Ortega Román, Juan José

Revistes Catalanes amb Accés Obert

En el centenari de Jordi Juan 
Riquer, el primer novel·lista 
d'Eivissa: a propòsit 
de Metges... o traficants? 
per Juan José Ortega Roman 
"...tot el poble eivissenc té el deu-
re ètic de rehabilitar la seua memò-
ria..." ha dit a propòsit del nostre 
escriptor Enric Ribes. 
Nascut a Eivissa el 14 de setem-
bre de 1905, en la coneguda Dalt 
Vila i en el si d'una família burge-
sa, Jordi J u a n Riquer és un 
d'aquells exemples que combinen la 
seua faceta d'escriptor amb la de 
periodista i polític. Això no obstant, 
la seua inquieta personalitat li va 
provocar també una atracció per la 
carrera de Dret i, fins i tot, per la de 
Filosofia i Lletres, cosa que el va fer 
matricular en alguns cursos a la 
Universitat de València. Va ser en 
aquesta ciutat on les seues conven-
çudes i prematures idees liberals el 
portaren a afiliar-se a Aliança Re-
publicana i, posteriorment, a Acció 
Republicana per, des d'ella, donar el 
salt i encapçalar, a la seua tornada 
a l'illa el 1936, la direcció del 
setmanari Proa i del Diario de Ibi-
za. Així ho confessa Jordi Juan a M, 
Planells (1986, 196): 
"...va arribar algú del Comitè 
per oferir-me la direcció del Diario 
de Ibiza. Bayo, mirant-me, em va 
dir: "Accepta!" I vaig acceptar. A 
l'endemà ja es va publicar sota la 
meua direcció." 
Com que no dubtam de les seues 
paraules, no arribam a entendre per-
què en el Catàleg de 100 anys de 
premsa diària de les Balears de 
1993, a l'espai dedicat al Diario de 
Ibiza (p. 43) i en oferir la llista de 
tots els seus directors, no es recull 
la figura de Jordi J u a n Riquer i ni 
tan sols apareix esmentat com a 
col·laborador. 
Al marge d'això, cal destacar que 
la seua evolució política havia 
estat t an vertiginosa i contundent 
que cap a 1928 ja s'havia aproxi-
mat a actituds de marcada tendèn-
cia anarquista, si bé cal pensar que 
el seu anarquisme estava carre-
gat més de llast teòric i intel·lec-
tual que d'actiu i combatiu. No és 
cert, com planteja E. Marí (2001,31), 
que "...bàsicament, l'hi va empènyer 
la militància republicana i esquer-
rana". Aquella actitud ja l'havia 
abandonat. La seua mirada estava 
ara posada en l'anarquisme; la seua 
única bandera serà l 'anarquista i 
no la republicana, com fins ara s'ha 
volgut creure. Tot i que la poesia la 
cultivà en menor mesura que la 
prosa, en el seu poema "No em 
deixeu" (1961) podem llegir: 
"Tapau el meu cos 
amb l'ensenya amada." 
I transcrivim aquí les paraules 
que el propi Jordi Juan va dir a 
Jean Serra i que aquest molt ama-
blament ens va regalar en un en-
contre que tenguerem fa uns me-
sos: "Com tu comprendràs, l'ensenya 
amada és sa roja i negra de s'anar-
quisme". 
Després d'ocupar diferents càr-
recs en Sanitat i en la Oficina de 
Premsa i Propaganda de la Gene-
ra l i ta t de Catalunya, l'editorial 
Proa de Barcelona li publicà el 
1937 l'única novel·la crítica que 
ens ha arribat: Metges... o trafi-
cants?, en la qual l'eivissenc critica 
obertament al gremi mèdic, concre-
tament a aquells professionals que 
conceben la medecina com un nego-
ci i que no mostren la més mínima 
recança a l'hora d'enriquir-se frau-
dosament a costa dels malalts. La 
novel·la, a pesar del seu marcat 
caràcter de denúncia social, no està 
mancada d'elements psicològics i 
filosòfics. 
Finalitzada la Guerra Civil, una 
vegada caiguda Catalunya, i com a 
conseqüència de les seues idees 
polítiques, Jordi Juan va patir pre-
só duran t catorze anys en un to-
tal de disset centres penitenciaris. 
Havia estat condemnat a mort en 
quatre ocasions. No hi ha en ell, 
però, vestigis de rancúnia envers 
els qui li feren mal al llarg de la 
seua vida. El seu destacat caràcter 
humanitari així com el seu particu-
lar sentit de la justícia —inculcat 
tal vegada, pel seu pare. Secretari 
del Jutjat d'Eivissa— el portà, fins 
i tot, a ajudar a aquells que neces-
sitaren de les seues influències 
quan estava en les oficines del camp 
de concentració de Formentera, 
com ell mateix reconeix a Jean 
Serra (1985, 5): 
"També vaig poder ajudar (...) 
molts comunistes i maçons que, 
gràcies a poder ocultar en s'infor-
me lo que deia sa sentència, pogue-
ren sortir en llibertat condicional. 
Com tots es informes passaven per 
ses meues mans, i jo sabia lo que 
passava quan sa sentència deia 
que era comunista o maçó, jo ho 
canviava per una altra cosa." 
Tenim poques dades de la seua 
vida: amb prou forces sabem que 
va haver d'impartir classes parti-
culars i que, gràcies als seus co-
neixements de comptabilitat, va es-
tar fent feina per Abel Matutes 
66 (378) 
Juan en una empresa de materials 
de construcció —existeix avui en-
cara— anomenada Suministros 
Ibiza. Quan Josep Tarradelles era 
President de la Generalitat, el Go-
vern català li va concedir una pen-
sió per la seua antiga tasca en 
aquell organisme, la qual cosa li va 
suposar no tant un ajut econòmic 
com el sentiment satisfactori de veu-
re's reconegut i recompensat moral-
ment. Una satisfacció que va poder 
recordar fins a pocs mesos abans 
de la seua mort, ja que la seua pro-
digiosa memòria es va anar ressen-
tint paulatinament. Va morir 
el 24 de setembre de 1987, dos 
anys després de perdre la vis-
ta. Paradoxalment —ironies 
de la vida— la seua ceguesa 
sembla que va tenir un efecte 
inversament recíproc entre els 
seus contemporanis i haver 
arrossegat amb ella una curio-
sa mudesa entorn a la seua 
persona i a la seua figura lite-
rària. En la necrològica publi-
cada a l'endemà de la seua 
mort en el Diario de Ibiza 
(1987,8), tan sols es pot llegir: 
"Jordi Juan Riquer. Va morir 
ahir dia 24 als 82 anys d'edat. 
A. C. S. La seua afligida 
germana Esther; nebot An-
tonio i demés família us comu-
niquen la trista nova i us de-
manen una pregària per la 
seua ànima. El funeral tendra 
lloc avui divendres, a les 
dotze del matí, a l'església del 
Convent. Casa mortuòria: Vela-
toris de Pompes Fúnebres 
Ibiza, carretera San Antonio, 
Km. 1.800." Ens produeix un cert 
desconhort comprovar la ingrati-
tud que freqüentment la pàtria pe-
tita té envers els seus fills. Ni una 
simple referència a la seua faceta 
d'escriptor, ni un esment de la seua 
tasca periodística, o, quan menys 
dels seus ideals, conviccions i acti-
vitats polítiques. Els dies següents 
a la seua mort ningú no se'n va fer 
ressò ni menys del seu caràcter hu-
manitari i altruista. Afortunada-
ment, ara, com proclama J. Serra 
(1992, 90), "...Sobre el nom i l'obra 
de Jordi Juan Riquer s'estengué un 
vel de silenci que tot just es co-
mença a alçar". 
I és aquí on, modestament, en-
t ram nosaltres, perquè ens sembla-
va injust que el nostre autor no 
figuràs, fins fa poc, en les històries 
de la l i teratura catalana o en els 
diccionaris d'autors catalans. Que 
honrós i merescut lloc hagués ocu-
pat immediatament després del 
seu contemporani balear Sebastià 
J u a n Arbó. N'hi havia prou amb 
donar una ullada a la premsa 
eivissenca de la dècada dels anys 
trenta; hi apareixen noms con Nar-
cís Puget i Vifias, Antoni Planells o 
Vicent Ferrer Guasch entre d'al-
tres. I per suposat Jordi Juan Ri-
quer. Comprovam amb satisfacció 
que el Nou Diccionari de la Litera-
tura Catalana, en la seua edició de 
l'any 2000, sí recull ja el nostre au-
tor. Però pràcticament havia pas-
sat inadvertit, si exceptuam unes 
quantes notes concretes del poeta i 
crític argelià-eivissenc Jean Serra i 
una entrevista que Mariano Pla-
nells li va fer al nostre escriptor i 
que va aparèixer publicada en el 
llibre Ibiza, la senda de los elefan-
tes. Gràcies a aquest darrer comen-
ça el nostre periple. Però l'odissea 
viscuda fins a arribar a donar amb 
l'exemplar de Metges... o traficants? 
No ha estat una camí de roses. 
Fa uns mesos, fullejant entre els 
llibres de l'adolescència, ens topà-
rem amb l'esmentada entrevista. 
En ella es parlava de la novella en 
qüestió i, fins i tot, d'altres tres 
més, avui perdudes. La primera es 
titulava La família de Botino. Es-
crita abans de la Guerra Civil, re-
creava una sèrie de fets criminals 
escaiguts a la Pitiüsa major cap a 
1830. Jordi Juan Riquer li 
explica a M. Planells (1986, 
190): 
"Tot va començar perquè el 
meu pare era secretari del Jut-
jat i es va trobar una causa 
antiga sobre l'assassinat d'un 
capellà i del seu criat. (...) 
Vaig a dir-te una cosa: jo vaig 
prendre aquella història real 
i la vaig novel·lar" 
De la segona n'ignoram el 
títol, encara que molt proba-
blement es deia El Buen Je-
sús, a causa del nom amb el 
que era conegut el protagonis-
ta per la seua bonhomia. En 
un palmari intent maniqueis-
ta, de clara i marcada decan-
tació personal, el protagonista 
resulta ser un barber mallor-
quí que combrega, curiosa-
ment, amb les idees de Fanar-
quisme. Per a més inri, són 
justament els matons feixis-
tes els que el torturen i que el 
porten a un estat d'extenua-
ció proper a l'al·lucinació que 
el fa creure el fill de Déu clavat a la 
creu. La degué concebre J. Juan 
Riquer com una novel·la de tesi? El 
cert és que alguna cosa autobiogrà-
fica sí tenia la novel·la. I, encara 
que amb una altra sèrie de pressu-
postos, no podem evitar tenir pre-
sent la novel·la San Manuel Bueno, 
màrtir (1933) de Miguel de Unamu-
no (1864-1936); no debades era un 
dels seus tòtems literaris... Una ve-
gada escrita, Jordi Juan la va donar 
a llegir a Gabriel Fuster Mayans 
(Gafim) (1913-1977); Manuel Sora 
(19017-1981) no va tenir tan ta sort. 
(379) 67 
ja que només va poder llegir un ca-
pítol que se salvà de casualitat. 
La tercera era Passió nefanda, de 
què amb prou forces en va esbossar 
la trama: la història d'un pres polí-
tic casat i amb tres fïUes que s'ena-
mora d'un jovenet que estava em-
presonat amb ell... Tot sembla 
apuntar que la novel·la tenia caire 
d'assaig psicològic sobre l'homose-
xualitat ocasional o condicionada per 
les circumstàncies: una manifesta 
aproximació als pressupostos etico-
filosòfics orteguians? Encara que el 
mateix escriptor reconeix no haver 
passat per experiències semblants, 
sí confessa haver viscut, llegit i ten-
gut una àmplia cultura sexual. Ba-
sada en aquesta part de realitat, tor-
na novament a recerar un univers 
imaginari, amb la prudència que es 
dedueix de les paraules que ell ma-
teix va confessar a M. Planells (1986, 
190): "...la imaginació s'ha de fermar 
curt perquè és la boja de la casa." 
A pesar que tot aquest material 
i algunes notes sucumbiren al poder 
destructiu de la guerra, Metges... o 
traficants'? Va veure la llum i va 
ten i r u n a notable repercuss ió a 
l'època, amb tot un desplegament de 
mitjans publicitaris (pòsters, per 
exemple) digne de la més poderosa 
campanya de màrqueting... El resul-
tat: exhaurida la primera edició. 
Perquè sembla ser que la novel·la va 
resultar escandalosa, no tant pel 
llenguatge utihtzat com per l'abun-
dància de depravacions que podem 
trobar-hi, tal com ens refereixen E, 
Prats i I. Marí (1999, XVIII). Si a 
això li sumam el fet que es publicàs 
a Barcelona i que l'escriptor fos molt 
popular en Tèpoca, no acabam d'en-
tendre el silenci a què ha estat 
sotmès durant tants d'anys, més 
encara si tenim present que col·la-
borava en diaris del calibre Ó^Última 
Hora, Solidaridad Obrera o La veu 
de Catalunya, en els quals, gràcies 
al seu bilingüisme, escrivia tant en 
castellà com en català el mateix 
article. Encara és més sorprenent 
que un crític com Josep Maria Llom-
part, posem per cas, no l'inclogui ni 
en La literatura moderna a les Illes 
Balears ni en La narrativa a les Illes 
Balears. Ni una simple menció. 
Sembla ser que Metges... o trafi-
cants? va ser r e d a c t a d a en t r es 
mesos; això no obstant, el procés de 
la seua gestació havia durat uns 
quants anys: els que va estar al front 
de l'hospital de Dalt Vila i de la Inclu-
sa d'Eivissa com a director, des de 
1933 fins a setembre de 1936. A 
aquest fet cal afegir la gran inclina-
ció lectora d'obres de medecina fo-
rense, psiquiatria, conductes se-
xuals... L'amalgama d'aquests dos 
factors anà configurant el particular 
cosmos que se'ns descriu a la no-
vel·la. Així va anar neixent l'obra 
perquè, com el mateix J. Juan Ri-
quer reconeix en l'entrevista de M. 
Planells (1986,188), "...el cerveh reu-
neix dades i un bon dia... pirni!" I si 
bé a Passió nefanda, Riquer deixava 
entreveure una certa actitud com-
prensiva i tolerant davant una de les 
opcions sexuals de l'ésser humà, a 
Metges... advoca per una concepció 
liberal i normalitzadora del tema de 
la prostitució. Per a Jordi Juan no 
semblen existir tabús a l'hora d'abor-
dar la qüestió. Les prostitutes ad-
quireixen, així, un paper rellevant en 
la novel·la, precisament per aquest 
tractament humà que reben. Que 
lluny estam ja d'obres com La pro-
fessió de Cashel Byron (1882), de 
l'irlandès George Bernard Shaw 
(1856-1950) en la qual l'anomenat 
"ofici més antic del món" és conside-
rat una veritable lacra social. Tam-
poc no sembla tenir el més mínim re-
par a l'hora de referir-se amb tota 
natural i tat a substàncies estupe-
faents com la cocaïna o la morfina, 
freqüentment utilitzades en medi-
cina. Aquestos dos fets, entre d'al-
tres, fan del nostre escriptor un au-
tor completament actual i —per què 
no dir-ho?— en certa manera avan-
çat al seu temps. Les seues idees li-
berals i progressistes, la seua valent 
gosadia, en definitiva, fan que nosal-
tres advoquem per atorgar-li una 
privilegiada posició dins de la litera-
tura catalana contemporània. 
En aquest any 2005 es compleixen 
cent anys del naixement de J. Juan 
Riquer. El que nosaltres pretenem 
amb aquestes línies és, en la mesu-
ra del possible, donar a conèixer la 
figura i l'obra de l'escriptor eivis-
senc al major nombre de lectors pos-
sible. Des de la Universidad Com-
plutense de Madrid estam treba-
llant perquè la traducció de la seua 
novel·la vegi la llum aviat. Servei-
xin aquestes línies com a bestreta 
del que pretén ser la corresponent 
edició crítica. Com a eivissenc, no-
més em queda esperar que crítics, 
literats i escriptors de llengua ca-
talana no s'oblidin de J. Juan Riquer 
i que honrin la seua memòria amb 
quantes contribucions hteràries pu-
guin. Inst les institucions insulars 
i governamentals que facin el que 
estigui en les seues mans per a que 
el nom i l'obra d'aquest eivissenc 
tengui la major repercussió possi-
ble en l'àmbit català i castellà. Que 
Jordi Juan Riquer sigui profeta en 
la seua terra. És el menys que po-
dem fer per a ell. Moltes gràcies. • 
BIBLIOGRAFIA 
AUTOES DIVERSOS 2000 Nou diccionari 
de la literatura catalana, Barcelona; 
Edicions 62. 
Diario de Ihiza, "Necrològica de Jordi 
Juan Riquer" (25 de setembre de 
1987), p. 8. Eivissa. 
LLOMPART, J. M. 1964 La literatura mo-
derna a les Balears. Mallorca: ed. 
Moll. 
LLOMPART, J. M. 1992 La narrativa a les 
Illes Balears. Mallorca: ed. Moll. 
MARÍ, E. 2001 "Notes biogràfiques" de 
Jordi Juan Riquer, a Rebel·lia, p. 29-
34. Mallorca: Edicions Can Sifre. 
PiANELLS, M. 1986 Ihiza, la senda de los 
elefantes (voumen II) La aventura 
mediterrànea. Barcelona: Ediciones 
Obelisco. 
PRATS GARCIA, E. - MARÍ MAYANS, 1.1999 
"Introducció" a Metges... o trafi-
cants? (edició facsímil), p. VlI-XXVl. 
Eivissa: Res Pública Edicions. 
RIBAS, E. 1987 "Figures" a Es Vedrà i es 
Vedranell, núm. 56. Eivissa. 
SA NOSTRA [ed.] 1993 Catàleg de 100 
anys de premsa diària a les Balears, 
Palma: Hora Nova. 
SERRA, J. 1985 "Jordi Juan Riquer" a Es 
Vedrà i es Vedranell, núm. 28, p. 4-5. 
Eivissa. 
SERRA, J. 1992 "Memòria literària de 
Jordi Juan Riquer" a Caps de fil, p. 
15-18. Eivissa: Ed. Mediterrània. 
SERRA, J. - MARÍ, I. 1984 La nostra prò-
pia veu. Introducció a la literatura 
de les Pitiüses (Història i textos). Ei-
vissa: Institut d'Estudis Eivissencs. 
68 (380) 


En el centenari de Jordi Juan Riquer, el primer novel·lista d'Eivissa: a propòsit de Meges... o traficants?

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert