Colomar Ferrer, Santiago

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Joan Marí Cardona 
i la història de Formentera 
per Santiago Colomar Ferrer 
L'obra del canonge eivissenc Joan Marí Cardona 
{1925-2002} s'inscriu en una prolífica tradició d'ecle-
siàstics dedicats a l'estudi de la història local, molt 
arrelada en el conjunt de terres de parla catalana'. 
La trajectòria de Marí Cardona en el camp de la his-
tòria va començar el 1952, quan fou nomenat canon-
ge arxiver de la catedral d'Eivissa, substituint Isidor 
Macabich. En aquest sentit, el sacerdot eivissenc va 
poder continuar la feina iniciada pel seu predecessor, 
però seguint una línia d'investigació pròpia que el va 
portar a interessar-se, per primera vegada, per la histò-
ria de Formentera com a matèria d'estudi diferenciada. 
1. A ies Balears, sense anar més lluny, aquesta tradició historiogràfica ha comptat, en el segle XX, amb algunes figures destacades com el 
menorquí Ferran Martí Camps, el mallorquí Pere Xamena Fiol i l'eivissenc Isidor Macabich. 
54(298) 
Les primeres aportacions 
L'interès de Marí Cardona per la 
Pitiüsa menor es remunta a les 
seves primeres col·laboracions en 
la revista Eivissa. El 1973, de fet, el 
canonge arxiver va publicar dos 
articles sobre els molins d'Eivissa i 
Formentera, deixant entreveure no 
només un primer interès per les 
qüestions etnogràfiques sinó també 
la seva voluntat de no limitar-se a 
l'estudi de la Pitiüsa major^ Un 
any després, la descoberta de nova 
documentació sobre Formentera va 
permetre a l'eclesiàstic eivissenc pu-
blicar un interessant article sobre 
la capella de sa Tanca Vella en què 
demostrava que aquella petita esglé-
sia datava realment del segle XTV 
{fou autoritzada el 1369) i no del 
XVIII com s 'havia suposa t fins 
aleshores'. La confusió era deguda, 
en part, al fet que la capella fou 
reutilitzada al principi del segle 
XVIII pels nous repobladors de For-
mentera, fins que el 1737 comen-
çaren a administrar-se els sagra-
ments a la nova església de Sant 
Francesc Xavier. Marí Cardona, pe-
rò, considerava que Macabich havia 
contribuït a l'error publicant muti-
ladament els documents de la pri-
mera gràcia reial concedida a Marc 
Ferrer, on s'esmentava l'existència 
de la capella. L'església, certament, 
no apareixia en la primera conces-
sió de terres de 1695, però sí en el 
document de presa de possessió i 
fitació de 1697. 
Formentera í els seus quartons 
Sens dubte, l'article de Marí Car-
dona sobre la capella de sa Tanca 
Vella va contribuir d'una manera 
notable al coneixement d'una època 
fosca de la història de Formentera, 
caracteritzada pel despoblament pro-
vocat per la pesta negra (1348). En 
qualsevol cas, l'aportació més im-
portant del canonge arxiver a la 
història de l'illa tindria lloc el 1975 
amb la publicació d'un article tren-
El mapa de la pàgina anterior mostra la divisió en quartons proposada per Marí Cardona. 
L'historiador eivissenc va demostrar que Formentera també fou dividida en quartons, 
com Eivissa, després de la conquesta catalana de 1235, i refutà aixi l'opinió de Macabich 
que assegurava que l'illa havia quedat sense dividir. ("Formentera i els seus quartons". 
publicat a la revista Eivissa, núm. 7, 1975). Sobre aquestes línies, la façana principal de la 
capella de sa Tanca Vella. Les investigacions de Mari Cardona permeteren determinar que 
en realitat datava del segle XIV, i no del XVIII com s'havia suposat fins aleshores. 
(Foto: S. Colomar.) 
cador en el qual demostrava que 
Formentera havia estat dividida en 
quartons, igual que Eivissa, després 
de la conquesta catalana de 1235*. 
Tradicionalment, Macabich havia 
afirmat que la Pitiüsa menor havia 
quedat sense dividir, basant-se en 
la lectura d'un passatge del Memo-
riale divisionis d'Eivissa, en el qual 
s'assenyalava que Formentera que-
dava per repartir . En reali tat , 
aquesta referència no implicava 
necessàriament que l'illa no s'ha-
gués pogut dividir després, però en 
aquells moments la falta de docu-
mentació sobre el repartiment i el 
fet que la Pitiüsa menor aparegués 
com a lloc de jurisdicció comuna en 
el segle XVI, semblaven confirmar 
la tesi que l'illa mai no s'havia 
dividit. Marí Cardona, però, va 
demostrar que aquesta idea era 
falsa, després de comprovar com les 
referències als quartons eren clares 
en alguns documents com el d'in-
feudació de Guillem de Montgrí a 
Berenguer Renard (1246) o en els 
diferents capbreus que va portar a 
terme l'arquebisbat de Tarragona a 
les Pitiüses a la baixa edat mitjana 
(1396 i 1433). Formentera havia 
estat dividida entre els conquista-
dors, i només fou considerada in-
divisa després de confirmar-se el 
seu despoblament. 
Això no obstant, el principal pro-
blema amb què s'enfrontava l'histo-
riador eivissenc era la dificultat 
d'establir els límits dels quartons 
de Formentera, atesa la falta d'in-
formació sobre el repartiment de 
l'illa. En aquestes circumstàncies. 
2. MARÍ CARDONA, J. "Los molinos de viento de Ibiza y Formentera", Eivissa, 2 (1973), p. 18-20; MARÍ CARDONA, J. "Los molinos de 
Ibiza y Formentera, hoy", Eivissa, 3 (1973), p. 32-37. 
3. MARÍ CARDONA, J. "Una iglesia del siglo XIV: sa Capella de sa Tanca Veia", Eivissa, 4 (1974), p. 28-30. 
4. MARÍ CARDONA, J. "Formentera i els seus quartons", Eivissa, 7 (1975), p. 26-29. 
(299)55 
Marí Cardona va plantejar un mo-
del de divisió territorial que s'adap-
tava perfectament a la morfologia 
de la Pitiüsa menor i tenia en comp-
te la seva especial configuració 
allargada. En la nova proposta, hi 
apareixien també els probables 
noms d'aquells antics quartons: Por-
to-salè, es Cap (o quartó del Rei), es 
Carnatge i la Mola. 
Joan Marí Cardona i José Luis 
Gordillo 
Les importants aportacions de 
Marí Cardona a la història medie-
val de Formentera quedaren reco-
llides, finalment, en el seu primer 
llibre La conquista catalana de 
1235, un documentat i rigorós estu-
di editat el 1976. Tanmateix, l'in-
terès del canonge eivissenc per la 
Pitiüsa menor va continuar present 
en les seves investigacions i, d'a-
questa manera, entre 1978 i 1980 
Marí Cardona va publicar a Fontes 
Rerum Balearium una completa 
col·lecció de documents sobre l'illa 
que es convertiria, de fet, en la co-
lumna vertebral de treballs poste-
riors\ 
Mentrestant, el 1981 el valencià 
José Luis Gordillo publicava una 
primera obra de conjunt sobre la 
Pitiüsa menor que portava per títol 
Formentera. Historia de una isla. 
El principal defecte del llibre era 
l'absència d'un treball d'arxiu i el 
recurs constant a fonts secundàries 
i a col·leccions documentals edi-
tades, unes limitacions que sovint 
obligaven l'autor a realitzar hipòte-
sis massa arriscades i, de vega-
des, cer tament inversemblants . 
Així mateix, la manca d'una inves-
tigació de base va provocar que en 
el llibre no es fes referència a al-
guns fets cabdals de la història de 
Formentera com, per exemple, la 
segona gràcia reial concedida per 
Carles II a Marc Ferrer (1699). 
D'altra banda, l'obra de Gordillo 
deixava entreveure, molt sovint, la 
ideologia franquista del seu autor, 
sobretot en referir-se explícitament 
a la Guerra Civil com a "guerra de 
Liberación". 
Al marge d'aquestes considera-
cions, el treball de Gordillo consti-
tuïa una primera aproximació glo-
bal a la història de Formentera en 
uns moments en què la bibliografia 
sobre la Pitiüsa menor es limitava 
a petits articles i a referències dis-
perses. L'investigador valencià, a 
més, reali tzava algunes aporta-
cions in teressants i plantejava 
també, per primera vegada, una 
proposta alternativa a la divisió en 
quartons suggerida per Marí Car-
dona. En aquest sentit, Gordillo 
proposava un esquema predomi-
nantment radial, semblant al d'Ei-
vissa, amb centre en el fondejador 
de s'Estany des Peix, considerat 
punt principal d'entrada i sortida^. 
D'altra banda, segons Gordillo, 
aquesta hipòtesi vindria confirma-
da per la vigent divisió parroquial 
de Formentera, amb l'única dife-
rència que l'actual parròquia de 
Sant Francesc Xavier englobaria, 
de fet, dos dels antics quartons. El 
principal problema del nou model 
era, precisament, que pretenia dibui-
xar els límits dels quartons medie-
vals a partir d'una divisió eclesiàs-
tica molt posterior, oblidant que les 
parròquies rurals de les Pitiüses, 
creades al final del segle XVIII, fo-
ren delimitades sense tenir en comp-
te les fites dels vells quartons^ A 
més a més, Formentera va perdre 
Fita de l'angle de Ilebeig del quart de llegua 
concedit a Antoni Blanc el 1699. 
(Foto: S. Colomar.) 
la mateixa noció de quartó després 
de confirmar-se el seu despobla-
ment i passar a la jurisdicció comu-
na, amb la qual cosa era encara 
més difícil poder plantejar, com pre-
tenia l'investigador valencià, una 
continuïtat entre els quartons i les 
parròquies. 
En el fons, l'obra de Gordillo dei-
xava molts i n t e r r o g a n t s sense 
resposta i posava de manifest la 
necessitat de realitzar un estudi 
sistemàtic de la història de la 
Pitiüsa menor a partir de les fonts 
arxivístiques. En aquestes circums-
tàncies. Marí Cardona publicava, 
el 1983, el seu llibre Formentera, 
un treball que conjugava el rigor 
5. MARÍ CARDONA, J. "Les illes Pitiüses, Formentera (I)", Fontes Rerum Balearium, vol. II (1978), núm. 3, p. 697-712; MARÍ CARDONA, 
J. "Les illes Pitiüses. Formentera (II)", Fontes Rerum Balearium, vol. III (1979-1980), p. 473-491. 
6. A Eivissa, el model de divisió territorial sorgit arran de la conquesta catalana de 1235, dissenyat a partir de l'anterior ordenació andalusi-
na, va girar al vol tant del castell i la vila, repar t i t s entre els conquistadors i pun t de convergència de tots els quar tons de l'illa. 
A Formentera, en canvi, la simple existència de l'antic fondejador de s'Estany des Peix no sembla un argument suficient per justificar, 
com fa Gordillo, la disposició radial de tres dels seus quatre quartons. Sobre aquesta qüestió, vegeu COLOMAR FERRER, S. "Conquesta 
i despoblament de Formentera (segles XIII-XV)", a Diversos Autors, Formentera: història i realitat. Universitat de les Illes Balears, 
Palma, 2000, p. 47, nota 4. 
7. En la delimitació de les parròquies rurals d'Eivissa i Formentera varen tenir una gran importància les vendes i en tot moment es va 
procurar que les esglésies ocupassin un lloc central en el seu terme, sense importar excessivament si les noves divisions s'ajustaven als 
límits dels antics quartons, una coincidència que, d'altra banda, no sempre era possible. Sobre aquesta qüestió, vegeu MARÍ CARDONA, 
J. La conquista catalana de 1235, Insti tut d'Estudis Eivissencs, Eivissa, 1976, p. 308 i 314. 
56 (300) 
eivissenc es va centrar en la redac-
ció dels altres volums de la col·lec-
ció "Illes Pitiüses" i va anar distan-
ciant-se a poc a poc de Formentera, 
sobretot després de la mort del seu 
company, el rector Bartomeu Pla-
nells (1987). D'altra banda, el llibre 
de Marí Cardona sobre la Pitiüsa 
menor tancava un cicle dedicat 
principalment a la recerca docu-
mental i, en aquest sentit, era evi-
dent que una part important del 
treball d'arxiu ja s'havia realitzat. 
Per aquest motiu, a les posteriors 
publicacions sobre Formentera l'his-
toriador eivissenc no va centrar el 
seu interès en aportar nova docu-
mentació, sinó que es va dedicar so-
bretot a aprofundir en l'altre gran 
pilar de la seva obra: el coneixe-
ment del territori. 
»^-,'r 
Imatge del pou d'en Pere Blai, documentat GI 1 740. Desprès duna primera etapa consagrada 
al treball d'arxiu, Mari Cardona es va interessar més per l'estudi del paisatge tradicional 
formenterer. (Foto: S. Colomar.) 
documental, les fonts orals i el 
coneixement del territori per oferir 
una visió exhaustiva de l'evolució 
de l'illa des de la conquesta cata-
lana de 1235. Per dur a terme 
aquest estudi minuciós, el canonge 
eivissenc va recórrer a la documen-
tació existent en els arxius locals 
(Ajuntament d'Eivissa, Protocols i 
Pabordia) sense oblidar la informa-
ció que podien proporcionar altres 
arxius externs com el del Regne de 
Mallorca, el de la Corona d'Aragó o 
el de l 'Arquebisbat de Tarragona. 
Així mateix. Marí Cardona va uti-
l i tzar la documentació conser-
vada per a lgunes famílies par t i -
culars de Formentera i, fins i tot, 
la que podia oferir l'arxiu parro-
quial de la Mola, el menys casti-
gat per les destrosses de la Guerra 
Civil. 
A partir d'aquesta sòlida base 
documental, Marí Cardona es va 
centrar sobretot en la descripció de 
les diferents etapes del poblament 
de Formentera, des de la colonit-
zació catalana del segle XIII i el 
despoblament provocat per les pes-
tes i la inseguretat, fins al definitiu 
repoblament de l'illa, iniciat al fi-
nal del segle XVII i consolidat al 
llarg del XVIII. En aquest estudi 
sobre l'ocupació humana del terri-
tori no podia faltar el suport de la 
cartografia i tampoc el recurs a la 
història oral, indispensable per 
reconstruir aquells aspectes de la 
Formentera tradicional que la docu-
mentació no permetia abordar. En 
aquest senti t , s'ha de destacar 
l'ajuda que Marí Cardona va rebre 
del rector de la Mola, Bartomeu 
Planells, a l'hora de recollir testi-
monis i redactar l'extens capítol 
sobre comunicacions marí t imes. 
En reali tat , l 'amistat de l'histo-
riador eivissenc amb el rector 
Planells, company de la infància, 
fou el primer vincle que va tenir 
Marí Cardona amb la Pi t iüsa 
menor. 
Indubtablement, la publicació del 
llibre Formentera va representar 
una fita cabdal en la bibliografia 
sobre l'illa, però també va suposar 
un punt d'inflexió en l'obra de Marí 
Cardona. De fet, l'aparició d'aquell 
estudi va donar pas a un llarg 
silenci durant el qual el canonge 
Els paisatges de la història 
Deu anys després de l'aparició 
del volum sobre la Pitiüsa menor, 
Marí Cardona va trencar el seu 
silenci amb la publicació del llibre 
El llarg camí del pa a Formentera 
(1993), un treball que combinava la 
narració històrica i la descripció 
etnogràfica i que permetia al canon-
ge eivissenc recuperar una temàti-
ca molt present en els seus inicis: 
els molins de vent. Aquest interès 
pel paisatge tradicional culmina-
ria, un any després, amb l'edició de 
l'obra Formentera: documentació i 
paisatges (1994), exhaustiu recor-
regut gràfic i documental per la 
història de l'illa a través dels seus 
camins, pous, aljubs, cases i altres 
elements que han configurat el seu 
poblament sobretot des del final del 
segle XVII. En aquest treball, com 
en l'anterior, Marí Cardona va 
comptar amb l'ajuda de dos grans 
coneixedors del paisatge illenc: 
Joan Torres Mayans, moliner de la 
Mola, i Jaume Ferrer Marí, treba-
llador de les salines durant més de 
trenta anys. 
El 1995, la commemoració del 
tercer centenari del repoblament 
de Formentera va servir per revi-
sar alguns capítols de la seva 
història i Marí Cardona va sumar-
se a les celebracions participant en 
el monogràfic que la revista Eivissa 
(301) 57 
va dedicar a l'efemèrides'^. Però més 
enllà dels gestos solemnes i pun-
tuals, l'investigador va continuar fi-
del al seu compromís i, poc després 
d'enllestir un treball sobre les vies 
públiques històriques de la ciutat 
d'Eivissa, el canonge arxiver publi-
cava Formentera, passa a passa per 
les vies públiques (1999), una obra 
on els carrers i les places es conver-
tien en un pretext per evocar els 
llocs i personatges més emblemà-
tics de la història de l'illa. En tot 
cas, l'interès de Marí Cardona per 
la dimensió històrica del paisatge 
urbà no era nou, com ho demostren 
articles de premsa i publicacions i 
la seva decidida col·laboració amb 
l'Obra Cultural Balear de Formen-
tera per establir, en els anys vui-
tanta, un nomenclàtor de carrers, 
places i vendes a la Pitiüsa menor. 
Les úl t imes publ icac ions 
Poc després d'editar el seu tre-
ball sobre les vies públiques, Marí 
Autor de 
nombrosos treballs 
sobre Formentera. 
Joan Mari Cardona 
mereix ser considerat 
l'historiador, per 
excel·lència, de l'illa. 
(Foto: Vicent Ribas "Trull" 
Cardona signava un dels capítols 
del llibre Formentera: història i rea-
litat (2000), una obra col·lectiva 
que recollia les diferents ponències 
d'un curs organitzat per la Univer-
sitat de les Illes Balears amb motiu 
de la celebració del tercer centenari 
del repoblament de l'illa (1695-
1995) i del 750è aniversari del docu-
ment d'infeudació a Berenguer Re-
nard (1246-1996)^ Precisament, la 
infeudació dels tres quartons de 
Guillem de Montgrí a Berenguer 
Renard, punt de partida del primer 
poblament de Formentera després 
de la conquesta catalana, seria el 
tema central de l'últim article de 
Marí Cardona, publicat a la revista 
Miranda poc abans de morir^". 
Un historiador per a Formen-
tera 
En els anys setanta, quan Marí 
Cardona va començar a publicar 
els seus primers treballs, la biblio-
grafia sobre la Pitiüsa menor era 
molt escassa i dispersa, i no sempre 
les referències dels autors eren 
afortunades, com en el cas de Ma-
cabich en el tema dels quartons. En 
realitat, Macabich no va tractar mai 
la història de Formentera d'una ma-
nera individualitzada, t ret d'algun 
article puntual com el que publicà 
el 1952 a la revista Hispània i que 
després va reproduir a la seva cone-
guda Historia de Ibiza^'. En aques-
tes circumstàncies, Marí Cardona va 
haver d'afrontar les seves investi-
gacions sobre Formentera sense 
comptar amb una tradició historio-
gràfica prèvia i, a més, va haver de 
progressar en aquest camí pràcti-
cament en solitari després de com-
provar com l'aportació inicial de 
Gordillo es diluïa després de publi-
car el seu llibre Dos ensayos sobre 
Formentera (1983)'^ Totes aquestes 
dificultats, però, no impediren al ca-
nonge eivissenc construir una sòli-
da bibliografia que s'ha convertit, 
amb el temps, en un clàssic de con-
sulta obligada per als interessats en 
la història de la Pitiüsa menor des 
de l'època medieval fins als nostres 
dies. Indubtablement, Marí Cardona 
s'ha convertit en un referent inelu-
dible i, en aquest sentit, mereix ser 
considerat l'historiador, per excel·lèn-
cia, de Formentera. 
Per totes aquestes raons, l'home-
natge al difunt investigador es fa 
del tot imprescindible, i més ara, 
quan la memòria històrica s'apaga 
de mica en mica i l'ofici d'historia-
dor continua infravalorat. Al cap-
davall, el reconeixement a la figura 
de Joan Marí Cardona ens ha de 
servir per reivindicar, una vegada 
més, el paper de la història com a 
eina de formació, i remarcar alhora 
la importància de la història local 
en l'elaboració de la gran història i 
en la conservació de la nostra iden-
ti tat com a poble. • 
8. MARÍ CARDONA, J. "Formentera, 300 anys", Eivissa, 27 (1995), p. 18-24. 
9. MARÍ CARDONA, J. "Formentera, segles XVI-XVIír, a Diversos Autors, Formentera: història i realitat. Universitat de les Illes Balears, 
Palma, 2000, p. 61-84. 
10. MARÍ CARDONA, J. "Una donació autonòmica: la infeudació de Formentera a Berenguer Renard, concedida per Guillem de Montgrí, 
1246", Miranda, 1 (2001), p. 6-9. 
11. MACABICH, I. Historia de Ibiza, Editorial Daedalus, Palma, 1966-1967, vol. I, p. 115-133. 
12. Després de la publicació de Dos ensayos sobre Formentera (València, 1983), l'aportació de Gordillo a la història de la Pitiüsa menor es 
limità a la publicació de La columna de Bayo (Madrid, 1987) i Un combaté naval en Formentera (València, 1993). 
58(302) 


Joan Marí Cardona i la història de Formentera

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert