Oliver i Ferrà, Jaume

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Cinc poemes d'una estada 
per Jaume Oliver i Ferrà 
A Francesc Riera i la seva família, 
que em revelaren l'Eivissa estimable 
EL VIATGE 
Fugia del silenci aferrissat 
que en el si de la vall aletejava 
entre pits plens de boires i horabaixes 
sense niu ni hemorràgies ni fulgor. 
El somni em precedí, va fer tirany 
com un crit dins del mar, sols una estela 
que menava les passes del desig 
cap al broll del misteri més remot: 
la negrura inconcreta de la nit 
entre milers d'estrelles que brunzien 
sobre el quadre del cel i de l'onatge. 
Cercava la innocència primitiva, 
aquell primer somriure, aquell ressò 
d'una besada antiga contra el món. 
Volia recollir el plany del vent 
baldat contra el vaixell que navegava 
sens petges i a les fosques, com un cor 
palpant una paret amb les mans brutes. 
L'alba em desembarcà sense cap cendra 
davant l'escut marró que aquella història 
refeia damunt segles plens d'oblit. 
Perquè algú va parlar contra el silenci: 
contava l'empedrat d'una llegenda 
resseca de no ploure i no plorar, 
i el sol cremava com l'alè d'un forn 
a cel obert dins tombes saquejades 
-ossos i joies, ombres adormides— 
contra una vella història que s'esborra. 
DALT VILA 
Remunta la ciutat el fantasma d'un somni, 
però el condol roman al clos de la murada, 
on descansa la veu d'un ahir que agonitza: 
la vida contra el mal, mares contra el pillatge, 
quan rodava la mar un càstig de la història. 
Ja cap rosa als carrers: sols passes adormides 
entre badalls del sol i parets dessagnades, 
oratge desmembrat d'espases que s'aixequen 
i tallen el perfum d'avenç i pedra viva. 
Cos a cos, la ciutat i el puny que guarda un calze 
Uagat d'escuts malalts al niu de la muntanya. 
l lu i t í - AJ^V 93 
LESMURADES 
La pedra roman encara 
com un himen que vigila 
el son etern de la història: 
la paraula que recorda 
el ressò d'una llegenda 
i encén el rostre ja mut 
d'aquesta terra malalta; 
la paraula ara adormida 
entre els llavis d'unes pedres 
plenes d'udols i lamients 
pel que foren i no són, 
sense cap cisell que excavi 
el pergamí del seu somni. 
Ara cordes de futur 
fermen el cor palpitant 
que aixecaren altres braços 
contra el sabre i el punyal. 
Però el grunzir d'una altra alba 
alça el vol d'una gavina 
des del cim d'aquella història 
cap al pany de mar endins 
amb una clau i un missatge. 
18 (474) 
EL CASTELL 
^Però com puc llegir el t eu nom 
sobre aques t pergamí que l 'oratge 
desper t de mitjanit acabussa? 
Sols uns ulls oberts dins la foscor, 
un dir caminant cap al futur 
que de sobte cau sense més passes. 
El castell derruï t , t a lmen t n u 
als vui t vents que ar r iben de la mar, 
a r a amagata l l d'espectres cecs 
que temptegen pare t s de la n i t 
i in ten ten ressusci tar aquells cossos 
que els t re t s de la mort van es t imbar 
d a m u n t d 'una làpida d'oblit. 
L'EPILEG 
Vaig pa lpar les petges del t emps 
i i r remeiablement u n a horabaixa 
va sonar l 'úl t ima t rompeta: 
la més t r is ta , que sempre duu l 'adéu. 
Plovia al caire de la nit 
i l 'espasa nom^és d'un r u m b 
desfeia la rosa dels vents: 
la del sempre inevitable retorn. 
Des de l 'espadat de l'enyor 
sovint confonc el somni i el record 
i de lahistòria, en faig llegenda. 
Mes queda una corda sencera: 
u n llaç culminant que relliga 
el cel d 'una doble rialla 
enmig d 'aquest vell braç de mar, 
i abaixa els mocadors de tots els llavis 
abans del crit de cap adéu. 
JAUME OLIVER I FERRA 
Creació poètica 
per Francesc Riera 
Recorres els records per a r r ibar 
a la da r re ra estança de la casa 
i et trobes novament davan t la porta 
d'aquell a l t re univers que u n espera. 
Nosal tres no sabem si són miral l 
totes les ni ts que cerquen la bellesa, 
nosal tres no sabem si d'aquell pany 
tendra ell més d 'una clau a la butxaca. 
I penses: "només per pensa r en ella 
de ba t a ba t les portes són obertes. 
Però jo m'he a t u r a t moltes vegades 
no més vençut que quan acab el dia, 
que quan acab la feina a l ' institut, 
que quan acab el dinar, la gimnàst ica, 
qué sé jo!, i de t an t e s a l t res coses. 
M'he t robat com plorant sense plorar 
(mai no plor, de plorar, ploren els al tres) 
amb la m à tremolosa sobre el pany, 
la volta quasi a mig fer com u n cor, 
com u n cor que palpi ta de tornada . 
I de sobte el dubte de cada dia, 
el sent i r l leument un despertador, 
u n so que t 'arrossega lluny del somni 
(encara fosca defora als carrers 
a aquell i n s t an t de treball i fatiga)". 
I la pares.. . , pareixes un captaire 
assegut a l'escala de l'església; 
perceps la teva respiració 
que en lent i tud descanses en silenci, 
i j a no en t r a Taire i quasi no ets. 
Silenci. Més silenci... I fins quan? 
Fins que el desper tador sona a la cambra . 
Però el pany és aquí, a la mà, 
i quasi ja no t ' importa girar-lo. 
I així, com si fossis For tuna adversa 
entreobris i veus to ta la llum 
d'allà, de l 'altre món que u n espera, 
per la r a n u r a que de cop esclata. 
I quedes bocabadat, al llindar. 
És possible creuar aques ta línia 
deixant enrera tota experiència? 
I penses que sí, i dubtes si no... 
A la fi torna la m à cap a tu, 
la porta roman de nou tancada . 
Qui sap si en el demà..., 
si en el demà que u n espera. 
FRANCESC RIERA 
(475) 19 


Cinc poemes d'una estada

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert