Amorós Hernández, Miquel

Temps d’Educació

Revistes Catalanes amb Accés Obert

N
o
tes d
e lectura 
 
295 
Pobresa i marginalitat, entre el XV i el XIX 
Miquel Amorós Hernández 
 
Martin Rheinheimer (2009) Pobres, mendigos 
y vagabundos. La supervivencia en la 
necesidad (1450-1850). Madrid, Siglo XXI. 
 
Tot i la dificultat de definició que com-
porta la pobresa, ella mateixa consti-
tueix una invariant antropològica que 
posa sobre el tapís les qüestions no 
resoltes que nien a les entranyes de tota 
societat. Qui està a punt de lliscar en els 
seus marges, tot entrant en els clarobs-
curs de la marginalitat (i amb això, molt 
sovint en la incerta penombra entre la 
vida al marge i la vida delictiva) s'ha 
acostumat a provocar, al llarg de la histò-
ria, dues reaccions contraposades: o la 
caritat o el rebuig més absolut, o la pietat 
o la forca (Geremek, 1989). 
La figura del marginal, del pobre, del 
que s'està / l’estan desintegrant de la 
societat i amb això, desintegrant com a 
persona, com a subjecte, és allà per 
recordar-nos que alguna cosa falla, que 
hi ha un residu no resolt en les equa-
cions que descriuen i expliquen el sis-
tema. I aquesta incògnita sense resoldre 
esdevé pedra de riu inserida en els en-
granatges d’allò social, allò econòmic i 
allò antropològic, fent saltar pels aires / 
sabotejant tota la maquinària dissenya-
da. L'aspecte antropològic de la qüestió 
és el que aquí ens interessa, entenent 
aquest últim com l'estudi d'allò més 
profundament humà. 
Precisament el llibre de Rheinheimer 
té el mèrit de descendir als factors més 
humans que caracteritzen tot l'espectre 
de la pobresa i la marginalitat en el 
període d'estudi (1450-1850), sense 
abandonar però el rigor de l'historiador. 
El fresc que l'autor ens pinta, esdevé viu 
retrat de la vida dels marginals de l'èpo-
ca, i és plausible reflex d'una aporia 
irresolta encara, al començament d'a-
quest nou mil·lenni, la d'una societat 
que malgrat la seva riquesa, no ho és 
tant com per evitar la pobresa1. 
L'autor centra bona part del seu es-
tudi en l'àmbit territorial de llengua 
alemanya, però realitza abundants in-
cursions en altres territoris d'Europa, 
com els de llengua anglesa i italiana. 
Aporta algunes referències puntuals de 
la situació a Espanya, sobretot pel que fa 
al segle XVI. 
L'eix cronològic d'estudi en què Rhe-
inheimer se centra ve justificat pel canvi 
paradigmàtic que, en l'explicació de les 
causes i realitat de la pobresa, s’esdevé 
entre l'edat mitjana i la modernitat: d'un 
ordre del món teocèntric es dóna la 
progressiva transició a una visió de tipus 
antropocèntric. Això produeix un canvi 
en la comprensió del problema que 
subjau en la figura del captaire: de ser al 
món per recordar la fugacitat de la nos-
tra existència terrenal, i per mitjà de 
l'almoina facilitar el perdó dels pecats 
del caritatiu, a posar en dubte l'ordre 
                                                                            
(1) «Aquí se plantea el problema de que la Socie-
dad Civil no es suficientemente rica, en medio 
del exceso de la riqueza; esto es, que no posee 
en la propia riqueza lo suficiente como para 
evitar el exceso de miseria y la formación de la 
plebe». (Núñez, 1999, p. 104; citant a Hegel) 
N
o
te
s 
d
e 
le
ct
ur
a 
 
296  Temps d’Educació, 38,  p. 295-301 © 2010 Universitat de Barcelona 
social i econòmic del naixent capitalis-
me, i ser objecte d'estudi d’algunes de 
les més prestigioses plomes de l'huma-
nisme (Vives, 1526), i d'una diversitat de 
reformadors socials (Robles i Soto, 1545, 
citats per Santolaria, 2003; Giginta, 1579; 
Pérez de Herrera, 1598). 
No obstant això, el llibre de Rhein-
heimer no se centra en allò que sobre la 
pobresa van escriure els tractadistes, 
sinó en la seva realitat i en els mecanis-
mes de classificació, control i submissió 
dels paupèrrims per part d'uns estats en 
què la maquinària burocràtica anava 
cobrant, progressivament i imparable, 
més protagonisme. 
La burocratització del tractament de 
la pobresa anirà adquirint més pes a 
finals del XVI. La conseqüència serà un 
canvi de postura davant la problemàtica 
de la marginalitat, tot transitant des de 
l'almoina indiscriminada donada per 
particulars caritatius, a la centralització 
de la caritat en una bossa comuna, pri-
mer a les esglésies i més tard en els 
consells ciutadans. La laïcització de la 
caritat anirà lligada a l'abandonament 
d'una visió de la pobresa (en ocasions 
voluntària –pobres sants–, en el cas dels 
ordes mendicants) com una cosa enco-
miable i del treball com a càstig diví, i a 
l'acceptació del punt de vista del naixent 
ordre social i econòmic del capitalisme, 
en què la crítica reformista (Luter, sense 
anar més lluny) atacarà els ordes mendi-
cants, i establirà com a veritat indiscuti-
ble la salvació pel treball. 
En lligam directe amb aquest punt, 
apareixerà la instauració de mecanismes 
classificatoris de la pobresa facilitats, ho 
dèiem, per una creixent burocratització. 
Els ajuts als pobres hauran de passar a 
estar controlats per les autoritats muni-
cipals i no per les accions caritatives de 
particulars, tot això en benefici d'un 
ordre social en transformació. La pro-
gressiva abstracció del concepte de 
pobresa facilitarà, per la via dels cone-
guts exàmens de pobres, la seva classifi-
cació per mitjà d'un etiquetatge que, 
actuant com a marcador social, serà 
catalitzador d'uns processos i mecanis-
mes cada vegada més quintaessenciats 
d'exclusió social. Enfront de la realitat 
concreta i palpable de la pobresa quoti-
diana, emergirà un concepte de la po-
bresa abstracte, objectivat de les subjec-
tivitats que formen el canemàs de la 
marginalitat. 
El hiat així produït, entre la societat 
integrada i els pobres i marginats, facili-
tarà la presa de decisions inhumana-
ment dràstiques com el tancament en 
institucions, l'aplicació de la pena de 
mort, la desaparició física dels espais 
comuns de la quotidianitat d'una nai-
xent societat burgesa, a la qual la trista 
figura del pobre descompon el barroc 
decorat d’allò social. 
De beneïts pobres de Déu a brutes 
criatures subhumanes a què progressi-
vament se les anirà duent als abismals 
marges de la societat, per mitjà del 
recurs de l'atàvic por a allò que és dife-
rent, a qui posa en perill la construcció 
de la pròpia identitat i de les veritats 
assumides com indubtables. Arguments 
sanitaris i econòmics en contra del sub-
sidi de pobres no faltaran. Rheinheimer 
ofereix en aquest llibre abundants 
exemples i reflexions sobre com el me-
canisme d'exercici de categorització de 
la pobresa permetrà, en un moment 
concret, l'ingrés o l'egressió en les aju-
des socials, de manera que provocaran 
l'alternativa ruptura o constitució de les 
identitats socials dels diversos grups 
tradicionalment enquadrats en el feno-
men de la marginalitat. Els processos 
d'exclusió no els permetran ser ni súb-
dits, ni molt menys ciutadans. S'arribarà 
a decretar una autèntica caça de l'home. 
(Rheinheimer, p. 159-196). 
N
o
tes d
e lectura 
 
Temps d’Educació, 38,  p. 295-301 © 2010  Universitat de Barcelona  297 
L'acceptació i l'ingrés en el cos social 
vindrà donat, i de forma més marcada a 
l'Europa protestant –objecte d'estudi 
preferent per l'autor– per l'aptitud per al 
treball productiu. I aquesta aptitud per a 
la producció serà motiu per als proces-
sos d'inclusió / exclusió, i excusa per a la 
prestació d'ajudes o no. En nom d'una 
recerca d'una productivitat (si es vol, 
eficàcia) cada vegada més meridiana, el 
nou ordre social que neix amb la mo-
dernitat produirà en les classes socials 
més desfavorides, les que limiten amb la 
pobresa, un terror a la pobresa mateixa, 
de manera que els mecanismes d'allu-
nyament i exclusió envers els veritables 
pobres seran precisament aquí on actu-
aran de forma més radical i exacerbada. 
L'espantall de la pobresa serà agitat per 
unes autoritats a qui els serà útil la sub-
missió a l'ordre econòmic de tot el cos 
social. Precisament per això, els pobres, 
si a l'edat mitjana eren vistos com emis-
saris de Déu, a la modernitat balbucient 
seran utilitzats com a boc expiatori per 
aconseguir la submissió a uns principis 
ideològics als quals els nous criteris 
econòmics no són aliens. 
Per part dels marginats, apareixeran 
mecanismes d'apropiació de la pròpia 
fisiologia del sistema que permetin la 
supervivència, de manera que l'engany, 
l'aprofitament, la simulació en definitiva, 
apareixeran de forma clara, si es vol en 
una àrdua competició coevolutiva entre 
l'autoritat i els sotmesos. Sobre això bé 
val la pena llegir les pàgines que Rhein-
heimer dedica al tema (p. 121-158). 
Vinculat a la supervivència dels des-
favorits, l'autor en el capítol dedicat a 
l'etern femení (p. 41-75) s'ocupa de les 
escasses possibilitats de supervivència 
que tenien les dones desemparades, la 
qual cosa les convertia, convé no obli-
dar-ho, en el principal grup candidat a la 
pobresa quan apareixia algun factor 
desestabilitzador que provoqués crisi 
(conjunturals, estructurals o degudes a 
factors accidentals). Val la pena llegir 
l'apartat dedicat a la prostitució (p. 56-
63), il·legitimitat (p. 64-69), i conseqüèn-
cia de les dues primeres, el referent a 
l’avortament, l’infanticidi i els nens ex-
pòsits (p. 69-75). En clau pedagògica, 
obligada és aquí la menció a Pestalozzi 
(Pestalozzi, 2002) i, conseqüentment, 
Itard (1982). Cal apuntar també ara l'acu-
sació i condemna per bruixeria de nom-
broses dones. 
L'afinament dels mecanismes de 
control i exclusió social en funció del 
temps són descrits per l'autor d'una 
forma admirable en el curs de tot el 
llibre, però mereix ser destacat el capítol 
dedicat als gitanos (p. 159-196). Des de 
l'arribada del poble gitano a Europa2, es 
donarà una recapitulació de la filogènesi 
en la història ontogenètica dels proces-
sos d'exclusió i marginació del període 
que abasta l'obra. Els gitanos passaran 
de ser egipcians pelegrins sants, i per 
això respectats, a ser vistos com un grup 
que mostra amb la seva actitud i forma 
de vida –itinerant, nòmada– contrava-
lors que no interessaran a les classes 
dirigents, perquè posen en dubte el 
status quo.  
Segons Rheinheimer, la identitat del 
poble gitano es constituirà amb 
l’assimilació d'elements que troben en 
les terres a través de les quals es despla-
cen, incloent-hi els tòpics que se'ls apli-
quen, en part a causa d’un mecanisme 
d’apropiació (p. 160) necessari per a la 
seva supervivència. Això farà que es 
dediquin, sobretot les seves dones, a les 
arts endevinatòries, curanderisme, etc. 
La vida nòmada, i els caràcters distintius 
de l'ètnia, facilitaran els processos d'eti-
                                                                            
(2) Al segle XIV, als Balcans; inici del XV, a l’Europa 
central; 1420, a França i Itàlia; 1425, a Espanya, i 
inici del segle XVI, a les Illes britàniques i a Es-
candinàvia (Rheinheimer, 2009, p. 159). 
N
o
te
s 
d
e 
le
ct
ur
a 
 
298  Temps d’Educació, 38,  p. 295-301 © 2010 Universitat de Barcelona 
quetatge dels gitanos, i quan això esde-
vingui, es declararà una autèntica caça 
de l'home, és a dir, un genocidi aprovat 
per les autoritats. Aquest serà el punt 
culminant d'un procés que, iniciat per 
accions particulars, esdevindrà política 
administrativa oficial3. Sobre això, l'autor 
(p. 175) aporta abundants dades per a 
l'estudi. 
En 1757 la orden consistía en interrogar a 
todos los gitanos aprehendidos y, si no 
habían cometido ningún delito, condenarlos 
«de por vida a trabajos forzados o a trabajar 
en la prisión». (p. 175; la cursiva és de l'autor) 
Finalment, només volem apuntar 
que la lectura dels mecanismes admira-
blement descrits per Rheinheimer, d'eti-
quetatge, exclusió i extermini del poble 
romaní durant el període d'estudi, ens 
han recordat, per la seva extraordinària 
semblança, a l'Holocaust que els nacio-
nalsocialistes aplicarien més tard als 
jueus. 
                                                                            
(3)  «En el cabildo de Lübeck se acordó en efecto 
en 1736 que a los gitanos, inmediatamente, en 
cuanto se les encontrase, sin clemencia alguna 
se los colgase de las horcas que se levantarán 
en las fronteras. Las décadas de 1720 y 1730 
constituyeron en toda Alemania el punto cul-
minante de la persecución» (p. 175). 
Referències 
Geremek, B. (1989) La piedad y la horca. 
Historia de la miseria y de la caridad 
en Europa. Madrid, Alianza Editorial. 
Giginta, M. de (1579) Tratado de remedio 
de pobres. Barcelona, Ariel, 2000 
(edició i estudi introductori de Félix 
Santolaria Sierra). 
Itard, J. (1982) Víctor de L´Aveyron. Jean 
Itard: Memoria e informe sobre Víctor 
de L´Aveyron. Madrid, Alianza 
Editorial (comentaris i traducció de 
Rafael Sánchez Ferlosio). 
Little, L. K. (1980) Pobreza voluntaria y 
economía de beneficio en la Europa 
medieval. Madrid, Taurus. 
Núñez, V. (1999) Pedagogía Social: cartas 
para navegar en el nuevo milenio. 
Buenos Aires, Santillana. 
Pérez de Herrera, C. (1598) Amparo de 
pobres. Madrid, Espasa–Calpe, 1975 
(edició, introducció i notes de Michel 
Cavillac). 
Pestalozzi, J. H.( 2002) Sobre legislación e 
infanticidio (1780–1783). Barcelona, 
Herder. 
Santolaria, F. (2003) El gran debate sobre 
los pobres en el siglo XVI. Domingo de 
Soto y Juan de Robles 1545. 
Barcelona, Ariel. [Inclou les dues 
referències següents: Soto, D. de 
(1545) Deliberación en la causa de los 
pobres; Robles, J. de (1545) De la 
orden que en algunos pueblos de 
España se ha puesto en la limosna, 
para remedio de los verdaderos 
pobres]. 
Vives, J. L. (1526) Tratado del socorro de 
pobres. València, Pre-textos, 
Biblioteca Valenciana, Generalitat 
Valenciana, 2006 (Traducció inèdita 
del segle XVI de Bernardo Pérez de 
Chinchón. Edició, introducció i notes 
de Joaquim Parellada. Estudi 
preliminar de Marcel Bataillon. 
Apèndix de Francisco Pons). 


Pobresa i marginalitat, entre el XV i el XIX

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert