Torres, Jaume

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Santa Gertrudis de Fruitera, 
buscant el temps perdut 
per Jaume Torres 
A n 'Andrea. 
Fent frontera entre Sant Miquel i 
Santa Eulària viuen mil famílies, per a 
les quals Tany 2000 és lluny. Viuen del 
camp, de l'agricultura, del bestiar oví 
o bovi; el seu món és una història anti-
ga, un retall de cartó pedra on els muls 
bramen d'impaciència, les ovelles her-
begen impertorbables i les vaques mi-
ren amb cert desdeny les noves cons-
truccions de segell «matulista»; el pro-
grés aguaita encara que treballi silen-
ciós a la porta del poble. 
LA BOTIGA TONI StiRRA. 
CAN PEP ROIG. 
No va ser fàzil treure-li unes parau-
les a na Maria Roig, propietària d'una 
genuïna boliga/estanc/llibreria. Vint-
i-cinc diaris d'Eivissa serveixen de co-
municació impresa a la localitat. Gai-
rebé a les fosques, només reben la llum 
per les vidrieres de la porta, na Maria i 
el seu fill romanen al peu del canó. Un 
canó que no dispara molta pólvora co-
mercial, l a botiga ha anal passant per 
generacions. És el que diriem una ope-
ració de canvi. 
«S'estanc —diu— el vàrem posar 
quan sa guerra. Quan hi havia sa 
guerra ens donaren s'estanc. I de mon 
pare ha passat a mi i segurament 
passarà a's meu fill». 
Aferrada a un racó, na Maria Roig 
es mosira nerviosa: no li agrada sortir 
en les fulles. La nostra entrada ha sét 
com la baixada i intromissió d'éssers 
estranys, semblant a l'arrasament 
d'una casa: «La botiga no dóna per 
viure. Clar, no hi ha hotels i ve poca 
gent». 
Na Maria té la botiga neta i arregla-
da, ben col·locades les botelles, el re-
llotge familiar, els pots de lleixiu, les 
cistelles, les cadires de corda, les caixes 
d'hortolisses, els dolços que llavors 
vendran els boixos a comprar en les 
tardes petites d'hivern. 
Abans de dir adéu, i de forma publi-
citària, na Maria Roig m'envesteix per-
què no oblidi el nom de la seua botiga: 
«Toni Serra, Can Pep Roig». Fet. 
^^L·Jm'ii 
Una casa pagesa a rciilrada del poble 
DUES-CENTES VAQUES 
El fet d'intentar planificar, només 
planificar, la ramaderia del poble, 
suposà un treball llarg, minuciós, la-
boriós i lucratiu: d'aquesta manera, la 
primera gran concentració de vaques 
es produí a Santa Gertrudis. Després 
de perdre'm tres vegades, vaig desistir 
de la idea de trobar la vaqueria que, 
per fonts recollides de la boca dels ha-
bitants és el centre ramader més impor-
tant de l'illa. Les mateixes fonts m'as-
seguraren que dues-centes vaques 
conviuen en fraternal maridatge pro-
duint prou litres per al consum pitiús. 
Lln altre dels pagesos entrevistats 
afirma: «Naturalment, sempre que 
s'instaHen empreses de tal dimensió 
surten problemes». 
A ple descampat, fent de frontera 
entre la carretera de Sant Miquel i l'en-
creuament de Santa Eulària, un mar 
ondulant de verdes prades, cases ve-
lles, portes de pura fusta verge, s'estén 
Santa Gertrudis amb mil famílies. Són 
famílies fugisseres que avui s'apleguen 
a la plaça, vora la pentagonal església i 
demà tres-cents metres més enllà. Com 
els cargols, els habitants de Santa Ger-
trudis aixecaren cascs lluny i pròximes 
als indrets fèrtils on l'aigua difícilment 
manca. Treballen el cultiu de cereals, 
llegums i l'eterna ametlla, «que 
enguany està per en terra de preus», 
diu un pagès, en Pep, nascut, segons 
ell, en l'època freda del gener boig. 
TRASLLAT 
És un calendari curiós el d'en Pep 
Roig: només baixa al poble en gener, 
per Reis; en març, per Sant Josep; 
llavors, juny, per Sant Joan; després. 
la festa patronal, Santa Gertrudis; a 
continuació, per Tots Sants i, per 
acabar, en la Nit de Nadal. 
Quan és primavera i el camp verde-
ja, n'Eulària, que és una pagesa vella, 
avesada a pluges i altres desastres, sap 
perfectament com serà l'any de colli-
ta: «Si es sol surt es set primers dies de 
maig, sense que núvol el travessi, bon 
senyal. L'any serà de collita. Miri, 
enguany jo vaig dir que seria dolent i 
no em vaig equivocar, tenim mal 
temps». 
26 (70) 
El director de 
l'escola, 
Miquel Oliver. 
Una aula di 
l'escola de 
Santa 
Gererudis. 
SECADA 
No haurà plogut, però el camp està 
net i verd del mati a la tarda. «Ha fet 
falta utilitzar molts d'arranjaments», 
em diu en Joan d'en Roca, limítrofe 
més pròxim a Sant Mic^uel, però nascut 
a Santa Gertrudis. Es cert que la 
secada no passà amagada pel camp pi-
tiiis. Tan cert «que no manca veure la 
televisió», indica n'Eulària. 
EL NUCLI 
A les dodze, només, un vermellenc, 
anodí i vulgar autobús / trasllat / esco-
lar es manté en moviment; la boixerea, 
també. I algun que altre estranger. «Fa 
quinze anys que arribà el primer es-
tranger a Santa Gertrudis i des de 
llavors n'han anat arribant més. Uns, 
amb la família, i altres, buscant la ruta 
dels pintors, que no sé qui va dir per 
Europa que Sant Carles i Santa Ger-
trudis eren els llocs més bohemis del 
món». 
A la dreta de la plaça un cartell 
anuncia amb sobirana autoritat que 
l'obra en construcció és de Matutes, 
«que ha comprat, segons diuen —as-
senyala el mestre Miquel— aquella 
zona, aquesta altra, i aquesta altra per 
a n'Abelito». 
El mercat constructor no sembla re-
sistir, segons em conten, i abans de 
finalitzar els pisos ja tenen compradors. 
LES ESCOLES, FUNCIONEN? 
Baldament les deficiències, Miquel 
Oliver, pensa que el centre funciona 
bé. Com pot: «Manca material peda-
gògic, mobiliari, entre altres coses». 
La deficiència de mobiliari bota a la 
vista. Tres fileres de bancs ben discipli-
nats i inventats per alguna lucidesa 
mental d'altre temps serveixen a un 
bon grapat de boixos i de taules. No 
cal recordar que si vostè, lector, passa 
dels vint-i-cinc anys o camina cap als 
trenta anys, alguna vegada en alguna 
escola ocupà un lloc. Les cadires són 
dures com les roques, de tauletes in-
clinades on els llibres en moltes oca-
sions patinen en l'especialitat esportiva 
del tobogan. 
El nombre de professors «és d'on-
ze», diu el director, que afegeix «on-
ze professors que impartim classes 
d'EGB i parvulari». Els locals segons 
manen les ordenances educacionals del 
Ministeri és un cant tercermundista. 
Tant és així que un dels alumnes posa 
guerra a l'assumpte liançant-se a 
cantar: «Son-tus-ojos-dos-luceros...», 
i comença la festa. Prop del col·legi 
algú apalagat ha tret el cassette amb el 
Lebrijano ficat dins. Dos-cenls boixos 
van diàriament al centre. «Ens arre-
glam com podem», assegura el director 
que en més d'una ocasió ha posat a 
disposició de ta Direcció d'Educació i 
Ciència la situació i les deficiències del 
Centre. 
PÀRVULS APILATS I POC 
MATERIAL 
Confirmant la situació escolar, els 
pàrvuls no trenquen la regla: el local 
petit està ple de boixos amb una 
professora dinàmica, imaginativa i 
pacient. És el seu primer any a Santa 
Gertrudis de Fruitera i reafirma allò 
dit pel director: «No tenim res. Tot es 
material pedagògic l'hem de portar: 
folis, contes, jocs, res de res...» La 
mestra en tal situació ha de fer càbales 
i malabarismes perquè el procés 
escolar dels pàrvuls segueixi el seu 
curs. 
LA SOLUCIÓ 
Per subsanar l'estat actual de les 
escoles caldria la construcció de vuit 
modernes unitats. En aquest sentit, 
Miquel Oliver, assenyala que «l'Ajun-
tament de Santa Eulària donà uns 
terrenys pròxims al camp de futbol per 
construir un centre de vuit unitats. 
Crec que en aquestos moments se 
n'han concedit quatre i, lògicament, 
confien en la pròxima construcció, 
perquè con veu, existeixen moltes defi-
ciències per manca de locals adequats». 
JAUME TORRES 
Prohibida la reproducció de l'article i les fo-
tografies. 
El bestiar 
mira amb cert 
desdeny el 
segell 
«matuiisla». 
(71)27 


Santa Gertrudis de Fruitera, buscant el temps perdut

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert