Camps Miró, Teresa

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Quaderns de Vilaniu, 40; 121-126 (2001) 
JOSEP BUSQUETS I ODENA 
per Teresa Camps Miró 
Entre la gent de Valls resta encara viu el record del qui fou 
el seu escultor, present i a l'abast per molts motius; entre ells 
en la feina feta al retaule de l'altar major de l'església de Sant 
Joan, picat en pedra al llarg de vuit anys i entregat el 1955, o bé 
el monument als Xiquets de Valls de 1966 i altres peces fetes de 
la seva mà i "plantades" en diversos llocs de la ciutat de Valls, 
a prop de la qual, a Fontscaldes, havia nascut el dia 14 de juny 
de 1914. Cobejats en interiors domèstics presidint molt sovint 
la vida familiar com un membre més, trobem els retrats amics 
i familiars, els caps de noia o de nens, en pedra, en bronze o en 
terra cuita, signats per ell, els quals li van ser encarregats o 
adquirits. Així també els trobem en diversos tamanys, figures 
assegudes, dempeus, nues o vestides... Però sempre joves i 
fortes les figures de dona, tant personals i inconfusibles que 
porten el seu segell únic. Tot aquest món d'objectes perdura-
bles que constitueix el seu llegat compartit i l'expressió de la 
seva personal visió de l'escultura, resta permanentment entre 
nosaltres. 
Una altra dimensió del record, aquella que afecta a la 
dimensió humana de l'escultor, és gelosament conservada 
122 
entre els amics amb qui va compartir amistat, vivències, gresca i tertúlia fins al final 
i, en forma d'anècdota, la dimensió del personatge es perpetua en el bagatge comú 
de tots aquells que el van conèixer I d'ell en van despendre bonhomia i cordialitat. 
Si bé totes aquestes coses i altres vicissituds referides a Josep Busquets podrien 
omplir moltes hores i molt d'espai, el meu tema per parlar de l'escultor en aquesta 
ocasió és la seva escultura i d'ella el tema preferit, el més estimat i cultivat per 
l'escultor: la figura femenina. 
La figura femenina, en especial nua, és el gran tema i alhora el tema etern i 
inesgotable propi de tota l'escultura del món occidental. Tema carregat de significats 
simbòlics i possibilitats evocadores, amb amples connotacions en el món artístic, des 
del vessant clàssic fins a formulacions personalitzadores susceptibles d'identificació 
més pròpies del tarannà de l'art actual. Tema, potser, el més important per a un 
escultor perquè comporta més dificultats a resoldre el joc dels volums confrontats 
a la llum als quals caldonar-los valor expressiu. Tema no inventat per ningú; conegut, 
donat i tractat des de l'escultura amb una forta i consolidada tradició quant al model 
formal, aurèola a vegades de perfecció. Tema al mateix temps que pot ser considerat 
el repte bàsic: defugir les imitacions I semblances, dotar de vida i d'expressió a la 
matèria, "fer de nou" a partir d'allò de sempre. 
•En el punt de partida de l'opció moderna i renovadora de l'escultura en iniciar-
se el segle X X cal situar-se a França i valorar el paper fonamental de l'escultor 
Au'guste Rodin i els seus seguidors, Violet, Bourdelle i Maillol, gràcies als quals el 
model fossilitzat per l'Acadèmia neoclàssica fe el tomb decisiu per renovar la forma, 
aconseguir l'expressió i situar l'escultura en la modernitat. La ràpida difusió dels aires 
renovadors es deu també al fet que molts artistes europeus, entre ells molts catalans, 
• van confluïren aquest moment decisiu a París, aleshores capital indiscutible de l'art. 
Des de Catalunya, ja aleshores amb voluntat de reconstrucció de la seva identitat 
i d'entrar en el progrés modern vinculant-se al ritme marcat per França, el model 
i la seva formulació són seguits amb profunditat pels grans escultors del modernisme; 
Llimona, Borrell Nicolau i Clarasò, en primer lloc i, de seguida, per una potent 
generació que va trencar les formulacions ornamentistes dels seus primers mestres: 
els escultors Josep Clara, Enric Casanovas, Manolo, Pau Gargallo i tot un llarg llistat 
d'escultors dits noucentistes. Tots ells van fer de la figura femenina el seu tema 
principal. 
Fruit d'aquest canvi generacional I del context culte del moment, en el qual van 
intervenir tant els poetes com els acceptats models a partir de l'escultura de Maillol 
i els suggeriments d'escriptors tan notables com Eugeni d'Ors, és el procés que, 
éhtre nosaltres, va transformar la figura femenina neoclàssica o convencional en una 
formulació pròpia del món mediterrani i les seves arrels culturals enclavades al món 
clàssic; és a dir, va prendre una solució específica que hom volgué pròpia i 
representativa de la dona catalana. Aquesta formulació, allunyant-se del model del 
classicisme i defugint tota mena d'academicismes, es volia propera a la vida perquè 
havia d'encarnar missatges simbòlics i virtuts estimades per nosaltres; havia d'esde-
123 
Josep Busquets (AMV I Pere Queralt). 
124 
venir programàtica i orientar-se cap a un model de societat tradicional en el qual el 
paper de la dona era clarament definit com al d'esdevenir esposa i mare. El model 
plantejat pels nostres escultors mostrava característiques específiques: predomini 
de les formes arrodonides d'aspecte massís, dona jove, no necessàriament bella, 
dona discreta, cabell recollit, rostre serè, amples malucs, genolls forts, coll estret 
però potent i fort, pits arrodonits i amples mancats de sensualitat, ventre ample i 
tens, mans serrades al cos, expressió serena. El tema, així formulat, ha tingut una 
llarga pervivència malgrat els difícils moments històrics del segle XX. 
Cal dir que el nostre model va decantar-se molt sovint, en mans d'escultors com 
Manolo, Fidel Aguilar, de vegades Enric Casanovas, Pere Jou, Josep Canyes i d'altres, 
cap a un vessant més "primitiu" que "clàssic" o "mediterrani", en una voluntat 
d'opció personal per un matís tanmateix molt pròxim al model de forma acceptat 
com a directriu. 
Format en aquesta atmosfera, Busquets va adoptar el model i el va dur a uns 
plantejaments del tot personals als quals restà fidel tota la vida: va mantenir la 
formulació sòbria valorant els materials; va preferir treballar amb valors volumètrics 
i la seva n'esdevingué una escultura predominantment massissa; va insistir en la 
simplicitat de plans, línies i volums, sense per això perdre res de majestat ni 
d'expressió; les seves figures un xic hieràtiques i gens acadèmiques, però molt 
humanes, ho eren tal vegada per aquesta possibilitat d'aproximació a models 
coneguts però identificables com a propis, el model de dona sòbria i discreta, forta 
i treballadora, portadora de vida, dona segura, viva i real. 
De la seva voluntat escultòrica de treballar directament el material en van sortir 
peces úniques oh el diàleg de l'escultor amb la forma que s'esdevindrà es fa molt 
evident. De la matèria se'n desprèn la forma adormida, asseguda, dempeus, ajaguda 
o arrapada del seu model de dona. Amb el sentit de l'humor i de la modèstia que el 
caracteritzaven, Busquets deia que aquestes figures, les de més difícil resolució, eren 
"Granotes". La dona d'en Busquets sempre és jove, aspra, sòlida com una dona del 
camp. 
El camí de la recerca i de l'austeritat formal hauria pogut dur l'escultor Busquets 
a solucions noves o diferents que tal vegada s'haurien inscrit dins els nous corrents 
abstractes, especialment a l'època posterior a la guerra civil quan, en un ambient més 
tranquil·litzat, el món de l'art reprenia la seva activitat. Hauria pogut, allunyat 
forçosament la tradició mediterrània del món culte català, treballar en una altra 
direcció per la qual estava perfectament dotat; tanmateix, no va voler renunciar al 
seu model de figura sobre el qual en va donar moltes i diverses possibilitats. Està per 
fer encara un bon estudi de l'art català de la postguerra, on Busquets hi tindria un 
lloc destacat per l'honestedat del seu treball, per la tasca de manteniment d'un model 
fill d'una tradició a la qual ell va servir però sense renunciar a la connexió amb el seu 
temps, a les necessàries premisses de modernització d'estils i formes pròpies del seu 
context i de la seva percepció personal de l'escultura. Busquets mai no va renunciar 
al seu tema: la representació del seu ideal de dona. Tanmateix, les dones d'en 
125 
Busquets no assumeixen altre ideal que la seva existència, I omplen el seu entorn de 
la seva presència. 
Aquesta escultura tradicional i moderna alhora, amb l'essència de la forma 
rescata la del fet escultòric: la relació directa de l'escultor amb la matèria del diàleg 
actiu del qual n'emergirà l'escultura, és a dir, l'exercici de la talla directa, tant 
estimada per Busquets. Si la formulació temàtica, la representació de la dona, venia 
de lluny, fou pròpia de Busquets la voluntat de donar actualització al tractament 
formal mantenint viu el seu esperit ideal. Penso que en aquest procés de síntesi entre 
allò que procedia del temps i la seva presència actual sense trair la forma, hi va 
intervenir la vivència personal: la de l'espòs i l'artista a qui l'esposa va fer costat fins 
al darrer moment; la dona propera i present carregada de les virtuts originàries de 
la terra que la va veure néixer, centre de la llar i de la família, companya lleial que va 
saber entendre el destí de l'escultor. 
He de confessar que, contràriament a allò que tinc per costum, la meva 
conferència va estar mancada d'imatges a conseqüència d'un lamentable incident, un 
robatori, que me'n va privar a darrera hora. Les imatges volien fer més evident 
aquesta possible tesi: les arrels en la tradició escultòrica catalana del segle XX, filla 
de França; l'adopció d'un model temàtic, la figura femenina i l'assentament d'un 
model formal genèric, el que configura la tipologia del model "mediterrani"; i, com 
un vessant possible, un cert aire "primitiu" en el tractament de les figures. Si el llegat 
de l'escultura catalana moderna havia estat aquest fins a la guerra civil, la dispersió 
i la mort de molts escultors juntament amb les difícils circumstàncies del moment 
van trencar aquesta unanimitat. Busquets en va ser fidel buscant però una dicció 
pròpia, un llenguatge actual per al tema etern i per a l'autenticitat del procés 
escultòric, una lliçó magistral, l'ús la talla directa com a procediment. 


Josep Busquets i Òdena

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert