El pare Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) fou el primer historiador a determinar l'orígen de les santes Juliana i Semproniana. Avui, el nostre col·laborador publica uns fragments de l'últim treball d'aquest frare blanenc, que precisament hagué d'escriure la darrera part del manuscrit amb la mà esquerra. a causa d'una hemiplegia que l'havia afectat el costat dre

Llovet, Joaquim

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ESTUDIS
FULLS/100 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA1 6
De nou portem a aquestes pàgines la barroca
prosa del pare Joan Gaspar Roig i Jalpí, i ho fem
per transcriure uns passatges d’un manuscrit seu
que es conserva a la Biblioteca Nacional de Madrid,
en el qual, com veurem, dóna notícia d’unes restes
arqueològiques que es trobaven al Mataró del seu
temps, a la vegada que s’ocupa de les santes Juliana
i Semproniana.
Joan Gaspar Roig i Jalpí, nascut a Blanes, era
frare, teòleg, cronista reial en la Corona d’Aragó
i provincial de l’orde dels mínims de Sant Francesc
de Paula a Catalunya. En el fons, segons s’ha dit,
el nostre frare era un patriota que aprofitava totes
les ocasions per defensar les arrels històriques de
Catalunya, aleshores atacades per alguns historia-
dors del camp contrari. Així, s’esforçava a enaltir
els orígens llegendaris del nostre país, les seves
tradicions, els cabdills i els sants que havien sortit
de la seva terra, temes favorits dels opuscles que
contínuament teixia d’una manera infatigable, en
els quals, si calia, no tenia cap empatx a valer-se
d’alguna font històrica de dubtosa autenticitat. Això
ho feia –també cal dir-ho– endut pel seu patriotisme
i potser influït per l’ambient que es respirava
aleshores en el camp de la historiografia. Cal tenir
present que en ple segle XVII corrien els temps
d’una floració de falsos cronicons, que sovint sortien
a la llum, sobretot en el terreny de l’hagiografia, i
no faltaven historiadors que els acceptaven per tal
El pare Joan Gaspar Roig i Jalpí (1624-1691) fou el primer historiador a determinar
l’origen de les santes Juliana i Semproniana. Avui, el nostre col·laborador publica uns fragments de
l’últim treball d’aquest frare blanenc, que precisament hagué d’escriure la darrera part del
manuscrit amb la mà esquerra, a causa d’una hemiplegia que l’havia afectat el costat dret.
ROIG I JALPI, MATARÓ I LES SANTES
de beneficiar llurs tesis. Però també hi havia els
més exigents, els que creien que només es podien
acceptar els fets que fossin documentalment
demostrats.1 El pare Roig i Jalpí pertanyia, doncs,
a les rengleres dels primers, dels que prescindien
de la història crítica i es recolzaven en els dubtosos
cronicons en voga a l’època.
El manuscrit de Roig i Jalpí que avui donem
a conèixer és un recull d’una sèrie de fets històrics
relacionats amb les principals poblacions catalanes,
com Blanes, Girona, Barcelona, Tarragona, Mataró,
Manresa i moltes altres més. Quant a Mataró, el
nostre frare no diu gran cosa més del que ja havia
exposat uns anys abans al Catálogo Paralipómeno
de los Santos Indígenas y Advenas del Princi-
pado de Catalunya.2 Veiem, ara, el text d’aquest
nou treball:
«MATARÓ.– Mataró era antigament la ciutat
a qui Plini lib 3 cap 3, anomena Beturó, segons se
trau de la assonància del nom y dels vestigis del
edificis, aqueductos, monedes y altres antigallles
que fora y dintre de la vila vui de troban, y de
alguns actes vells que la anomenan Civitas fracta
y Civitas tracta. Trobanse dins la vila tres pedres,
una en casa de la señora Isabel Sala y Trias, devall
la escala principal, la qual pedra esta rompuda y
serveix de padrís, y faltan moltes lletres en la
inscripció: está de aquesta manera»:
FULLS/100 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA 1 7
ESTUDIS
HAS.....
TRIB.PL·Q.P....
L·MINICIVS·L·F.
DESIG·Q·AVG·ET....
MIL·I·ADIVT·P·F·L...
BALINEVM·...........
DV·
Altre pedra se troba en lo cementiri de la Iglesia
Parroquial apartada un poc de dita Iglesia, la qual
está un poch rompuda al cap de dalt, que està de
aquesta manera:
SILVANO....
AVG·SACR·
P·CORNELI·
VS·VIR·AVG·
Altre pedra se troba en lo mateix cementiri, al
entrar a mà esquerra en lo portal de la Iglesia
parroquial, dit del orga a la vora del mateix portal
contra la paret, la qual també serveix de padrís, y
les lletres miran per alt; està d’aquesta manera y
estan las lletras molt borradas que solament se
coneixen:
E...............
P...ROM....E
C...HM........
.................»3
Certament, el nostre frare era un infatigable
curiós per l’arqueologia, i a totes les poblacions
que visitava no deixava de prendre nota dels vestigis
antics que s’hi trobaven. El fet que el pare Roig
hagués estat a Mataró als anys 1663 i 1664, tal
vegada li degué donar ocasió d’observar in situ
les restes arqueològiques del passat local que
encara s’hi conservaven i que descriu com hem
vist. Sobre la primera de les làpides que esmenta,
la que es trobava a casa d’Isabel Trias i Sala,
caldrà dir que aquesta senyora era una de les
persones més acabalades de Mataró,4 i precisament
sogra de Josep March de Jalpí i Subirós, un cosí
del nostre frare, que havia mort l’any 1654.5
Unes pàgines més enllà, Roig i Jalpí escriu
sobre les santes Juliana i Semproniana. Però, abans
no serà sobrer d’explicar que ara ho fa precisament
amb una cal·ligrafia de pal, vacil·lant, traçada amb
la mà esquerra, pel fet que el nostre frare patí
l’any 1687 una hemiplegia que el deixà baldat del
costat dret:
«S. Juliana y S. Semproniana, Virgines y
Martires, discipulas de San Cucuphate. De estas
Santas habla el V.P.F. Antonio Vicente Domenech
en su Flos Sanctorum a 27 de julio; pero no dize
que eran naturales de esta ciudad; sino que se
crehe eran catalanas. Pujades en el lib 4, cap 88,
pretende que eran Barcelonesas, o Lacetanas; pero
ni eran Barcelonesas ni Lacetanas; porque la
Lacetania era segun Plinio, lib 3 cap 3, de su natural
historia, región montañesa a la rayz del Pryrenaeo.
Intus recendentes radice Pyrenaei, Ausetani, Itani,
Lacetani, perquae Pyrenaeum Cerretani, etc.” Con
que si estas Santas eran lacetanas no podian ser
naturales de Barcelona, y si eran de Barcelona
naturales ,no podian ser lacetanas; pero este autor
acerca de esto siempre anda equivocado llamando
Lacetania a la regioncilla que avia de llamar
Laietania; la qual tenia su principio a la orilla
occidental del rio Rubricato, o como nosotros lo
llamamos Lobregat, y por la orilla del mar llegaria
hasta la villa de Blanes inclusive, segun el mismo
Plinio: “Flumen Rubricatum a quo Laletani et
Indigetes; los quales eran los emporitanos y
nombrando las ciudades que antiguament avia en
la Laletania o como la llama Strabon lib 3, Lacetania,
o Lartolaetania, y assi Ptolomeo en la Tabla 2 de
Europa dize: In ora autem colonia Barcino
cognomine Faventia, oppida Civium Romanorum
Betulo (ha de dezir Beturo, como se lee en las
copias impresas en París el 1514 en la officina de
Nicolás de Prados) Illuro, flumen Larnum, Blan-
dae.6  Siendo estas Santas, Laietanas, no hay mayor
Col·lecció família Marfà.
ESTUDIS
FULLS/100 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA1 8
fundamento para afirmar que fueron naturales de
Barcelona, que de otro lugar de la costa del mar
laletano: y con mejor fundamento podríamos
resolver que fueron naturales del lugar de Alella
segun que Diago, lib I, cap 3 de la historia de los
Condes antiguos, de la asonancia del nombre de
Laletania, o como él dize Laletania, con el de Alella,
y de la bondad y abundancia de sus vinos, que
Marcial, Arthemidoro, Strabon y Plinio alaban;
piensa que de él tomaria el nombre de Laletania
esta regioncilla. Pero en un quadernillo que yo
hize y se dio a la impresion en el año 1681.7 Con
muy buenos fundamentos resolví que estas Santas
son de primero nacimiento naturales de la ciudad
de Betúro, que oy se llama Mataró, y agora estoy
en lo mismo».8
Arribats aquí, també caldrà dir que Roig i Jalpí
resulta ésser el primer historiador a determinar que
aquestes santes eren filles de la població que ell
anomenava Beturo (o Beturó), volent indicar
Mataró. I és que els historiadors anteriors a ell que
se’n ocuparen, Antoni Vicenç Domènech, l’any
1602, i Jeroni Pujades, l’any 1609, es valgueren
ambdós d’un retaule antiquíssim on figuraven
aquelles verges presenciant el martiri de sant Cugat,
i, a més, d’unes planxes de plata on hi havia repre-
sentades dues santes donant sepultura al cos del
sant, tot plegat existent al monestir de Sant Cugat
del Vallès; 9 però tant l’un com l’altre, no fan
esment del lloc d’origen de les dues santes. Tampoc
se’n fa ressò la passio de sant Cugat, que alguns
el tenen com a mestre de Juliana i Semproniana,10
ni esmenten llur origen els llibres litúrgics antics (s.
XIII-XVII) que avui es conserven del cenobi de Sant
Cugat del Vallès, que invoquen les dues santes.11
Abans de prosseguir, també convindrà deixar
ben clar que la reducció que Roig i Jalpí fa més
amunt de Beturo a Mataró, és completament
errònia. I és que a la coneguda descripció de Plini,
en la seva Naturalis Historia, on diu: «In ora autem
colonia Barcino, cognomine Faventia, oppida civium
romanorum Baetulo. Iluro, flumen Arnum, Blan-
dae..», algunes primeres edicions d’aquest llibre, al
lloc de Baetulo imprimiren erròniament Beturo. I
amb això, alguns historiadors, atribuint per endavant
a Badalona els baeculonenses (també escrit alguna
vegada betulonenses) citats pel mateix Plini entre
les ciutats estipendiàries, situaven Beturo a
Mataró i reduïen Iluro a Pineda. Aquesta errada ja
la féu observar l’arquebisbe Pierre de Marca (1594-
1662), en la seva Marca hispanica, on adverteix
que Pujades, –que era partidari de reduir Beturo a
Mataró–, hauria hagut d’esmenar la lliçó defectuosa
de les seves edicions (de Plini) i restituir-la segons
Mela i Ptolomeu, i no pas –diu– per una paraula
alterada, pertorbar les coses ben definides.12 Però
no tots els historiadors de l’època pogueren tenir
coneixement del parer de Marca, pel fet que la seva
obra no fou impresa fins a l’any 1688. Nosaltres
fa anys que vàrem poder afinar més la qüestió i
arribar a la conclusió que la primera edició de la
Història Natural de Plini que incorregué en aquest
error fou la impresa a Parma l’any 1481, que no
és més que una reimpressió de l’edició feta també
a Parma el 1476.13 Per tant, ha de resultar sempre
molt sospitós quan en algun text o document que
vol ésser anterior al 1481, hi aparegui el topònim
Beturo (o Beturó) o algun derivat seu.
Tanmateix, cal reconèixer que Roig i Jalpí va
fer sempre una defensa persistent de l’origen
mataroní de les dues santes, bé que per mitjà
d’arguments que no han resistit el pas dels temps.
Primerament, l’any 1667, en el seu Catálogo
Paralipómeno, recolzant-se, principalment, en un
«auto antiquíssimo» que les feia beturonenses, és
a dir, segons ell, mataronines,14 però ja hem explicat
l’origen de Beturo. Més endavant (1669), reiterant-
ho en l’anomenat cronicó de Lliberat, que segons
explica el mateix Roig, hauria estat copiat per un
Museu Arxiu de Santa Maria.
FULLS/100 DEL MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA 1 9
ESTUDIS
NOTES
1.- BERNAT BOADES, Libre de Feyts d’Armes de
Catalunya, pròleg de Miquel Coll i Alentorn, vol. IV de l’edició
«Els nostres Clàssics» (Barcelona 1948), 40-43; i, de caràcter
més general, ANTONIO MESTRE SANCHIZ, «Conciencia histórica e
historiografía», Historia de España, de R. Menéndez Pidal, vol
XXXI (Madrid 1987), 301-345.
2.- JOAQUIM LLOVET, «El pare Roig i Jalpí, les santes
Juliana i Semproniana i l’arqueologia de Mataró», Fulls del
Museu Arxiu de Santa Maria, núm. 79 (Mataró, abril 2004),
11-15.
3.- Biblioteca Nacional. Madrid, Ms. 1735, fs. 6v-7v.
4.- N’és una mostra el fet que en la relació dels 38
censals que la Universitat de Mataró havia creat i devia fins a
l’any 1672, per un total de 47.891 lliures, hi figura Elisabet
Sala i Tria, amb 8.000 lliures, que és l’import més elevat de la
llista (Arxiu Municipal de Mataró, AH 021/02, Salaris dels
oficials de la Universitat de Mataró. Any 1672).
5.- Vegeu l’arbre genealògic de la família March i Jalpí
a JOSÉ M. PONS GURI, «Roig i Jalpí y el prior de Meyá», Anales
del Instituto de Estudios Gerundenses, vol. XIV (Girona 1860),
44-45.
6.- El text citat anteriorment no és de Ptolomeu, sinó
de Plini.
7.- Aquest «quadernillo» és l’opuscle titulat: Carta del
M.R.P. Fr. Jvan Gaspar Roig y Jalpí, Theologo, Examinador
Synodal de los Obispados de Barcelona y Gerona, Chronista
de su Magestad en todos los reynos de la Corona de Aragón,
Provincial y Vicario General del Orden de los Mínimos de San
Francisco de Paula en esta Provincia de Cataluña, al M.R.
Dotor Antonio Partella, retor de la villa de Mataró.- En que
le da la noticia de las dos esclarecidas Vírgenes y Mártires
S.Juliana, y Simproniana , discipulas del Invicto Mártir y
apostol de Barcelona S. Cucufate.- Y prueua que fueron
naturales de la Villa de Mataró, llamada en los tiempos
antiguos Beturo, Ciudad Municipal Romana (Barcelona 1681).
Se’n conserven dos exemplars al Museu Arxiu de Santa Maria.
8.- Biblioteca Nacional, Madrid, Ms 1735 fs. 132v-133r.
9.- ANTONIO VICENTE DOMENEC, Historia general de los
santos varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña
(Barcelona 1602), 68r; JERONI PUJADAS, Crónica universal del
Principat de Catalunya, IV (Barcelona 1609), 58. Les planxes
de plata esmentades per Domènech i Pujades devien ésser les
que formaven l’urna datable del segle XIV, on es conservaven
les relíquies de Sant Cugat. Aquesta urna fou reformada a
mitjan segle XVII i ara es troba exposada al Museu Diocesà de
Barcelona. Veg. ALBERTO TORRA PÉREZ, «El arca de Sant Cugat.
Notas hagiográficas y documentales», Anuario de estudios
medievales, núm. 23 (Barcelona 1993), 543-561.
10.- ANGEL FÁBREGA GRAU, Pasionario hispánico (siglos
VII-XI), vol. I (Madrid-Barcelona 1953, 137-147; vol II
(Madrid-Barcelona 1955), 309-314.
11.- Arxiu de la Corona d’Aragó, Fons de Sant Cugat,
mss. 14, 24, 25, 30, 77, 165.
12.- PETRUS DE MARCA, Marca hispanica sive limes
hispanicus (París 1688), cols 162-163.
13.- JOAQUIM LLOVET, «El problema de l’origen de Juliana
i Semproniana», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis
Històrics, II (Barcelona 1953), 47-53.
14.- Veg. nota 2.
15.- BERNAT BOADES, Libre de Feyts d’Armes de
Catalunya, Editorial Barcino, IV (Barcelona 1948), 44-45, 52.
16.- JUAN GASPAR ROIG I JALPÍ, Resumen historial de las
grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona... (Barcelona
1678), 503.
17.- BOADES, Libre de Feyts, I (Barcelona 1930), 90.
18.- BOADES, Libre de Feyts, IV, 71-89.
monjo a finals del segle XV i tramès al monestir de
Ripoll. L’arquebisbe Marca, en la seva estada al
Principat, se l’hauria emportat a París i una vegada
mort Marca (any 1662), i escampats els seus
papers, Roig i Jalpí l’hauria comprat pel preu de
vuit dobles. Malgrat aquesta alambinada versió, hi
ha qui considera Roig com l’autor del cronicó.15
Finalment, el mateix Roig, l’any 1678, donà a
conèixer la notícia de la «troballa» que havia fet,
«en un rincón de una notaria donde se estaba ya
perdiendo», del Libre de Feyts d’Armes de
Catalunya, atribuït a Bernat Boades, rector de
Blanes, al segle XV.16 És precisament en un passatge
d’aquesta crònica on es declaren les santes Juliana
i Semproniana com a originàries de Ciutat Treta
(és a dir, també de Mataró).17 El Libre fou conegut
durant molts anys només parcialment i, potser per
això, no va patir mai cap objecció, àdhuc s’acabà
fent-ne una edició (1873).
Però, cap a l’any 1930 ja es començà a
sospitar de la seva autenticitat. Tot i això, no fou
fins al 1948 quan Miquel Coll i Alentorn, en un
pròleg al volum IV del Libre de l’edició d’editorial
Barcino, arribà a la conclusió que, en realitat, la
seva paternitat corresponia al propi P. Joan Gaspar
Roig i Jalpí, aquell inquiet frare mínim blanenc,
historiador infatigable, que visqué al segle XVII.18
Així les coses, quant a l’origen de Juliana i
Semproniana, hem reculat a principis del segle XVII,
als temps de Vicenç Domènech i Jeroni Pujades,
els primers historiadors que donaren notícia de les
dues santes, venerades d’antic al monestir de Sant
Cugat del Vallès.
Joaquim Llovet


Roig i Jalpi, Mataró i les santes

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert