Roig César, Roger

Revistes Catalanes amb Accés Obert

101
cULtUra pOpULar a L’escOLa
Roger Roig César
No és fer cap descobriment dir que els vallencs tenim la peculiaritat de comptar 
la nostra vida per períodes de deu anys, els que transcorren entre dues Festes De-
cennals de la Mare de Déu de la Candela. El meu record va relacionat amb una de 
les festes grossíssimes del nostre calendari festiu. La primeres Decennals que vaig 
viure van ser les de l’any 1981 (les de deu anys abans les vaig passar a la panxa de 
la mare, i només per una vintena de dies no puc dir que n’he viscut unes altres).
Aleshores era un temps de recuperació de tot plegat després de l’esllavissada 
cultural, lingüística i identitària que havien representat quaranta anys de dictadura. 
Aleshores era el moment de tornar a construir, d’entre les ruïnes, un nou monument 
de cultura, llengua i identitat nacional. I les Festes Decennals de la Mare de Déu de la 
Candela de l’any 1981 van esdevenir un pas de gegant en aquest objectiu col·lectiu.
Jo aleshores anava a l’Escola Enxaneta, centre educatiu del qual guardo un re-
cord inesborrable; els ensenyaments de valors i actituds (i també de coneixements 
teòrics, encara que aquests els considero menys notoris) que em van transmetre en 
cadascuna de les etapes acadèmiques que hi vaig cursar m’han estat de gran utilitat 
en el decurs de la vida, davant de les dificultats per afrontar i dels compromisos 
per assumir, i espero que ho continuïn sent també en el futur.
Doncs recordo que en aquelles Festes Decennals es va dur a terme una impres-
sionant cercavila de capgrossos i de gegants, a la qual s’afegiren, com a aportació 
escolar, els alumnes dels diferents centres educatius vallencs amb una mostra del 
treball de recerca i creació fet a l’aula en relació amb la cultura popular. Aquest 
va ser el meu primer contacte (i crec també que el de molts altres vallencs) amb 
la cultura festiva tradicional de casa nostra; un primer contacte, val a dir-ho, ben 
positiu, i prova d’això és que ha tingut continuïtat.
En aquest context, a la classe vam treballar durant setmanes a l’entorn de la 
festa, i com a colofó, vam construir un capgròs cadascun dels alumnes. Amb l’ajuda 
Quaderns 50.indd   101 16/6/09   11:04:52
102
inestimable de la professora de plàstica, vam anar elaborant de mica en mica el nostre 
particular element del folklore. Recordo que els nens podíem escollir entre dues 
possibilitats, els víkings i els cowboys, i jo em vaig inclinar clarament per la segona 
opció. Amb tires de paper de diaris enganxades amb cola damunt d’una bossa de la 
brossa plena a vessar de serradures, vam anar donant forma a tots els capgrossos i, 
una vegada finalitzats, cadascú els va pintar a la seva manera. El resultat, des d’un punt 
de vista estrictament artístic, potser no era el súmmum, però pel que fa al vessant 
del treball pedagògic realitzat crec que l’experiència es mereixia un excel·lent.
Finalment va arribar el dia clau, el de la presentació en societat de les nostres 
creacions. Òbviament que per a la majoria d’espectadors que van sortir al carrer 
per presenciar aquella cercavila, una més de les moltes que es feren en aquelles 
Decennals, la nostra presència era gairebé irrellevant enmig de tota aquella allau 
d’elements del seguici popular, però tots aquells nens i nenes (ara molts pares i 
mares de família) que la vam viure ens sentíem protagonistes absoluts de la festa 
i, per uns moments, dipositaris d’un d’aquells moments de glòria (pocs) que un 
experimenta al llarg de la seva vida. La fotografia correspon a la desfilada a l’alçada 
del carrer Jaume Mercadé, tocant al Pati, i jo, envoltat per altres companys de classe, 
sóc el cowboy de la primera fila.
La cercavila de capgrossos
i de gegants
de les Decennals del 1981 
va ser el meu primer 
contacte amb la cultura 
festiva tradicional.
(Foto cedida per l’autor)
Quaderns 50.indd   102 16/6/09   11:04:53


Cultura popular a l'escola

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert