Llamas i Mantero, Antoni

Revistes Catalanes amb Accés Obert

MIQUEL JUAN OLLER, 
FAMILIAR DE LA INQUISICIÓ A CANET AL 1633? 
LES CARACTERÍSTIQUES DELS FAMILIARS 
La figiira del familiar dins l'escalafó inquisitorial ja era coneguda a la Inquisició 
medieval, i es va perpetuar al llarg de la Inquisició moderna. El familiar era per 
norma una persona laica, és a dir, no pertanyent a la jerarquia eclesiàstica. La seva 
feina fonamental era recollir i rebre informació el més extensa i detallada possible 
sobre el presumpte acusat i, una vegada recollida, fer-la arribar al secretari del 
tribunal, que podia ser de dos tipus: el secretari pròpiament dit, en un nombre 
màxim de cinc i, com a mínim, de tres, i que es dedicava a l'elaboració de les actes 
i, d'altra banda, el secretari del secret, que tenia com a missió aixecar acta de tots 
els actes oficials del tribunal, com, per exemple, sessions, declaracions, lectura de 
les sentències, i s'encarregava de tenir cura de l'arxiu anomenat Secreta i del qual 
disposava de la clau. 
A nivell del poble, la fama que va acompanyar els familiars va ser la d'espies 
i delators del seus propis veïns, la qual cosa no deixa de ser xocant, ja que les 
denúncies eren formulades per aquells que els acusaven de delators i, fms i tot, 
en alguns casos, pels mateixos familiars de l'acusat. 
Aquesta figura del familiar va tenir components diferents a Catalunya respecte 
a Castella, on el càrrec de familiar va ser molt desitjat i cobejat, ja que proporcionava 
honor a la persona que el posseïa i posteriorment passava a la seva familia. El cas 
a Catalunya era diferent. Fins a la Concòrdia de 1585, la familiatura era molt 
semblant a la que es donava a Castella, però amb aquesta Concòrdia el que es 
prohibia explícitament era l'exercici de càrrecs a les persones que tinguessin 
qualsevol destinació a la jurisdicció civil oficial, com, per exemple, els ajuntaments. 
Això va suposar, de fet, la fugida massiva d'una classe alta i ben preparada 
culturalment, que fins aleshores havia trobat privilegis i honors importants en el 
desenvolupament de la familiatura. 
Aquest fet va comportar, després d'aquesta data, que la Inquisició es trobés 
amb greus problemes per poder reclutar i mantenir la seva xarxa de familiars, amb 
la complicació subsegüent, ja que els nouvinguts tenien un perfil força diferent 
dels anteriors, caracteritzat per un baixíssim nivell cultural, i, el que és més greu, 
una forta manca de moral. Tot això va fer que, de manera progressiva, el càrrec 
s'anés degradant, i que no fos un element que desencadenés la simpatia i la 
203 
popularitat dels familiars en el si de societat. «La falta de ilustración general de sus 
individuos acompanada de una facultad omnímoda de cometer desaciertos...»' 
A partir del 1585, a les ciutats, la Inquisició recluta aquests nous familiars, 
que eren principalment persones de baixa extracció social, jornalers, menestrals de 
tots els oficis, alguns botiguers i aturats; a la costa, primordialment, eren pescadors, 
i, a l'interior de Catalunya, llauradors, més o menys acomodats. Una característica 
que els unia era que no sabien ni llegir ni escriure, i la mateixa Inquisició, amb la 
manca de possibilitats per reclutar elements més vàlids, s'autoexcusa dient que són 
la gent més honrada que hi ha. 
Els requisits per arribar a ser familiar eren ésser major d'edat, que en aquell 
moment es fixava en els vint-i-quatre anys, tenir la documentació acreditativa de 
neteja de sang, és a dir, res a veure amb jueus, conversos o moriscos, no exercir 
oficis servils i de baixa categoria i ser espanyol. 
Tot el que acabem de mencionar i les greus dificultats per les quals va passar 
la Inquisició, van fer que en moltes ocasions es trobés obligada a mirar cap a un 
altre costat i oblidés les normes establertes per poder mantenir el reclutament i la 
seva xarxa de familiars. Es van donar casos que van arribar a ser familiars genovesos 
i alguns francesos de segona generació. 
Tot i això, va haver-hi gent interessada a exercir de familiar per a la Inquisició, 
tot i la poca estima general. El privilegi de poder compaginar càrrecs es va donar 
fins al 1585, i es va mantenir el fet de no haver de pagar impostos, cosa que es 
va eliminar cap al 1805, una data tardana, en què la mateixa institució de la 
Inquisició estava cap al seu final. Aleshores es va obligar els familiars a pagar el 
cadastre reial. Un altre privilegi era no ser sotmesos a la jurisdicció civil en cas de 
ser acusats en un plet, la qual cosa els atorgava a ser jutjats per la Inquisició, de 
la qual formaven part activa; no allotjar tropes a casa seva, privilegi suprimit al 
1684; el dret a portar armes prohibides per les lleis del Principat, cosa que fou motiu 
de conflicte, ja que la mateixa Inquisició els va recolzar argumentant motius de 
seguretat personal. El cas va desencadenar tal polèmica que, fins i tot al 1763, el 
capità general de Catalunya va promulgar un edicte prohibint les armes de foc. Però 
les protestes i pressions dels familiars van fer que aconseguissin el permís per 
poder tenir en el seu poder dues escopetes, o bé una i un parell de pistoles. 
CAP A UNA BREU VISIÓ DELS PROBLEMES INSTITUCIONALS AMB ELS 
FAMILIARS 
Els familiars eren un element bàsic per al funcionament de la institució 
inquisitorial a Catalunya. Ben aviat van esclatar els problemes. D'una banda, bona 
part dels estaments polítics locals veien la Inquisició com un element de control 
reial damunt de Catalunya i, de l'altra, la mateixa Inquisició, que no volia perdre 
ni una engruna del poder que li havien conferit. 
204 
Al 1512, el rei Ferran signava una Concòrdia. En els seus aspectes més 
importants, es comprometia a reduir el nombre de familiars i a posar sota el poder 
civil dels tribunals seculars els conflictes en els quals estiguessin implicats els 
familiars. Tot això es contrarestà per una pressió molt forta de la mateixa Inquisició, 
fins al punt que no es va portar a la pràctica. 
El 5 d'agost del 1533, davant el rei Carles, el poder civil presentà un document 
que deia el següent, a grans trets: «Que los inquisidores de Aragón, Catalunya y 
Valencià tenian un número excesivo de familiares, cuya identidad era mantenida en 
sccreto, dando origen asi a numerosos abusos.»^ 
La resposta de la Inquisició en un informe intern aclareix el tema tot dient: 
«Tenemos por averiguado que no se veràn contentos hasta que hayan hechado 
a la Inquisición de este Reyno.»^ 
No serà fins al 1585 que la Concòrdia signada posi certes limitacions al poder 
dels familiars, amb les conseqüències que abans hem citat de la prohibició en el 
desenvolupament dels càrrecs. 
Però els problemes suscitats entre els familiars i les institucions, bé del 
Principat, bé a nivell local, van continuar al llarg de tres segles. Tenim un exemple 
clar en uns familiars d'Arenys de Mar el 1788; Domènec i Pere Sentis s'enfrontaran 
amb les autoritats locals per posar l'escut de la Inquisició a la façana de casa seva. 
Això provocarà la queixa dels regidors pels possibles aldarulls que pot tenir dins 
la població: 
«Regidores de Arenys de Mar, distante de esta capital en mas de seis 
leguas han recurndo a este Tribunal, solicitando se mande quitar a los 
familiares Dommgo y Pedró Sentís, hermanos, el Escudo de Armas del Santo 
Oficio, que sobre las puertas contiguas de sus respectivas casas que poco 
ha fabricadas han puesto (...) que pone sus oficiós como encargados de 
policia incumbe en su obligación de celar. Hay novedades que con el tiempo 
pueden traer inconvenientes que no expresan y en sus casos según las 
ocurrencias hacen despreciable otro escudo.»'' 
MIQUEL JUAN OLLER, FAMILIAR DE LA INQUISICIÓ A CANET? 
L'assumpte s'inicia amb una carta enviada al tribunal de la Inquisició de 
Barcelona, el 4 de juny del 1633, per part dels síndics de la vila de Canet, en la qual 
li exposen els motius pels quals no consideren convenient donar una nova familiatura, 
en aquest cas, a favor de Miquel Juan Oller. 
«Jurados y Síndicos de la villa de Canet, del Principado de Catalunya 
dicen que en la dicha villa que es del Marquesado de Aytona hay siete 
familiares de la Santa Inquisición con ser lugar tan corto que no llega a 
seiscientos vecinos.»^ 
205 
Podem veure que la primera causa de la seva oposició és un nombre elevat 
de familiars pel que fa al nombre de veïns del poble. En aquest cas, els síndics feien 
referència a la Concòrdia de 1568, en la qual s'establia clarament el nombre de 
familiars que podia tenir un poble o ciutat respecte al seu nombre d'habitants. Per 
tant, en el cas de Canet, estava plenament justificada la seva queixa, ja que només 
els corresponia, com a màxim, quatre familiars, i en aquest moment ja denuncien que 
n'hi ha set. Si ens atenim a la documentació elaborada sobre el tema per les Corts 
de 1626, en la qual es va acordar la limitació del nombre de familiars, tot seguint 
un barem de focs, a Canet li correspondria només dos familiars. Per tant, la queixa 
estava plenament argumentada tant si es referia a la Concòrdia del 1568, com si es 
referia a la documentació de les Corts, cosa que no indica la documentació que és 
presentada als inquisidors. 
La carta adreçada al tribunal continua dient: 
«...De ellos muy pobres pues los ricos son los familiares y que el son lo 
Tribunal del Principado se trata de dar otra familiatura en favor de Miquel 
Juan Oller, vecino de la villa, sin embargo que se han presentado prohibiciones 
a los Muy llustres Inquisidores por parte de los jurados y síndicos 
suplicàndoles que no den lugar a la dicha provisión de que quedarian muy 
desconsolades por el excesivo numero de los familiares ya que los gastos 
vien a cargo de los demàs que son pobres a mas de que tan aprendidos con 
els hospedaje de soldados.»* 
Què hi ha de cert en aquesta referència a la pobresa dels veïns de Canet? És 
només una excusa o es basa en una realitat contrastada? Els estudis diuen el següent: 
«Els mals anys, els grans eixuts i les grans rierades se succeeixen. Amb 
raó parlarà Manuel Pena Díez del període 1600-1625 com un temps de 
pluviositat considerable i els hiverns de 1600-1620 com d'hiverns molt 
rigorosos, que no mancaran, alternant amb eixuts en 1621-1640. Al costal de 
terribles aiguats generals del 1612 i de 1617, que s'enduen una munió de 
cases, molins, baranes de ponts, (...) de les gelades com les de l'hivem 1615-
1616 que mataren els oliverars (...) de les pedregades mai vistes del mateix any 
del diluvi, o del quinquenni de 1627-1631, de gravíssima penúria general i 
fams locals, (...) tenim dècades senceres d'inundacions (de 1597 a 1617), i 
encara n'hi haurà el 1621 i el 1628.»' 
Com podem comprovar, en el primer terç del segle xvii les inclemències 
meteorològiques van provocar autèntics desastres en el camp català, que van 
empobrir la seva població fins al punt que la fam, la pèrdua de collites i de rendes 
agràries estaven a l'ordre del dia, Arribarà a ser tan forta aquesta misèria, que es 
farà una proclama del virrei respecte a l'abandonament de nounats al 1631, on «es 
recorda a les viles l'obligació, si volen desprendre's de tals criatures, de dur-les 
a l'Hospital de Barcelona, tot subvenint, tanmateix, a la seva subsistència, proveint-
los de dides almenys durant un temps...»* 
206 
Fins i tot la situació arriba a extrems molt durs per a la població: 
«Anys seguits de pèssimes collites com les de 1604-1607, 1609-1610 o 
1628-1632 signifiquen massius increments de la massa flotant de marginats: 
segadors i altres jornalers que s'havien quedat sense feina, parcers i petits 
propietaris tanquen i barren la casa o la barraca, o la malvenen, per anar per 
aquests móns a demanar caritat; són els captaires que venen a grans colles...»' 
Per tant, sembla que la situació no deixa dubtes. Els veïns de Canet estaven 
passant ja un grapat d'anys força difícils. Respecte a les càrregues econòmiques 
de les quals es queixen els síndics de Canet, no significa que els familiars cobressin 
un sou pagat pels seus veïns o per l'ajuntament, sinó que recorden un dels 
privilegis dels familiars, que es va signar el 13 d'abril del 1504 on, entre els 
coneguts de no pagar drets i impostos, també hi havia no haver d'hostatjar tropes 
a casa seva, de la qual cosa no es podia lliurar la resta de la població de a peu, 
i dels quals també estan eximides les classes privilegiades. I cal tenir en compte 
que els allotjaments són realment molt costosos per a la població més senzilla, diran 
al respecte: «No es lamenta aquest Principat d'un o dos anys d'allotjaments sinó 
de catorze, es doldran els consellers.»'" 
La carta dels síndics conclou de la següent manera: «Por tanto, dicho sindico 
mega a vustra excelencia se sirva tener a bien que no pase adelante la gràcia en 
favor de dicho Oller y para esto dar las ordenes necesarias y convenientes que el 
suplicante os decidieran a dirigirlas a vuestra excelencia.»" 
Caldrà esperar una carta, datada a Barcelona el 4 de juny de 1633, en la qual 
la Inquisició respon l'enviada pels síndics de Canet i que diu el següent: 
«Si se hubiera de atender a los consentimientos y quexas de los barones 
de este Principado no habria familiares de la Inquisición, que no quieren ver, 
por vivir con toda libertad. Sin respuestas de superior ninguno. (...) en todo 
saca lo que fuera servido, que esta se executarà, a quien quede Dios. Barcelona 
4 de junio de 1633. Sr. Don Domingo Abad y Huerta.»'^ 
Per tant, les queixes no van tenir una resposta adequada als interessos dels 
jurats i síndics de Canet, i es va donar aquesta familiatura al demandant. La raó 
la tenim en què els més poderosos de la vila, que ja exercien els càrrecs de familiar, 
podien fer la suficient pressió com per aconseguir el que volien de la Inquisició 
i, a més a més, es basaven en la necessitat de vigilar els nombrosos estrangers que 
pul·lulaven per la vila. 
Antoni Llamas i Mantero 
207 
NOTES 
1.- ANTONI LLAMAS I MANTERO, «Els familiars: Tres segles de problemes», XI Sessió 
d'Estudis Mataronins. Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró i Patronat Municipal 
de Cultural (Mataró 1995), 23. 
2 - Opus cit, 21. 
3.- Opus cit, 21. 
4.- Opus cit, 23. 
5.- Arxiu Històric Nacional (=AHN), Inquisició, llibre 746, foli 433. 
6.- AHN, ibídem. 
7.- NÚRIA SALES, «Els segles de la decadència, segles xvi-xviii». Història de Catalunya, 
Edicions 62 (Barcelona 1989), Vol. IV, 309. 
8.- Opus cit, 313. 
9.- Opus cit, 313. 
10.- Opus cit, 331. 
11.- AHN, ibidem. 
12.- AHN, ibidem. 
208 


Miquel Juan Oller, familiar de la Inquisició a Canet al 1633?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert