Marí Muñoz, Antoni

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Les irreals imatges 
Per ANTONI MARÍ MUNOZ 
En percebre de lluny el meu rival que m'esperava, 
immòbil, a la platja, he dubtat si era ell o el meu 
cavall o Gertrudis. 
J. V. Foix 
El murmuri silent de les imatges ens esgarrifava 
una mica, en aquella nau ampla i fosca del casal. 
Semblaven esposes de Lot, les imatges, petrificades 
per la curiositat o el malentès. Havien quedat immò-
bils en l'actitud més ingènita de la seva història per-
sonal, i romangueren inertes però expressives des de 
l'instant que sortiren del motlle. Una, que havia 
quedat erecta i solemne, com un beefeater anglès, 
no gosava desfer una teranyina que, irreverent, s'ha-
via allotjat sota l'aixella. Una altra, amb els músculs 
tibants per l'esforç o el sofriment, allargava el coll 
cercant un bri de l'aire fred que venia de fora. 
Fa molt temps que hi són, a la nau: la més alta, 
la més fosca, la més bruta del taller d'imatgeria. 
I hi resten agostejades i ensopides, les imatges, i no 
s'arrisquen al moviment, fermades com estan per la 
filagarsa de les teranyines. N'hi ha moltes, però és 
impossible de saber qui són: el temps, la foscor i la 
brutícia s'encarregaren d'esborrar els més petits indi-
cis de la seva individualitat. Cs una massa inerta de 
figures humanes amb l'ànima encongida i el cervell 
ensorrat. 
L'espectacle és desconcertant, per la mateixa im-
possibilitat d'imaginar-lo: vora una figura amb el 
cap alçat i la mà al cor, una altra amb el cos forçat 
per la violència; al seu costat, el cos d'un nen d'ales 
esteses i una figura humana asseguda en un tron amb 
els dits índex i cor alçats enlaire. Enfront de la im-
possibilitat de comprendre aquest petit univers, i de 
negar al pensament l'ordenació d'aquests éssers i el 
seu agrupament segons les semblances i les diferèn-
cies, el desconhort. El desconhort o el trencament 
del llenguatge. El trencament del llenguatge i la ne-
cessitat imminent de crear-ne un de nou. Torcint-lo, 
retorcint-lo, empaitant-lo, desfent-lo, fins que se'ns 
enfonsi a les mans com l'argila o la neu. 
Vora un finestró hi havia un petit Gòlgota amb 
una calavera, i uns daus i un tros de roba, a la base 
de la creu, sense cap crucificat. Molt a prop, un llibre 
obert. I unes mans que s'obrien oferídores, sense els 
requeriments del cos. La llum lluitava amb la foscor, 
clavant amples ombres als objectes que quedaven defi-
nits, a l'espai, pels clarobscurs manierismes d'un pos-
sible Valdés Leal. 
El casal era, aquest matí, com un castell dels 
Càrpats, i la llum li relliscava per façanes i parets 
sense gosar entrar a dintre. Al vestíbul, com un atlant 
que controlés l'accés al casal, un Sant Sebastià es 
retorcia per la infausta incisió de les sagetes, i, sense 
resoldre's per la mort, malmoria dintre d'una agonia 
perpètua. 
El nostre acompanyant porta un mono blau, net. 
Les seves mans són amples i els dits llargs i prims. 
Ell també és escultor, com son pare. A la sala dels 
motlles, dos obrers espellen una mula com aquella 
que va donar alè al Nen Jesús, la nit de Nadal. Però 
és una mula sense orelles. Les hi posaran més tard. 
Fetes amb un altre motUe. Com aquests:., més pe-
tits. Els motlles oberts mostren els negatius de mans 
de múltiples expressions, de cames encongides i allar-
gades, d'ales en vol i plegades, de torretes-fortalesa 
per anar vora Santa Bàrbara, la dels trons i els llamps. 
A la nau contigua, les imatges passen per un 
procés d'embelliment: són llimades, retocades, hom 
els posa ulls i mans. Fa cinquanta anys que poso 
ulls als sants, i no he fet mai altra cosa. Sobre la 
taula, els ulls ordenats per parells. Són de vidre. 
Davant seu, un Sant Josep té els ulls foradats, el cap 
obert pel clatell. Introdueix l'ull de vidre i el fa 
sortir pel forat. Sant Josep ens mira de reüll. Els 
ulls donen molta expressió a la cara: si.la.iniatge 
ha de mirar amunt li poso la nineta vora la par-
pella, a la part de dalt. I a baix, si mira cap a terra. 
Vora d'ell molts sants porten els ulls posats. Ploren 
la goma d'enganxar i sembla que tinguin conjunti-
vitis. 
Al primer pis, hi ha les naus de pintura. Els pin-
tors, asseguts, treballen en una tauleta que pot donar 
voltes. Empren uns colors cridaners, definits, inge-
nus. És perfecte el color de la pell. I les ferides del 
cos, reproduïdes amb un realisme patètic. Els genolls 
del Crist tenen espelletada la derma i mostren la 
carn masegada i sangonosa. Tot el seu cos és colpe-
jat, i és com a moradenca la imatge. Un pintor, amb 
color rosa-violaci, passa el pinzell per les parts més 
macerades. Vora seu, un pot de pintura roja, per a 
la sang. 
A la tauleta del costat una noia acoloria un àngel. 
Portava ales molt grans i vestit guerrer. El puny en-
laire, tancat. Imagino que li deixaren una espasa 
flagrant i lluent. L'àngel donava voltes, lent, sobre 
la taula. 
Als carrers, els funàmbuls cantaven romanços i 
repartien els plecs de les seves cançons als caminants 
solitaris. Somreien amb delit, si algú gosava menys-
prear-los, i els feien la traveta fins a amorrar-los 
contra l'asfalt o sobre els lliris de les jardineres. 
Quan sortirem del taller, un cec tocava, just vora la 
porta, l'acordió. En arribar vora ell, ens allargà un 
plec dels seus romanços. 
Era el llibre Gertrudis del senyor Foix de Sarrià. 
ANTONI MARÍ MUNOZ 
(49) 9 
••T. ,-,i-·r-5·»*.·ï^-T'-


Les irreals imatges

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert