Marfà i Riera, Carles

Revistes Catalanes amb Accés Obert

JOAN DE CANYAMARS (1432? - 1492) 
Acostumats com estem a celebracions, efemèrides i aniversaris a l'aguait del 
V Centenari del descobriment d'Amèrica, esdeveniment que es prepara i celebra amb 
gairebé deu anys d'antelació, podem aprofitar l'avinentesa per recordar que el ma-
teix any que Cristòfol Colom arribava a les índies amb el patrocini dels Reis Catò-
lics, un individu nadiu de la comarca, qualificat de foll i diabòlic, va estar a punt de 
destruir el matrimoni que havia subjugat sota el seu ceptre tot el territori de la pe-
nínsula. 
Estant els reis a Barcelona, de retorn de la campanya del Rosselló, el 7 de de-
sembre de 1492, sortint del Palau Reial on acostumaven a administrar justícia i bai-
xant per les escales de la capella de Santa Àgata a la plaça dita avui "del Rei", en Jo-
an de Canyamars, un pagès de remença d'uns seixanta anys, amagat entre la multi-
tud que volia saludar el monarca, li va assestar un cop d'espasa. Van aturar l'agressor 
a cops de punyal i l'arrestaren després d'haver ferit greument el rei. Tement un com-
plot, la família reial va prendre precaucions, mentre la ciutat es desfeia en plors, pro-
cessons i Te Deums pel guariment del monarca. Joan de Canyamars fou sotmès a tur-
ment i els jutges dictaminaren que es tractava d'un boig que es creia ser el rei. Estant 
el monarca encara convalescent, Joan de Canyamars fou condemnat per traïdoria i 
passejat per la ciutat en un cadafal on l'escarniren, mutilaren, esquarteraren i, final-
ment, cremaren escampant al vent les cendres del seu cos. 
Ens aturarem un moment en el relat de la seva execució perquè la seva cruel-
tat i barbàrie havien de gestar una polèmica anys a venir. Citem del cronista Miquel 
Carbonell: L'han portat, escriu, tot nu sobre un castell de fusta que havien bastit e 
el tirava un carro: estant-hi bé lligat lo foll orat e insensat, en un arbre o pal com si 
el deguessen crucificar: e lo castell ab lo foll feren anar tirant lo carro per los llocs e 
carrers següents. Primerament per la plaça del Rey, on és estat fet lo cas: e allí de 
viu en viu per fer-lo bé penar, li fou llevat un puny: e un tros de braç: après, tirant-
lo per los altres carrers on va la processó de Corpus: e aqui en un carrer feren aturar 
lo castell: e llevarent-li un ull: y en altre carrer l'altre ull e l'altre puny: e anant en 
l'altre carrer, levarent-li l'altre braç e après en los altres carrers així anant lo desmem-
braren llevant-li adés un membre, adés un altre, fins a treure-li lo cervell: així el fe-
ren morir penant que era cosa de pietat: y ell mai se mogué ne parlà ni dehia res: 
ne es complanyia: com si donassen sobre una pedra: e ab gran avalot de fadrins e 
gent jove que li anaven a l'entorn: e davant: e detràs: lo tragueren de la Gutat per 
lo Portal Nou... y escassament fo fora la Gutat, lo lapidaren: e meteren foch al cas-
tell: lo qual ab los trossos de l'home sentenciat que en lo castell estava fou tomat 
25 
prest cendra (1). Andrés Bernàldez, un altre cronista, afegeix un detall morbós 
que no esmenta Carbonell: ...y después que todos los miembros le fueron cortados, 
sacàronle elcorazón porlas espaldasy echàronlofueradelaCiudad... (2). ' 
La relació dels fets que succeïren el dia 7 de desembre del 1492, essent els 
Reis Catòlics a la Ciutat Comtal, quedà recollida pels cronistes de l'època (els citats 
Miquel Carbonell i Andrés Bernàldez, Pedró Abarca i Pere Joan Comes, així com al 
Dietari de l'Antic Consell barceloní) amb més o menys veracitat segons les plomes; 
quasi sense modificacions, es va seguir explicant aquest succés al llarg dels segles, 
d'una forma, al meu entendre, simplista i poc clarificadora. 
Els intents de disciplinar la història, al segle XIX, iniciaren els historiadors en 
l'anàlisi i ponderació de les fonts històriques tradicionals, fins llavors poc o gens dis-
cutides. El corrent romàntic recuperà per l'àvid sector de narracions dels segles obs-
curs històries com la del frustat regicidi d'en Joan de Canyamars. L'interès de molts 
d'ells es centra en l'episodi més escabrós: l'execució de la sentència contra el boig, 
esdeveniment que es judicà quasi sense precedents (caldria remuntar-se a l'època vi-
sigòtica, deien) i d'una crueltat i barbàrie fora mesura. 
A mitjans d'aquest segle, alguns components de l'escola històrica castellana 
(Modesto Lafuente, G. Prescott, etc.) escriuen que en aquest succés concret els ha-
bitants del Principat es veieren empesos a executar una sentència cruel i forassenya-
da per a demostrar la seva dubtada lleialtat envers els monarques (3). 
Amb el despertar de la Renaixença, la historiografia romàntica catalana s'apres-
sà a desmentir aquests dubtes i autories. De la mà dels cronistes, Víctor Balaguer do-
nà la seva versió dels fets; acostumat a barrejar fets històrics comprovats amb anèc-
dotes sense verificar, a la seva Historia de Catalunay de la Corona de Aragón escriu 
que en rébrer la coltellada, el Rei Ferran digué: Ya ves lo que me dan en esta tierra 
cuando vengo a visitaria, a la qual cosa el conseller en cap, Pere Bussot, contestà: 
Magestad: Lo que en esta tierra dan los locos.dànlo en la tierra de donde venís los 
cuerdos, los infantes y los hermanos. Atribueix a les masses enfebrides d'estimació 
als monarques la tortura i esquarterament de l'infeliç (4). 
A finals del segle passat, el Dr. Antoni de Bofarull inicià l'anàlisi seriosa de 
les fonts històriques, d'on prové el relat ala %ev^ Historia crítica, civil y eclesiàstica 
de Catalunya i ponderà i matisà els estils i afirmacions dels seus autors. Bofarull s'in-
dignà amb el desmesurat càstig que la justícia del moment aplicà al frustrat regicida 
intentant entendre com, havent-se convençut els jutges de l'època de la bogeria de 
Joan de Canyamars, s'entestessin a complir una sentència tan brutal. Considera que, 
provada l'oradura .. des d'aquest moment no existia ni crim ni criminal... i que exe-
cutar el càstig ...feya deduhir que eren aquests (els acusadors) los més barbres de tot 
Europa... amb sentiments més propis de salvatges que no de gent cristiana, civilitza-
da y ben nascuda (5). 
Ferit en el seu orgull patri, BofaruU, per l'objectivitat de la seva narració en voler 
26 
de totes totes, eximir de tan cruel acte la població catalana, inculpant del fet la rei-
na Isabel i la gent ...qui no era de la terra, justificant la seva actitud escrivint que ...lo 
qui sia ver amador de sa pàtria, lo català, lo barceloní, endevinarà la rahó que ha-
vem tingut en voler traure de damunt lo nostre net blasó aquest drapot asquerós (6). 
Iniciat el segle XX, trobem encara judicis morals d'aquesta mena que els histo-
riadors s'entesten a predicar. A. Aulèstia i Pijoan i E. Moliné, en la seva Història de 
Catalunya, qualifiquen la sentència d'horripilant i atribueixen la seva autoria al ser-
vilisme cortesà del Consell d'Estat. Aquests autors, astorats per la violència dels fets, 
assenyalen com lo bàrbar endarreriment en que es trobava lo dret penal no.s dexa 
calcular l'inmens i veritable progrés realitzat en ell pel nostre segle (7). 
Opinions semblants a l'anterior es repetiran als compendis i manuals d'història 
de Catalunya de la primera meitat del segle, com per exemple a la Història general 
de Catalunya de M. Serra i Roca, on s'insisteix, amb un excés de zel, en la desvincu-
lació del país amb el succés (8). 
Amb els anys, diversos historiadors de renom afegiran el seu parer als polè-
mics fets, ara però, plantejant hipòtesis sobre els mòbils que podia tenir l'agressor, 
dubtant de la seva pretesa bogeria. Francesc Carreras i Candi, a l'obra La ciutat de 
Barcelona fou el primer que ho suggerí en forma de pregunta: pot entreveure-s'hi 
(en aquest acte) l'acció secreta dels judai'tzants? sense, però, aportar cap prova d'a-
questa suposada intervenció (9). Prat de la Riba, al Compendi d'història de Catalu-
nya assenyala que l'oposició entre el poble i la dinastia castellana es manifestà tam-
bé vivament. L'atemptat contra el Rei per un pobre boig. En Joan de Canyamàs, en 
l'acte de baixar les escales del palau reial de Barcelona, era fruit de l'opinió general 
que per furtada al Príncep de Viana la tenia (10). 
L'historiador Sanpere i Miquel fou el primer en pronunciar-se obertament pel 
bon estat de salut mental de Joan de Canyamars, indicant a la seva obra Barcelona 
en 1492 que hom el féu passar per boig com succeeix amb tots els regicides. I mo-
vent-se en el terreny de les hipòtesis, escrigué: Joan de Canyamàs pogué servir Joan 
U amb Verntallat i Ferran II amb Joan Sala; pogué, tal vegada, perdre el seny veient 
que mentre el primer pujà de remença a vescomte d'Hòrtoles, passà l'altre a repre-
sentar el rei ajusticiat. I -afegeix—, qui sap si entre els exceptuats per Ferran, als 
quals hom perseguia pel Montseny, no es trobaria un parent, o si el fisc, és a dir, el 
Rei, no segrestà els seus béns per no poder pagar la multa de l'alçament? (11). 
Tant Antoni Rovira i Virgili com Ferran Soldevila o el mateix Jaume Vicens i 
Vives, sense entrar en especulacions com ho féu Sanpere, es decantaren a considerar 
l'atemptat com un fet aillat, producte d'un boig, sense consonàncies polítiques (Fer-
ran Soldevila va escriure que així tot ho portaa creure (12), malgrat la verificació his-
tòrica de la condició remença de Joan de Canyamars. Vicens Vives, a la Historia de 
los remensas (en el siglo XV) subratlla que la documentació de l'època demostra que 
ningú va atribuir l'atemptat als ex-remences i que, prova d'això, ho fou que el mo-
narca va continuar dispensant favors als síndics representants d'aquest estament (13). 
27 
Ni 
0 0 •« 
i* 
:^ fí· 
>^, 
.S e n U >r^ .^ ^ . l ^O èvey >.euv p:c; ÍT.f C m t ^ h ^ ^ L a > Í 
^ > i ^ , AL* . cí ci.iAi p i l ^ . j^a»^.^ Fençii3^ a.i'ii.-u.'. 
C; . ^ i t h 
íí-A \_ 
^ ^ • -
•i 
L 'a tempta t al rei segons la historiografia nacionalista-romàntica catalana. Il·lustració de 
la Historia general de Catalunya des dels temps prehintòrics fins als nostres dies de M. Serra i 
Roca. Barcelona (Miquel Seguí, ed i tor ) . 1925-30 . Pàg. 2 4 7 . 
• ^ Detall de la plana del manuscri t Manual de Novell-; Ardits vulearment apellal Dietari del 
Antich Consell Barceloní del dia 7 de desembre de 1492 on s 'anotà l ' a tempta l que sofrí el rei 
Catòlic. Vol. 14 del Dietari corresponent al pe r íode 1 / I / I 478 - 1 / 5 / 1 4 9 7 . Vol. ÍIl de Tedició de 
l 'Ajuntament de Barcelona, anys 1 4 7 8 - 1 5 3 3 . Barcelona, 1894 . 
Transcr ipció: 
Divendres a Vil. Aquest dia en Joan Canyamas. pagi^s. bar e Iraydor, inah'Ot, liorat, ab animo 
diabolich, passat migjorn, quasi un quart d.ora exint la Mageslat del Sí'nyor Rey del seti palau 
(7111 en en la plaça del Rey de la present eiutat de Barcelona, en la sala del qual palau havia tengu-
da audiència e e-isent devanl la porto de la iglesia del dit Palau, donà a la dita Magestat un colp 
en lo coll ab una spasa, del qual isQué »ancli. 
29 
Pierre Vilar, però, a la seva monumental obra Catalunya dins l'Espanya Moder-
na, reviu una polèmica que semblava tancada després de les afirmacions dels esmen-
tats historiadors, insinuant que l'atemptat que va patir el rei potser fóra un expo-
nent del malestar i rancúnia d'alguns sectors del camp català despre's de la promul-
gació de la Sentència Arbitral de Guadalupe per la qual, d'una forma pactada, s'a-
conseguí pacificar la pagesia. Ha escrit Vilar que ...hom no està segur (el \A92)de 
la lleialtat del 'poble baix' mentre els monarques són a la Ciutat Comtal; afegeix: 
/ el rei rep una coltellada a les escales del seu palau. D'un foll? Versió oficial i indis-
cutida. Però nosaltres no tenim els diaris de l'oposició! Sense entrar en hipòtesis, 
com altres historiadors, Pierre Vilar, més que qüestionar el fet en si mateix, s'inter-
roga el context en el qual aquest succés s'esdevingué (14). 
L'infehç Joan de Canyamars, l'home que va patir un esfereïdor turment abans 
de morir, l'hem trobat documentat a l'arxiu de la parròquia de Dosrius; aquesta do-
cumentació es conserva allí pel fet que la parròquia de Sant Esteve de Canyamars 
fou molts anys sufragània de la de Dosrius. Hi hem localitzat en Joan de Canyamars 
exercint de testimoni del testament de Joana Nogueres, veïna seva, i ens consta, pel 
testament del seu pare. Guillem Galceran de Canyamars, redactat el 1488, que el 
seu fill segon, en Joan, és escollit marmessor de la seva herència. Pot un boig admi-
nistrar un llegat? Aquesta és la primera pregunta que ens hem de formular. El pare 
del frustrat regicida va morir l'any 1491 sense modificar ni alterar la seva última vo-
luntat. L'estat mental d'una persona pot variar en un any, fins en mesos o en qües-
tió de dies. No deixà, però, de ser significatiu que fins l'any abans de l'atemptat, en 
Joan de Canyamars, qualificat pels cronistes de 'boig temporal' (és a dir, de malalt 
crònic), gaudís de la confiança del seu pare per administrar el seu patrimoni. 
Caldran altres estudis més elaborats i una nova anàlisi d'aquest període i, tam-
bé, nova documentació, per a contextualitzar figures com la d'en Joan de Canyamars, 
fins ara estudiades de forma poc precisa i massa aïllada. 
Carles Marfà i Riera 
30 
NOTES 
1.- CARBONELL, Miquel. Cròniques d'Espanya. Barcelona ( 1 5 4 7 ) . F. 255-257. Cifra, SOL-
DEVILA, Ferran. Història de Catalunya. Barcelona, Alpha, 1963 , pàg. 8 6 9 , nota 100. 
2.- BERNÀLDEZ, Andrés: Historia de los Reyes Católicos Don Fernando y Dona Isabel, es-
crita por el bachiller ..., cura que fue de villa de los Palacios y CapeUas de Don Diego De-
za, arzobispo de Sevilla. Pàgs. 655-656 de les Crónicas de los Reyes de Castilla desde don Alfon-
so el Sabio, hasta los Católicos don Fernando y dona Isabel. Colección ordenada por don Caye-
tano Rosell. Tomo III. Madrid, Ediciones Atlas, 1 9 5 3 . (Biblioteca de Autores Espanoles, desde 
la formación del lenguaje hasta nuestros días. Vol. LXX.) • 
3.- LAFUENTE, Modesto: Historia general de Bspafia desde los tiempos primitivos hasta la 
muerte de Fernando VII por ... continuada desde dicba època por don Juan Valera con la 
colaboración de D. Andrés Borrego y D. Antonío Pirala. Barcelona, Montaner y Simón, 1888 . 
Tomo 7. Parte 2a. Edad Media. Libro Cuarto. Cap. IX, pàgs. 45-47. 
PRESCOTT, Guillermo: Historia del Reinado de los Reyes Católicos D. Fernando y Da. 
Isabel, por ... Nuevamente traducida del origina] inglés por D. AtUano Calvo Iturburu. Madrid, 
Imprenta de Gaspar y Roig, editores, 1 8 5 5 . Cap. XVIII. pàgs. 188-189 . (Biblioteca Ilustrada de 
Gaspar y Roig). 
4.- BALAGUER, Víctor: Historia de Catalufia y de la Corona de Aragón escrita para daria a 
conocer al pueblo recordàndole los grandes hechos de sus ascendientes en virtud, patrio-
tisme y armas, y para difundir entre todas las clases el amor al país y la memòria de sus glorias 
pasadas por ... cronista de Barcelona. Barcelona, Librería de Salvador Manero, 1 8 6 3 . Tomo III. 
Cap. XXX. Pàgs. 663-664 . Lib. VIII. 
5.- BOFARULL y BROCA, D. Antonio de: Historia crítica civil y eclesiàstica de Catalunya 
per ... Barcelona, Biblioteca Clàssica Catalana, 1 9 0 9 . Tom. XXI. Cap. LIX. Pàg. 8 0 . 
6.- Op. Cit. pàg. 8 2 . 
7.- AULESTIA y PIJOAN, Antoni — MOLINE y BRASES, Ernest: Història de Catalunya. 
Volum segon. Barcelona, Centre Artístic de Miquel Seguí, s/d (1905?) . Cap. IV. Pàg. 75. 
8.- SERRA i ROCA, M. Història general de Catalunya des dels temps prehistòrics fins als 
nostres dies. Barcelona, Miquel Seguí, editor, 1925? . Pàgs. 246-247 . 
9.- Op. cit. Pàg. 518 . 
10.- Op. cit. Pàg. 2 1 1 . 
11 . - Op. cií. Pàg. 2 8 3 . 
12 . - Obra esmentada a nota (1). 
13 . - Op. cit. pàgs. 313-314 . Barcelona, Vicens Vives, 1 9 7 8 . 
14.- Op. cit. pàg. 2 1 1 . Barcelona, Edicions 6 2 , 1 9 6 6 . 
31 
ALTRES CRÒNIQUES ON S' ESMENTA EL FET 
- Manual de Novells Ardits vulgarment apel·lat Dietari del Antich Consell Barce-
loní. Volum terç, comprenent los volums originals del XIVal XVL Anys 1478-
1533. Publicat per acort y à expensas del Excm. Ajuntament Constitucional é 
iniciat per los ilustres senyors regidors D. Frederich SCHWARTZ y LUNA y 
D. Francesc CARRERAS y CANDI en comissió del mateix Excelentíssim Ajun-
tament. Barcelona, Impremta de Henrich y Companyia, 1894. Pàgs. 97-100. 
- ABARCA, Pedró: Segunda parte de los Anales Históricos de los Reyes de Ara-
gón por el maestro ... de la Companía de lesus: del Gremio de la Universidad 
de Salamanca: y su catedràtico de prima theologia iubilado: prefecto de los 
estudiós de su colegio Real: nuevamente cronista mayor del Rey Nuestro Se-
fior elegido de su Magestad para los Reynos de la Corona de Castilla ... En Sa-
lamanca por Lucas Pérez, Impresor de la Universidad. Afio de 1684. Cap. 6. 
ReyXXX. Pàgs. 316-317. 
- COMES, Pere Joan: Llibre de algunes coses assenyalades succehides en Barce-
lona y en altres parts format per ... en 1583 y recòndit en lo arxiu del Exce-
lentíssim Ajuntament. Ara per primera volta publicat ab deguda llicencia baix 
la revisió de D. Joseph PUIGGARI oficial del susdit Arxiu. Barcelona, La Re-
naixença, 1878. Caps. 46 i 47. Pàgs. 319-321. 
- GALÍNDEZ y CARVAJAL, Lorenzo: Anuales breves delReinado de los Re-
yes Católicos D. Fernando y Dom Isabel, de gloriosa memòria, que dejó ma-
nuscritos el Dr. D.... Apéndice 2° de la Historia de los Reyes Católicos de Her-
nando del PULGAR, pàgs. 534-565 de les Crónicas de los Reyes de Castilla 
desde D. Alfonso el Sabio hasta los Reyes D. Fernando y dona Isabel. Colec-
ción ordenada por don Cayetano ROSELL. Tomo III. Madrid, Atlas, 1953. 
Pàg. 546. (Biblioteca de Autores Espanoles, desde la formación del lenguaje 
hasta nuestros días, vol. LXX). 
32 


Joan de Canyamars (1432? - 1492)

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert