Joan i Marí, Bernat

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Per la 
igualtat 
de 
drets 
lingüístics 
per Bernat Joan i Marí 
Per il·luminar una mica la proble-
màtica, fóra bo que donéssim un cop 
d'ull a la política lingüística que se se-
gueix a diferents estats plurilingües i 
als criteris que la regeixen. Aquests són 
dos: el de la personalitat o el de la 
territorialitat. 
El primer d'aquests criteris, com el 
seu nom indica, es basa en els drets de 
la persona com a individu i el segon en 
el dret de la persona com a habitant 
d'un determinat territori. El primer 
estableix el dret d'una persona a em-
prar la seua llengua i a ser-hi atesa a tot 
el territori del seu «estat-nació». 
D'aquesta manera, al Canadà els fran-
coparlants i els angloparlants tenen 
dret a utilitzar llur idioma a tot el terri-
tori. I, fins i tot, és obligatòria «l'eti-
quetació bilingüe per als productes de 
venda al públic»'. El model esmentat 
s'ha pogut implantar al Canadà perquè 
el territori té només dues llengües i, a 
més, dues llengües de difusió interna-
cional. Evidentment, aquesta legislació 
no és aplicable a l'Estat espanyol. Per 
raons ben diverses: en primer lloc, al 
territori hispànic es parlen quatre llen-
gües (dic quatre perquè la resta tenen 
ja una presència quasi insignificant). 
Per aplicar el criteri de la personalitat, 
a tot el territori sota jurisdicció espa-
nyola hauria d'haver-hi abundants 
funcionaris que dominassin oralment i 
per escrit les llengües gallega, basca i 
catalana. 
Descartat el primer model, fixem-
nos en el segon. Aquest es basa en la 
territorialitat. Això significa, ni més ni 
menys, que cada llengua gaudeix de 
l'estatus d'oficial al territori on és 
parlada i que totes són oficials de 
l'Estat comú. En aquest aspecte, 
Suïssa constitueix un estat gairebé 
modèlic. Les diferents llengües parla-
des al país són oficials als respectius 
territoris i totes són oficials de l'Estat 
suís. Així, un exemple de M. StrubelP 
ens mostra fins a quin punt aquesta le-
gislació respecta els drets de tothom: 
tots els funcionaris federals de Suïssa 
tenen obligació de saber dues de les 
tres llengües nacionals oficials i «fins i 
tot les unitats militars les conformen 
persones de la mateixa llengua, com a 
norma general, i cada unitat, doncs, té 
la seua llengua oficial. Ara, les orde-
nances militars es publiquen en les tres 
llengües »^ 
Hem presentat aquí els dos únics 
models democràtics de legislació 
lingüística que avui existeixen en fun-
cionament. Confrontem, idò, aquests 
criteris democràtics amb les lleis que 
regulen la pràctica lingüística a les 
nacions hispàniques. Ens trobarem, en 
primer lloc, amb una terrible discrimi-
nació provocada pel barrejament dels 
dos criteris suara exposats. Mentre per 
als ciutadans de parla castellana vigeix 
el criteri de la personalitat, per a la 
resta pretén tenir vigència (cosa impos-
sible) el criteri de territorialitat. D'aiíal 
manera, una persona castellana té dret 
a ser atesa en la seua llengua pertot 
arreu, mentre que els parlants d'altres 
llengües ni tan sols gaudeixen d'aquest 
ple dret en el seu territori. Notam, idò, 
que l'Estat espanyol no vol comprome-
tre's a defensar totes les llengües na-
cionals del territori on impera, sinó 
que es fa càrrec purament i simple del 
castellà, col.locant-li ja de bell principi 
el rètol de «lengua oficial del Estado». 
Del gallec, el basc i el català ja en ten-
dran cura les «comunidades autonómi-
cas y preautonòmicas». Això ens duu a 
una altra contradicció impossible de 
raonar democràticament: no tots els 
parlants, posem per cas, de la llengua 
catalana tenen els mateixos drets 
lingüístics! Evidentment, l'única 
manera de desfer aquesta contradicció 
fóra la promulgació d'una Carta de la 
Llengua Catalana per a tot el territori 
dels Països Catalans. 
Cal que ens preguntem si l'Estat pot 
arribar a fer una política lingüística 
democràtica sense declarar també 
llengües oficials de l'Estat l'euskera, el 
gallec i la nostra llengua nacional. 
Ens hem de demanar també si 
podem qualificar de democràtica una 
legislació que imposa l'ús oficial del 
castellà arreu de Galícia, Euskadi i els 
Països Catalans. 
Al nostre entendre, l'única solució 
democràtica possible es basaria en els 
punts següents: 
1) Que el castellà fos la llengua 
oficial als Països Castellans, el 
gallec a Galícia, l'euskera a Eus-
kadi i el català als Països Cata-
lans. 
2) Que les quatre llengües fos-
sen oficials de l'Estat i, per tant, 
emprades a l'Administració cen-
tral, a les Corts Espanyoles i en 
totes aquelles comunicacions del 
govern, l'exèrcit, etc. que ten-
guessin interès per a tot el terri-
tori hispànic. 
3) Que cada nació hispànica 
comptàs amb cadenes de ràdio, 
televisió i diaris en la seua llen-
gua i que els mitjans de comuni-
cació estatals donassin cabuda 
als quatre idiomes. 
4) Que la llengua de cada nació 
hispànica fos fomentada a les al-
tres tres, única manera possible 
d'arribar a una comprensió i en-
teniment entre els diferents po-
bles hispànics. 
No voldria acabar aquest article 
sense demanar que, si algú veu una al-
tra solució democràtica —ho subratll, 
democràtica— al conflicte lingüístic 
que patim, la faci pública. 
[ r r ~^~^ "' 
PAÏSOS DE LLENGUA 
i CATALANA! 
Una llengua, una política lingüística. 
La democratització de la política 
lingüística de l'Estat espanyol consti-
tueix un element imprescindible per a 
la convivència dins aquesta estructura 
estatal. Si algun dia es fes aquest pas, 
tots hi sortiríem guanyant. 
BERNAT JOAN I MARÍ 
1. NINYOLES, R. LI.: Bases per a una política 
lingüística democràtica a l'Estat espanyol. 
Quaderns Tres i Quatre. València, 1976.p 15. 
2. STRUBELL I TRUETA, M.: Llengua i po-
blació a Catalunya. Ed. La Magrana. Bar-
celona, 198Lp42. 
3. El reto-romànic, tot i ser considerat llengua 
nacional, no és oficial de l'Estat, per causa 
de la poca quantitat de parlants. 
(491) 13 


Per la igualtat de drets lingüístics

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert