Joan i Marí, Bernat

Revistes Catalanes amb Accés Obert

(123) 71
Nietzsche en la nacionalització
de la cultura catalana
La Renaixença constituí un mo-
viment fonamental, al llarg de la
segona meitat del segle XIX, per
recuperar la llengua i la cultura
catalanes, i propicià, a redòs del
Romanticisme que havia triomfat a
tot Europa, i que aleshores ja
començava a estar un pèl arnat, el
refloriment de la literatura catala-
na, després de tres segles d’indis-
cutible decadència. 
Però la Renaixença, almanco en
la seua primera etapa, no propicià
la constitució d’una literatura na-
cional, com sí que va ocórrer a d’al-
tres llocs d’Europa (Polònia, No-
ruega o Irlanda en constitueixen
bons exemples), sinó que es va
mantenir estancada en un regiona-
lisme que, si més no des del punt
de vista polític, resultava conside-
rablement inofensiu. Va fer falta
l’arribada del Modernisme, amb la
sotragada intel·lectual i artística
que va suposar, per superar aquest
estat de coses i per dirigir la proa
de la literatura catalana i de la
cultura catalana en general direc-
tament cap a Europa. Per primera
vegada des de la pèrdua de les
institucions nacionals, la cultura
catalana aspirava al cosmopoli-
tisme, a l’accés directe a l’exterior.
I, per tant, a constituir-se com una
veritable literatura nacional, en el
marc d’una cultura nacional en ple
procés de construcció.
Està per estudiar el paper que
determinats filòsofs europeus va-
ren jugar en el procés de cons-
trucció de la cultura nacional cata-
lana, i la influència que exerciren
sobre els autors més destacats de
la literatura catalana, especial-
ment durant l’etapa modernista.
Certament, en el passat hi ha ha-
gut referències dins obres més ge-
nerals a la influència nietzschea-
na,1 però no comptam amb cap es-
tudi general que ens ofereixi una
perspectiva sobre la petjada de la
filosofia de Friedrich W. von
Nietzsche en la literatura catalana
i en l’articulació del nostre pensa-
ment nacional. Seria interessant
estudiar-ne els efectes tant des
d’un punt de vista literari com des
d’una perspectiva estrictament
politològica.
Intuïtivament, diria que la filo-
sofia de Nietzsche va contribuir, a
través de la seua influència dins la
literatura catalana, a consolidar un
incipient nacionalisme. L’introduc-
tor de la filosofia nietzscheana i el
primer traductor de Nietzsche al ca-
talà va ser el poeta Joan Maragall,
no a les pàgines de Diario de Barce-
lona (el periòdic d’ordre on col·labo-
rava habitualment), sinó a la revis-
ta anarcoide L’Avenç, on en Mara-
gall es permetia llicències que mai
no s’hauria pogut permetre al Brusi.
A través de Maragall, d’altres
autors varen conèixer les obres de
Friedrich Nietzsche, que havia
traspassat, completament foll, cer-
cant Déu pels racons, l’any 1900. I
va tenir una gran influència tant
sobre el nacionalisme incipient
d’una part dels nostres autors com
sobre les idees aristocratitzants,
elitistes i rebels d’una bona part de
la intel·lectualitat catalana.
Nietzsche: filosofia 
poliinterpretable
La filosofia de Nietzshe, les
seues idees, el seu pensament, han
estat reivindicats des de posicions
filosòfiques i polítiques radical-
El jove Alomar, Nietzsche 
i la cultura nacional
per Bernat Joan i Marí
En homenatge al poeta i pensador Joan Maragall, 
en el centenari de la seua mort.
El filòsof Friedrich Nietzsche.
1. Dos bons exemples són Eduard VALENTÍ
FIOL. El primer modernismo literario
catalán y sus fundamentos ideológicos.
Barcelona, Ediciones Ariel, Horas de
España, 1973, i Gonzalo SOBEJANO.
Nietzsche en España. Madrid. Gredos.
Biblioteca Románica Hispánica, núm. 102,
1967.
72 (124)
ment antagòniques. Així, ben prest
l’anarquisme, el moviment lliber-
tari es va apropiar de la pensa tur-
mentada de Nietzsche, i va sentir
fascinació per la seua capacitat de
remoure les consciències, de posar
en qüestió permanentment l’ordre
establert i d’advocar per una lliber-
tat individual entesa en un sentit
radical.
Si en un costat del pèndol varen
reivindicar la filosofia nietzschea-
na els anarquistes, a l’altre costat
feren per manera d’apropiar-se’n
els partidaris del totalitarisme
nazi. El Partit Nacionalsocialista
alemany també va reivindicar la
filosofia de Nietzsche, tot i que els
seus partidaris no es dedicaren
especialment a divulgar-ne els con-
tinguts. No fos cas que no acabàs
d’encaixar del tot en els seus es-
quemes totalitaris.
Pensem, així mateix, que la filo-
sofia de Nietzsche no ens ha arri-
bat en tota la seua esplendor. Hi
hagué una esporgada considerable
(en part rescatada) a càrrec de la
mare i la germana del filòsof, cris-
tianes acèrrimes, que consideraven
el filòsof posseït per la mentida i
l’engany. Per aquest motiu, exis-
teix constància que varen destruir
almenys una part de la seua obra.
I potser allò que la mare i la ger-
mana destruïren de manera direc-
ta, també fou parcialment espor-
gat, de manera molt més benèvola,
a través de l’amistat de Malwida
von Meysenburg, amiga íntima del
filòsof i consellera molt escoltada
(que tampoc no acabava de com-
bregar del tot amb els postulats
nietzscheans).
Per aquests motius, la filosofia
de Nietzsche ha estat interpretada
de moltes maneres. Certament, la
pròpia ambigüitat s’hi presta. I l’ús
que fa d’un llenguatge al qual, en
la nostra etapa històrica, estam
poc acostumats, encara ha contri-
buït a fer més boirosos els seus lí-
mits filosòfics.
Hi contribueix, encara, el fet
que Nietzsche va estar de moda,
entre nosaltres, a principis del
segle XX i a l’última etapa del fran-
quisme i primera etapa de la
transició a la democràcia. Però
després l’interès per la filosofia
nietzscheana ha declinat. Molt
menys que l’interès per d’altres
filòsofs que havien ocupat un lloc
molt més important que no el de
Nietzsche en el nostre imaginari
col·lectiu, certament; però ha decli-
nat, sense cap mena de dubte.
Alomar i el sentit de la llibertat 
i la consciència individual
Un dels autors del Modernisme
literari català que va ser afectat
per la influència de la filosofia de
Friedrich Nietzsche va ser Gabriel
Alomar. Certament, qui havia
introduït a la cultura catalana el
coneixement de la filosofia de
Nietzsche, i qui n’havia traduït els
primers textos, havia estat el poeta
i intel·lectual Joan Maragall. Per a
Maragall, igual que per a Alomar,
Nietzsche constituïa una font de
llibertat, enmig de la mediocritat
regionalista en què havia derivat
la Renaixença.
El país necessitava una mica
d’aire fresc, una mica d’energia
nova, i aquesta podia venir perfec-
tament de la filosofia nietzschea-
na. Així, a penes sis anys després
de la mort del filòsof alemany,
Gabriel Alomar escrivia: «Ah, qui-
na psicologia! El remat immens, la
munió, ha vibrat en tota sa pleni-
tut: perque la seva sentimentalitat
se troba bé unicament quan emana
en l’aire la ferum de sang de les
vindictes, quan aspira, com un déu
sinistre (el déu natural del seu cor
y del cervell), l’emanació de les
víctimes ignocentes qui cauran.
Declaracions de guerra, execucions
en massa, clams de revenja y d’ex-
termini, noves de grans matances
en el combat, tot això té la virtut de
remoure aquest vil esperit de les
colectivitats, que es la deitat malè-
fica contra la qual y per sobre de la
qual l’home individu, diversificant-
se y emancipantsen, aixeca un es-
tándart de rebelió y de lluita».2
Aquest és un dels trets inqües-
tionables que la filosofia nietz-
scheana deixarà en el Modernisme
(i, especialment, en alguns autors
modernistes, com ara Gabriel
Alomar): la lluita per mantenir la
pròpia individualitat, la defensa de
la persona davant el «ramat», el
treball per mantenir intacta la
pròpia «ciutadella» (per dir-ho en
termes del gran poeta Goethe, per
al qual, l’última ciutadella que es
podia assetjar, allà on tota persona
podia defensar la seua pròpia indi-
vidualitat, era a la seua cons-
ciència).
Probablement l’obra del Moder-
nisme literari català on es mani-
festa més clarament aquesta posi-
ció i aquesta influència (que po-
dríem fer extensiva de Nietzsche a
Ibsen o a Strindberg, o al mateix
Schopenhauer) és a la novel·la Les
multituds, de Raimon Casellas, o la
peça teatral Aigües encantades, de
Joan Puig i Ferreter.
L’arbitrarisme
Alomar, emperò, es distanciarà
de l’estètica que promogué (i de la
qual fou mestre indiscutible) Joan
Maragall, basada en la paraula vi-
va, en l’expressió natural, sorgida
del més profund del poble (de la
«raça», que deien aleshores), i apos-
L’escriptor i polític Gabriel Alomar.
2. «Sobre l’abisme», El Poble Català, 13 de juny de 1906.
(125) 73
tarà per l’arbitrarisme (per la qual
cosa el podem considerar, en deter-
minats aspectes, com el pont entre
el Modernisme i l’incipient Nou-
centisme, que liderarà, a nivell
d’ideologia estètica, Eugeni d’Ors).
I aquí també s’hi observa una pet-
jada nietzscheana, basada, en bona
part, en la lluita contra la natura.
Per a Gabriel Alomar, «no basta
ja pera la set d’aquest poeta beure
la corrent que raja de la natura
com una font de vida suprema. Es
ell qui deixa caure sobre la natura
la torrentada escumosa de l’espe-
rit. No extreu els elements de la se-
va obra per una selecció dels ele-
ments naturals y una composició
hàbil d’artífex; sinó que modela el
fanc –el fanc primitiu, el fanc de
Jahvè– la realitat de l’idea propia,
de l’idea congènita ab sa vida, ab
son esperit, ab son ésser, y en fa
l’idea imatge per excelencia, l’idea
es dir, la visibilitat mateixa de la
seva ànima, l’imatge, es dir, l’efigie
de son rostre, la prolongació indefi-
nida del seu verb, de la seva veu».3
Alomar congenia perfectament
amb el grup d’intel·lectuals i artis-
tes delerosos de deixar endarrere
el passat, de superar el nacionalis-
me romàntic que es basava única-
ment en la recuperació de la Histò-
ria, i manifesta d’una manera ro-
tunda la voluntat de projecció cap
al futur. Alomar considera que «la
forma genial d’aqueix arbitrarisme
no será el geni concentrador en qui
se resumeix una cultura y se con-
gria una rassa, una època, una mo-
dalitat colectiva, una relligió; l’ho-
me qui tanca un cicle y n’es la sín-
tesi poderosa. No. Será el geni ini-
ciador, el qui comensa una espiri-
tualitat, dicta com un llegislador, la
norma d’una poesía, insufla el seu
ésser en l’ésser de les turbes. No es
l’home de patria, sino de pos-
teritat. El comprendrán més les
descendencies que’ls contempora-
nis. Se sustreurà enèrgicament a
les lleis del medi, no l’alcansarán
les generalisacions ètniques dels
positivistes, sino que será ell la llei
dels qui vindrán. 
»No escoltará, sinó que dictará.
No sentirá un impuls, ni obeirá a un
moviment, sinó que será una forsa y
una energia. No l’inspirará la masa,
sinó que ell será l’inspirador. La
corrent no passará del mon a ell,
sinó d’ell an el mon. No será mai
passiu, sinó actiu. No aspirará a la
representació transfigurada per ell,
de les coses, sinó a la presentació de
noves formes, qui sols per ell
esdevindrán realitat. Encarnará el
més alt espandiment del panteisme
psicològic fichtiá y al mateix temps
el d’aquella recreació del mon per la
voluntat que es tota l’essencia de
Schopenhauer».4 Nietzsche no ho
hauria dit millor.
El nacionalisme
Un altre dels elements que es
va consolidar durant l’etapa mo-
dernista va ser el nacionalisme. En
el tombant de segle es passà de les
posicions merament regionalistes,
una mica esporuguides i no espe-
cialment valentes, a posicions que
reivindicaven clarament la nació. I,
per descomptat, la cultura cata-
lana com a cultura nacional. 
Aquesta circumstància va com-
portar l’admiració dels moder-
nistes catalans envers naciona-
listes d’altres parts del món (de
vegades, nacionalistes d’estat, que
mantenien en realitat unes posi-
cions molt allunyades de les dels
nostres intel·lectuals). Dins aques-
ta admiració per artistes de posi-
cions nacionalistes, el Modernisme
català va sentir una profunda
admiració per Wagner (com el nos-
tre filòsof germànic, fins que amb-
dós, a l’última etapa de les respec-
tives vides, partiren peres). 
Alomar mostra sense embuts la
seua admiració pel músic alemany.
Per a Alomar, «així, Wagner geni
inicial de tot un art novíssim, ha
pogut dir que la música popular y
la religiosa son els dos elements
sobre’ls que’s combina tota la reno-
vació per ell comensada. Y així en
la seva obra hi ha la magnífica
dualitat general a que me referia:
la del geni concentrador y la del
geni iniciador; ja que per la síntesi
admirable del vell fons popular y
religiós de la Germania, s’obren les
portalades amplíssimes de la nova
bellesa.
»Y vetaquí com el nostre popu-
larisme se resol en aristocratisme
(talment a la manera de Nietz-
sche), y’l nostre nacionalisme en
cosmopolitisme».5
La síntesi entre cosmopolitisme
i nacionalisme serà la clau perquè
la cultura catalana, fins aleshores
de caire estrictament regional, es
converteixi en una cultura nacio-
nal, amb una àmplia consciència
entre els seus creadors de formar-
ne part. En paraules de Gabriel
Alomar, «la nostra Catalunya,
nacionalisantse, ha completat la
seva integració, la seva personali-
sació; perquè sols quan al costat de
l’art regionalista [...] hi ha un art
qui resol en expressió poètica
l’ideal de les seleccions, el pen-
sament de la rassa, o sia de la seva
élite, de la seva artistia, sols ales-
hores la nació es integrada».6
Un art optimista
Nietzsche va ser l’impulsor,
sense saber-ho, d’un corrent litera-
ri i filosòfic que s’anomenà vitalis-
me. Es tractava d’un moviment
profundament optimista, que im-
pregnà bona part del modernisme
literari català.
No es pot construir un país, no
es pot construir una literatura na-
cional, no es pot construir una cul-
tura clarament individualitzada,
no es pot construir una llengua
3. «L’Estètica Arbitrària», El Poble Català, 10 de maig de 1906.
4. Ibídem, p. 2.
5. «Sobre’l nacionalisme artístic», El Poble Català, 2 de gener de 1907.
6. Ibídem, p. 1.
74 (126)
plenament establerta (ara que ce-
lebram els cent anys de la creació
de la Secció Filològica de l’Institut
d’Estudis Catalans) sense un nota-
ble optimisme.
La filosofia nietzscheana, mal-
grat la vida turmentada del filòsof,
contribuí a fornir importants dosis
d’optimisme allà on va tenir in-
fluència. Alomar veu el catala-
nisme com un moviment estric-
tament optimista, creador, vital i
amb futur. «Aquesta evolució, que
nosaltres rebem del catalanisme, o
que nosaltres infondrem com una
insuflació al catalanisme, ha de
senyalar, com a nota general del
nostre art, una modalitat ple-
nament optimista. No s’oblidi que’l
nostre moviment es d’origen pes-
simista, ja sia per la forsada to-
nalitat elegíaca de les nostres
reivindicacions (veritable tòpic), ja
per esser nascut de l’impuls ro-
màntic; y l’art romàntic, ja en la
seva manera filosòfica, ja en la
seva manera de resurrecció mit-
geval (que es la qui ha produït el
catalanisme) té com a nota general
la modalitat pessimista. Ara bé:
¿no es veritat que la consciencia
d’un ideal a fer no pot menys de
resoldre’s en optimisme? La nostra
ciutadanisació (complement de la
nostra nacionalisació) serà, doncs,
també la nostra optimisació de
poble futur».7
Va ser aquest optimisme el que
va permetre l’assentament de la
Mancomunitat, l’establiment de
l’Institut d’Estudis Catalans, la
creació de la Secció Filològica de
l’IEC, i, al cap i a la fi, l’obra d’indi-
viduació real de la nostra llengua i
la nostra cultura. Ara, cent anys
després, hauríem de pensar entre
tots a fer el següent pas: havent
aconseguit fa un segle aquest pas
vers la individuació cultural i
lingüística, caldria convertir-la en
nacional. Perquè, finalment, no
acabi convertint-se en no-res.<
Joan Maragall i Friedrich Nietzsche, dues figures cabdals a l’inici del segle XX.
7. Ibídem, p. 1.


El jove Alomar, Nietzsche i la cultura nacional

Abstract

Similar works

Full text

Available Versions

Revistes Catalanes amb Accés Obert