Cirer Costa, Felip

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Una estada a cala d'Hort 
per Felip Cirer Costa 
Vista de cala d'Hort. (Foto; Felip Cirer Costa.) 
La primavera de l'any 1991 amb 
un grup d'alumnes de l'Institut 
Isidor Macabich visitàrem durant 
tres dies cala d'Hort. Diu-ant aques-
tes jornades tenguérem el guiatge 
i les explicacions de Joan Marí 
Ribas "Sendic", natural dels Cubells, 
que també posà a la nostra disposi-
ció el seu llaüt, amb el qual recor-
rerem tots aquells indrets. Durant 
una vetlada s'hi afegiren dos dels 
germans de ca l'Amor, també dels 
Cubells. Tots ells són bons conei-
xedors de la contrada i també dels 
costums de la zona. A ells devem la 
major part del que ve a continuació. 
El Vedrà i el Vedranell 
Parlar de cala d'Hort és forço-
sament parlar del Vedrà. La seua 
silueta domina tota la zona i jun-
tament amb el Vedranell ha estat 
objecte de la curiositat de la ma-
joria d'investigadors que s'han in-
teressat per les Pitiüses. Pensem 
que el possible origen del nom 
Vedrà ha mogut la curiositat de 
personatges tan destacats com 
Antoni Maria Alcover, Isidor 
Macabich, Joan Coromines i més 
recentment Cosme Aguiló i Enric 
Ribes. Altres temes relacionats 
amb l'indret els trobaríem a la 
nombrosa bibliografia que ha ge-
nerat tan singular espai. 
Els illots del Vedrà i del Vedranell 
es troben al sud-oest de l'illa 
d'Eivissa, en el terme municipal de 
Sant Josep de la Talaia. Els separa 
de la costa, de la punta de l'Oliva, un 
freu que té un poc més de mitja mi-
11a en el seu punt més estret. Són dos 
illots molt muntanyosos i sense llocs 
plans. El Vedrà té una longitud apro-
ximada de 1.500 m per uns 900 en la 
seua part més ampla, i una alçada de 
381 m. El Vedranell té una longitud 
de 800 m i assoleix la màxima altu-
ra a la banda de ponent amb 117 m. 
50 (246) 
La propietat dels illots 
Els dos illots constitueixen des 
de temps immemorial dotze pro-
pietats, posseïdes de manera indi-
visa. Consultada la documentació 
que obra a l'oficina del Registre de la 
Propietat d'Eivissa, trobam aquestes 
finques registrades en el tom 49 de 
l'ajuntament de Sant Josep, amb els 
números 2.848 i 2.849. La inscripció 
d'aquestes finques es va fer el dia 5 
de març de 1928 —recordem que les 
primeres inscripcions documenta-
des del Registre daten de 1860 apro-
ximadament—. Es interessant la 
descripció que fa aquest document 
que tot seguit transcrivim: 
"Rústica.— Illot anomenat "El 
Vedrà" situat a la part sud-oest 
d'aquesta illa, terme de Sant Josep, 
d'uns tres-cents tomalls de superfí-
cie equivalent a disset hectàrees cin-
quanta-una àrees i onze centiàrees 
que limita pels quatre punts cardi-
nals amb el mar. No té càrregues. Val 
cent cinquanta pessetes". Pel que fa 
al Vedranell diu que "té uns cent 
tomalls equivalents a cinc hectàre-
es, cinquanta àrees i trenta-set cen-
tiàrees. Val unes cent pessetes". Els 
nou propietaris de les citades fin-
ques les posseeixen de manera indi-
El Vedrà 
i el Vedranell 
vistos des 
de cala d'Hort. 
(Foto: Felip 
Cirer 
Costa.) 
visa i en les proporcions indicades en 
el quadre adjunt: 
Com que ambdues finques no te-
nien cap títol inscribible de l'adqui-
sició, acompanyaren a la seua sol·li-
citud d'inscripció un certificat del 
mateix Registre que acreditava la 
falta d'inscripció de l'immoble i un 
certificat subscrit pel senyor Antoni 
Tur, secretari habilitat de l'ajunta-
ment de Sant Josep, de data 28 de 
febrer de 1928, on diu que s'han 
pres les oportunes notes per donar 
d'alta en la contribució el posseïdor 
d'aquestes finques i ofereix infor-
mació de testimonis per justificar 
Propietari 
Francesc Marí Marí 
Vicent Tur Ribas 
Josep Tur Prats 
Vicent Tur Marí 
Bartomeu Tur Tur 
Antoni Ribas Ribas 
Antoni Clapés Ribas 
Vicent Marí Marí 
Francesc Marí Sala 
Domiciliat 
Sant Josep 
Sant Agustí 
Sant Josep 
Sant Josep 
Sant Josep 
Sant Agustí 
Sant Josep 
Sant Josep 
Sant Josep 
Estat civil 
Casat 
Solter 
Casat 
Casat 
Casat 
Solter 
Casat 
Casat 
Casat 
Parts 
que inscriu 
de la propietat 
2 
2 
2 
Manera de transmissió 
1 part per herència del seu pare 
Josep Marí Ribas 
1 part per compra a Antoni Marí Ribas 
Per donació del seu pare Vicent Tur 
Per herència de Bernat Prats Tur 
Per compra a Josep Marí Guimó 
Per compra a 
Josep Cardona Pujolet 
Per compra a Josep Tur Vildo 
Per compra a Antoni Marí Jaume 
Per herència de Josep Marí Ribas 
Per compra a Josep Cardona Pujolet 
Anys de la 
transmissió 
1887 
1919 
1925 
1925 
1907 
1885 
1907 
1919 
1887 
1887 
(247)51 
el seu dret respectiu. Va ser ad-
mesa la declaració del senyor Josep 
Serra Sala, de seixanta-un anys i el 
senyor Joan Tur Ribas, de cin-
quanta-set anys, ambdós casats, 
propietaris i vesins del terme de 
Sant Josep, que manifesten que és 
cert que els sol·licitants posseei-
xen a nom propi les esmentades 
finques, individualment i en les 
proporcions indicades. Tramitat 
l'expedient tal com disposa la llei, 
es va dictar acte i, no trobant en el 
Registre cap anotació oposada a la 
que es sol·licitava, es va inscriure 
la possessió d'aquesta finca de la 
manera que hem dit més amunt. 
Aquestos nou propietaris paga-
ren per impostos sobre drets reials, 
setze pessetes i trenta-vuit cèntims. 
Uaprofítament del Vedrà. La 
caça de cabres 
La caça és l'únic aprofitament 
que treuen els propietaris de l'illot, 
encara que Cosme Agxiiló diu que 
un informador seu hi havia fet 
també sitges de carbó durant la 
seua joventut. 
Les cabres es caçaven dues ve-
gades a l'any, per Pasqua se'n caça-
ven sis i per Pasqua Granada dotze, 
sempre que això fos possible. 
Després es repartia proporcional-
ment entre els propietaris. Partien 
de cala d'Hort dos llaüts amb sis o 
més persones cada un. Si no hi po-
dia anar el propietari hi anava el 
majoral. Durant la travessada es 
resava el rosari en cada embarcació. 
Es desembarcava per la petita rada 
de l'Audiència. Una vegada a terra 
es treien els senallons i cada un es-
morzava del que havia portat. El 
que feia de cap de colla o de cap del 
Vedrà distribuïa la gent en dos 
grups i planificava la jornada. Els 
advertia que no es fes gaire remor 
El primer grup solia pujar pel pu-
jador del Migdia, pel Savinar, pels 
Picatxets 0 pel pujador del Mort; el 
segon, per la banda del nord-oest, 
per les Martellades, vora la 
Bestorre. Procuraven arribar si-
multàniament els dos grups a dalt, 
i després començava la feina d'anar 
fent baixar les cabres, mirar on 
s'amagaven i anar-les a treure. Es 
procurava que elles mateixes bai-
xassin el més possible i així evitar 
la feinada que suposava haver-les 
d'arriar amb corda. Aquesta feina 
d'abaixar una cabra, una vegada 
fermada, la feien entre dos homes, 
INSTITUT DE FOItMAClO PHOFEMIONAL 
"IStDOR MACABICH" 
EiVf83A 
"ILLES DE PONENT" 
(VMrí, Vtthmtll. CoaHItrt. MtOn i E>p«rtarJ 
Ptlroolna: 
OOVIRN lALIAH 
tHfHcM Ocntral d'IMIogia 
I Mtdl AmbWnt 
un anava davant protegint la cabra 
i l'altre des de dalt l'anava arriant. 
Procuraven no agafar cabres jo-
ves, que es deixaven per cria, i 
tampoc no s'agafaven els cabridets 
molt joves. Moltes vegades arriba-
va la nit i, després de molts d'in-
tents, no s'havia aconseguit el con-
tingent de cabres previst. La gent 
recorda que hi havia al Vedrà ra-
mats de cinquanta o més animals. 
Per Pasqua Granada, a més de les 
dotze previstes, en caçaven una altra 
per fer un sopar entre els partici-
pants en la cacera. Aquest costum de 
la caça sembla que fa uns trenta 
anys que es va celebrar per darrera 
vegada. La sequera dels darrers de-
cennis ha fet que les cabres desapa-
reguessin del Vedrà; per pal·liar 
El patró Joan Sendic al timó del 
seu llaüt, amb el grup escolar, i el 
programa de l'activitat pedagògica. 
A la dreta el far del Vedrà, situat a 
la pa r t del sudo-est de l ' i l lot. 
(Fotos: Felip Cirer Costa.) 
aquesta manca d'aigua es posaren 
dins la cova del Rastre uns Uibrells 
on queia l'aigua que regalimava del 
sostre de la cova —recordem que 
aquesta cova també rep el nom de co-
va de l'Aigua—. També amb la ma-
teixa finalitat i a la banda de sa 
Galera, dins es Matar, es va fer una 
petita resclosa o safareig amb unes 
arestes sobre una roca plana per re-
collir l'aigua de pluja; la seua situa-
ció evitava a les cabres haver de pu-
jar fins a la cova del Rastre. 
Anar a virotar 
Anar a virotar és anar a caçar vi-
rots. Aquest verb és únic de les 
Pitiüses i fa referència també a la 
manera de menjar-se aquestos ocells. 
És una activitat que es feia fa uns 
anys, però avui, per ser el virot una 
espècie en perill d'extinció, és prohi-
bida la seua caça. Segurament l'in-
terès que pogués tenir aquest esta-
va en el tipus de caça, desafiament 
a la naturalesa que representava la 
manera d'efectuar-la i la festa pos-
terior de condimentar i menjar 
aquestes aus. Pensem que els virots 
són ocells molt forts i agressius, i do-
nen bones bequejades a qui s'acosti. 
Fan els nius a llocs gairebé inacces-
sibles, per la qual cosa la caça del vi-
rot és molt perillosa i molts de caça-
dors han mort en l'intent. 
52 (248) 
La colla e ra gene ra lmen t for-
mada per tres o més persones. Una 
d'elles havia de quedar en el llaüt. 
P r èv i amen t p repa raven uns pe-
daços, " t rapos" en parau les dels 
nostres informadors, un t a t s amb 
suc de sofre, vinagre i all picat, 
que una vegada encès fa un fum 
fètid. Es salpava de cala d'Hort al 
solpost i es dirigien al Vedrà, a llocs 
on es sabia que solien pondre, o bé 
es feia una observació prèvia men-
tre hi havia llum per saber on tenien 
els nius. Una vegada era nit tanca-
da començava la cacera, amb ajuda 
de cordes per poder-se despenjar 
penyes avall. Davant la cova es fa 
llum amb un escanyador i teies o 
amb un fester de canyes i s'encenien 
els pedaços prèviament untats del 
suc abans descrit. S'ataconaven dins 
els forats on hi havia nius, fent molt 
de fum i foc; sembla que la pudor 
que desprenien els pedaços els dei-
xava mig embriagats i volien sortir 
de la cova, moment que aprofitava el 
caçador per agafar-los amb les mans 
i torçar-los el coll. Algun fins i tot els 
donava un mos per la nuca per as-
segurar-se que els matava. Després 
se'ls posava dins un sac. Així s'ana-
va repetint l'operació a altres coves. 
La manera de guisar-los era una 
mica diferent a la recepta que dóna 
Castelló Guasch; aquí, una vegada 
esplomats i llevades les vísceres, coll 
i potes, s'escaldaven un parell de ve-
gades per llevar-los la pell. Es posa-
ven a bullir amb aigua i un manadet 
d'herbes aromàtiques i així es rebla-
nia la carn i es suavitzava el seu fort 
sabor de marisc. Després es sofre-
gien amb pèsols, carxofes, pastana-
gues i faves tendres, verdures abun-
dants a la primavera, que és quan es 
solia fer la cacera, quan els ocells 
eren joves i tendres. També hi ha qui 
els cuina a l'estil del sofrit pagès. 
Anar a b u s c a r o u s de g a v i n a 
Diu el costum que a par t i r del 
dia de Sant Vicent (5 d'abril) les ga-
vines comencen a pondre, sempre 
que faci bon temps, ja que si hi ha 
mal temps ponen els ous però no 
els coven. Les colles solien ser de 
tres; un d'ells es quedava amb l'em-
barcació. Temps enrere s'hi anava 
cada dos o t res dies i es procurava 
no anar a lloc on ja havien estat al-
tres colles. Normalment les gavines 
ponen tres ous i, si en un niu tro-
baven tres ous, no els agafaven ja 
que segurament eren dolents. Si 
en veien un o dos els agafaven amb 
la seguretat que eren bons. 
Per tal de poder tenir les mans 
lliures, posaven els ous dins la ca-
misa del caçador Per aquest motiu 
algun caçador s'havia fet una cami-
sa amb el faldar molt ample i l'es-
trenyien bé amb el cinturó. Així com 
anaven agafant els ous dels nius 
sels posaven dins la camisa. A pesar 
de les moltes precaucions que pre-
nien, era molt difícil que algun dels 
nus no es rompés. Un dels nostres in-
lòrmants va aconseguir abaixar una 
\ egada noranta-sis ous sencers. 
S'acostumava pujar per una ban-
da de l'illot i baixar per la contrària. 
LJna ru ta molt freqüent per anar a 
buscar ous era pujar pel Savinar i el 
tanal Vermell, ana r als Picatxos de 
Migjorn, els Entreforcs i la cova del 
pare Palau, i baixar pel canal Gros 
i pel Mac banda i banda. La Bes-
torre és un altre lloc molt apropiat 
per aquesta activitat, encara que 
de molt més difícil accés. Alguns 
alaben el gust de marisc que té l'ou 
de gavina, altres no l'afinen. 
FELIP CIRER COSTA 
(249) 53 


Una estada a cala d'hort

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert