medievals» i, a la pàgina
17, diu que «els visigots van adaptar-se a l’orga-
nització romana».
Pau Vila, l’any 1937, a La divisió territorial
de Catalunya, escriu: «Per sota de les estructures
político-administratives de Roma (Conventus i
Províncies) una demarcació menor, la civitas,
traduïa molt millor les realitats naturals i socials
del país. La civitas, pel que sembla, era una entitat
de poblament amb un territori que li donava per a
viure. Es regia amb una certa autonomia i tenia
personalitat pròpia. Per tal de fixar i millor subjectar
les tribus indígenes, Roma procurà que s’adaptessin
a les civitates. Cada una d’aquestes entitats no era
un mer nucli de població, sinó una extensió territorial
per la qual s’escampava el poblament; constituïen
una comunitat política dins d’un districte apropiat a
les necessitats econòmiques col·lectives».
Ferran Soldevila, a la segona edició de la seva
Història de Catalunya (1962), afegeix a les pàgi-
nes 21 i 22, nota 83, que, segons García Gallo, a
la seva Historia del Derecho Español, I, pàgina
410 i següents, durant l’època visigòtica «persisteix
la província tarraconense, que conté la major part
de la nostra terra... Cadascuna d’aquestes provín-
cies és governada per un dux, de nominació reial,
amb atribucions militars, governatives, judicials i
financeres... Les províncies es dividien en districtes
(territoris o civitates), regits per un comte (comes),
també de nominació reial i amb atribucions de la
mateixa mena que les del dux. El comte pot delegar
les seves funcions en un vicarius. El territorium
del comte comprèn una ciutat i diverses viles o
vilatges».
Interpretació de la Civitas d’Iluro. Adaptació del plànol «Layetania en el siglo de Augusto», dibuixat per L. Andreu i gravat per Lit.
Solà, publicat per Josep M. Pellicer i Pagès a Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro (Mataró 1887).
FULLS/95 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA 9
ESTUDIS
Segons Ramon d’Abadal a Història dels cata-
lans, volum I (1963), pàgina 516 i següents, afirma
que les civitates perduren durant l’alta edat mitjana.
Miquel Tarradell, l’any 1978, en una conferèn-
cia recollida a Cuadernos de Historia Económica
de Cataluña, núm. XVIII, afirma que «la ciutat no
era una unitat estrictament urbanística, sinó que tenia
tot un territori al voltant, d’una dimensió aproxi-
madament comarcal... moltes d’aquestes estructures
urbanes romanes es traduiran en comtats».
Marta Prevosti, l’any 1980, al pròleg d’Àrea
rural d’Iluro, escriu sobre el territorium de Baetulo
i d’Iluro. És la seva tesi, dirigida i presentada pel
doctor Tarradell. Oriol Olesti, l’any 1994, al Territori
del Maresme en l’època republicana (s. III-I aC),
plana 58, nota 56, diu «Civitas, però, no és urbs, sinó
estructura política, de filiació romana, que integra
les unitats poblacionals indígenes».
Segons l’Enciclopèdia Britànica, a l’entrada
City diu: «En la conquesta de les Gàl·lies, els estats
i tribus gàl·lics van ser anomenats civitates pels
romans».
Per a J.F. Niermeyer, al Mediae Latinitates
Lexicon Minus (Leiden 1976), el primer i principal
significat de civitas és el següent: «Circumscripció
administrativa de l’Imperi Romà, subdivisió de la
província».
Segons el Diccionari d’Història de Catalu-
nya, Edicions 62 (1992), «Civitas, en sentit estricte,
dins de l’administració provincial romana, comunitat
amb un fort grau d’autonomia política i administra-
tiva (excepte en política exterior)».
En el Diccionari de l’any 1000 a Catalunya,
Edicions 62 (1999), a l’entrada comtat, figura «els
carolingis van restituir els comtats del baix imperi
Interpretació de la fragmentació de la Civitas d’Iluro. Adaptació del plànol «Layetania en el siglo de Augusto», dibuixat per L. Andreu
i gravat per Lit. Solà, publicat per Josep M. Pellicer i Pagès a Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluro (Mataró 1887).
ESTUDIS
FULLS/95 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA1 0
romà, divisions territorials que depenien d’un Comes
civitates». Comes, company del rei, o de l’emperador,
d’ací comte i comtat.
Moltes civitates van ser bisbats i/o comtats,
però no pas totes en el nostre país. Roda de Ter es
va quedar en parròquia, com Alarona i Badalona.
Olèrdola i Egara (Terrassa) van ser castells terme-
nats. Blanes va ser la població principal de la zona
marítima del vescomtat de Cabrera o de Girona.
Alarona era l’antiga Civitas d’Iluro, successora
de la «polis» ibèrica d’Ilturo, la qual va tenir un
paper molt important dins la Laietània, com es veu
en els treballs del doctor Joan Sanmartí i de Dolors
Zamora.12
FRACTA
L’any 963, com hem vist anteriorment, es
produeix la divisió final de l’antic terme d’Alarona
amb la creació, per part del comte Mir o Miró, del
senyoriu i terme de Mata, entre els termes, ja
existents, d’Argentona, de Dosrius i de Torrentbò.
Després d’aquesta decisió comtal, no pas
abans, surt la denominació Civitas fracta en els
documents relacionats amb el bisbat o amb els
monestirs, com si rebutgessin la divisió i fractura
d’Alarona. Per exemple, els documents de l’any
1066 no citen ni Sant Vicenç, ni Mata.
Josep M. Pellicer, al qual estic reivindicant,
diu que Civitas fracta no vol pas dir urbs rupta,
com seria si es referís a una població enrunada o
destruïda, sinó que vol dir un municipium o territori
fraccionat, o dividit, entre dues o més jurisdiccions
senyorials, Dosrius, Argentona i les franqueses de
Sant Vicenç i Mata (des del 1098 Mataró). Els
seus detractors (Carreras Candi, Balari, etc...)
confongueren sempre civitas amb urbs.
Oriol Quadrada
(setembre 2008)
NOTES
1.- FIDEL FITA, «La ciudad de Alarona (Mataró) a
mediados del siglo X», Boletín de la Real Academia de la
Historia, volum 41 (Madrid 1902), 347-348. ORIOL QUADRADA
DAMONT, Cingles, núms. 32-33 (Mataró 1977), 608-609;
Quaderns de Prehistòria i Arqueologia del Maresme, núms.
5-6 (Mataró 1978), 173-175.
2.- JOSEP RIUS, Cartulario de Sant Cugat del Vallès
(1945), document 66. LLUÍS FERRER I CLARIANA, Santa Maria
de Mataró. La parròquia, el temple, volum I (Mataró 1968),
27. ESTEVE ALBERT, D’Iluro a Mataró (Mataró 1973), apèndix.
3.- PERE DE MARCA, Marcae Hispanicae, núm. 127,
907. JOSEP M. PELLICER, Estudios histórico-arqueológicos sobre
Iluro (Mataró 1887), 46, nota 1.
4.- FREDERIC UDINA, El Archivo Condal de Barcelona,
document núm. 48 del comte Borrell II (Barcelona 1951).
5.- PELLICER, Iluro, 46. LLUÍS FERRER I CLARIANA,
Valldeix, apèndix, doc. 3 (Mataró 1966).
6.- PERE BENITO, Jornades d’Història i Arqueologia
Medieval del Maresme (Mataró 1999), 25, nota 3.
7.- Transcripció íntegra del document a FRANCESC
CARRERAS CANDI, Argentona històrica (1891), 101-103.
8.- El document de sant Oleguer (1128), inclòs per
PELLICER a Iluro, imprès per Felicià Horta a Mataró, p. 383 i
384, diu «allodium nostre canonice separatim positum, quod
habemus in parochiis Santae Mariae civitatis fracte, et sancti
martini, et sancti andree de lavandariis,... terminatur... ab
occasum in turre de cucullo...», i el document del llac de Salarn
(1292), publicat per CARRERAS CANDI, a Lo castell de Burriach
(1900), p. 120, diu que estava situat «in parrochia sanctae
Mariae de Civitate freta et in terminio Castri nostri de Sancto
Vicentio in loco vocato lach de Salarn». Vegeu el meu treball
sobre «Els límits», Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria,
núm. 6 (Mataró 1979).
9.- Pellicer el cita a Iluro, p. 46, i Carreras Candi a
Argentona històrica, p. 98, tret del Viaje Literario de
Villanueva, volum VI (no pas IV), document núm. 34.
10.- FERRER I CLARIANA, Valldeix, apèndix, doc. núm. 5.
Cartoral de Sant Cugat, foli 316, doc. 946 i doc. núm. 4;
Cartoral de Sant Cugat, foli 316, doc. 945.
11.- ORIOL QUADRADA, III Jornades d’història i
arqueologia medieval del Maresme, «Civitas. De l’edat antiga
a l’edat mitjana» (Mataró 2004), 141.
12.- JOAN SANMARTÍ, Els laietans, la Laietània: un poble
i un estat de la Ibèria antiga, Caixa Laietana (Mataró 2006).
Resum dels seus treballs des de la seva tesi doctoral de l’any
1986, i la tesi doctoral de DOLORS ZAMORA, Laietània, núm. 17
(Mataró 2006-2007), Museu de Mataró, «L’oppidum de
Burriac. Centre del poder polític de la Laietània ibèrica».


Més sobre la Civitas Fracta d'Alarona

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert