Juhé i Corbalan, Enric

Martí Ribas, Cristina

Revistes Catalanes amb Accés Obert

ESTUDI DEL COMUNIDOR DE SANT PERE DE RIU 
PRESENTACIÓ. 
El tema de l'estudi dels comunidors és pràcticament inèdit a les nostres 
terres. S'han fet alguns estudis arquitectònics en què es cita molt de passada la 
presència d'un comunidor. En el Maresme, gairebé no s'han conservat vestigis 
d'aquestes construccions. Recordem, a tall d'exemple, que a Santa Maria de 
Mataró està documentat un comunidor i un altre es conserva adossat a l'església 
de Sant Julià d'Argentona. 
Avui, en aquestes ratlles, presentem l'estudi arquitectònic d'un comunidor 
que fíns ara havia restat totalment en oblit, i que fíns i tot alguns erudits no sols 
no l'havien sabut identificar com a tal, sinó que l'havien confós amb una cons-
trucció d'origen visigòtic. Estem parlant del comunidor de Sant Pere de Riu, en 
el terme municipal de Pineda de Mar, que a continuació passem a analitzar. 
ESTUDI DEL COMUNIDOR DE SANT PERE DE RIU. 
L'estructura en qüestió es troba situada sobre l'actual camí de pujada, a l'est 
de l'esplanada que queda sota el campanar i fora del mur de contenció. Actual-
ment, se'ns presenta amb l'aspecte d'una torre de base en forma de quadrilàter 
irregular, amb una amplada màxima de 4,35 m., per una llargada màxima de 4,20 
m. L'alçada conservada varia de 4,60 a 6,40 m. segons l'indret on es mesura, ja 
que el terreny on s'assenta no és pla en tota la seva superfície. 
L'aparell constructiu és a base de pedres planes escantellades, de mida molt 
variada i lligades amb morter de calç i sorra. En els angles, les pedres són més 
grans i lleugerament més ben treballades. 
Hi observem, a la part baixa, el que semblen haver estat pilastres d'una 
construcció anterior, o d'un primer plantejament de l'estructura, i que foren 
englobades i reaprofitades en la construcció defínitiva. N'hi ha, en total, quatre 
de conservades, quedant-ne tres en els angles nord-est, sud-est i sud-oest i una en 
el centre de la cara est, de tal manera que defineixen el que serà la planta de la 
posterior construcció. L'aparell d'aquestes pilastres és en tot similar ai de la resta 
de l'edifici. Les seves dimensions varien, doncs, mentre les angulars són de 90 i 
37 
100 cm. —de llarg o ample indistíntament—, la que hi ha al centre de la cara est 
no supera els 60 cm. d'ample. L'espai entre pilastres és, a la cara sud, d'uns 2 
m., i a la cara est queden dos espais estrets de 65 i 74 cm. respectivament, a causa 
de la presència de la pilastra central. 
No s'observen senyals d'altres pilastres ni a la cara oest ni a l'angle nord-
oest, probablement a causa del condicionament de la porta que permet d'accedir 
a l'interior del comunidor. Aquesta porta, que es troba gairebé centrada —des-
plaçada uns 25 cm. del centre de la paret—, fa 1 m d'ample, amb una alçada 
d'uns 2,70 m. La llinda, la forma una pedra allargada, ben tiallada, d'uns 18 cm. 
d'ample, i que sobresurt uns 10 cm. del nivell actual de terra a l'exterior. Els 
muntants, els forma el mateix mur, i la part alta és un arc rebaixat de pedres 
planes disposades en plec de llibre. A l'intradós, hi queden encara restes de les 
empremtes de l'entramat de canyes paral.leles utilitzades en la construcció 
d'aquest arc. 
La cambra interior fa poc més de 3 m. d'amplada màxima i una llargada 
similar. El gruix de les parets és d'uns 54 cm. La coberta és de volta d'aresta, 
formada per l'encreuament de dues voltes apuntades, de pedres planes, i aixeca-
da per mitjà d'un entramat de canyes paral.leles, les empremtes del qual són 
encara ben visibles; la mateixa tècnica utilitzada a l'arc de la porta. El paviment 
és actualment cobert amb rajoles de gres modernes. 
La llum entrava per dues finestres gairebé iguals situades a les cares est i 
sud. Són de doble esqueixada i formades, a l'exterior, per dues pedres tallades 
fent funció de muntants i amb un arc de pedres planes disposades en plec de lli-
bre, de forma molt allargada que, no sense treballs, podríem considerar com lleu-
gerament apuntada. Les dimensions són, a l'exterior, de 40 cm. d'ample, variant 
l'alçada des dels 80 cm. de la finestra de l'est als 92 cm. de la del sud. En el punt 
més estret, l'amplada no supera els 20 cm. 
A la part alta de l'edifici hi ha una terrasseta amb bancs, accessible des del 
mur de contenció de l'esplanada per mitjà d'un pont elevat, a l'estil de les torres 
anomenades albarranes, que trobem amb freqüència en fortificacions relaciona-
des amb el món musulmà. Aquest pont és d'obra, amb aparell i materials similars 
als de la resta de l'edifici, i sostingut per un arc rebaixat, també de pedres planes 
disposades en plec de llibre, i aixecat per mitjà d'un entramat de canyes, com ja 
hem observat a la porta i a la volta de l'interior. L'amplada total d'aquest pont és 
de 138 cm., i a ambdós costats del conedor, que no sobrepassa els 85 cm., feien 
de barana dos murets d'obra de 30 cm. de gruix que no es conserven en tota la 
seva alçada, i que han estat avui completats amb una barana de troncs de fusta. 
De bancs, a la terrasseta, n'hi ha quatre disposats un a cada angle. El de 
l'angle nord-est és de cares rectes, en forma d'angle, mentre els altres són en 
forma de quart de cercle. Tots ells han estat, en part, restaurats, com tampoc no 
és original el paviment de rajoles de terra cuita de la terrasseta. 
38 
Les baranes són d'obra, perllongament de les parets de la torre, ja que no 
s'aprecia una separació clara que mostri una diferència cronològica. Només un 
curt tram de la cara nord conserva tota l'alçada sencera, amb un coronament, 
però, de rajoles de terra cuita, que no és possible de dir amb exactitud si és 
l'original. Aquesta alçada és d'uns 105 cm. 
No creiem possible d'assignar una funció defensiva a aquesta estructura, 
malgrat la seva forma de torre, per diferents raons: 
La relació que pugui haver-hi amb les torres albarranes, abans esmentades, 
és més formal que real; així mateix, la seva petitesa i la fàcil accessibilitat del 
seu interior són impròpies d'una veritable estructura defensiva. Manquen també 
els elements passius propis de les fortificacions, com són els merlets, espitlleres 
i matacans. 
Quant a la posició de l'església, a mitja alçada del turó, hauria estat molt 
difícilment defensable, raó per la qual probablement mai no hi hagué la preo-
cupació per fortificar-la o, almenys, no n'ha quedat cap senyal. Així mateix, 
malgrat que aquesta estructura domina actualment el camí d'entrada, no podem 
assegurar que l'accés es fes pel mateix lloc antigament, cosa, a més, bastant im-
probable. 
La identificació com a comunidor és molt més probable. El comunidor, com 
a lloc des del qual es feien una sèrie de cerimònies i rituals relacionats amb les 
collites, havia d'estar situat en una posició des de la qual dominés el màxim 
d'extensió de les terres conreades, condició que reuneix l'edifici estudiat, per la 
seva posició en el flanc del turó, a l'exterior del recinte eclesiàstic. 
Una estructura molt similar presenta el comunidor de l'església parroquial 
de la costa del Montseny (1), que compta, a més, amb una teulada piramidal sobre 
quatre pilastres de pedra —i tres de més petites, com a reforç, a les cares nord, 
est i sud—. Es troba també situat a l'exterior de l'església, però en relació amb 
ella i en posició dominant sobre els camps. 
D'altres comunidors trobem també a les esglésies de la Doma, de la comar-
ca de la Garriga (2) i Sant Esteve de Palaudàries (3), situades sobre la teulada de' 
les respectives esglésies. El primer d'aquests dos exemples, amb quatre pilastres 
d'obra sostenint un sostre piramidal; l'altre, amb quatre finestres i sostre del ma-
teix tipus, segons un esquema que tomem a trobar al comunidor de l'església del 
castell de Calafell (4). 
Establir-ne una datació, però, no sembla gens fàcil. Cal tenir en compte, en 
primer lloc, les restes de les pilastres de la part baixa, que ens documenten, 
almenys, un estat inferior a l'actual. 
Atès que en el plantejament defínitiu es conservà l'emplaçament i la planta 
delimitada ja per les pilastres, podem considerar ambdues fases directament rela-
39 
cionades entre si. Això ens permet d'exposar una primera hipòtesi segons la qual 
hauria existit un primer comunidor al nivell del terra de l'esplanada inferior, al 
qual, per causes no ben determinades, es superposà una construcció de major 
alçada, en relació amb l'esplanada superior. 
És significatiu el fet que aquesta primera construcció es trobaria al nivell 
aproximat del paviment de l'església i els antics accessos, i la reforma caldria 
posar-la en relació amb un aixecament del nivell del terreny a la zona nord del 
complex, o en un intent d'aprofitar una diferència de nivell ja existent. Són hipò-
tesis que només un estudi arqueològic detallat de l'estructura de l'edifici i de tota 
l'àrea on aquest s'aixeca, ens permetria concretar. 
La relació tipològica entre aquest primer comunidor suposat i, per exemple, 
els de la Costa i la Doma, apareix molt clara si tenim en compte les pilastres 
—tres angulars, una probable quarta que no s'ha conservat i, almenys, una pilas-
tra menor central a la cara est— que sostindrien probablement una teulada pira-
midal, comuna, com ja hem vist, en aquests tipus d'edificis. 
Tampoc no és aventurat suposar, sobre les baranes de la construcció defini-
tiva, una cobertura similar, com la del comunidor de la Costa. 
Quant a l'aparell constructiu, ja hem vist que en ambdues fases és pràctica-
ment idèntic, la qual cosa fa pensar en una cronologia relativament propera. 
L'aparell de pedres planes apareix sovint en relació a Vopus spicatum (5), 
anterior al segle XI, i no és estrany de trobar-hi pedres angulars més ben tallades 
i més grans (6). Una cronologia similar presenten nombroses finestres amb arc 
de pedres planes disposades en plec de llibre (7), malgrat que, en general, són 
d'una geometria més regular que els allargats arcs de les finestres del nostre 
comunidor. També era conegut en època pre-romànica el sistema de construcció 
d'arcs i voltes per mitjà d'un entramat de canyes, paral.leles o teixides, com a 
suport provisional de l'obra (8). 
Malgrat tot, la coberta amb volta d'aresta formada per voltes apuntades ens 
obliga a rebaixar la cronologia, almenys, fins una data posterior a la segona 
meitat del segle XII, moment en què es generalitza la utilització de les voltes de 
perfil apuntat. 
És significativa, també, la data assignada als comunidors similars abans 
esmentats: el de La Doma fou bastit anan de les ampliacions que dugué a terme 
Beltran Flip l'any 1561, i el de Calafell és, potser, de principis del segle XVII. 
Quant a la cronologia que abans ens aportava l'aparell constructiu i la tèc-
nica, aparells similars, de pedres planes, els trobem en èpoques posteriors, i el 
mateix podem dir de la utilització d'entramats de canyes per a l'aixecament 
40 
d'arcs i voltes. Així, si hi ha proves que demostrin que la volta és fruit d'una 
reforma posterior a l'edificació dels murs, hem de refusar definitivament la hipò-
tesi d'una cronologia alta, visigòtica o pre-romànica (9) com apuntaven d'altres 
autors. Si pensem, a més, que l'aparell constructiu no és propi dels segles XII i 
XIII i que amb el Renaixement s'abandonen les voltes de perfíl apuntat, creiem 
que la data de construcció del comunidor de Sant Pere de Riu pot situar-se entre 
els segles XIV i XVI, amb la qual cosa queda ja fora del període romànic. 
Enric Juhé i Corbalan 
Cristina Martí i Ribas 
NOTES. 
1.- MARTÍ BONET, J.M. Catàleg monumental de l'arquebisbal de Barcelona: Vallès 
Oriental; vol. I/l, Barcelona 1981, p. 114, 116. 
2.- MARTÍ BONET, J.M. Op. Cit., p. 383, 395. 
3.- MARTÍ BONET. J.M. Op. Cit., p. 686. 688. 
4.- SANTACANA. J. L'excavació i restauració del Castell de la Santa Creu, Calafell, 
Baix Penedès. Monografies arqueològiques - 6. Barcelona 1986, p. 35. làm. 7, 8. 9. 
fig. 6. 
5.- Vegeu, per exemple. BARRAL i ALTET, X. L'art pre-romànic a Catalunya, segles 
IXX. Barcelona 1981. fig. 2. 71. 78. 79. 
6.- BARRAL i ALTET, X. L'art pre-romànic..., fig. 116. 
7.- BARRAL i ALTET, X. L'art pre-romànic... fig. 77 i 182; de Sanu Margarida del 
Cairat (Esparraguera, Baix Llobregat) i de Sant Joan de Bellcaire de l'Empordà, res-
pectivament. Que aquests tipus d'arcs eren molt corrents, ho proven gran nombre 
d'edifícis. on s'empraven com a portes, arcs cecs. voltes absidals. etc. 
Vegeu: BARRAL i ALTET, X. Op. Cit.. fig. 152, 160, 165 o 167. per exemple. 
8.- BARRAL i ALTET. X. Op. Cit., fig. 146. 147. 148. 149. entre d'altres. 
9.- RIBAS i BERTRAN. M. El Maresme en els primers segles del Cristianisme. Mataró 
1975. p. 40. làm. IV. 
41 
BIBLIOGRAFIA. 
BARRAL i ALTET, X. L'Art pre-romànic a Catalunya, ss. IX-X. Barcelona 1981. 
MARTÍ i BONET, J.M. Catàleg monumental de Varquebisbat de Barcelona: Vallès 
Oriental. Vol. I/l, Barcelona 1981. 
RIBAS i BELTRAN, M. El Maresme en els primers segles del Cristianisme. Mataró 1975. 
SANTACANA, J. L'excavació i restauració del Castell de la Santa Creu, Calcrfell, Baix 
Penedès. Monografies arqueològiques - 6. Barcelona 1986. 
42 


Estudi del comunidor de Sant Pere de Riu

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert