Barrera i Puigví, Agustí

Revistes Catalanes amb Accés Obert

85
OBJECTIU DE LA COMUNICACIÓ
Emmarcar el cas concret d’Arenys de Munt, en el context polític determinat
per la proclamació d’Estat Català pel president Lluís Companys. Establim com a
hipòtesi de treball, a confirmar amb l’estudi de les fonts primàries i secundàries,
que a Arenys de Munt, com a d’altres indrets de la Catalunya, hi hagué la proclamació
d’Estat Català per part de militants d’Esquerra Republicana, Unió Socialista de
Catalunya, Estat Català i Nosaltres Sols. A molts pobles i ciutats, militants obrers,
en aquest cas, de la Unió Socialista de Catalunya (USC), que formava part de
Aliança Obrera,1 donaren suport a la proclama del president Lluís Companys pel
que representava d’avanç en les conquestes obreres.
CONSIDERACIONS SOBRE EL CONTEXT POLÍTIC
Podem considerar els esdeveniments del 6 d’Octubre de 1934 com un model,
un reflex de difícil «encaix» de Catalunya dins el marc del regne d’Espanya, o de
l’Estat espanyol, que al llarg del temps s’havia materialitzat en un seguit de topades
entre interessos contraposats; així, tenim dades i dates que ens confirmen el que
diem: la revolta dels Segadors o Guerra de separació (1640), la Guerra de Successió
(1714), o la darrera maltempsada (1936-1939).
Els Fets del 6 d’Octubre, els podem interpretar no com un acte d’irreflexió,
com alguns analistes han considerat, sinó com la culminació d’una situació de
tensió entre el Govern central i el Govern de la Generalitat, per una qüestió de
nivells de sostre de poders. El detonant que va fer esclatar la situació fou el
conflicte de competències sobre la Llei de contractes de conreu, votada pel Parlament
Català el 12 d’abril de 1934, que no va ser acceptada pel Govern espanyol; de fet,
es tractava de minimitzar la capacitat legislativa del Parlament Català i, així, veiem
com el rerefons del problema era la qüestió del poder polític i de la sobirania
nacional, és a dir, es tractava de dirimir qui era el subjecte de decisió, si el
Parlament Català o l’Estat espanyol. La Llei de contractes de conreu era una llei
moderada, que establia una reforma agrària gradual de tipus individual, no col·lectiva,
que fomentava el cooperativisme. Els propietaris de l’Institut Català de Sant Isidre,
a través del seu representant, el senyor Francesc Cambó, presentaren un recurs
d’inconstitucionalitat davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, adduint
que el Parlament Català era incompetent per legislar en matèria social.
EL SIS D’OCTUBRE DE 1934
A ARENYS DE MUNT
86
En el fons, el que estava en joc era la capacitat del poble català a decidir
mitjançant el seu Parlament, en un cas com aquest, en el qual les reivindicacions
nacionals s’agermanaven amb les socials. Malgrat el rebuig del Tribunal espanyol,
la llei es tornà a votar íntegra pel Parlament Català, dos mesos després, el 14 de
juny. Aquesta situació de confrontació restà enverinada pel fet que a Madrid, el
4 d’octubre, havia pujat un govern presidit per A. Lerroux, amb tres ministres de
dretes, de la Confederación de Derechas Autónomas (CEDA), que diverses vegades
havien manifestat la seva oposició ferma a l’Estatut del 1932.
CRONOLOGIA DELS FETS
Així, quan des del Palau de la Generalitat, el president Lluís Companys, el dia
6 d’octubre, a un quart i cinc de nou del vespre, proclamà l’Estat Català de la
República Federal Espanyola, repetia l’acte de sobirania política que féu Francesc
Macià, l’abril del 1931, quan proclamà la República Catalana. La proclama del
president Lluís Companys era un acte d’afirmació del Govern català, que tenia el
suport del Parlament Català i de la majoria del poble. El cap de la IV Divisió militar
era el general reusenc Domènec Batet i Mestres, francmaçó com el mateix Lluís
Companys i amb el qual havia mantingut negociacions; al final, però, en requerir-
lo com a president de la Generalitat que es posés a les seves ordres, aquest declarà
l’estat de guerra i féu sortir l’exèrcit al carrer.
La tropa canonejà el local del CADCI –Centre Autonomista de Dependents
del Comerç i de la Indústria–, des d’on s’havien fet forts un grup de trenta
persones amb disset fusells, fidels a la crida del president Lluís Companys, per
defensar el nounat Estat Català; cap a quarts d’onze de la nit, dispararen contra
una companyia d’infanteria que, amb banda de música, proclamava l’estat de
guerra; de resultes dels trets morí un sergent, i feriren cinc soldats i un oficial. Per
l’efecte de les set granades disparades per l’exèrcit contra el local del CADCI, els
patriotes i militants del Partit Català Proletari, Jaume Compte i Manuel Gonzàlez
Alba, i Amadeu Bardina, del Partit Comunista de Catalunya, moriren la matinada del
dia 6, i la resta fugiren pels terrats.
El conseller de Governació i destacat militant d’Estat Català, Josep Dencàs,
junt amb Miquel Badia, foren els responsables de l’organització militar, que havia
de donar suport a la nova situació creada per la proclama del president de la
Generalitat. La deserció del comissari general d’Ordre Públic, Coll i Llach, junt a la
passivitat del coronel Ricard, cap de la guàrdia d’assalt, provocà una notable
descoordinació i va impossibilitar que els tres mil dos-cents guàrdies d’assalt, els
quatre-cents mossos d’esquadra, i els tres mil quatre-cents militants d’organitzacions
polítiques i sindicals (Estat Català, Palestra, Nosaltres Sols, Aliança Obrera, Esquerra
Republicana de Catalunya, Aliança Obrera, Unió de Rabassaires, Partit Nacionalista
Català), poguessin fer front amb èxit a les forces de l’exèrcit, per la qual cosa, la
insurrecció estava abocada al fracàs. En aquest aspecte, cal fer esment de la
posició de la CNT, que es mantingué al marge del conflicte entenent que era una
87
revolta de Palau. L’objectiu del 6 d’octubre era implantar i consolidar l’Estat Català,
alhora que instaurar un règim social tan avançat com volgués el poble.
Aïllat el govern català al Palau de la Generalitat, contra el qual foren disparades
vuit canonades, a les sis de la matinada del dia 7, es rendí a les forces de l’exèrcit
i fou empresonat als vaixells Uruguay i Ciudad de Cádiz, ancorats al port i, amb
posterioritat, serien jutjats i condemnats a trenta anys de presidi. Els Fets del Sis
d’Octubre tingueren una notable repercussió a comarques; en moltes ciutats i
pobles, seguint la proclama del president Lluís Companys, es declarà l’Estat Català,
i es produïren confrontacions de caràcter social com a Girona, Sabadell, Vilafranca
del Penedès, Mataró, Palafrugell, Vilanova i la Geltrú, Granollers, Sabadell, Lleida,
Badalona i Arenys de Munt.
ELS FETS A ARENYS DE MUNT
La nit del 6 d’Octubre a Arenys de Munt, després de saber-se el contingut
de la proclama del president Lluís Companys, s’organitzà una manifestació formada
per militants d’Estat Català, d’Esquerra Republicana, de la Unió Socialista de
Catalunya i pobletans sense militància, però que donaren suport a la proclama del
govern català.
La USC2 es constituí com a secció local el 1932, i tenia la seva seu a la rambla
de Francesc Macià, núm. 70; al poble eren uns vint-i-tres militants. La participació
femenina en la Joventut Socialista de Catalunya (JSC) a Arenys de Munt era
considerable, reflex de l’entrada de la dona en la vida social i política, amb
l’adveniment de la República.
El 14 de setembre de 1935 se celebrà el consell de guerra d’oficials generals,
per tal de sentenciar la causa instruïda, arran dels fets de la nit del sis d’Octubre
de 1934 a Arenys de Munt. A tres quarts d’onze, quedà constituït el tribunal,
presidit pel general de brigada d’infanteria Angel San Pedro; actuava com a vocal
ponent el coronel Luís Cortés, com a jutge eventual el comandant Manuel Garcia
Rebollo, defensava els processats l’advocat Luis Verdegain i el fiscal era el
comandant Enrique de Querol Duran que, cinc anys més tard, actuaria, també com
a fiscal, en la paròdia de judici que condemnà a mort el president Lluís Companys.
Segons el sumari, la nit del Sis d’Octubre que el president proclamà l’Estat
Català, s’organitzà una manifestació formada per elements d’Estat Català, d’Esquerra
Republicana i de la Unió Socialista de Catalunya. Esteve Capella portava la bandera
independentista de l’estel solitari, i Joan Lleonart Farran3 la bandera vermella de
l’emancipació de la classe obrera. Els manifestants situaren les dues banderes al
balcó de la casa de la vila, des d’on el batlle del poble, Josep M. Soler (Martí Basí)
(ERC) adreçà unes paraules als manifestants, que recolliren la proclama del president
de la Generalitat.
88
Els manifestants cridaren «morin» contra A. Lerroux, F. Cambó i la CEDA, i
«visques» al nounat Estat Català, es cantaren els Segadors i la Internacional.
Després que el batlle proclamés l’Estat Català, aquest ordenà la publicació
d’un pregó, que llegí l’agutzil, acompanyat de sometents armats, en el qual es deia
que tots els qui tinguessin armes, les havien de lliurar a la casa de la vila, i tots
els qui estiguessin d’acord amb la declaració del president de la Generalitat, se’ls
donaria armes per defensar la nova situació.
En el sumari, s’acusa Josep M. Soler d’haver requisat un òmnibus per traslladar
a Mataró els militants obrers i polítics que, obeint la crida del president de la
Generalitat, volien anar a Barcelona a defensar el Govern català de l’agressió de
l’exèrcit.
A un quart de tres del migdia, el tribunal va emetre el seu veredicte dels sis
acusats d’auxili a la rebel·lió; el batlle Josep M. Soler fou condemnat a dos anys
de presó, el tinent d’alcalde Ramon Paituví (USC) a un any, i Joan Lleonart (USC),
Salvador Roig i Esteve Capella a sis mesos i un dia. Fou absolt Joan Oller Ravelli.
Salvador Punsola Arañó no pogué assistir al judici perquè estava malalt, i fou jutjat
més endavant.
LA REPRESSIÓ
La repressió es va abatre damunt dels gairebé tres mil dos-cents militants i
quadres polítics, molts d’ells d’Esquerra Republicana de Catalunya, que tenien
càrrecs en els ajuntaments. La intel·lectualitat catalana fou objecte de detencions.
Foren empresonats el mestre Pompeu Fabra, president del Patronat de la Universitat
de Barcelona, l’arqueòleg Pere Bosch i Gimpera, rector de la Universitat Autònoma,
el doctor Josep M. Batista i Roca, l’economista i batlle de la ciutat Carles Pi i
Sunyer i Estanislau Duran i Reynals, sotspresident de l’Ateneu Barcelonès; també,
cent cinquanta persones, entre professorat i personal administratiu, foren destituïdes
de la Universitat. Uns mil quatre-cents parcers foren desnonats de les terres que
conreaven.
CONCLUSIONS
En l’examen dels fets del Sis d’Octubre sembla indicar que, per part del
govern català, no hi havia una voluntat política clara de dur a terme una revolta
armada, sí per part dels dirigents d’Estat Català, que ho veien com un moviment
insurreccional, que podia crear una situació on fos possible declarar la
independència. El govern de la Generalitat mantingué una situació a la defensiva,
a mig camí entre el vol i dol, una situació carregada de dubtes, sense voluntat clara
d’acció, de tirar endavant amb fermesa, però tampoc de plegar veles, semblava que
es volgués fer una segona edició del 14 d’abril de 1931. Enmig de tots aquests
89
dubtes es perdé la iniciativa i el factor sorpresa, en unes negociacions amb el
general Domènec Batet, que no podia fer altra cosa que obeir Madrid, que és el
que va fer; dos anys i mig més tard, fou afusellat a Burgos pels revoltats, per haver-
se mantingut fidel al govern de la República. L’ensulsiada de la insurrecció va
permetre de culpar Estat Català, mitjançant la crítica a la gestió dels seus líders
Josep Dencàs i Miquel Badia, del fracàs, i així disminuir la influència d’aquest
sector dins Esquerra Republicana de Catalunya.
Perquè la insurrecció triomfés, calia una actitud decidida i enèrgica del govern
català, tal com era la voluntat d’Estat Català, que el general Domènec Batet adoptés
una actitud de «neutralitat» que hauria permès la consolidació política d’Estat
Català. L’altra possibilitat era fer un acte heroic i de dignitat, com el de la Pasqua
irlandesa del 1916, que era força impensable sense la col·laboració de la CNT.
Malgrat tot, cal recordar que durant els Fets del Sis d’Octubre de 1934 aparegué
el primer moviment armat col·lectiu, després del complot de Prats de Molló (1926),
que s’esdevingué al Principat de Catalunya, d’ençà del 1714, en defensa de les
seves llibertats.
L’anàlisi dels errors de l’octubre de 1934 per part del govern català, va
permetre que el 19 de juliol de 1936 no es fessin les mateixes equivocacions i, així,
vèncer l’exèrcit revoltat a Barcelona i a comarques. Una vegada més, l’estudi de
la història havia servit per no caure en els mateixos errors i propiciar la victòria,
aconseguida amb la col·laboració entusiasta de militants de partits i de centrals
sindicals, i de les forces de seguretat sota les ordres del govern català. El Sis
d’Octubre de 1934 és un exemple de com una derrota militar es pot transformar,
després de dos anys, en una victòria política a les eleccions del mes de febrer de
1936, amb el triomf del Front d’Esquerres, que obria un llarg procés de
transformacions socials i polítiques, que serien estroncades amb la derrota i
l’ocupació el gener i febrer de 1939.
Agustí Barrera i Puigví
Historiador
90
NOTES
1.- Pacte d’acció revolucionària establert el 1933, com a resposta a la victòria electoral de
les dretes a l’Estat. L’impulsà el Bloc Obrer i Camperol (BOC), hi participaren el
PSOE, la Unió Socialista de Catalunya (USC), l’Esquerra Comunista (EC), la UGT i
la Unió de Rabassaires (UR).
2.- La USC es fundà a Barcelona, el 8 juliol de 1923, per un grup de socialistes catalans
que entenien que l’emancipació dels obrers i la nacional eren indestriables i formaven
part d’una mateixa lluita. Joan Comorera, Estanislau Ruiz i Ponseti i Manuel Serra i
Moret, foren els teòrics i organitzadors d’aquest socialisme d’arrel nacional. El seu
portaveu setmanal era Justícia Social. La USC participà a les eleccions amb candidatures
amb ERC.
3.- Joan Lleonart, militant de la USC, membre del Consell Popular Antifeixista (25/7/1936-
2/12/1936), membre del Consell Municipal (2/12/1936-21/10/1937) en representació
del PSUC. Pagès d’ofici, pare de tres fills, fou afusellat a l’edat de 30 anys al Camp
de la Bota, el 12/6/1940.
BIBLIOGRAFIA
BERNADES, V. Estampes de l’Uruguay (La presó flotant), Llibreria Catalònia (Barcelona
1935).
CASTELLS, V. El 6 d’octubre, Palestra i Batista i Roca. Rafael Dalmau editor (Barcelona
2000).
COSTA i DEU, J., SABATÉ i PUIG, M. La veritat del 6 d’octubre. Cossetània edicions
(Valls 2006).
– La nit del 6 d’octubre a Barcelona. Cossetània edicions (Valls 2006).
DENCÀS, J. El 6 d’octubre des del Palau de Governació. Editorial Curial (Barcelona 1979).
LORENTE, E., SIMÓ, M. El Sis d’Octubre del President Companys. Pagès editors (Lleida
2004).
MURIÀ, A. El 6 d’octubre i el 19 de juliol. Antecedents i documents. (Barcelona 1937).
Comissió 70è aniversari dels fets d’octubre del 1934. 70è aniversari dels fets d’octubre del
1934. www.freecatalonia.com. 2004.
El Día Gráfico, 15 setembre 1935, 6.
XAUBET, J. Un intent d’història oral: el sis d’octubre a Mataró. Fulls del Museu Arxiu
de Santa Maria, núm. 20 (Mataró, juliol 1984).
91
Aspecte de la plaça de Sant Jaume (Barcelona) l’endemà del Sis d’Octubre.



El sis d'octubre de 1934 a Arenys de Munt

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert