Domingo Belando, Ambròs

Revistes Catalanes amb Accés Obert

53
L’última vegada que vaig ser a l’Institut Narcís Oller va ser ara fa 4 anys, això 
és l’any 2009. Vist des de fora l’edifici era el mateix; però l’interior era tot un altre. 
Alguns espais de l’edifici, a penes reformats, els ocupava —i ocupa encara ara— 
l’Escola Enxaneta. La resta estava en una ruïna completa, com desfet a trossos, com 
un malmès castell de sorra: finestres trencades, envans caiguts i forats al terra (sí, 
forats al terra!), per no parlar de l’estat del poc mobiliari que encara hi quedava. 
Reconec que em vaig sobtar. Em venien al cap alhora les imatges de l’edifici que jo 
havia habitat i les que en aquells moments tenia al davant. Recordo haver pensat: “el 
canvi en aquest espai és un reflex del canvi que ha patit el sistema educatiu sense 
que jo me n’hagi adonat?”. Però de seguida vaig arraconar aquest pensament per 
voler-lo equivocat. Parlo de l’edifici de l’Institut ubicat a la plaça del Quarter, és clar, 
perquè com a professor no n’he conegut d’altre.
Vaig arribar a l’Institut Narcís Oller el setembre de 1991, tot just quan Sant 
Petersburg deixava de ser Leningrad i tornava a ser Sant Petersburg, si és que això 
vol dir alguna cosa, i m’hi vaig estar, la mar de feliç, 6 anys. Aleshores al seminari de 
filosofia érem 4 professors, res a veure amb el que succeeix avui dia, que només 
compta amb 2 professors de la matèria en un intent pràcticament reeixit d’eradicar 
la filosofia de les aules de secundària (de secundària només?). L’any 1991 el director 
de l’Institut era en Josep M. Pallàs, el mateix director que el dirigeix ara —la qual 
cosa em fa pensar si, malgrat tot, tenia raó Nietzsche i el món té un etern retorn. 
Jo era força novell, en això d’impartir classes, i el claustre del centre era ple de 
professors experimentats, que no vol dir grans, de qui poder aprendre.
Però de qui més vaig aprendre, en això de la docència, va ser dels alumnes. Els 
alumnes amb qui em vaig trobar a Valls eren, en general, gent sana, amb il·lusió i 
amb empenta. Veies les seves cares i te n’adonaves si t’entenien o si no t’entenien, 
si els interessava allò que els explicaves o si no els interessava en absolut, i decidies 
DOS DIES DE PLATJA
Ambròs Domingo Belando
01-144.indd   53 3/6/13   09:41:58
54
com t’ho havies de fer per captar la seva atenció en la teva matèria, en aquest cas 
la filosofia, que jo crec que és apassionant. És clar que no recordo tots els alumnes 
que vaig tenir; però per sort guardo totes les llibretes de notes (ara mateix les 
tinc aquí al davant). No m’interessen en absolut, és clar, les notes que treia cadascú; 
però sí els seus noms: quan la memòria no arriba, les llibretes són de gran ajut! I 
quan em trobo pel carrer alumnes que havia tingut a classe —alguns dels quals ara 
ja són prop dels quaranta i, la veritat, de vegades em costa reconèixer—, i sobretot 
si ens aturem i parlem i ens expliquem quatre coses, el cap em salta d’un alumne a 
un altre, i després a un altre, i acabo acudint a aquestes llibretes de notes de què 
tot just parlava com si volgués tornar a fer present no sé el què, alguna cosa.
Tot i que fa anys que ja no hi sóc, conservo molts records i amistats del centre. 
En realitat tinc tants records que se’m fa difícil triar-ne un de sol per explicar aquí. 
Però en triaré algun. Els anys que jo vaig ser a l’Institut Narcís Oller, no sé si encara 
es fa ara, era tradició que els alumnes de cada grup anessin amb el seu professor-
tutor un dia del mes de febrer a fer una calçotada en algun mas o en alguna masia. 
A part de l’activitat lúdica i de la convivència, se suposava que l’important era 
menjar els calçots, la salsa i la carn; però tothom esperava amb deler el moment 
de les postres, no pas per menjar-se-les, sinó per llençar-se les merengues (sempre 
hi havia merenga de postres) pel cap. Mai no vaig arribar a entendre quina era la 
gràcia que tenia això d’empastifar-se; però sens dubte que en devia de tenir alguna. 
I recordo també que amb un grup de COU del qual jo era tutor vàrem decidir 
fer altres sortides de grup. I així fou com un divendres, en acabar les classes, ens 
vàrem arribar a la platja de l’Arrabassada de Tarragona per construir-hi no pas un 
nou institut, sinó un colossal castell de sorra.
Els professors 
de filosofia 
Jordi Mansilla, 
Martí Pineda, 
Rafael 
González 
i Ambròs 
Domingo en 
una sortida 
del seminari 
de filosofia 
al Delta 
de l’Ebre. 
(Ambròs 
Domingo)
01-144.indd   54 3/6/13   09:42:00


Dos dies de platja

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert