Cirer Costa, Felip

Revistes Catalanes amb Accés Obert

Una excursió a sa Galera 
per Felip Cirer Costa 
1 de setembre de 1988 
Després de molt de temps de no 
escriure res sobre les nostres con-
verses, no per manca de material, 
sinó per la gran quantitat de feina 
que tenc i que no em deixa uns mi-
nuts per recopilar el que conversam, 
avui tom a agafar la ploma amb el 
propòsit de ser més constant. 
Durant aquest temps hi ha hagut 
un acte especial i que ha provocat 
un llarg contacte amb Villangómez; 
és la proclamació com a "Fill Il·lus-
tre", un tema que he portat de ma-
nera personal, defecte que sempre 
he tengut, i sé que Marià ha quedat 
encantat de com s'ha desenvolupat 
tot. Recordo especialment que du-
ran t el seu parlament l'emoció el 
feia tremolar les cames com una 
fulla i em pensava que arribaria a 
caure de l'estrat; que passades les 
deu i mitja, quan s'acabaven els 
actes festius, els dos ens trobàrem, 
ens retiràrem a un racó del claus-
tre i també amb veu emocionada 
em donà les gràcies per tot el que 
havia fet. 
Amb motiu de la proclamació 
com a Fill Il·lustre, preparàrem na 
Fanny Tur Riera i jo una exposició 
de fotografies, retalls, notes i prin-
cipalment tota la seua bibliografia. 
Aquesta petita exposició ens va ser 
sol·licitada per l'Ajuntament de 
Sant Antoni per exhibir-la durant 
les seues festes de Sant Bartomeu. 
L'alcalde, Antoni Marí Tur "Botja", 
em demanà que en fes la presenta-
ció, cosa que vaig fer encantat. A 
la presentació hi assistí el duc 
d'Alba, que em presentà l'alcalde, i 
amb el qual vaig conversar una 
bona estona. El que més l'interes-
sà varen ser les traduccions, supòs 
38(226) 
que per poder comprovar que no 
era un poeta localista, sinó que te-
nia una forta preparació i coneixe-
ment de la poesia estrangera. Em 
va dir que estaria encantat de te-
nir algun llibre de Villangómez, 
cosa que li comunicaria jo perso-
nalment al propi autor. 
Al cap de pocs dies em telefona 
Marià Torres per comunicar-me 
que el duc d'Alba vol proposar Vi-
llangómez com a membre corres-
ponent de la Reial Acadèmia de la 
Llengua Espanyola, petició que li 
ha transmès Nito Verdera i que 
sembla que ha rebutjat. Em dema-
na que juntament amb Fina Ma-
tutes i altres intentem convèncer-
lo. Al cap d'una estona i en anar a 
comprar els diaris, trob en Marià 
a s'Alamera i li coment la propos-
ta. Ell es nega rotundament a ac-
ceptar aquest càrrec. La seua obra 
és en català, en castellà té única-
ment unes poques pàgines. La 
RAEL és de la llengua castellana 
únicament. Els catalans que hi 
són, és per l'obra que han fet en 
castellà: Pere Gimferrer, Guillem 
Díaz Plaja, Martí de Riquer... De 
totes maneres agraeix l'oferiment 
i, j a que el duc l'ha convidat a 
anar a casa seua, quedam que una 
tarda pujarem a "S'Aufabeguera", 
a sa Galera. 
Nito Verdera prepara l'entrevis-
ta i l'u de setembre, a primera 
hora del matí, em telefona per dir-
me que avui ens espera. Li ho co-
munic a Villangómez i després a 
Fina Matutes, que no té gaires ga-
nes de venir i, com que a més té 
exàmens de setembre, finalment 
no ve. Nito Verdera tampoc pot ve-
nir, així que els dos, a mitja tarda, 
partim cap a sa Galera. 
Li porta tres llibres: Uany en 
estampes, El cop a la terra i la tra-
ducció dels dos poemes de John 
Keats. 
L'arribada a "S'Aufabeguera" és 
esplèndida, amb la baixada cap a 
la mar i sa Conillera al fons. Un 
guarda ens acompanya amb moto 
fins a la casa i una senyora ens 
porta a un racó que fa la piscina. 
El Duc arriba al cap d'uns mi-
nuts . Les seues primeres paraules 
són més o menys les següents; Fa 
dos anys que he començat a conèi-
xer-lo i l 'altre dia, que vaig assis-
tir a la presentació que va fer en 
Felip de la seua bibliografia, els 
noms que ell esmentà de Carles 
Riba 0 Marià Manent, em recor-
den l 'amistat que havia tengut 
amb aquells senyors. Per cert, en-
cara viu Marià Manent? Ha de 
ser molt major. 
Villangómez: La darrera vegada 
que el vaig veure, fa un parell 
d'anys, tenia una lucidesa mental 
extraordinària i es conservava físi-
cament molt bé. 
Duc d'Alba: Ara tenc una rela-
ció més continuada amb el seu fill 
Albert. 
Després parlam de la Generació 
del 27 i en especial dels dos únics 
membres que resten vius: Dàmaso 
Alonso i Rafael Alberti. El Duc ens 
diu que fa uns dies que ha parlat 
amb la dona de Dàmaso —Eulàlia— 
i que aquest ha perdut l'enteni-
ment i que no hi és, en aquest 
món. Villangómez ens diu que el 
va conèixer a les trobades literà-
ries que organitzava a Formentor 
Camilo José Cela i que varen lligar 
una certa amistat. El Duc ens diu 
que ha estat un home que ha be-
gut molt durant tota la seua vida. 
Par lant de Rafael Alberti, Vi-
llangómez conta la seua amistat , 
primer amb el seu gendre -l 'espòs 
d'Aitana, filla de Rafael-, un sud-
americà que havia fet estades a 
Eivissa i per mitjà del qual va ob-
tenir la llicència per t raduir algun 
poema d'Alberti relacionat amb 
Eivissa; i no solament li va donar 
permís, sinó que li envià un qua-
dre-poema sobre el poema que va 
traduir al català i que el té em-
marcat a ca seua. Després el co-
neixerà personalment amb motiu 
de la lectura poètica que va fer 
Alberti a "Sa Nostra", la primave-
ra de 1987. 
El Duc ens diu que és un perso-
natge -e l defineix amb una sola 
paraula: comunista— que no li cau 
gaire bé, especialment per haver 
mal t ractat en un poema el pare 
de la seua esposa, Cayetana; crec 
recordar que digué que això fou 
durant la Guerra Civil. Com a po-
eta ens diu que considera que 
s'acabà amb la Guerra Civil; que 
la seua obra important és anterior 
a la Guerra. 
La conclusió sobre els dos poe-
tes que resten vius de la Genera-
ció del 27 és que no són els mi-
llors; que no tenen la categoria 
poètica d'un Jorge Guillén, o de 
Pedró Salinas. Dàmaso és un fa-
bricant de poesia, li falta senti-
ment; els poemes són perfectes 
però mancats de sentiment. 
Després el Duc ens parla d'al-
tres escriptors relacionats amb la 
seua tasca d'editor, Valle Inclàn i 
Antonio Machado, i del mal ús que 
fan de l'obra els seus hereus. 
Finalment el Duc treu el tema 
objecte de la visita, proposar-lo 
com a acadèmic corresponent de la 
RAEL. La postura de Villangómez 
(227)39 
és la mateixa que ja he explicat 
abans; li agraeix sincerament l'ofe-
riment, però li repeteix que ell no 
ha fet cap mèrit en castellà i que 
això és un càrrec honorífic i que no 
pot aportar cap treball; també vol 
agrair a Fernando Làzaro Carreter 
el seu interès en tot aquell as-
sumpte. El Duc li demana que s'ho 
pensi, però que no farà cap gestió 
més si no té el consentiment de Vi-
Uangómez. Marià ens explica que 
també el varen proposar per a un 
càrrec semblant a la Reial Acadè-
mia de les Bones Lletres de Barce-
lona i que el rebutjà. Apunta que 
l'Acadèmia de Sant Sebastià el féu 
acadèmic sense el seu consenti-
ment i que quan ho sapigué, re-
nuncià. Personalment pens que 
aquestos oferiments se li feren 
quan ell estava molt delicat de sa-
lut i no prenia gust per res, i que si 
va dir que no a una acadèmia més 
o menys catalanista, difícilment 
s'entendria que acceptàs ser-ho de 
laBAEL. 
Ens parla també el Duc de les 
feines que té començades, de la 
tranquil·litat de sa Galera i de l'es-
tima que té a "S'Aufabeguera", 
una casa feta des del seu matrimo-
ni amb la Duquessa, ja que les al-
tres que habita són palaus amb 
molta tradició. 
És un conversador extraordina-
ri, i sempre, a qualsevol tema que 
es tregui, ell hi troba una relació 
amb la Casa d'Alba, la història i la 
genealogia de la qual coneix a la 
perfecció. 
Per l'any que ve té pensat pre-
parar un estudi sobre els jueus 
alemanys que vengueren a Eivissa 
durant els anys t renta i en espe-
cial sobre la relació que hi tengué 
el filòsof Walter Benjamin, que ell 
ha traduït al castellà. 
Al cap d'una hora llarga de con-
versa, ens despedim i retornam 
cap a Sant Antoni. Marià em de-
mana si puc donar una volta per 
dins el poble, ja que fa molt de 
temps que no hi ve. Em parla de 
les seues anades de jove a Sant 
Antoni, de les sales de festa que hi 
havia Uavò... i ja a la carretera, 
camí de Vila, em conta una aven-
tura amorosa que va tenir i que és 
pròpia de l'argument d'un conte: 
A final dels anys quaranta i 
anant de colla amb Joan Adrover, 
Cosme Vidal i Enrique Fajarnés, 
va conèixer una al·lota catalana 
que estiuejava a Sant Antoni. I si 
una avaria del cotxe, anterior-
ment, li inspirà el poema "Tres 
pins vora el camí", una altra ava-
ria, també camí de Sant Antoni, li 
permeté intimar més amb Rosa 
Maria, que així es deia. Mentre in-
tentaven reparar el cotxe, els dos 
se separaren una mica del grup i 
ell va fer per besar-la, convençut 
que seria rebutjat, quan justament 
va ser tot el contrari. Amb el 
temps s'aprofundiria l 'amistat i un 
dia, amb Joan Adrover, que en 
aquell temps tenia una amiga 
suïssa, decidiren les dues parelles 
fer un sopar a Sant Antoni. Abans 
la suïssa li va demanar a Adrover 
un capritx, un vestit de sevillana 
amb perfalans i tot, cosa que li va 
comprar. Anaren cap a Sant Anto-
ni, on es trobaren amb Rosa Ma-
ria, i es dirigiren a l'hotel Tanit, on 
soparen de llagosta; després ana-
ren a ballar. Un moment que que-
daren la suïssa i Marià sols, ella li 
digué: "Segur que te l'estimes 
molt". Demanà ell perquè ho deia i 
respongué: "Perquè sempre estàs 
pendent d'ella i te la mires d'una 
manera que no pot mentir". Ell 
afirmà que sí, que se l'estimava. 
La cosa va ser que la suïssa, en 
comptes de fer cas a Adrover, es 
dedicà a insinuar-se amb Rosa Ma-
ria, cosa que aquesta última no va 
permetre; però quan Joan Adrover 
va descobrir el joc que portava la 
seua parella, allí, enmig de to-
thom, li etzibà una bona galtada. 
40 (228) 
Villangómez em diu que es va 
mig enamorar de Rosa Maria, una 
al·lota preciosa, d'una cultura molt 
per damunt de la mitjana i a qui li 
agradava molt llegir. 
Continuà contant-me les seues 
anades a Sant Antoni, que eren 
bas tan t freqüents i generalment 
amb els amics de sempre: Cosme, 
Enrique i Adrover. Llogaven el 
taxi d'en Frigolar, que els espera-
va fins a acabar la festa. Duran t 
una vetllada, al res tauran t "Es-
meralda", que era de l'ex-esposa 
del propietari de l'hotel ses Savi-
nes, redactaren, especialment 
Enric i ell —Cosme hi posà poca 
cosa i quasi res Adrover- la glosa 
"N'Eulària", basada sobre l'estri-
bot "Toni, menge-mos sa truja", 
que de manera anònima publicà 
Jean Serra al Quadern Literari i 
Cultural, número 2. Marià sem-
pre ha negat l 'autoria i diu que 
va ser cosa de molts, encara que, 
aquestos quatre , segur que hi 
eren. A l'hora de fer la lectura, fe-
ren venir la mest ressa del restau-
ran t i en Frigolar, que acostuma-
va sopar a la cuina, i tots 
r igueren molt. 
Realment avui era una dia en 
què Marià -sobretot a la torna-
da— es trobava exultant i amb 
una gana increïble de contar co-
ses, i coses ínt imes, que ell ma-
teix em confessà que no havia 
contat a ningú, com és el cas de 
l 'enamorament d'aquella al·lota 
catalana. Aquesta sinceritat i 
aquestes ganes de contar coses 
ínt imes, desconegudes de tothom, 
em fan pensar , com alguna vega-
da m'ha fet notar Fina Matutes , 
que és amb la intenció que això 
transcendeixi, i pareix que sap 
que acostum anotar el que record 
de les nostres converses. Això fa 
que avui m'hagi fet el propòsit de 
deixar de banda al t res qüestions, 
que tal vegada poden semblar 
més urgents , i continuar amb les 
meues anotacions, B 
*Aquest text és un capítol del llibre 
que va guanyar el Premi de la Nit de Sant 
Joan 2002, recentment publicat per l'Insti-
tu t d'Estudis Eivissencs. 
(229)4] 


Una excursió a sa Galera

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert